L’aigua a pagès té com a objectiu analitzar com s’ha aprofitat l’aigua -un element fonamental per a la vida i que depèn de la climatologia i la geologia- al llarg del temps a Catalunya, un territori de pluviositat molt variable. L’estudi es basa en la lògica d’aquest aprofitament. Es descriuen les diferents infraestructures i s’explica el funcionament i els elements dels diferents usos, des del d’aigües superficials (sèquies, rescloses, assuts, peixeres) fins a les subterrànies (fonts, brolladors, pous, mines, qanats) passant pel de l’aigua de la pluja (cisternes, basses i bassots, aljubs, jubs, cadolles, safarejos).
El llibre també repassa l’ús de l’aigua a la casa (cuina, bugada, neteja personal, abeurament del bestiar, etc), així com per regar els horts i extensions més grans. Altres aspectes que hi apareixen són la figura del saurí, l’anàlisi de l’aigua com a font d’energia (rodes hidràuliques, els diferents tipus de molins -fariners, bataners, molins de barques…-, les fargues, etc), l’aigua com a camí (els raiers, palanques, ponts, ponts de barques…), l’aigua com a producte (pous de gel, congestes de neu, salines de muntanya i de mar), l’aigua com a medecina (fonts santes, fonts picants, fonts pudoses, fonts de ferro, aigües termals) i també com a portadora de malalties.
El llibre posa de manifest la importància de l’aigua en la nostra cultura i com el seu aprofitament ha estat sempre essencial. En aquests moments de canvi climàtic on se’ns fa evident que l’aigua és un recurs limitat, és especialment interessant observar com en el passat vam ser capaços de treure’n el màxim profit sense esgotar-lo. Com és habitual a la col·lecció, l’obra té una gran voluntat gràfica, amb fotografies d’arxiu i actuals. Malgrat el rigor i l’aportació de dades, el llenguatge amb què es presenta tota la informació és de caire divulgatiu; està, per tant, adreçat a tots els públics i pensat tant per aquells que s’interessen per primera vegada per aquest món com per aquells altres que cerquen una informació més contrastada i detallada.
Esperanza Gil, ültima ermitana de Bellvitge junt al Pou – 1964
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Antic safareig i pou de can Riera – masia de 1684 – Hospitalet de LL.
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Brollador de la Plaça Mossen Homar – L’Hospitalet Ll.
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
Vistes de Can Clota – Esplugues de Ll.
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.
La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Dibuix de la Font del Comú de L’Hospitalet de Ll.
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
Antiga rectoria i font de Santa Eulàlia de Merida – L’Hospitalet de Ll.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
can Rigalt i la seva Font
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).
Aqüeducte de can Nyac entre L’hospitalet i Esplugues – al fons can Cervera
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
Horts al camí de la Fonteta de can Buxeres – L’Hospitalet de Llobregat
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet).
Casa de les aigües en Collblanc de l’Hospitaler de Ll. ( desapareguda)
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
Font de la Plaça de Constitució al carrer Major- L’Hospitalet de Ll.
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
Font de la Torrassa -1905 – L’Hospitalet de Ll.
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Torre de les Aigües a la Plaça del Repartidor – L’Hospitalet de Llobregat.
Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024
Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: “Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
Els dos Pous de Glaç de Mogoda està a prop de la Plaça del Molí (en la Mogoda) de Santa Perpetua de Mogoda.
Pou Gran i Pou Petit
Historia:
Pous de glaç de Mogoda (CANYAMERES, 2009: 116-118). Els pous de glaç formen part d’aquell grup d’estructures de l’àmbit rural que com diria l’expressió popular: fan de mal conèixer. Generalment han deixat poc rastre escrit. Esbrinar la seva cronologia per la via dels documents resulta força complicat, i en la majoria de casos no hi ha resultats. S’ha de tenir en compte que hi ha moltes zones límit pel que fa a hores de fred, ja que normalment aquestes estructures productives es situen en zones de major alçada, a la muntanya i a les planes interiors, àrees més fredes que la plana del Vallès.
Tant els pous de Sant Oleguer i Ribatallada a Sabadell com els de Mogoda o can Donadeu aprofiten el diferencial tèrmic que hi ha al Ripoll i el Baix Vallès durant l’hivern i que predisposa a patir més intensament les situacions d’inversió tèrmica i per tant glaçades més fortes. Un dels factors determinants per a la ubicació de pous de glaç era la distància als possibles centres de consum.
En el cas dels pous del Vallès això no era cap limitació, sinó més aviat un avantatge. La limitació venia donada per les hores de fred. Un mínim de fred suficient per “empouar” garantia uns menors costos, donada la proximitat a centre de consum com la ciutat de Barcelona”.
