L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.
La Séquia de Manresa, és un canal de regadiu cabdal en la història de Manresa. Se n’inicià la construcció l’any 1339 i fou acabada l’any 1383. Té un recorregut de 26,7 km, un desnivell de 10 m i un cabal d’1 m³/s.
En fou autoritzada la construcció pel rei Pere III. La tradició popular, relaciona la construcció de la Séquia amb el famós miracle de la llum.
La Séquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria més importants fetes al Bages durant l’edat mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara actualment, aporta un cabal d’aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions de la rodalia.
La séquia té un recorregut de 26 km i 10 m de desnivell. La captació d’aigües es fa sota el balç del castell mitjançant la resclosa anomenada “resclosa dels manresans”, de 250 metres, a Balsareny,
i travessa els municipis de Balsareny, Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i arriba al Parc de l’Agulla de Manresa. Antigament arribava fins dins les muralles de la ciutat.
En el seu itinerari se serveix de 34 ponts de pedra i 70 pontarrons, entre els quals cal destacar el pont de Santa Maria i el de Conangle, que separa el terme de Sallent del de Balsareny.
També s’hi poden trobar fites termeneres de la ciutat de Manresa, ja que tota la séquia pertany al terme municipal de Manresa.
La Séquia creua el terme de Santpedor per la part est, des dels plans de Santa Anna fins a la zona de Comabella. Durant segles, Santpedor va veure passar l’aigua de la Séquia pel seu terme sense poder-se’n servir.
Tanmateix, valent-se d’un petit buit legal, els santpedorencs en treien aigua per als horts i per a uns safaretjos veïns, però els manresans no sempre foren iguals de permissius.
De fet, la història de la vila és plena de conflictes i litigis per l’aigua de la Séquia entre el Comú de la Vila o la Comunitat de Preveres (que tenia terres a Claret) i els manresans.
El 1932 Santpedor obté finalment l’autorització d’utilitzar-ne el cabal per al consum dels seus habitants.
Es pot fer una bon passeig tot resseguin per la vora de la Séquia.
La Séquia de Manresa, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
En aquest bloc, amb data 15/08/2017, us vaig presentar la Font de Carlets, i us deia en la descripció,
“Per arribar a la Font de Carlets, us dirigiu al quilòmetre 13,6 on una pista baixa fins la Riera de Rellinars, allí a l’esquerra del camí, esta l’abundosa Font de Carlets.
La Font de Carlets, una de les més conegudes fonts del Municipi de Rellinars, l’aigua surt per les escletxes de la roca i si ha plogut molt, disposa d’un abundant cabal.
Des de sempre ha sigut un lloc de reunió de la gent, per menjar o per omplir garrafes de la seva apreciada aigua.
Alguna gent aprofitava una cavitat o pica natural, per refrescar la fruita o les begudes.”
Com podem veure en les imatges en l’actualitat no raja …
A veure si les pluges de l’hivern i primavera tornen a fer-les rajar un altre cop…
Excursió en una part de la Comarca de La Plana Alta, en Castelló de la Plana.
La font de la Teula es troba a una altitud de 290 m. i està localitzada a 7 km. al nord-oest de la ciutat de Castelló de la Plana. Normalment dona un bon cabal, hui era de 30 L/min.
Des de la localitat de Borriol, es pot fer una ruta a peu fins a la font, que passa pel costat d’una ramaderia.
Es tarda uns 50 minuts.
Aquesta font està inclosa al llibre “Fonts de la Plana Alta. Visites i excursions”, que recull les fonts més conegudes d’aquesta comarca de Castelló.
Fonts de la Plana Baixa. Excursions entre Espadà i la mar, és un llibre que es serveix de l´excursionisme, per a donar a conèixer al lector, una part tan important del patrimoni natural i paisatgístic de la comarca de la Plana Baixa, com són les seues fonts naturals.
En ell trobareu indicacions per poder localitzar fins a 82 fonts, ullals, i punts d´aigua; així com també diversa informació d´aquestes i el seu entorn, com són: coordenades geogràfiques, altitud, cabal, fotos, i descripció del seu entorn.
Entre eixes 82 fonts, hi ha algunes de prou conegudes per la gent de la comarca, però també hi ha moltes que no ho són tant, i fins i tot algunes que molt poca gent coneix.
Sense ser un treball exhaustiu, és un llibre que servirà al lector amant de la muntanya, per conèixer un poc més aquesta comarca, tan bella i de paisatges tan diversos.
Per anar a la Font de La Saleta us cal seguir la pista rural que va des de Centelles a l’Abella – Sant Martí de Centelles,( o viceversa).
Una vegada que heu passat pel veïnat de la Saleta trobareu la font a mà dreta i a peu del mateix camí.
L’aigua surt d’un tub adossat a la paret de la muntanya, sol rajar amb mes o menys cabal tot l’any,
cau a terra i segueix uns metres per una petita canal, fins una bassa situada a poca distancia que serveix com a reserva d’aigua per les ADF. en cas d’incendi forestal.
En un costat disposa d’unes gran pedres que fan de seient,
uns allargats arbres li donen ombra, es un racó molt tranquil.
Text : Ramon Solé – Fotografies : Celia Peix i Ramon Badia
“Fonts de la Plana Alta. Visites i Excursions” és un llibre que pretén donar a conèixer un dels nostres patrimonis naturals, etnològics i paisatgístics més interesants de les nostres terres: les fonts naturals. El contingut d´aquest llibre no es tracta d´un estudi exhaustiu, no estan totes les fonts, però sí un bon nombre, unes 74.
De cadascuna d´aquestes, trobareu informació referent a la seua localització, altitud, característiques i entorn de la font, cabal mesurat i la data en que es mesurà, coordenades geogràfiques de la seua situació, i foto.
Esperem que aquest llibre serveix per a que coneguem un poc més el nostre valuós patrimoni, i per a fer agradables excursions per la nostra comarca.
La Mare de la Font, esta situada a tocar de la carretera C-38 que va a Molló i a França; a peu des de Camprodon, es pot arribar agafant el camí del camp de la Vila.Aquesta font, antigament estava rodejada de camps de can Petxu,actualment disposa d’un ampli aparcament, i s’ha format un gran parc on es pot fer un àpat en les taules i bancs allí situats;els infants podent gaudir d’una zona de jocs.Està en un lloc que els arbres que disposa, li donant una ombra molt destacable, que a l’estiu s’agreix fer-hi una bona estada.Des de sempre la gent hi va amb garrafes a recollir la seva apreciada aigua, ha vegades formant-se alguna de cua.Es molt abundant la seva aigua, bona i fresca,de la seva gran estructura quadrada de pedra, surt l’aigua per un broc, també de pedra, i la sobrant va a un llac artificial.Cal destacar que és un llac rodo, on a l’hivern quan arribem a 8 o 10 graus sota zero, la superfície totalment glaçada i la gent ho aprofita per anar-hi a patinar.En el mur de la mateixa Font, esta gravat una estrofa del poema “Canigó” de Mn. Jacint Verdaguer.Tal com indica l’epígraf existent, la font ja s’havia construït com a mínim des de l’any 1611.
La imatge actual l’adquirí després de la reforma de 1924.La Mare de la Font, és l’expressió que s’utilitza per referir-se a una deu de gran cabal que abasta diverses fonts.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 