Aquest llibre ha estat editat pels Naturalistes de La Garrotxa.
Un llibre imprescindible pels naturalistes !!!.
El cranc de riu de potes blanques o cranc de riu del país és una espècie que es troba greument amenaçada a Catalunya i al món. Tot i no fer massa anys que era abundant en gran part dels cursos fluvials del país i que també era pescada i molt apreciada en la gastronomia local, actualment ha passat a estar catalogada com “en perill d’extinció”. Es tracta de la única espècie de Catalunya que amb una població de milions d’exemplars, en poc més de trenta anys, ha patit una regressió que ha fet perillar la seva supervivència.
Aquest llibre és un recull de tota la informació que es disposa actualment sobre aquesta espècie i es fa un repàs de la problemàtica i de la gestió que s’està duent a terme per la seva salvaguarda. A més, vol induir a la reflexió sobre els canvis que estan patint els ecosistemes a conseqüència del fenomen de la globalització. El moviment d’espècies a nivell mundial produïda per la ma de l’home està provocant greus alteracions en el medi natural i en aquest llibre se’n dóna un ampli exemple a través del seguiment d’aquesta espècie.
Una sorpresa enmig del bosc. Escultura inspirada en el déu íber Endobeles, eixint de la terra. Cap de senglar i cos d’home. Es troba en la partida de la Raca, en el terme de Borriol, molt prop de Castelló de la Plana.
Dins de la programació d’activitats de Temps de Flors que es celebra en Girona pel mes de maig, podem veure les fonts d’aquesta ciutat, engalanades amb plantes i flors.
Un exemple es la Font situada en el carrer nou del Teatre.
Font datada 1883
En aquesta podem llegir-hi un poema,
Val molt la pena de fer un tom per Girona per gaudir-hi !!!
Cal que aneu a Sant Esteve d’en Bas, és el poble capital de la Vall d’en Bas, a La Garrotxa.
Pugeu per el carrer Verge de Montserrat, és un carrer sense sortida, a dalt del tot veureu un corriol el teniu de seguir, trobareu un filat i un cartell de propietat privada, passeu tot donant la volta a la casa i us trobareu la carretera de accés que per aquí baixareu per arribar a la carretera abans d’un pont amb doble corba on hi ha un cartell que ens indica direcció a Murria
comença una pujar fins el collet de tres creus
arribareu al costat de una caseta o repetidor es el punt de unes vistes d’ Hostalets d’en Bas
i Serra Llancers.
Cal seguir unes fites de pedra en un filat, aquestes al poc van per la dreta, cal seguir direcció a l’esquerra,
Es un camí bastant tancat en vegetació.
Després d’ una pujada el deixem per anar per un corriol a l’esquerra,
on veureu un rètol en un arbre que ens avisa que està a prop la Font d’en Teix.
Aquesta, és una cisterna no massa gran
i que en temps de pluges retè al seu interior l’aigua.
Es un lloc tranquil i humit, però agradable per fer-hi un mos.
Està situada en el sector occidental del terme de Castellterçol amb Granera, a prop de la fita quilomètrica número 4 de la carretera local BV-1245.
Imatge de Google
Aquesta carretera fa tot el tomb a la masia, pel costat de migdia.
Una mica enlairada damunt de la carretera, aquesta masia és molt característica del paisatge en el qual es troba.
És una gran masia fortificada amb barri tancat, formada per diversos cossos, i situada sobre un petit aflorament rocós.
El cos principal consta de planta baixa i dues plantes pis.
La coberta és de teula ceràmica aràbiga a dues vessants. Les obertures són rectangulars, majoritàriament de pedra carejada.
En destaca la finestra d’arc conopial situada a ponent.
El parament dels murs és fet de pedra lligada amb morter de calç i es troba, en part, arrebossat.
L’accés al barri es troba al costat nord, on es conserva un petit tram amb merlets. A l’interior del conjunt hi ha un pati amb les dependències complementàries de la casa.
En destaca un pou al costat nord-est,
i una pallissa amb un arc de mig punt.
Recull de dades : Viquipèdia i Diputació de Barcelona
Es un mes ideal per recollir : alls, albergínies, cebes, escaroles, espinacs, pèsols, patates primerenques, cigrons, enciams, mongetes tendres, cogombres, carbassons, maduixes, pèsols i faves.
Podem plantar : carbassons, cebes, espinacs, tomates tardanes, mongetes, enciams, moniatos, bitxos, api, col morada, col i flor, col, porro.
Sembrar: bleda, axicòria, blat de moro, julivert, remolatxa i pastanaga.
Atenció a les adventícies, començar a esporgar les tomaqueres, alberginieres i recalçar les mongeteres i les patateres.
Estació del Cremallera de Núria, 2006. A Núria només s’accedeix a peu o en Cremallera.
