La fàbrica de Sant Benet és una antiga fàbrica tèxtil i colònia bàsica al peu del riu Llobregat, al sud-est del municipi de Sant Fruitós de Bages, a tocar amb el terme de Navarcles, el nucli del qual té més a prop.
Hi ha la casa de l’amo, en el seu voltant trobareu uns grans i centenaris plataners.
Avui en dia formant part del conjunt d’arbres del Parc.
Grans i sans, que a l’estiu fan una ombra gràcies a les seves amples fulles.
El Salt i Gorg dels Banyuts s’hi arriba des de la carretera que surt de Gombrèn direcció al Santuari de Montgrony.
En la carretera trobareu un cartell que us indica el camí a baixar per unes escales fins la riera de Garfull on es troba el salt d’aigua i el gorg dels Banyuts.
Forma part de la llegenda del comte Arnau, que diu així :
“Arnau tenia dos servents en forma de boc vigilant la bassa. Aquests bocs, enviats pel Diable, vigilaven que el comte no fes cap bona obra, fins que una nit Arnau va matar-ne un. L’altre, com a reacció, llençà el comte al gorg o infern. Des de llavors s’explica que el Comte Arnau surt cada nit del gorg dels Banyuts amb el seu cavall envoltat de foc.”
És un indret ombrívol i silencios per pasar una estona escoltan el suroll de l’aigua…
La Resclosa del Pla de Cardona a la llera de la riera de la Golarda, pocs metres aigües amunt del pont de la carretera de Sabadell i del camí de La Coma.
La resclosa es va construir al segle XX amb la finalitat d’abastir d’aigua de rec la zona de conreus situats a l’indret, especialment els horts dels pins de la Païssa.
Es tracta d’una resclosa bastida al torrent de la Golarda en un tram proper a l’aiguabarreig amb el torrent de Colljovà. És una presa de pedra i ciment conformant una planta lleugerament corbada amb un braç que s’estén pel costat nord de la llera de la riera, tot formant el canal de conducció de les aigües.
Al costat més sud hi ha una de les comportes de desguàs. Les aigües contingudes per aquesta resclosa eren emprades i encara són utilitzades bàsicament per regar els horts i camps que hi ha al voltant de la llera de la riera, especialment al costat dret del curs de l’aigua, i al conegut com l’hort dels pins.
Actualment el lloc és conegut popularment com les dutxes perquè és lloc freqüentat a l’estiu com a zona de bany. A poca distància metres avall, la riera de la Golarda vessa les seves aigües al riu de Calders.
Els Gorgs Blaus estan situats en la riera Golarda, prop del camí que porta des de Monistrol de Calders a la masia la Coma.
Es tracta d’un paratge caracteritzat per una zona rocosa engorjada a través de la qual discorre la riera Golarda.
Sembla que rep aquest topònim per la coloració que pren la superfície de la roca, una tonalitat gris blau, especialment els dies de pluja o humitat.
Quan vaig fer les imatges, baixava poca aigua en la riera per manca de pluges, cosa que l’aigua era poca i verdosa …
La roca és de tipus aglomerat (sedimentari) amb la superfície erosionada per l’acció especialment de l’aigua.
En aquest tram, la riera Golarda queda encaixonada entre les parets de roca, alguns trams més a manera de congost;
en part del recorregut de la riera per aquest tram hi ha diverses olles o gorgs, basses de formes arrodonides formades en la roca per acció de l’aigua.
Sovint, a l’estiu, l’indret ha estat freqüentat com a lloc de bany per a la població de Monistrol de Calders, així com dels seus visitants.
El Molí de la Bastida esta situat a peu de la ctra. de Rubí a Terrassa, en el municipi de Rubí.
Us passo la seva historia :
En la documentació anterior al segle XVIII es parla de “la Quadra”. Segons RUFÉ (1984a; 1997a) existien sota teulada, i per la part interior, alguns merlets que evidenciarien el seu caràcter defensiu. La primera cita coneguda, recollida al Cartulari de Sant Cugat, és de l’any 986.