Hom està d’acord que si bé la tècnica de la conservació de la neu i el glaç és coneguda des de l’antiguitat, però no és fins l’època moderna i especialment als segles XVII i XVIII quan a casa nostra podem parlar d’una indústria de l’obtenció, la conservació, el transport i el consum de glaç.
En aquest sentit, les dades que tenim dels pous de glaç de Mogoda són del segle XVIII.
El pou de glaç gran de Mogoda ja estava construït l’any 1718 i aquest mateix any es començava a fer el pou petit: “També y tenim un pou de glas gran que est any se ha tret que era ple, aventlo començat de traurer a 10 de juny y averlo acabat de traurer a tres de juriol, 1233 cargas.
Constant les cargas del 9 de juny, a 9 sous la carga, y les de juriol a 10 sous. Se ha tret 559 lliures. Sense 10 carregas que se’n tragué per nosaltres, y quatre sen da de limosna als Pares Capuchins de Barcelona. Les 1015 càrregas a 9 sous valen 456 lliures (…) Est any (1718) se fa lo altre pou petit,”
El més d’octubre de 1774, dos regidors de Barcelona, el marquès de Lló (Domènec de Mota i d’Arenys) i Francesc de Portell, acompanyats dels experts Joan Soler i Lluís Sadurní Galí, visitaren diversos pous de glaç dels Vallès i el Maresme per encàrrec del consistori barceloni, amb l’objectiu d’estudiar les possibilitats de subministrament de glaç a la ciutat. En l’informe fan referència als dous pous de Mogoda a més de diverses consideracions que ratifiquen el que s’ha dit a l’inici sobre hores de fred al Vallès, i costos de transport.
Pou Gran
Els Pous de glaç de Mogoda, es troben situats a la plaça del molí de Mogoda, a pocs metres de l’antic molí de Mogoda, actualment en runes. Des del nucli urbà l’accés a Mogoda es fa des d’una rotonda situada entre les avingudes Onze de setembre i avinguda Mossèn Jacint Verdaguer. Si es continua cap a llevant per l’avinguda Onze de setembre es troba una segona rotonda on cal trencar a la dreta. Seguint la pista arribem pel camí la Bòbila Bellsolà al nucli de Mogoda. Els pous es troben al nord-oest del nucli de Mogoda. Aquest nucli es troba al sud-est del nucli urbà, entre la riera de Caldes, la carretera de Caldes i la línia de Renfe Mollet-Papiol.
Pou Gran
Els pous de Mogoda estan formats per dues construccions de planta circular, secció cilíndrica i volta en cúpula. El pou més gran sabem que ja estava construït l’any 1718. El pou petit situat just al costat de ponent, és el que es veu primer, es va realitzar a l’any esmentat. Es tracta de construccions soterrades, obrades amb còdols barrejats amb maons i lligam de morter de calç.
Pou Petit
El pou petit conserva la volta en cúpula, amb una part descoberta protegida per una reixa metàl·lica. A la part inferior, del parament exterior no soterrat s’hi observa una obertura d’accés al pou. Quan el pou estava en funcionament, una vegada carregat, es tapaven les obertures amb lloses, portes, pedres, etc.
Vistes Pous
El glaç natural s’obtenia de fonts i mines pròximes que durant l’hivern quedaven glaçades, o bé de basses de poca fondària i de grans dimensions construïdes expressament. En el que és ara un camp de futbol, hi havia l’antiga bassa del Moli de Mogoda, que també hauria servit per a tal fi.
Pou Petit
Observacions:
Puntualment alguns diumenges el Grup Pro-Arqueologia organitza visites guiades als pous de glaç de Mogoda. Sense senyalització informativa. Les coordenades corresponen al pou gran, que és el de fet que apareix topografiat en tots els mapes. Les coordenades del pou petit són: x: 433049.96; Y: 4598110.86; Z: 67m snm.
Vistes Pous
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultutal – Diba.
La Torre d’aigua de can Masferrer està en el camí de Masferrer, 4 de Montornès del Vallès.
Masia de Masferrer
Dades tècniques :
Aquesta torre, construïda l’any 1944, facilitava el proveïment d’aigua corrent a can Masferrer.
L’aigua arribava canalitzada procedent d’uns pous situats vora el riu Mogent.
Afectada pel traçat del TAV, l’any 2008 va ser traslladada íntegrament a una nova ubicació, al davant de l’era del mas.
