Aquesta font que us presento avui, està adossada en la paret d’una casa que dona al carrer del Cingle amb la Plaça nova i carrer Major de Castellfollit de la Roca.
Deu ser del segle passat, esta feta amb totxanes primes, però amb una aixeta de pressió actual; l’aigua de xarxa cau directament a terra i va al clavegueram.
Text: Ramon Solé
Fotografies : Dora Salvador
El terme de Provençana era, a l’Edat Mitjana, el doble d’extens que l’actual Hospitalet, ja que incloïa, a més de la zona de Marina segregada en 1920, el Prat, Esplugues, el Port, Sants i Sarrià. Tenia un poblament dispers amb una xarxa de camins consistent en vies paral·leles al mar i d’altres que les travessaven en sentit muntanya-mar. Farem un recull dels seus noms i funcions.
El Camí Ral o “de Provençana”. L’antiga ruta que es fa carrer.
Entre les primeres destaca el Camí Ral, avui carrer de Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major. Es tracta d’un vial d’origen romà, que partia de Barcelona, anava cap a Cornellà i a Martorell on es podia travessar el riu pel pont romà. Aquest pont, que va tenir usos militars i comercials, va ser destruït per les forces naturals i humanes en diverses ocasions al llarg de la història, també reconstruït.
Al llarg d’aquest camí es va situar l’església de Santa Eulàlia de Provençana, com d’altres que aprofitaren les antigues viles romanes i, a finals del s. XII, l’Hospital –Hostal- de la Torre Blanca que es convertí en nucli aglutinador amb la nova església de Santa Eulàlia de Mérida, al que ja era “la pobla d’Spitalet”, o un altre hostal a la Bordeta que arrendava el Comú de l’Hospitalet.
Les maneres d’anomenar les vies als primers documents són descriptives de cada moment. El 986 la dona Sènior, vídua de Levisind venia al bisbe Vives un alou a Bederrida (Les Corts) i Terrers Blancs (Collblanc) que limita al nord amb la muntanya Orsera (St. Pere màrtir), a l’est amb el torrent de Pedralbes que “va fins el mar”, al sud amb “la via que va a Provençana i a tot arreu” i a l’oest amb la vall de Quart (Torrent Gornal). La propietat havia estat del seu marit i dels seus fills, probablement caiguts a la presa d’Almansor.[1]
El 1579, als pactes per la construcció de la nova església, es parla d’aquest camí com el “camí real que és carrer del Spitalet”.[2] Una visió ajustada a la realitat d’aquell “Camí Ral” que, al seu pas pel l’Hospitalet, es fa carrer.
El Camí del Mig. De barques i ponts.
A partir del 1210 tenim documentat el Camí del Mig, que encara conserva aquest nom (Carretera del Mig), també conegut llavors com “Camí de la Barca” perquè duia al lloc conegut com “La Sirga Grossa”, [3] ja que la barca de passatge de persones i ramats, era assegurada amb una corda (sirga) a les dues vores del riu. Aquest camí connectava amb el camí de la Ribera del Prat.
La barca és documentada des de 1234, ja que el 1211 el Llobregat canvià el seu curs cap a llevant, deixant aïllada l’Illa de Banyols (El Prat). És llavors (1279) quan trobem anomenada l’ermita de Benvitge, “un servei col·lectiu, prop de la barca de passatge, necessari pel sector de la Marina, ja que la parroquial de Provençana els quedava lluny”.[4]
Antigament era un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels espais del Delta amb Barcelona.
El 1303 s’acaba de bastir un pont de fusta a Sant Boi, encarregat pel Consell de Cent barceloní a iniciativa real, una obra comarcal feta a base d’aportacions en blat i d’atorgament de franquícies als que hi contribuïen. Malauradament, el 1315 va ser destruït per una riuada. Quan el pont no es podia fer servir quedava la barca de passatge. El 1335 Barcelona sub-arrenda la gestió d’aquesta barca a dos administradors locals “d’enllà de l’aigua” (El Prat).[5]
El 1343 els consellers de Barcelona estableixen els preus:
“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[6]
Els litigis pel control i els preus de la barca seran freqüents.[7]
Per altra banda, el pont de Sant Boi (a l’actual carrer del Pont de St. Boi) va patir nombroses destruccions, però sempre va ser refet o reparat, fins el 1586, en que es tornaren a utilitzar les barques.