En algunes publicacions, s’ha identificat l’edifici amb la “domus” o casa forta de Vilamilanys. Prop de la masia, a tocar del torrent de Sant Feliuet i davant de can Rosés, hi havia un molí, potser més antic que la Bastida, del qual ens parla un document del 1140.
És el “molí Viula” o “Roquerol” de la parròquia de Sant Pere de Rubí, que l’església catedral de Barcelona, havia adquirit amb permís per a construir una torre o casa forta per defensa dels sarraïns.
El 1234 el rei Jaume I confirmà tots els castells i possessions del monestir de Sant Cugat amb els molins de Rubí i la dominicatura de Vilamilanys.
La família Bastida comença a aparèixer pels anys 1172 i les seves notícies són abundoses en el llibre d’actes i pergamins de can Xercavins dins del segle XIV. El molí estava situat sota la casa, en el camí que hi accedia, però en una edificació apart, més modesta i antiga.
Es tenen notícies que ja existia en el segle X i aprofitava l’aigua de la riera mitjançant una resclosa i un rec per fer rodar les moles. Aquest molí, amb les consegüents modificacions arribà fins els nostres dies, funcionant en la darrera època, amb motors elèctrics. La meitat nord de la casa pertanyia al terme de Sant Quirze i la part sud al de Rubí succeint que segons l’habitació on moria un difunt era enterrat en un cementiri o l’altre, fins que finalment, va passar tota al terme de Rubí.
L’any 1850 Josep Gros i Jordana va comprar a Isidre d’Angulo aquesta heretat que comprenia la casa, 20 quarteres de terra, un molí fariner i l’aigua pel molí com per als horts per mig d’una sèquia que ve del a riera de Rubí. (RUFÉ, 1984a; 1997a).
El desembre de 1855 es va publicar una reial ordre per la qual s’afegia aquest lloc al terme de Rubí, ja que fins aquell moment una roda pertanyia a Rubí i l’altra a Sant Cugat (SIERRA, 1989).
Prop d’aquesta propietat s’instal·là la primera fàbrica a Rubí, al lloc nomenat “la Verneda de Carreras” de J. Calvet, després de Vallhonrat i Solà de Terrassa. A principis del segle XX s’instal·là un molí de vent a la torre de guaita per abastar d’aigua la casa. A tocar aquesta hi havia una era molt gran per batre i, a sota, la “font de la Tartana”.
Els darrers cent anys va pertànyer a can Corbera fins que el 1974 va ser venuda a una immobiliària per a bastir-hi un polígon industrial.
Es va enderrocar aquell any (MARGENAT, 1988a; RUFÉ, 1984a; 1997a).
El 1960 va deixar de funcionar, resultant, de tota manera, el molí de més llarga vida de la història de Rubí.
“La seva situació era estratègica, tant per l’emplaçament del lloc com pels camins que per allí transcorrien i per la mateixa riera, lloc de pas obligat” (RUFÉ, 1984a; 1997a).
“Es tracta de dues estructures ben diferenciades, construïdes a l’angle del marge aixecat sobre la carretera de Sant Quirze.
L’edificació que es troba a la part alta era l’antiga casa de la “quadra” de la Bastida, mentre que l’edificació inferior consistia en el molí del mateix nom.
El parament en ambdós casos és de còdols, rajoles, totxos i gres de can Fatjó que formen una estructura complexa de molí amb nombroses ampliacions i elements industrials de diferents èpoques (MORO, 1990).
A les excavacions van aparèixer restes d’un molí del segle X i altres posteriors, així com rescloses de la canalització i, especialment, restes de la masia amb cups de trepitjar raïm dels segles XVII a XIX i bases de premsa de pedra, organitzat de cara a donar sortida a una explotació agrícola important.
Conserva paviments en diferents estances i, en molts casos, s’han deteriorat fortament arran de l’excavació arqueològica que ha tingut el lloc.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diputació de Barcelona.