Construcció de planta quadrangular feta de totxo vist amb forma de torre. Presenta dos cossos separats per motllures simples però molt treballades. Hi ha una finestra allargada en sentit vertical al centre de la part baixa de cada una de les parets. Al cos superior es repeteixen les finestres, però en aquest cas tenen forma de rombe. En la separació dels dos cossos es distingeix, de baix a dalt, una motllura simple, una banda amb motius quadrangulars fets amb totxo a les façanes nord i sud, i jocs d’obertures de tres respiralls rectangulars, a les façanes est i oest.
Sobre aquesta banda hi ha una altra motllura, i, al damunt, un arquitrau i una motllura doble, que dóna pas al cos superior, amb les finestres romboïdals. El coronament es fa mitjançant una banda correguda de respiralls allargats verticals entre dues motllures de totxo.
Recull de dades: Mapes Patrimoni Cultural – Ciba.
Autor de la fitxa: KuanUm – Juana María Huélamo Gabaldón. / Ajuntament de Montornès del Vallès.
La Casa de les Aigües està situada en l’ Av. de la Ribera de Montcada i Reixac.
Us passo la seva historia:
Al llarg del segle XIX, les prolongades sequeres que feien minvar el cabal d’abastament d’aigua a Barcelona, provocaven grans perjudicis a la població. Per tal de solucionar aquests problemes, l’Ajuntament de Barcelona va projectar construir, prop del riu Besòs, una planta per a la captació i tractament de cabals subterranis.
Es varen fer uns pous i s’instal•laren ginys elevadors i, el dia 21 de juny de 1878 s’inaugurà la instal•lació amb un acte solemne al qual assistiren les primeres autoritats de la província i dels municipis de Montcada i Barcelona.
El resultat fou un conjunt d’edificis i instal•lacions (els pous de Montcada), edificats el 1878 segons el projecte de l’arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias.
Conjunt de tres edificis aïllats, una xemeneia i altres construccions annexes, voltats de jardí i delimitats per una tanca. El recinte és allargat, té dos accessos pels extrems, i ocupa una superfície de 4.320 m2.
L’edifici principal, situat al mig del solar, conté els pous, les bombes, calderes i la màquina de vapor.
La planta fa forma de té i consta de planta baixa i coberta composta de teula plana d’encaix i carener de cavallets. Els murs són de maó vist i la coberta és d’encavallades metàl·liques d’uns 5 m de llum i jàsseres de gelosia.
Les façanes laterals presenten nombroses finestres d’arc escarser emmarcades per pilastres coronades a la teulada per boles de pedra.
La part baixa del parament està formada per un sòcol de pedra a l’exterior i un arrambador de trencadís a l’interior. En l’eix de simetria s’intersecciona amb un cos perpendicular que s’expressa en la façana amb un frontó esglaonat.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Els tres pous que s’obren a l’interior estan protegits per baranes de ferro forjat. A la part central hi ha una gran inscripció commemorativa de l’obertura de les instal·lacions, amb dos àngels i l’escut de Barcelona en relleu.
Al darrere del cos central hi ha tres calderes i dues màquines de vapor verticals. Destaca la presència d’unes columnes estriades de ferro colat i capitell daurat.
Per sota terra comunica amb la xemeneia de base quadrada, de fust tronco-piramidal hexagonal.
Capella
L’edifici del sobreeixidor és de planta irregular, consta de semisoterrani i baixos. La coberta és a dues aigües. Les façanes segueixen el mateix esquema que l’edifici principal, però en dimensions més petites. La coberta està formada per una jàssera de gelosia que descansa en un pilar central de ferro colat, que en arribar al terra es converteix en un seient semicircular cobert de ceràmica en forma de trencadís.
Jordi Contijoch Boada / Generalitat de Catalunya
Un altre edifici és l’habitatge del maquinista i guarda de les instal·lacions i una gran sala de reunions que sembla una torre d’estiueig.
Té planta de creu grega, dues plantes i golfa amb coberta de fibrociment i torratxa de quatre plantes, també amb coberta composta amb escames i cresteria.
Tania Galán – Museu municipal de Montcada
L’estructura és de murs de càrrega i sostres de bigues metàl·liques laminades i revoltó de rajola; la coberta és d’encavallades, jàsseres i bigues de fusta.
El portal és d’arc de mig punt amb una terrassa tancada amb fusta i un balcó sota coberta. A cada banda del cos central hi ha dues finestres d’arc escarser. El revestiment és d’estuc de calç i imita carreus, sòcols i cornises.
Per últim queda el dipòsit d’aigua elevat de planta rodona, maó vist i coberta cònica.
La Casa de les Aigües és una obra modernista de Montcada i Reixac (Vallès Occidental) protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.
