La Font de Salelles està situada en la Plaça de Salelles de Sant Salvador de Guardiola.
Segons indica Jordi Piñero Subirana, la Font es de l’any 1994, es veu una firma en un angle de la llosa: E. Pujol, 1994.
Consisteix en una llosa de pedra vertical amb l’escut de Salelles gravat i una pica de pedra que té al seu interior una receptacle més petit.
Pica
L’aigua raja d’un brollador metàl·lic amb polsador encastat a la llosa. El relleu és obra de l’escultor Esteve Pujol Chamorro, i reprodueix un escut de Salelles no oficial, dissenyat als volts de 1945 per Florenci Freixes.
A la part central aquest emblema incorpora l’escut de Manresa (amb les quatre barres i la creu de Sant Jordi), al costat esquerre hi ha unes espigues i, a la dreta, una mitra i bàcul de bisbe.
Sobre les quatre barres hi ha el símbol de la muntanya de Montserrat i, a la part superior, la silueta de l’església de Salelles.
Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Montserrat és un massís muntanyós de Catalunya, situada a cavall de les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat.
És força prominent i té un paper destacat en la tradició catalana, entre altres motius gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques que han estat valorades estèticament de manera positiva.
És un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.237,9 m del cim de Sant Jeroni, sent aquest pic el lloc més alt de l’Anoia i del Bages.
Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc.
Des del cim de Sant Jeroni, a 1.237 metres, es pot arribar a veure, en dies molt nets i sense calitja, la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància.
Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles.
A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.
Montserrat ha estat vinculada a l’espiritualitat. A part del monestir i la Santa Cova, la muntanya conté un bon nombre de petites esglésies i d’ermites, com Santa Cecília, Sant Benet, Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Miquel i Sant Jeroni.
El Massís de Montserrat va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la seva conservació.
L’Aqüeducte Cal Pla està situat en el Torrent de la Canaleta de Monistrol de Montserrat.
Us passo la seva historia:
Aquesta construcció està documentada des de principis del segle XVI (1530), però és possible que sigui anterior.
Duia l’aigua de la Font Gran als molins d’oli del palau Prioral i de Can Gilbert.
Es coneixia La Font Gran des del segle XIII como “la Resclosella”.
Font Gran
Obra d’enginyeria que consta de 14 arcs de pedra, desiguals en la llum de 2,30 m. a 2’72 m. Els arcs estan sustentats per pilastres de base rectangular.
Destaquen els grans contraforts en les pilastres, que també són desiguals, així com la presencia de tres desaigües.
Es pot diferenciar dos trams, formant un angle amb el vèrtex en el molí de Cal Gibert. Una petita cornisa marca l’arrencada dels arcs en els pilars.
E.Solsona M. Julià – 1991 / Generalitat de Catalunya
L’Aqüeducte Cal Pla és una obra de Monistrol de Montserrat (Bages) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
El Camí de Sant Jaume en català, en gallec: Camiño de Santiago; en castellà: Camino de Santiago; en occità: Camin de Sant Jacme; en francès: Chemin de Saint Jacques.
És una ruta que recorren els pelegrins procedents d’Espanya i de tota Europa per a arribar a la catedral de Santiago de Compostel·la, on es veneren les relíquies de l’apòstol Sant Jaume.
Durant tota l’edat mitjana va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i en l’època actual ha tornat a prendre un gran auge.
No hi existeix un únic recorregut, sinó que hi ha moltes rutes d’accés al camí més conegut que és l’anomenat Camí francès de Sant Jaume.
Segons la história, el culte a Sant Jaume a la Hispània romana era desconegut, fins que vers l’any 814 es trobaren les relíquies de l’apòstol
i a partir de llavors, Compostel·la es convertí progressivament en un centre de pelegrinatge reben el seu impuls definitiu durant la primera meitat del segle XII, ajudat en part pel Còdex Calixtí.