Núria és un lloc emblemàtic de Catalunya, tothom que hi ha anat, hi vol tornar i qui no ho ha fet encara, té el desig de veure-ho amb els seus propis ulls.
Núria és un lloc per mirar i per respirar a fons.
Part del santuari, l’ermita de San Gil i el llac artificial de Núria des del Pic de l’Àliga.
Respirar a fons és el que hem trobat a faltar els que hem estat confinats a ciutat i no hem pogut més que repassar les nostres fotos i records.
Els meus records més recents són de l’alberg de la Generalitat “Pic d’Àliga” on vam fer un parell d’estades familiars i compartides amb amigues i amics.
L’Alberg “Pic d’Àliga” duu el mateix nom de la muntanya en la que es troba.
Un parell de caps de setmana llargs, tots dos amb temps plujós i fred, però plens de bons records: xerrades en bona companyia, jocs amb la canalla, vistes de les que, sense allunyar-nos massa, podíem gaudir, passejades amb pluja o núvols i el respirar a fons. Al matí fèiem Chi-Kung a l’esplanada de darrera l’alberg.
Una tarda, passejant, vam veure una vaca parint, vam quedar tan absorts que ningú va fer la foto. Els millors moments de la vida són aquests que hem gaudit amb tots els nostres sentits.
Passejada després de la pluja.Part posterior de l’alberg. Al costat: les instal·lacions del telecabina Coma del Clot que puja a l’alberg Pic de l’Àliga
Els records, una mica més llunyans, de les excursions que fèiem de joves, l’esforç per arribar, sempre amb el goig de les vistes i del respirar. Pedres i pujades que després, ja esgotada, es tornaven baixades que feien patir els genolls. L’aigua freda on em mullava els peus.
Els pics que voltegen Núria es coneixen com “l’olla de Núria”.
Uns records una mica confusos del viatge a Núria d’adolescent amb els pares i la meva millor amiga del moment. La primera impressió del Cremallera que pujava vertical entre roques, muntanyes i rieres, el riure permanent dels quinze anys.
La visita al museu, l’olla i la campana on les dones demanen fertilitat, novament les rialles amagant la por a tot allò desconegut que ens havia de passar.
Una dona demanant fertilitat. Postal antiga.
Mai m’ha agradat la estètica de la església actual. Tot el santuari en conjunt sembla una instal·lació militar –ho va ser en certs moments de la història-. Ja de joveneta em tirava el romànic i tot el que era o semblava ser antic, com l’ermita de Sant Gil. La bellesa es troba en allò que se’ns mostra fràgil i senzill.
Ermita i font de Sant Gil Postal antiga.
Tenia un altre record amagat en algun racó de la consciència, devia ser als tretze o catorze anys, només vam fer una estada de nit, fèiem una ruta amb l’esplai i ens allotjàrem a la part dels excursionistes més pobres.
Tots els vàters estaven obturats. Una situació horrible amb la que de vegades he somniat, que vaig mig recordar llegint l’Assaig sobre la ceguera de Saramago i que ara, mirant les fotos de Núria he aconseguit situar.
Em ve la imatge d’una noia d’un barri obrer de les perifèries de Barcelona que, portada d’excursió sense saber massa bé on, mirava per unes finestres, amb una mica d’enveja, els que dormien a l’hotel i esmorzaven calent.
No ens van deixar colar als seus lavabos, érem pàries. Era el temps en que l’Opus Dei venia estampetes i altres objectes clericals, un temps en que, ara s’ha sabut del cert, es volia fer amb el complex.
L’església del santuari (1960), respon a una estética que se’ns fa estranya. Foto: Ramon Solé
Amb aquests records que entre llums i ombres s’han fet una mica més clars, espero tornar a Núria.
M’enduré la nena aclaparada per un món hostil, l’adolescent amb moltes ganes de viure malgrat les amenaces ambientals, la jove que gaudia amb la Natura tant com amb l’amistat, la mare de família que va saber trobar bons moments entre la duresa de compaginar les feines de les cures amb el treball fora de casa. Me la enduré amb els records i amb la història que ara conec una mica millor.
Esglèsia antiga enderrocada al 1911.
Façana neogòtica amagada per l’actual. Postal antiga.
Me’n duré aquesta que vaig ser i la deixaré als peus d’alguna font, perquè la deessa de la mare vida no rau als objectes fabricats pels homes, sinó a la terra i al fang, a la fusta del noguer amb la que, segons la llegenda, Sant Gil va fer la primera talla de la marededéu, als rituals ancestrals per demanar fertilitat, als aplecs de pastors i peregrins que menjaven la sopa dels monjos fent fila pobres i rics per igual.
M’acomiadaré de tot el viscut, somniat o imaginat i tornaré a ser.
Text i Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 30-abril-2021
A qui gaudeix i procura bellesa, sense amagar la realitat ni oblidar les necessitats
fonts naturals, aigua, muntanya i més 