El llibre mostra, amb fotografies recents, els principals tolls i salts d’aigua valencians. Són paratges que els últims anys s’han convertit en un poderós reclam per conèixer i gaudir el món rural.
Estos clots o llocs profunds als rius han donat peu a espais per a l’oci. Eixamplaments, espais on el riu ompli fosses o estrets entre roques. Grans i menuts, més o menys fondos. En alguns casos, un eixamplament als peus d’un salt. Llocs que en molts casos estan identificats entre la població local, que els percep com un element més de l’entorn, igual com una font o un camí.
El llibre Tolls i salts d’aigua valencians reivindica estos espais com una part de la identitat valenciana, aposta per la senyalització i coneixement públic dels mateixos, així com també perquè es vetle per la qualitat de les aigües i es recupere aquells deteriorats. La publicació estableix un pont entre el passat, quan els gorgs (sinònim de toll) eren una part importantíssima de l’oci dels nostres pares i avis, i el present.
L’autor ha dividit el territori valencià en cinc grans àrees, que agrupen els més de 60 rius i barrancs representats en el llibre, amb uns 200 tolls i salts d’aigua, aproximadament. Es parla, principalment, d’aquells situats en la conca alta de rius, rambles i barrancs. Per un motiu: són els més allunyats de nuclis de població grans i per tant aquells que responen millor a la idea que existeix en la societat com a llocs on gaudir del bany, amb aigua suficient però no grans volums, i nets.
Esperanza Gil, ültima ermitana de Bellvitge junt al Pou – 1964
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Antic safareig i pou de can Riera – masia de 1684 – Hospitalet de LL.
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Brollador de la Plaça Mossen Homar – L’Hospitalet Ll.
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
Vistes de Can Clota – Esplugues de Ll.
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.
La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Dibuix de la Font del Comú de L’Hospitalet de Ll.
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
Antiga rectoria i font de Santa Eulàlia de Merida – L’Hospitalet de Ll.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
can Rigalt i la seva Font
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).
Aqüeducte de can Nyac entre L’hospitalet i Esplugues – al fons can Cervera
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
Horts al camí de la Fonteta de can Buxeres – L’Hospitalet de Llobregat
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet).
Casa de les aigües en Collblanc de l’Hospitaler de Ll. ( desapareguda)
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
Font de la Plaça de Constitució al carrer Major- L’Hospitalet de Ll.
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
Font de la Torrassa -1905 – L’Hospitalet de Ll.
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Torre de les Aigües a la Plaça del Repartidor – L’Hospitalet de Llobregat.
Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024
Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: “Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
La Societat de Pesca Esportiva “La Gorga”, és una entitat de la població de Sant Hilari Sacalm, que té com a objectiu principal, millorar i mantenir els rius i el seu entorn. El seu lema és “La Gorga per un riu viu”. Són pescadors que volen i defensen que el riu tingui vida.
La creació d’aquesta societat va tenir dos objectius: la promoció turística de Sant Hilari i la regulació i promoció de la pesca esportiva.
Aquesta associació es va legalitzar l’any 1963, tot i que en anys anteriors, ja s’havien iniciat vàries activitats relacionades amb el món de la pesca esportiva.
En el camí de la Font de l’Arç, hi ha el lloc on es pràctica la pesca sense mort, l’escola de “La Gorga”.
És una retenció d’aigua feta gracies a una petita resclosa o mur.
Espai natural envoltat d’arbres i vegetació.
Des d’aquí us demanem màxim respecta amb el lloc i l’entorn natural !.
Genèricament, la quantitat, variacions i regularitat de les aigües d’un riu són de gran importància per a les plantes, animals i persones que viuen al llarg del seu curs. Els rius i les seves planes d’inundació sostenen diversos ecosistemes, no sols per la capacitat de l’aigua dolça per a permetre la vida, sinó també per les nombroses plantes i insectes que manté i que formen la base de les cadenes tròfiques.
En el llit dels rius, els peixos s’alimenten de plantes i els insectes són menjats per les aus, amfibis, rèptils i mamífers. Els ecosistemes dels rius poden considerar-se entre els més importants de la natura i la seva existència depèn totalment del règim que tinguin.
Sobre l’aigua dolça, la dels rius, cal tenir en compte que presenta una enorme varietat de composició. Com que aquesta composició química depèn, en primer lloc, del fet que l’aigua pugui dissoldre en el sòl sobre el qual corre, o en els llocs a on es dirigeix, és el sòl el que determina la composició química de l’aigua.