Molts dels primers pelegrins procedien de regions d’Europa pioneres en l’aportació de novetats musicals.
Partint alguns del nord, i altres de zones més cèntriques de França, havien passat per llocs de culte com Chartres i Tours, on van poder escoltar les melodies que tot l’Occident cristià considerava el veritable llegat del papa Gregori I.
Poc importava que aquells que venien del nord d’Itàlia i que havien hagut de creuar els Alps i els Pirineus els diguessin que en el seu lloc d’origen, el ritu litúrgic era més antic i venerable que aquest al que ells anomenaven romà.
Tampoc importava molt que una vegada endinsats en territori hispànic i reunits els pelegrins de diferents procedències entorn d’un mateix Camí fessin una parada en algun monestir del camí i allà se’ls parlés, no sense nostàlgia, d’una litúrgia que no feia molt era l’element unificador enfront de les hosts musulmanes que des de feia segles ocupaven bona part del territori hispà.
Després de les edats mitjana i moderna, el Camí va perdent importància.
Per a l’Any Sant Compostel·là de 1993, el govern autònom gallec va decidir potenciar el seu valor com a recurs turístic, no només pel pelegrí religiós, i va llançar la campanya Xacobeo 93, restaurant la ruta i les infraestructures pels pelegrins.
Va assolir la col·laboració de les comunitats per les quals travessa el Camí.
Des de llavors, fer el recorregut a peu, amb bicicleta o a cavall és una destinació popular que reuneix l’element religiós, espiritual, esportiu, cultural, econòmic, etc., tal com ha vingut ocorrent des del principi a través dels segles.
El camí es troba indicat per fletxes pintades de groc, pals i altres senyals.
Es passa per Monestirs, ermites, convents, …
rius, pantans i ponts,
i natura,
fonts naturals,
arbres monumentals, boscos de tot tipus
Boscos casi màgics
i camps…
L’actual Camí de Santiago és el sender de Gran Recorregut 65, amb les seves variants.
El 1993 fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO,
i el 2004 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia com a lloc de peregrinació i de trobada entre persones i pobles que, a través dels segles, s’ha convertit en símbol de fraternitat, vertebrador d’una consciència europea.
El Camí Català de Sant Jaume té el punt més principal al Santuari de Montserrat, unió dels camins barceloneses, tarraconenses i gerundenses,
Monestir de Montserrat (Catalunya)
i també dels provinents de França. Des de Montserrat va direcció a Lleida i Saragossa on se uneix al Camino Xacobeo del Ebro.
Us passo el recorregut del camí de Sant Jaume des de la frontera de Girona amb França, Montserrat, Lleida i fins l’Aragó :
DE CASTELLAR DE N’HUG AL DELTA DE LLOBREGAT – SENDERS GR
Fitxa Técnica
Autors : HUGUET, POL / PUJOL, FERRAN
Editorial: ALPINA, EDITORIAL
Any de l’edició : 2018
Matèria: Guies Senderisme
ISBN: 978-84-9034-775-1
EAN: 9788490347751
Pagines: 87
Idioma: CATALA
Enquadernació : GUIA + MAPA
Col·lecció : GR (SENDERS DE GRAN RECORREGUT)
Preu : 20,00 € – IVA inclòs
Sinopsi :
El GR del Llobregat és un recorregut lineal que ressegueix el riu Llobregat des de la seva capçalera, a Castellar de n’Hug, enmig de boscos pirinencs, fins al Delta del Llobregat, on el riu troba la Mediterrània.
Es tracta d’un recorregut total de 180 km aproximadament, dividit en 9 etapes, i que inclou 9 mapes sencers, sense dificultats tècniques remarcables.
Aquesta guia té per objectiu fer descobrir al caminant el patrimoni natural i humà d’uns territoris i paisatges ben diversos, units per diversos fils conductors.
El més present de la guia és l’aigua del riu, que acompanya l’excursionista en la pràctica totalitat de la ruta, i que ha esculpit uns paisatges agrestes i espectaculars com les Fonts del Llobregat o el Congost del Cairat sota Montserrat, i d’altres de ben suaus i amables con el meandre de Castellbell o el Delta del Llobregat.
Les muntanyes són un mon de Llegendes, les de Montserrat , del Montseny, de Sant Llorenç de Munt, del Pedraforca, i podríem seguir nombrant muntanyes, on es parla de bruixes, dones d’aigua, follets i éssers vius de la foscor, els encantats i encantades, i éssers vinculats a la mitologia, que tradicionalment anaven passant de veu a veu, les àvies als nets al costat de la llar de foc.
Avui us recullo una tradicional Llegenda de com es va formar Els Pirineus :
“ La llegenda ens diu que la princesa Pirene tenia una gran bellesa i vivia a la Península Ibèrica. Tenia molts pretendents, però el seu cor estava reservat a Hèrcules, amb qui es veia d’amagat als boscos. El pare de Pirene, Túbal, els va descobrir i va desterrar a Hèrcules, però Pirene seguia visitant els boscos amb l’esperança de trobar-se’l.
En una d’aquestes passejades Pirene va trobar-se amb Gerió, un horrible monstre amb tres caps que volia casar-se amb la princesa, Pirene va escapar corrents pel bosc, però Gerió, per impedir la seva fugida va incendiar els boscos, les flames gracies al vent, van córrer mes que Pirene ocasionant-li cremades mortals.
Els crits de dolor de Pirene mal ferida, van avisar a Hèrcules, que tot i que va matar al monstre, sols va poder arribar per a declarar-li amor etern, no va poder impedir la mort de Pirene als seus braços. Hèrcules va sepultar la seva estimada dins d’una muntanyes enorme de pedres feta per ell.”
D’aquesta manera van néixer els Pirineus, segons la llegenda…
Nota : Podreu trobar un nou article, on diu “Altres articles” situat en la barra de Menú, una vegada dins, seleccioneu el mes i el dia. Per tornar al bloc principal, cal fer “clic” en la barra de Menú on diu “Bloc Principal”.
Recull de la llegenda, adaptació al Text : Ramon Solé / Fotografies : Oriol- Solé Salvador
El 26 de juliol de 2015 el foc forestal va afectar i arrasar més de 1.200 hectàrees de bosc prop de la carretera de can Massana a Montserrat i Òdena.
Era trist i desolador veure un paratge verd i que en poques hores pel pas del foc es va convertir-se en cendres i un paratge negre.
D’aquelles cendres en sortiria una de les mostres artístiques més colpidores, originals que podia servir per que la gent quan passes pel lloc, medites que un foc forestal, destrueix la natura, els bens i també en ocasions, vides.
El Bosc de les Creus és un projecte de Marc Sellarés a partir d’un bosc cremat convertint les restes en més de 1000 creus com un ritual de dol i expressió de sentiments
i un testimoni que durant mes de 50 anys no tornarà ha estar com estava havans del incendi.
Un any desprès elpais es fa ressò d’aquell important incendi forestal i de la col·locació de la creu número 1.293, us passo aquell article :
Com diem, compta amb 1.293 creus, tantes com hectàrees cremades, l’última, col·locada a 12 metres d’alçada.
El bosc de les Creus, creat pel bomber Marc Sellarès va voler expressar el dolor del bosc cremat del bosc cremat en aquet tràgic dia, i que va afectar part del municipis d’Òdena, El Bruc, Castellfollit del Boix i Sant Salvador de Guardiola.
Us passo un Video on el propi autor i bomber, Marc Sellarès parla del Bosc de les Creus :
No sols a peu de Montserrat es van posar creus als boscos cremats, us invito a obrir aquest enllaç que us passo, i veure altres llocs del Mon que també ho han fet :
fonts naturals, aigua, muntanya i més 