En Setembre podem collir hortalisses d’estiu, com el cogombre, tomàquet, pebrot, albergínia i meló. També podem collir l’herba dels canonges o l’enciam.
Sembrarem pèsol, fava, herba dels canonges, rave, rúcola, bleda, pastanaga i espinac.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac està format pel massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. Té una superfície protegida de 13.694 haectàrees repartides entre les comarques del Bages, el Vallès Occidental, el Moianès.
Els seus cims principals són el Montcau (1.056,7 m) i la Mola (1.101,9 m),[2] on hi ha el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac forma part de la Xarxa d’Espais Naturals gestionada per la Diputació de Barcelona. L’interès paisatgístic, biològic i cultural del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac va justificar la seva creació com espai protegit, per fomentar l’ús racional del territori i fer possible l’aprofitament ordenat dels seus recursos.
Les aus representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius), el pit-roig (Erithacus rubecula) i les mallerengues (Parus spp.), que hi crien.
A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits (Emberiza spp.), la puput (Upupa epops) i el tord (Turdus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.
De tant en tant, apareixen al cel alguns rapinyaires com l’àliga perdiuera (Hieraaetus fasciatus), astors (Accipiter gentilis), esparvers i falcònids; molt excepcionalment es poden contemplar voltors (Gyps fulvus) i, potser, l’àliga daurada (Aquila chrysaetos), extints ambdós com a nidificants.
També cal remarcar la presència d’algunes parelles de ducs (Bubo bubo), que han desaparegut en gran part d’Europa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més feréstecs de les canals.
Des de Castellar del Vallès us cal que aneu per la carretera C-1415a, que porta a Terrassa, abans de creuar el riu Ripoll pel pont,
cal agafar a l’esquerra el camí de can Barba, que passa per l’antiga industria de Vda. Tolrà, aneu fins a baix de la pista asfaltada, on a l’esquerra esta la Font.
La Font de Refugi, esta dins d’una construcció d’obra del mateix mur que aguanta i reforça la paret de la muntanya.
Es molt senzilla, un tub enclastat a la paret, amb aigua constant que cau en una pica rectangular.
Es una Font que resisteix la sequera molt be, com el present any, no es apte pel seu consum.
Los Mallos de Riglos son unas formaciones geológicas consistentes en unas peñas de paredes verticales, llamadas Mallos, situadas en la localidad española de Riglos, en la provincia de Huesca, unos 45 km al noroeste de Huesca capital, en las sierras del Prepirineo oscense. Alcanzan los 275 metros de altura máxima (espolón norte del Pisón) y se caracterizan por sus grandes paredes verticales o incluso desplomadas, muy apreciadas para la práctica de la escalada.
Los Mallos de Riglos son consecuencia de la elevación de los Pirineos durante la orogenia alpina y están formados principalmente de conglomerados del Mioceno, sedimentos con cantos rodados de tamaño significativo (bloques y grava), con matriz de arena y cementados por carbonatos.
Fotografia : Viquipèdia
Al crearse la cordillera pirenaica, la erosión provocó que gran cantidad de material fuera arrastrado hacia el sur por cauces que vertían sus aguas a la antigua depresión del Ebro, depositándose y sedimentándose en enormes conos de deyección. Estos depósitos aluviales fueron elevados y diaclasados por plegamientos de las capas inferiores y posteriormente erosionados, dando lugar a altas paredes subverticales. La meteorización, sobre todo la de tipo fluvial, abrió profundas barranqueras ensanchándose las fisuras y formándose las características chimeneas. Los estrechamientos y techos que aparecen en ellas son debidos a que la roca más dura ha persistido a pesar de la erosión de las aguas fluviales.
Els recs de Banyoles son petits canals artificials que condueixen l’aigua de l’estany i que han tingut diversos usos al llarg de la història.
La xarxa de recs està formada per sis canals que surten de la vora de l’estany i segueixen en direcció sud fins al riu Terri.
Els canals estan construïts amb pedra i argamassa i excavats al subsòl de travertí, els seus noms actualment son els següents:
Rec de Ca n’Hort, d’en Teixidor, de la Figuera d’en Xo, Major, dels Xucladors i Guèmol.