Si el sòl és pobre en sals i minerals solubles, també l’aigua serà pobre en sals i minerals. I, a l’inrevés, si el sòl és ric en matèries químiques solubles, gran part de la seva riquesa la cedirà a l’aigua, amb la qual cosa aquesta contindrà moltes més sals minerals.
Les principals adaptacions dels animals i vegetals es troben directament relacionades amb les característiques físiques de l’aigua.
Adaptacions a la pressió hidroestàtica: ja que en l’aigua la pressió varia molt amb la profunditat, i ja que l’aire es comprimeix o s’expandeix segons la pressió, els peixos que viuen a grans profunditats o que pugen i baixen amb freqüència, van eliminant les cavitats internes que contenien aire.
Adaptacions a la necessitat d’estar pròxims a la superfície: tots els vegetals, per poder rebre la llum i els peixos relacionats amb aquests, desenvolupen bufetes plenes d’aire o inclusions de greix (el greix sura en l’aigua).
Adaptacions per vèncer la resistència de l’aigua: els peixos desenvolupen una forma hidrodinàmica apropiada, generalment en forma de fus.
Des de fa anys sabem, per les analítiques periòdiques que es fan, ens indiquen que moltes fonts naturals d’aigua d’arreu de Catalunya no son potables, perquè presenten nivells de contaminació alts o molt alts.
La contaminació de l’aigua és la contaminació dels cossos d’aigua, generalment com a conseqüència d’activitats humanes.
Les masses d’aigua inclouen, per exemple, llacs, rius, oceans, aqüífers i aigües subterrànies (fonts naturals).
La contaminació de l’aigua resulta quan s’introdueixen contaminants al medi natural.
Així es distingeix la contaminació segons sigui calorífica, física, química o biològica que afecta l’aigua dolça o salada a la natura.
És a dir, és la modificació de les característiques d’unes aigües donades de manera que es provoqui una alteració mesurable d’aquestes, en especial si això comporta un perill de canvi a l’ecosistema al qual pertany o de salut a l’home o d’altres espècies.
Les causes principals de la contaminació de l’aigua dolça a la Terra pot provenir d’orígens diferents:
Domèstic: aigües procedents de la neteja personal, la neteja de la llar,etc. Els residus humans i d’origen animal, quan es barregen amb l’aigua, originen les aigües residuals o fecals. Aquestes aigües han de ser tractades per eliminar tant els residus sòlids com la matèria orgànica que arrosseguen, abans d’abocar-les als rius o a la mar.
Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides i per les deposicions i els purins dels animals de les granjes (vegeu també: zona vulnerable).
Industrial: aigües alterades per residus d’origen diferent, com els residus metàl·lics pesants (mercuri, plom, etc.).
Un tipus molt marcat de contaminació tèrmica industrial de l’aigua és la utilització d’aquesta com a refrigerant en centrals tèrmiques de producció d’energia elèctrica.
Els efectes que pot produir la contaminació d’aigües poden ser els següents:
Efectes físics: com la pudor, canvi de color, enterboliment, fermentació, canvi de temperatura.
Efectes químics: com la disminució de la concentració necessària d’oxigen per a la vida aquàtica.
Efectes biològics: com la mort de plantes i animals o com la generació de malalties per a les persones.
Us passo la Web del Grup de Defensa del Ter (GDT) , són una associació ecologista formada per ciutadans compromesos que estimem el Ter, la vida i el medi natural, en la Web trobareu notícies vinculades a la recuperació de les fonts i a la denúncia per la contaminació de l’aigua per nitrats :
El Camí de Sant Jaume en català, en gallec: Camiño de Santiago; en castellà: Camino de Santiago; en occità: Camin de Sant Jacme; en francès: Chemin de Saint Jacques.
És una ruta que recorren els pelegrins procedents d’Espanya i de tota Europa per a arribar a la catedral de Santiago de Compostel·la, on es veneren les relíquies de l’apòstol Sant Jaume.
Durant tota l’edat mitjana va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i en l’època actual ha tornat a prendre un gran auge.
No hi existeix un únic recorregut, sinó que hi ha moltes rutes d’accés al camí més conegut que és l’anomenat Camí francès de Sant Jaume.
Segons la história, el culte a Sant Jaume a la Hispània romana era desconegut, fins que vers l’any 814 es trobaren les relíquies de l’apòstol
i a partir de llavors, Compostel·la es convertí progressivament en un centre de pelegrinatge reben el seu impuls definitiu durant la primera meitat del segle XII, ajudat en part pel Còdex Calixtí.
Molts dels primers pelegrins procedien de regions d’Europa pioneres en l’aportació de novetats musicals.