El 1566, per defensar la costa dels corsaris, s’havia construït una fortificació, a prop de la desembocadura del Llobregat, la Torre del Cap del Riu, on ja hi havia hagut a l’Edat Mitjana un petit hostal com a refugi de pescadors i viatgers. La torre tenia un pou i una capella, també una barca.[8]
A la costa, al voltant del far i a les ribes del riu Llobregat hi vivien algunes famílies de pescadors. En 1862, a sobre les ruïnes de l’edifici anterior, es bastí un far i el 1873, amb la revitalització agrària del delta, el pont de Ferran Puig, anomenat popularment “pont vell” (ja que va servir força temps) o pont dels carros.
Des de finals del segle XIX, hi vivien al Prat treballadors d’algunes indústries, el que augmentava la necessitat de millorar la mobilitat. El 1881 s’inaugurà la línia ferroviària Barcelona-Vilanova i la Geltrú i es basteix un nou pont que es va fer malbé amb les riuades del 1898. El 1899 es bastí un nou pont ferroviari. Les aigües l’aniran fent malbé però resistirà fins la Guerra Civil, en que serà volat.[9]
El 1910 la Diputació projecta un nou pont, serà l’anomenat “Pont de les voltes” que amb moltes dificultats s’enllesteix cap el 1929 (amb motiu de la Exposició de Barcelona), però en 1939 desapareix dinamitat, junt al ferroviari, pels soldats republicans en la seva retirada.[10]
El 1950 s’inaugura el pont de l’Autovia de Castelldefels, afavorint la comunicació del Prat amb Barcelona. Aquest pont serà ampliat els anys 70, donat el creixement demogràfic i de mobilitat viària.
Podem veure com el Prat ha subsistit aïllat fins a temps recents, passant directament d’una economia precària de subsistència a la sobreexplotació.
La Marina deltaica. Els prats de Llanera i els Banyols.
Al sud de l’ermita de Bellvitge hi havia un antic braç del riu anomenat “Llobregadell vell” que s’anava convertint en estany i que apareix citat junt el reg d’Amalvigia el 995 i en diverses ocasions al segle XI.
Des del segle X la zona deltaica era anomenada Llanera (Llacunària, Lannaria oLandes) pels estanyols i aiguamolls. Per aquesta zona passava el “Camí de Llanera” (els “prats de Llanera”, anomenats des del s. X, seria el sector del Prat que comunica amb Sant Boi) que travessava Banyols cap a “Enforcats” (cruïlla de camins entre Provençana, Montjuïc i Sants).
El 996 Ennec Bonfill, senyor feudal, permuta amb el bisbe Aeci, terra i casal a Sants a canvi d’un alou a Cervelló. Al nord trobem “la via que va per tot” (camí Ral o de Provençana) i al sud “la via que va a l’estany de Lanaria i per tot”.[11]
En 1078 aquesta via serà anomenada com “la recta via que va de la ciutat al mar”,en una donació del bisbe Umbert a l’ardiaca d’un alou a Santa Eulàlia de Provençana a “Círculo” (cases que envoltaven l’estany de Port a Montjuïc).[12] El curs del riu, que havia desembocat a Montjuïc, ja no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port, com el braç del Llobregadell vell.
Aquesta via, al sud de l’ermita de Bellvitge, seria un camí costaner ja que la línia de costa estava més endins. Seria l’actual Gran Via, la carretera vella del Prat o el “Gual dels Tarongers” que anava a buscar un gual a Viladecans.
L’eix transversal Nord. El camí ral d’Aragó i Madrid.
A finals del s. XVIII s’acaba la construcció d’un nou a Molins de Rei, un imponent pont de granit vermell conegut com el pont de les 15 voltes,que les inundacions de 1971 s’enduran. Amb la construcció d’aquest pont es feren les obres que eixamplaren el camí de Dalt, una altra derivació de l’antic Camí Ral.
