El Llac de Como de Llombardia en Itàlia

El llac de Como o Làrio (antigament Lacus Larius o Lacus ComacinusLlach de Comm en llombard) és un llac de la Llombardia, al nord d’Itàlia. Té una superfície de 146 km² i una profunditat màxima de 410 metres. Té origen glacial i la part inferior queda a uns 200 metres sota el nivell del mar. A la vora té la ciutat de Como que li dona el seu nom actual.

Toponímia

A l’antiguitat els escriptors llatins l’anomenaven lacus Lārius i els grecs, Λάριος (Larios) El nom podria ser d’origen prellatí o, segons Alfreo Trombetti, el nom deriva d’una arrel protoindoeuropea lar- («lloc excavat»). A partir de l’Edat Mitjana es va començar a dir lacus commacinus o comensis, prenent el nom de la propera ciutat de Como i que va evolucionar fins a l’actual nom en italià lago di Como.

La costa entre Mandello del Lario i Varenna s’anomena la Costa d’Oro i és considerada la més bella, amb les millors condicions climàtiques i la que té la vista més espectacular de tot el llac. La Costa d’Oro s’utilitza per referir-se extraoficialment a una part de la costa est del llac de Como. Per la seva transcendència, les guerres per intentar conquerir aquesta costa del llac de Como van ser nombroses i van durar dècades, fins i tot per part dels exèrcits de Milà i de la República de Venècia.

Morfologia

El llac de Como, que es troba 199 m sobre el nivell del mar, té una llargada de 46 km i una amplada que varia de 650 metres a 4,3 km. Amb una superfície de 145 km², és el tercer llac italià i el primer tenint en compte el perímetre, que fa 170 km. És el cinquè llac més profund d’Europa, amb 410 metres. La seva longitud màxima és de 46 quilòmetres.[cal citació] El seu origen és un fiord bífid, és a dir que es va formar per una glacera que va formar una vall en forma de Y, totalment excavada en els prealps llombards.

Un refrany popular de la regió el defineix amb forma humana: Il lago di Como ha la forma di un uomo, una gamba a Lecco e quell’altra a Como, il naso a Domaso ed il sedere a Bellaggio (el llac de Como té la forma d’un home, una cama a Lecco i l’altra a Como, el nas a Domaso i el cul a Bellagio).

La morfologia del territori varia des d’uns pendents arrodonits coberts d’herba a les Dolomites fins a les zones de rocalla. Els dipòsits al·luvials, transportats per rius i torrents, van començar a formar-se durant les postglaciacions i van ser la causa de la separació dels llacs menors (el Mezzola al nord i al sud el Garlate i l’Olginate).

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Al llac hi ha una illa anomenada Comacina, d’una llargada de poc més de 600 metres. Actualment està deshabitada, però s’hi conserven les restes de fins a cinc esglésies.

La conca hidrogràfica

La conca està configurada per tres parts diferenciades: al sud-oest el ramal de Como, a sud-est el ramal de Lecco i al nord el ramal de Colico, el més obert dels tres. El fiord està tancat al sud per la cadena muntanyosa anomenada Triangolo Lariano i això fa que la ciutat de Como, a diferència de les altres, pateixi inundacions. La divisió en tres ramals és clarament observable des de Sasso di San Martino, un cim de 862 m del municipi de Griante. En la confluència dels tres ramals hi ha tres petites ciutats: Bellagio, Menaggio i Lierna. El principal afluent és el riu Adda, que entra al llac a prop de Colico i segueix el seu curs a la vora de Lecco. El riu Lambro neix al Triangolo Lariano.

Especialment típica és la riba est del ramal de Como, molt accidentada i boscosa. El paisatge encara està format per cases antigues situades entre el llac i les muntanyes, amb escales escarpades que porten a la riba. La resta del llac, però, es caracteritza per un paisatge escarpat que obliga a una separació entre els habitatges construïts.

El llac forma algunes badies, una d’elles és l’anomenada laghetto de Piona, entre els municipis de Colico i Dori, delimitada per la península d’Olgiasca i el Montecchio Sud. A la badia desemboca a la riera Merla, les aigües són abundants només durant la temporada de pluges.

Mercat immobiliari

El valor dels immobles al llac de Como oscil·la entre els 5.000 i els 7.000 euros per metre quadrat i arriba als 25.000 euros per metre quadrat per a les viles amb vistes al llac. L’element de la vista del llac és el que dona valor real a les propietats al llac. Algunes viles. superen els 100 milions d’euros per la seva particularitat i ubicació. Lierna al Llac de Como és considerat el barri europeu més exclusiu per a multimilionaris que desitgen residir en la màxima privacitat. El cèlebre actor George Clooney ha comparat Lierna amb Montecarlo. El poble també és conegut per ser el més segur d’Itàlia, amb una taxa de criminalitat igual a zero. Per garantir un turisme seleccionat i d’alt perfil, el poble no disposa d’aparcaments públics; l’accés està limitat als taxis aquàtics amb una tarifa de 1000 euros per trajecte.

Clima i vegetació

El llac de Como és conegut per tenir un clima generalment temperat, que afavoreix el creixement de plantes típiques del clima mediterrani encara que també s’hi han adaptat bé algunes plantes pròpies de clima subtropical instal·lades per jardiners. A l’hivern l’aigua del llac ajuda a mantenir una temperatura una mica més alta que en altres territoris de la regió. La temperatura mitjana oscil·la dels 2 °C al gener fins als 30 °C del juliol. La temperatura de la superfície del llac pot arribar als 24 °C durant el mes de juliol. Les nevades són esporàdiques i normalment només afecten les parts muntanyoses que envolten el llac. Les pluges són més abundants al maig i es redueixen durant els mesos d’hivern.