Partint alguns del nord, i altres de zones més cèntriques de França, havien passat per llocs de culte com Chartres i Tours, on van poder escoltar les melodies que tot l’Occident cristià considerava el veritable llegat del papa Gregori I.
Poc importava que aquells que venien del nord d’Itàlia i que havien hagut de creuar els Alps i els Pirineus els diguessin que en el seu lloc d’origen, el ritu litúrgic era més antic i venerable que aquest al que ells anomenaven romà.
Tampoc importava molt que una vegada endinsats en territori hispànic i reunits els pelegrins de diferents procedències entorn d’un mateix Camí fessin una parada en algun monestir del camí i allà se’ls parlés, no sense nostàlgia, d’una litúrgia que no feia molt era l’element unificador enfront de les hosts musulmanes que des de feia segles ocupaven bona part del territori hispà.
Després de les edats mitjana i moderna, el Camí va perdent importància.
Per a l’Any Sant Compostel·là de 1993, el govern autònom gallec va decidir potenciar el seu valor com a recurs turístic, no només pel pelegrí religiós, i va llançar la campanya Xacobeo 93, restaurant la ruta i les infraestructures pels pelegrins.
Va assolir la col·laboració de les comunitats per les quals travessa el Camí.
Des de llavors, fer el recorregut a peu, amb bicicleta o a cavall és una destinació popular que reuneix l’element religiós, espiritual, esportiu, cultural, econòmic, etc., tal com ha vingut ocorrent des del principi a través dels segles.
El camí es troba indicat per fletxes pintades de groc, pals i altres senyals.
Es passa per Monestirs, ermites, convents, …
rius, pantans i ponts,
i natura,
fonts naturals,
arbres monumentals, boscos de tot tipus
Boscos casi màgics
i camps…
L’actual Camí de Santiago és el sender de Gran Recorregut 65, amb les seves variants.
El 1993 fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO,
i el 2004 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia com a lloc de peregrinació i de trobada entre persones i pobles que, a través dels segles, s’ha convertit en símbol de fraternitat, vertebrador d’una consciència europea.
El Camí Català de Sant Jaume té el punt més principal al Santuari de Montserrat, unió dels camins barceloneses, tarraconenses i gerundenses,
Monestir de Montserrat (Catalunya)
i també dels provinents de França. Des de Montserrat va direcció a Lleida i Saragossa on se uneix al Camino Xacobeo del Ebro.
Us passo el recorregut del camí de Sant Jaume des de la frontera de Girona amb França, Montserrat, Lleida i fins l’Aragó :
El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, és l’únic parc nacional de Catalunya.
El paisatge és d’alta muntanya, amb un impressionant relleu i una gran riquesa de fauna i vegetació.
L’aigua, amb gairebé 200 estanys i innumerables rierols, n’és la protagonista.
Cims que superen els tres mil metres d’alçada, rius, barrancs, cascades i molleres que ens fan sentir, veritablement, al país de l’aigua.
Una gran diversitat d’espècies animals i vegetals, que lluiten per sobreviure en un medi físic rigorós, donen vida a aquest espai natural protegit únic del sud d’Europa.
El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, així ha estat reconegut, garantitzant a més a més la seva protecció i la integració de les infraestructures i les activitats turístiques a la vall.
A peu: Amb cotxe particular es pot arribar fins a l’aparcament del Prat de Pierró. A partir d’aquí podeu accedir a peu fins a l’Estany de Sant Maurici 1 h 15’ (3 km aprox.)
En bicicleta: Es pot arribar fins al punt d’informació de Sant Maurici, on hi ha un aparca bicis. Recordeu que cal circular sempre seguint la ruta 12 senyalitzada del Centre BTT Valls d’Àneu.
Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Casa del Parc
C/ de Sant Maurici, 5
25597 Espot
Tel. 973 62 40 36
Recull de dades : Generalitat de Catalunya, Valls d’Aneu. Altres
Adaptació del text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Segur que aquest ànec de collverd, n’heu vist molts al fer una passeig pel costat d’un riu o llac.
L’Ànec collverd o ànec de bosc, de collblau (pel mascle) i àneda rossa (per la femella).
El mascle és de color gris amb el cap verd fosc, el bec groguenc, el pit marronós, el ventre grisós i la cua blanca.
Té una franja blavosa lilosa amb els marges blancs a cada ala.
Durant l’estiu canvia el plomatge i el color verdós de coll es torna marronós.
La femella és de color marronós amb taques; té el bec marronós amb els marges ataronjat
és una espècie d’ànec que viu a prop de zones aquàtiques com aiguamolls, estanys, rius, rieres i grans basses.