La nova carretera comunicarà millor a Barcelona amb Aragó i Madrid, ja que permetia el pas de carruatges, mentre que l’antiga via era un camí que, al mig de boscos, s’ha quedat petit i només pot ser utilitzat com a “camí de ferradura”. Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà nova vida a pobles com Esplugues, Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc on s’establirà un nou hostal al servei de viatgers i traginers.
Aprofitant la expulsió dels jesuïtes i l’abandonament de la torre que aquests tenien com residència de jesuïtes grans, es comença a dreçar a la vora del camí. Josefa Casas comprà, el 1771, l’estructura d’aquesta torre que després serà coneguda com “Pubilla Casas” on s’allotjaran personalitats eclesiàstiques i laiques. Can Rigalt (abans Can Girona) ja existia, havia estat refeta el 1693 i el 1741. Totes dues queden en una posició estratègica a peu de camí.
Al segle XVIII, les guerres del Rosselló i la de la Independència provocaren grans pèrdues com destruccions de cases i collites així com una baixada demogràfica. Però la situació canvià dràsticament durant el segle XIX amb la construcció del Canal de la Infanta (1819) que seguirà aquesta via.
Camins que seguien el curs de les rieres i torrents
Els camins que penetraven en la Marina en direcció Sud eren diversos i sovint aprofitaven els cursos de les rieres i els torrents, com la Riera de la Creu, el Torrent Gornal, la Fabregada o la Riera Blanca, frontera amb Barcelona.
Per Bellvitge passaven tres d’aquests camins:
El de la Feixa Llarga, a prop del riu.
El de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge que duia a l’ermita.
La “carretera de la farola” que comunicava el poble amb aquest lloc (l’actual carrer de Miguel Hernández).
Aquestes vies, de caràcter més local, seran els recs naturals que aprofitarà la xarxa del Canal de la Infanta originant noves canalitzacions.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-06-2021
Als treballadors dels camins: traginers, barquers, enginyers, hostalers, comerciants o peons de camí, com va ser el meu avi matern.
————————————————————————————————————————–
[1] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 80.
[3] Ferret i Pujol, J. L. (2012) “Formació del Delta del Llobregat” VI Trobada d’estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà
[4] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p.78, 82 i 112.
[5] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 141 i 152-154.
[6] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 170
[7] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal. Ed. Facsímil de 2009. Ajuntament del Prat. p. 261-279.
[8] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang.(El Prat 965-1965) Ed. Montblanc.
[9] “El pont de les tres puntes” a El poble de les febres http://elpobledelesfebres.blogspot.com/2013/02/el-pont-de-les-tres-puntes.html
[10] “El pont de les voltes” a El Prat ocult: http://m.elpratocult.elprat.cat/el-pont-de-les-voltes/
[11] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 169.
[12] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1341.
Dades Tècniques:
TOMÀS, JOAN ( DIR. )
Editorial: PUBLICACIONS TOMÀS, S.C.P.
ISBN: 978-1-6984-6500-5
Enquadernació: Grapat
Preu : 3,95 € IVA inclòs
ANIVERSARI 160 ANYS 1861-2021 – INCLOU CALENDARI DE PARET DESPLEGABLE A COLOR.
Almanac que ofereix informació agrícola, astronòmica i sobre la cultura i les tradicions catalanes, des de fa 160 anys !
Recull de l’Almanac : Ramon Solé
Cal anar a Sant Privat d’en Bas per la carretera GIP-5226,
des d’aquest poble, cal seguir per la dreta per una pista forestal en direcció a l’àrea d’esbarjo de Els Pins o del Pla d’en Xurri, situada a uns 850 metres del poble de Sant Privat d’en Bas.
Podeu utilitzar algun dels diferents aparcaments per poder deixar el vehicle,
des d’aquest punt anireu a la Font del Pla d’en Xurri està situada en la part de baix de la zona de lleure, molt a prop de la llera dreta del riu Gurn.
Es una font amb un doll d’aigua generós tot l’any,
surt per dos brocs de ferro corbats i també per una aixeta situada entre els dos brocs,
l’aigua cau a una pica rectangular de pedra de la mateixa estructura.
