Arbres: El Roure de l’Angle de Calders

Per arribar al Roure de l’Angle, cal millor seguir el camí que surt des de Navarcles i que va a la Masia i les seves Fonts naturals de l’Angle, que ja us vaig presentar.

Cal seguir la pista rural, que us portaria a Viladecavalls i a la Colònia Jorba.

A uns 800 metres desprès de la masia de l’angle i a un costat d’una cruïlla de camins, esta aquest Roure.

Destaca perquè esta en un punt solitari, sense arbres i llaurat.

Es gran, amb un tronc gros i amb moltes branques.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero

Porta de can Colomer de Terrassa

Avui us presento un recorregut matinal apte per a tothom, amb possibilitats de allargar-ho al gusta de cadascú.

Ens cal situar-nos a la sortida de Terrassa en la carretera de Rellinars B-122, una vegada que em passat can Colomer,

en el lloc conegut com les casetes de la Corba (rotonda),

allí comença un camí rural, indicat per dos esvelts xiprers,

i al costat esta el Restaurant Braseria La Hípica.

Destaca la xemeneia d’una antiga bòbila abandonada.

Cal seguir el camí i passar per sota de la B-40 i trobarem una àrea d’horts i l’Àrea d’Estada de can Amat de la Muntanya.

Aquest és l’inici del camí de ca n’Amat de la Muntanya que comunica Terrassa amb el camí ral de Manresa,

i travessa quatre grans finques forestals: Can Colomer, Ca n’Amat, Can Guitart i l’Obac.

Us endinsareu en un entorn agroforestal , on els torrents i rieres fan que tingui un gran valor per la Biodiversitat.

Trobareu un mosaic de camps de conreu i boscos mediterranis de pi blanc i alzina.

Amb l’arribada de l’Agricultura extensiva, els alzinars es van talar per transformar el terreny en camps de conreu de cereals, a la plana,

i de vinya, a les terrasses habilitades a peu de muntanya.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero

Hotel d’insectes de can Carbonell de Terrassa

Can Carbonell és una masia de Terrassa és situada al nord de la ciutat, fora de la trama urbana, entre els plans de Can Bogunyà i el Bon Aire, vora el torrent de Can Bogunyà, prop de la confluència d’aquest amb el torrent de Can Candi, els quals formen el naixement de la riera del Palau

L’Hotel d’insectes esta front l’entrada de la masia de can Carbonell.

Fins ara us he presentat molts Hotels d’insectes dins del casc urbà de la ciutat, aquest curiosament esta en un ambient rural, per tant rodejat d’arbres, plantes i amb flors naturals.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Arbres – Pi d’en Xandri de Sant Cugat del Vallès

El pi d’en Xandri és un pi pinyoner (en llatí Pinus pinea) monumental situat en el territori del parc rural de Torre Negra a Sant Cugat del Vallès,  al costat del camí que porta a can Borrell.

Amb uns 250 anys (segons una anàlisi dendrològica va germinar l’any 1774).

L’arbre té una alçada de 23 metres, un perímetre de 3,20 metres de tronc i un gruix de soca de 3,60 metres. La seva capçada té una amplada de 21 per 15 metres.

Es diu d’en Xandri perquè es troba en terres que antany van ser propietat d’un pagès anomenat Xandri.

Malgrat que sempre ha estat molt estimat per tots els sancugatencs, al 1997 hi va haver un intent de tallar l’arbre i de calar-hi foc – presumptament per part d’una colla de joves –, però aquest acte de vandalisme gratuït va fracassar i gràcies a extenses mesures de manteniment i de suport el pi es va recuperar i avui en dia torna a gaudir de bona salut.

L’atac al Pi d’en Xandri va revolucionar la defensa de la preservació fins al punt de provocar la manifestació més multitudinària que es recorda a Sant Cugat.

En l’actualitat segons estudis realitzats, aquest Pi com molts altres pateix “estrès hídric” , per una manca de pluges en varis anys…

A les rodalies hi ha varis seients per la gent que descansi i a la vegada pugui mirar aquest Pi.

El Pi d’en Xandri és un dels pins més vells de Catalunya i tot un símbol ecològic, cultural i històric de Sant Cugat del Vallès.

Recull de dades: Viquipèdia i propi

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Objectiu d’evitar la mort d’animals en el camí rural d’Alfou en Sant Antoni de Vilamajor

A Sant Julià del Fou de Sant Antoni de Vilamajor

Des de fa un temps s’ha limitat la velocitat pels vehicles que circulen pel camí rural d’Alfou en Sant Antoni de Vilamajor.