D’aquests, només els cinc primers entren dins la ciutat de Banyoles, on es bifurquen en diversos brancals i conformen una xarxa de trenta-tres quilòmetres de longitud total.
Us passo la seva historia :
Els recs van ser construïts pels monjos del monestir de Sant Esteve a partir del segle IX amb un doble objectiu, assecar els aiguamolls de la zona per utilitzar els terrenys com a camps de conreu i alhora utilitzar els recs per regar.
El procés de construcció va començar amb l’aixecament d’un dic a la vora de l’estany per aturar l’aigua, després van excavar el subsòl aprofitant els desnivells del terreny.
Les mateixes lloses de travertí que extreien dels subsòl van servir per fer les parets dels recs.
Els primers recs que es van construir van ser el de Teixidor i Ca n’Hort.
A mitjans del segle XIII es van afegir els rec de la Figuera d’en Xo i el Major.
Els més moderns son els de Xucladors i el de Guèmol.
El nom dels recs ha anat canviant al llarg de la història, per exemple els de Teixidor i el de Ca n’Hort es deien “De palaus” i “Dos recs”.
Els recs, i de fet totes les aigües de l’estany van ser propietat del monestir de Sant Esteve des de la seva construcció fins al 1685 en que es signà la Concòrdia de les Aigües de l’Estany. En aquest document el monestir va cedir la propietat de les aigües i dels recs a l’Ajuntament de Banyoles.
En les segles posteriors a la seva construcció van tenir ús domèstic, agrícola, artesà i industrial i es van construir molins, tints, adoberies, i diverses fàbriques que aprofitaven la força de l’aigua.
Passejant pel rec Major encara es poden veure rentadors, passeres i rastres de bagants
i cadiretes, les comportes que servien per regar.
Una construcció que crida l’atenció per la seva estructura és el límit, un antic regulador del cabal de l’aigua del Rec Major.
Es tracta d’una construcció amb cos piramidal i amb la base foradada de forma rectangular.
Les parets inferiors i superiors del forat defineixen els nivells mínim i màxim del cabal de l’aigua.
Recull de dades: Museus de Banyoles. Cros. S, Masgrau. M, Guia de Banyoles ciutat d’aigua. Ajuntament de Banyoles Banyoles. 2006. D. A. El patrimoni del Pla de l’Estany. Inventari històric i arquitectònic de la comarca. Consell Comarcal del Pla de l’Estany. Banyoles. 2005.
La Font de Can Vinyals esta situada entre la riera i un espai d’esbarjo a la urbanització Can Vinyals, és d’aigua de la xarxa pública.
La font es d’aixeta de pressió, l’estructura es d’obra amb un mur de pedra en forma semi-circular amb dues gran boles de pedra en cada costat, amb una pica.
En un costat té gravat un escut amb les quatre barres catalanes.
El Jardí de la Ratafia està situat a les escales del carrer Lluís Món i a tocar de la plaça Farners, al centre de Santa Coloma de Farners.
Va ser creat per recordar el món de la ratafia i va ser inaugurat el 22 de juny de 2013.
Així, en aquest espai s’hi poden trobar plantades bona part de les herbes i plantes que s’utilitzen per a preparar aquesta beguda tradicional i de gran tradició al municipi.
Aquest indret també forma part de la ruta l’Univers de la Ratafia, que fa un recorregut pels espais que formen part de la història de la Festa de la Ratafia del municipi.
Recull de dades: Ajuntament de Santa Coloma de Farners
Per anar a la Font del Sant, us cal per l’antiga carretera de Ribes, on trobareu una destacada zona enjardinada amb molta vegetació i una bassa rodona, cal anar a l’altra costat on esta situada la font.
Es tota d’obra amb un arc de mig punt on l’aigua surt constant per la boca d’un lleó de metall
i per dues aixetes de polsador.
L’aigua cau a una pica semicircular.
Sobre la font hi ha un escrit gravat en relleu a la pedra amb el nom de la font.
En cada costat hi ha uns bancs per fer estada.
A l’explanada de la font disposa de barbacoes, taules, diversos seients,
a sota de grans arbres que fan un espai agradable a l’estiu per la seva frescor .
fonts naturals, aigua, muntanya i més 