Es troba a tot l’hemisferi nord i és l’arrel de moltes races domèstiques.
Ocell bàsicament aquàtic , que fa uns 60 cm de llargada i uns 95 cm amb les ales obertes.
La seva alimentació són plantes aquàtiques i també granotes i insectes, per tant viu en aigües “netes”.
Fa el niu entre les herbes dels marges aquàtics o en forats d’arbres i el revesteix de plomissol. La femella pon entre 7 i 18 ous de color verdós clar i els incuba durant unes 4 setmanes. Els aneguets comencen a volar a les 7 setmanes.
Al ser un animal molt tranquil, axó fa que visquí en zones urbanes com a parcs on hi hagi petits llacs i no se’ls molesti.
També n’hem vist adaptats plenament en una granja o masia, que tingui una bassa mes o menys gran, axó si, separats o independents d’altres animals propis de la granja.
Com a curiositat, en una Masia, vàrem veure que també hi vivia un pato arlekin propi d’Asia, (es van portar molts a Anglaterra i dels escapes alguns criant en llibertat, no esta clar si porten a terme l’emigració… )
Els ànecs collverd, se’l pot veure passar volant amb molta rapidesa i agilitat en grups nombrosos. Solen viure entre 20 i 30 anys.
El dia 30 d’0ctubre de 2013, vaig fer la presentació del que seria el Blog :
Fonts Natural, Aigua, Muntanya i Mes…,
gràcies a valuosa experiència de Julià Sanz qui em va ajudar a crear aquest Blog i animar-me a seguir amb ell.
Al principi i durant els primers mesos van ser articles esporàdics, amb poca experiència en el redactat , amb pocs seguidors i poques visites.
Mig any després d’iniciar el Blog, vaig decidir, que cada dia sortís un article de temes variats i que toqués una diversitat de temes sobre natura i medi ambient,
amb material fotogràfic bàsicament propi o dels col·laboradors, amb imatges actuals o antigues del meu Arxiu Rasola, realitzat durant mes de 45 anys de la meva vida.
Els temes, com molts seguidors sabeu, són, les Fonts naturals, Pous, Rius, Rescloses,
grans o petits pantans de Catalunya, Aiguamolls, Arbres, Horts,
Llegendes, Llibres recomanats, Refranys i Dites Populars, Itineraris o Rutes, Informació de temes actuals i un llarg etc.
Veient el gran interès pel Blog, vaig ampliar temes i els divendres, dissabtes i diumenges des de fa uns anys, publico dos temes en cada dia d’aquests.
Si l’actualitat o notícia ho requereix, en qualsevol moment he publicat algun article i en pocs minuts ha sortit al blog.
Amb aquests set anys han sortit 2.923 articles, amb més de 25.000 fotografies i imatges publicades, amb un total de més de 508.000 visites.
Des del Blog i amb l’aniversari d’avui, voldria expressar la meva gratitud als col·laboradors que ajuden voluntàriament aportant fotografies, a tota la gent que seguiu el Blog,
i molts sé que ho feu dia a dia, aquells que m’han donat informacions i dades amb les que poder ampliar o corregir alguna errada.
Per tant, entre tots vosaltres feu que segueixi aquets bloc.!
Us passo la classificació dels rius segons el cabal d’aigua, dades extretes de la Jornada tècnica sobre sistemes fluvials temporals a Catalunya, del 16 de novembre de 2017. Tortosa, – Autors : Clara Sierra i Carolina Solà. De l’Agencia Catalana de l’Aigua – Generalitat de Catalunya :
Rius temporals o estacionals :
Són cursos fluvials que, en règim natural, present en una marcada estacionalitat, caracteritzada per presentar baixos cabals o per romandre secs a l’estiu, amb un flux d’aigua com a mínim d’un període mitja de 200 dies a l’any.
Rius intermitents:
Són cursos fluvials que, en règim natural, presenten una elevada temporalitat, fluint aigua durant un període mitjà comprès entre 100 i 300 dies a l’any.
Rius efímers:
Són cursos fluvials que, en règim natural, només flueix aigua superficialment de manera esporàdica en episodis de tempesta, durant un període mitja inferior a100 dies a l’any.
riu Ter
La qualitat de l’aigua del nostres rius ha millorat moltíssim en els últims anys.
riu Llobregat – Gironella
Però encara queda molt, és feina de tothom.
Font de la informació: Agencia Catalana de l’Aigua, Viquipèdia i altres
fonts naturals, aigua, muntanya i més 