En la part baixa hi ha el riu Gurn, amb el seus gorgs
i al salt del Pla d’en Xurri.
Text : Ramon Solé
Fotografies : Dora Salvador
Cal seguir el camí a prop de la riera de Vallforners, tot sortint de Cànoves, una vegada que passeu pel camí que deriva al Molí d’en Meseguer
i en menys de cinc minuts,
trobareu a sobre de la paret i a l’esquerra del camí aquests centenaris Lledoners.
Son amb troncs baixos però molt gruixuts,
curiosament podem veure les seves arrels sobresortint del terra.
Text i Fotografies: Ramon Solé
Es un mes que sembrarem : bledes, créixens, escaroles, mongetes, pastanagues, raves entre altres
Recol·lecció de productes hortícoles : ravenets, tomàquets, bledes, api, carbassons, cebes, espinacs, enciams, patates, porros, remolatxes, pastanagues, alls, albergínies, pastanagues, mongeta tendra, cogombres, pebrots.
Cal menció sobre les tomaqueres, fer poda, lligar i tractar-les.
Es molt important regar de matinada quan la terra està fresca, mai després de la calor de tot el dia.
Text i Fotografies : Ramon Solé
La Font del Desmai esta a pocs metres de l’antiga masia de la Torre de Morgadès i a prop de Can Tona en el municipi de Folgueroles, a l’altra banda de l’Eix Transversal.
Aquesta Font com esta a sota de nivell del terra, cal baixar uns esglaons per accedir-hi.
Es una Font de cisterna, axó fa que en èpoques de sequera no hi hagi aigua.
L’aigua que surt pel broc s’escorre per una canalització soterrada fins al torrent de la Font Vella.
Damunt del brollador hi ha una gran placa de marbre on s’explica que la font fou donada gentilment per la Sra. Matilde Foix el 1970 al Patronat d’Estudis Osonencs qui la va replantar i agençar.
El Patronat d’Estudis Osonencs, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Folgueroles i dels Amics de Verdaguer decidiren recuperar-la plantar-hi vegetació.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Dora Salvador
Aquest Hotel d’insectes està situada a la llera dreta del torrent dels Alous, en el municipi de Rubí, on aquesta passa per sota de l’avinguda de la Generalitat.
Us passo dades generals d’aquest Hotel d’Insectes:
Text i Fotografies : Ramon Solé
Fitxa Tècnica:
Autor : Jordi Monfort Galmés
ISBN/13: 9788411043656
Num. Páginas: 158
Tamaño: 150 X 210 mm
Encuadernación: Tapa blanda con solapas
Año de publicación: 2021
Editorial: Grupo Editorial Círculo Rojo SL
Categoría: Excursionismo y senderismo
Preu : 19.00€
Sinopsis
Fonts de la Plana Baixa. Excursions entre Espadà i la mar, és un llibre que es serveix de l´excursionisme, per a donar a conèixer al lector, una part tan important del patrimoni natural i paisatgístic de la comarca de la Plana Baixa, com són les seues fonts naturals.
En ell trobareu indicacions per poder localitzar fins a 82 fonts, ullals, i punts d´aigua; així com també diversa informació d´aquestes i el seu entorn, com són: coordenades geogràfiques, altitud, cabal, fotos, i descripció del seu entorn.
Entre eixes 82 fonts, hi ha algunes de prou conegudes per la gent de la comarca, però també hi ha moltes que no ho són tant, i fins i tot algunes que molt poca gent coneix.
Sense ser un treball exhaustiu, és un llibre que servirà al lector amant de la muntanya, per conèixer un poc més aquesta comarca, tan bella i de paisatges tan diversos.
Recull del Llibre : Ramon Solé
Dentro del Parque Natural del Desierto de las Palmas encontramos un paraje frondoso y verde donde se ubica la Fuente del Perello.
Con una zona preparada, con bancos y mesas para una parada de bocadillo o para pasar el día.
Descripció : Ajuntament de Cabanes
Fotografies : Jordi Mig
fonts naturals, aigua, muntanya i més 