La velocitat es de 40 per hora, per un camí asfaltat que passa per zones de camps i vegetació, on moren mes de 40 animals a l’any.

Text  i Fotografies : Ramon Solé

Pou de glaç del Solar del Vilar de Sallent

El Pou de glaç del Solar del Vilar està en un costat del riu Cornet, a prop de l’antic abocador d’escombriaires de Sallent.

Us passo la seva historia:

  • Construït durant el segle XVII per abastar de glaç i neu, indiferentment, a la vila de Sallent.
  • Durant el segle XVIII, època de màxim desenvolupament d’aquesta indústria rural, l’arrendament del pou i de l’abastament del gel a Sallent corresponia a Josep Claret Pujadós.
  • Va deixar d’utilitzar-se com a tal durant la segona meitat del segle XIX.

Pou de glaç d’estructura típica en aquest tipus de construccions. Planta circular, cos cilíndric, soterrat parcialment, i recobert amb volta de cúpula semiesfèrica a la part exterior. L’aparell, tant la part interna com externa, és de pedra i calç, tot i que més modernament es va arrebossar tot l’interior de ciment per a poder-lo utilitzar com a dipòsit d’aigua.

Disposa d’una única obertura a la volta, i restes de la sortida de desglaç a la part inferior. Té un diàmetre aproximat de 6’8 metres i una alçada parcial (hi ha molta sedimentació al fons) de 7’5 metres. Destaca de la majoria de pous de la comarca pels seus gruixuts murs: 80 cm., superiors a l’habitual i, segurament, realitzats per a donar-li un millor aïllament tèrmic just en un indret on no hi ha gaire ombra ni està situat en un lloc bac.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Lluís Len / Jaume Perarnau

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé

La dura feina del camp i la vida rural de principis del segle XX

Avui us presento dos articles

Sempre ha estat dura la feina del camp, del bosc i de la granja per la gent que hi viu d’això, però avui centrarem la mirada d’aquesta feina a principis del segle XX.

Tothom de la família estava implicat, amb més o menys intensitat, en el treball, tant els homes com les dones, tant els vells com els joves i diríem que, fins i tot, els menors.

Quantes més terres en tenien més dur era, quan més animals de granja, més feina hi havia, amb moltes hores de treball cada dia i així tots els dies de l’any,

per tant, no es disposava de dia de festa, només, amb motiu d’algun esdeveniment, com podia ser un naixement, un casament o la defunció d’un familiar, es parava unes hores de treballar, però la vida rural era exigent, si es volia seguir vivint del camp, del bosc i/o de la granja,

i no havia una data de jubilació, mentre es pogués treballar i el cos tirés endavant, la gent cada dia anava al camp, al bosc o a la granja a ajudar-hi.

A primers del segle XX, la feina era bàsicament manual, amb eines molt rudimentàries, axó sí, es feia servir animals per ajudar en les grans feines, com llaurar o fer de tir, com bous, cavalls, ases …

Quan era el moment de màxim treball, si s’ho podien permetre els amos, es contractava gent de fora, per unes setmanes o per varis mesos, segons la feina a fer, molts eren els mateixos cada any,

en aquelles èpoques, es podia veure, sobre tot als camps, molta gent amb quadrilla a primera hora, quan despuntava el sol i fins que es feia fosc,

i molts d’aquests grups eren dones que ho recollien manualment, era una dura feina aquesta,

havien d’estar tot el dia amb l’esquena molt doblegada, amb una pausa molt curta per fer l’àpat…

Anaven passant les dècades i als grans camps ja es veia algun tractor substituint la feina que sempre s’havia fet amb animals.

Les dones rurals participaven activament a les granges, donant de menjar als animals, cuidant de la neteja d’aquests o munyint les cabres, ovelles i/o vaques.

També s’ocupaven de matar algun animal per cuinar-lo.

Fer el menjar de la casa, era feina de la dona, havia de tenir-ho preparat per quan arribés a casa tota la família i fins hi tot, a vegades, pels treballadors/res fitxes o temporers.

També, s’ha d’incloure com a feina dels llocs rurals, el transport de tot el que es recollia al camp o a la granja, amb carros o, anys més tard, amb camions.

I, sovint, vendre les fruites i hortalisses al mercat, també era feina de dones.

Us deixo amb unes imatges curioses :

 

Text : Ramon Solé

Imatges antigues : Internet