El dia 30 d’0ctubre de 2013, vaig fer la presentació del que seria el Blog :
Fonts Natural, Aigua, Muntanya i Mes…,
gràcies a valuosa experiència de Julià Sanz qui em va ajudar a crear aquest Blog i animar-me a seguir amb ell.
Al principi i durant els primers mesos van ser articles esporàdics, amb poca experiència en el redactat , amb pocs seguidors i poques visites.
Mig any després d’iniciar el Blog, vaig decidir, que cada dia sortís un article de temes variats i que toqués una diversitat de temes sobre natura i medi ambient,
amb material fotogràfic bàsicament propi o dels col·laboradors, amb imatges actuals o antigues del meu Arxiu Rasola, realitzat durant mes de 45 anys de la meva vida.
Els temes, com molts seguidors sabeu, són, les Fonts naturals, Pous, Rius, Rescloses,
grans o petits pantans de Catalunya, Aiguamolls, Arbres, Horts,
Llegendes, Llibres recomanats, Refranys i Dites Populars, Itineraris o Rutes, Informació de temes actuals i un llarg etc.
Veient el gran interès pel Blog, vaig ampliar temes i els divendres, dissabtes i diumenges des de fa uns anys, publico dos temes en cada dia d’aquests.
Si l’actualitat o notícia ho requereix, en qualsevol moment he publicat algun article i en pocs minuts ha sortit al blog.
Amb aquests set anys han sortit 2.923 articles, amb més de 25.000 fotografies i imatges publicades, amb un total de més de 508.000 visites.
Des del Blog i amb l’aniversari d’avui, voldria expressar la meva gratitud als col·laboradors que ajuden voluntàriament aportant fotografies, a tota la gent que seguiu el Blog,
i molts sé que ho feu dia a dia, aquells que m’han donat informacions i dades amb les que poder ampliar o corregir alguna errada.
Per tant, entre tots vosaltres feu que segueixi aquets bloc.!
Podem dir que l’aigua està contaminada o no és potable, quan conté una quantitat de residus tòxics o patològics suficients per posar en perill l’organisme humà,
Bidons en el riu Ter
Bidó amb substancies tòxiques
provocant-li alguna malaltia o, fins i tot, la mort.
Riera d’Osona, contaminada
Les causes principals de la contaminació de l’aigua dolça a la terra pot provenir d’orígens diferents:
Domèstic: aigües procedents de la neteja personal, la neteja de la llar, entre altres.
Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides, i per les deposicions i els purins dels animals de les granges.
Industrial: aigües alterades per residus d’origen diferent, com els residus metàl·lics pesants, com mercuri, plom, i una llarga llista.
Un polígon industrial genera molta contaminació i molts residus
Els residus humans i d’origen animal, quan es barregen amb l’aigua, originen les aigües residuals o fecals.
Riells del Fai, fa anys en rere – Rec contaminat –
També, les aigües contaminades, a traves del subsòl, pel rec de camps, o per medi de pluges fortes, accidents industrials…
Desguàs d’una industria de Sant Celoni, avocant aigua contaminada al riu Tordera
es pot contaminar a altres deus o naixements, pous, llacs, terres, aqüífers, etc., que les seves aigües fins a les hores eren potables.
Pou
Aquestes aigües han de ser tractades per eliminar tant els residus sòlids com la matèria orgànica que arrosseguen,
abans d’abocar-les als rius o a la mar, en plantes depuradores.
Depuradora de La Roca
Aigua depurada va al riu Mogent
D’Agència de Residus de Catalunya, us passo informació sobre les Causes i efectes de la contaminació del sòl, podeu consultar-ho a l’enllaç que adjunto :
Sant Antoni de Vilamajor, des de sempre ha sigut una terra de Pous, antigament era la forma prioritària de poder subministrar-se aigua les masies del municipi,com es un terreny pràcticament planer era fàcil aprofundir al terra per trobar aigua i construir un pou.En els terrenys de cultiu, també per regar el camp o les hortes s’utilitzava i encara s’utilitzen els pous.Tenim dos exemples prou clars en el municipi de Sant Antoni de Vilamajor, i que son ven coneguts,un es el pou que esta en la masia annexa a l’ermita de Sant Lleir, i que no es pot accedir-hi.el segon pou, és situat en la mateixa cruïlla del carrer de l’ermita de sant Lleir amb carrer de l’era, el carrer d’Arriba i el camí de Sant Lleir,al costat d’un destacat Plataner i que ja us vaig presentar en Arbres.I axí podríem fer una gran llista de pous que estant dins de finques privades del municipi de Sant Antoni de Vilamajor…
fonts naturals, aigua, muntanya i més 