Per la seva situació, envoltat de muntanyes separades per valls que arriben fins al llac, sempre hi ha corrents d’aire. Els principals vent són el tivano, un vent del nord-est que bufa al matí, de les 6 a les 10 i la breva, un vent del sud, suau, que bufa de les 10 del matí a les 6 de la tarda. Aquest dos vents són senyal de bon temps. En canvi, n’hi ha uns altres, com el ventone, el menaggino o el bellanasco, que indiquen mal temps i poden ser molt violents i causar forts temporals.

La vegetació es diferencia segons l’altitud, amb els arbres típics de la costa mediterrània, roures i castanyers als turons (fins a 500-800 metres), mentre que més amunt hi ha faigsavets, làrix i pins. El nivell més alt (fins a 2.000 metres) es caracteritza per la presència d’arbusts com les ginebresrododendres, la murtra i el vern verd.

Recull de dades: Viquìpedia

Recull al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Avui destaquem: La Font de la Vila de Torà

La Font de la Vila de Torà és un edifici situat en la Plaça de la Font de Torà, a la comarca de la Solsonès.

Historia:

  • Hi ha diferents hipòtesis sobre l’origen del topònim Torà i el seu escut. Podria ser d’influència àrab, derivat d’or i aigua, molt abundant a la zona i que convertiria la vall en un llac.
  • Els habitants de la vila diuen que el nom deriva del mot toro, animal que estaria representat en un escut al portal que donava accés al castell, on també hi hauria un card, símbol de la família Cardona i que hauria evolucionat esdevenint l’arbre que actualment és a l’escut del poble.
  • Les dues inscripcions de la font fan referència a les inundacions que patí el poble com “la rierada de Sant Antoni” el 1866 o la del 1907 en el conegut com “any de l’aiguat”.

Aquesta font és una de les construccions més emblemàtiques de Torà, fins al punt que es troba dins una placeta tancada que pren el seu nom.

La seva morfologia és molt curiosa i presenta diferents elements.

Viquipèdia – Principis del segle XX

Trobem un porxo que constitueix el petit recinte de la font.

La façana d’aquest porxo és d’arc de mig punt i cornisa a dues aigües, tot i que presenta un cos semicircular a sobre.

Dins aquest porxo de pedra s’hi pot veure dos brolladors i una gran pica d’aigua.

En aquest porxo trobem una placa que ens diu “EL 12 OCTUBRE DE 1907 L’AIGUA ARRIBA AQUÍ” i sota d’aquests un relleu escultòric on apareix la imatge del toro, un dels símbols de Torà.

Una altra inscripció diu “EL DIA 13 DE JUNY DE 1866, EL RIU PERVINGUÉ FINS AQUÍ”.

L’edifici central d’aquesta font està constituït per aquest porxo amb coberta a dues aigües esgraonada, al voltant del qual es distribueixen la resta d’elements.

Al mur sud hi ha adossada una pica dividida en tres compartiments que servien per netejar verdures, i al costat d’aquestes s’aixeca un pilaret quadrangular que data del 1911 amb tres obertures a cada cara al llarg del fust i una teulada a dues aigües a cada cara.

A la façana nord trobem uns abeuradors que es comuniquen entre sis i dos brolladors de bronze amb la decoració de caps d’animals.

Aquestes piques van a desembocar a un safareig rectangular per rentar roba.

La Font de la Vila de Torà és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Volcà Rocanegra de Santa Pau

A poc més de 20 minuts  i a peu des del poble de Santa Pau, trobareu el volcà de Rocanegra, que és un con volcànic amb cràter en forma de ferradura,  

té un gran interès científic i pedagògic per la seva morfologia i per les seves roques.

El volcà de Rocanegra  cal destacar la seva antiga gredera, i que és visitable,

on es poden observar els piroclastos (lapil•lis i blocs) de color molt altament negre que van formar el seu con volcànic.

Es creu que podria ser el últim en creació de la Zona Volcànica de la Garrotxa, ja que s’han trobat cendres del volcà del Croscat  just per sota els piroclastos que formen el volcà de Rocanegra.

Us passo la informació del diari de Girona, on fan una amplia esmena de la descoberta de com el volcà de Rocanegra de Santa Pau és el més jove de la Garrotxa:

https://www.diaridegirona.cat/comarques/2017/05/06/descobreixen-que-volca-santa-pau/844601.html

Us recomano la seva visita amb un paisatge natural que us encantarà

i recordeu de no recollir en la gredera les pedres volcàniques.!

Recull de dades : Turisme de La Garrotxa i Altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Parc de Can Barra de Sant Quirze del Vallès

Avui us presento dos articlesEl Parc de can Barra esta situat en el passeig de Can Barra s/n.

i a tocar de les lleres del Torrent de la Betzuca de Sant Quirze del Vallès.

El parc forestal de Can Barra és un parc típic de riera situat al nucli urbà amb una extensió de 47.000 m2.

Tant la seva ubicació com la seva morfologia el fan un espai ideal de passeig,

amb una rica flora i fauna autòctona.

Està equipat amb àrees de pícnic, zones  d’esbarjo, fonts d’aigua potable i jocs infantils,

que el converteixen en un espai d’oci en l’entorn natural molt recomanable.

A sota i en la part de darrera de la casa de can Barra, hi ha la Font natural de can Barra.

Els arbres predominants són propis de ribera,

però cal destacar els grans i allargat plataners.

i per les rodalies algun pi i alzina jove.

També es punt de partida per anar a la Serra de Galliners i fer ruta cap a Terrassa pel Torrent de la Betzuca.

Recull de dades : Ajuntament de Sant Quirze del Vallès i propi

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé