Pou de Glaç de Begues

Setmana dedicada a Poues o Pous de Glaç

Per anar al Pou de Glaç us cal que des del carrer Pou de Glaç de Begues Park, creuar la riera de Begues i seguir les indicacions, és al paratge de les Tallarises de Begues.

Historia:

  • Els pous de gel es construïren i obtingueren la seva major rendibilitat en el decurs els segles XVII, XVIII i part del XIX, quan la fabricació i comercialització del gel representava una bona font d’ingressos (Nuet, 1970). Hi havia pous destinats a recollir neu i pous destinats a recollir gel.
  • Els primers acostumaven a ser emplaçats a l’alta muntanya, mentre que els segons es situaven a menor altitud, vora rieres o estanys. El pou de glaç de Begues era un d’aquests darrers (VVAA, 2003).
  • Es desconeix la data de construcció del pou de gel, i si bé el més probable és que dati d’algun moment indeterminat dels segles XVI-XIX, podria ser més antic.
  • Hi ha documents no datats que parlen de la freqüent compra de gel a l’estiu per part de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, construït el s. XIII.
  • Els pous de glaç van caure en desús a partir de finals del s. XIX, quan es va generalitzar la producció “industrial” de gel.
  • Situat estratègicament a tocar del Camí Ral que de Begues duia a Olesa, el seu transport es podia fer amb més rapidesa i comoditat.
  • Sens dubte aquest punt era el més favorable per construir-lo de tota la Via Mercadera, camí carreter prou important al seu temps, doncs comunicava Barcelona amb Vilafranca i Tarragona (passant per Sant Boi, Begues, Olesa i Olèrdola).
  • Justament arrel de la importància d’aquest camí, i per ajudar als viatgers, al segle XIII el baró de Cervelló hi va fer construir a mig camí l’Hospital medieval d’Olesa.

Es tracta d’una estructura de planta circular de grans dimensions que no conserva la coberta, que possiblement era en forma de cúpula. Mesura 13 m de diàmetre exterior (10,95 m d’interior) i té 10 m de profunditat conservada.

Està en bona part excavat en el subsòl calcari, mentre que els potents murs estan fets amb carreus de pedra calcària i gres, lligats amb morter de calç.

 A la part alta disposa de dues portelles, una orientada a l’oest i una altra a l’est, per les que s’accediria a l’interior. A la part alta de la cara sud, hi ha una tercera obertura, de petites dimensions i en forma de torba, que potser s’utilitzava per introduir-hi la palla i el boll amb el que cobrien el gel.

A la part més baixa del pou, a la façana nord, hi havia un clavegueró que drenava l’aigua cap a la Riera de Begues. Aquest però no és visible actualment, ja que possiblement està cobert de runa (VVAA, 2003).

 La ubicació d’aquest pou no és gratuïta: es troba al costat de la riera, just al final del Pla de Begues, on la riera ja ha recollit bona part de l’aigua dels torrents tributaris. En aquest punt, a més, existirien pèlags naturals que acumulaven l’aigua, afavorits pel substrat argilós i impermeable del sector .

Es troba l’obaga, a pocs metres per sobre de la riera i ben a prop de la Via Mercadera, el camí carreter que unia Barcelona amb Vilafranca i Tarragona, passant per Begues).

A més, aquest és el sector on el pla té menor altitud, i on per tant, la inversió tèrmica creada per encerclament de les muntanyes produeix les gelades més fortes (-10 a -12º no són excepcionals) i freqüents (actualment de 40 a 60 dies de gelada anuals).

Observacions:

Aquest element apareix a l’article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d’octubre de 1997, el qual preveu un llistat d’elements d’interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d’un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament.

Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Xavier Esteve

Adaptació del Text al Bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Moli de can Bram de Sant Julià de Ramis

El molí de Can Bram és un molí aiguader.

Aquest molí es troba al costat esquerre de la Riera de la Rasa de Sant Julià de Ramis, i pren el seu nom d’una antiga casa, el propietari de la qual es deia Abraham.

Utilitzat per a poar aigua per a regar i servir a la casa de Can Bram, avui ja desapareguda.

El molí de Can Bram va ser restaurada a l’any 2006.

Aquest és un tipus de molí usat per al bombeig d’aigua del subsòl, normalment lligat a un ús agrícola.

Els molins aiguaders eren enginys usats per extreure l’aigua del subsòl a través d’un giny mecànic activat per al força del vent.

Amb l’arribada dels motors de gasoil i de l’electricitat, l’extracció de l’aigua del subsòl va deixar de dependre d’un recurs capriciós com el vent.

Recull de dades : Ajuntament de Sant Julià de Ramis i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Avui destaquem : La Font de l’horta del Carner de La Granera

Fotografia: Viquipèdia / 1982.

Conjunt situat al sud-est de la masia del Carner, sota el camí que li dóna accés, al marge de llevant del mateix.

Us passomes dades sobre aquesta antiga masia :

https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Carner_(Granera)

Consisteix en una boca de mina d’obertura rectangular bastida en pedra i amb un marxapeu ben escairat. L’interior de l’estructura és rectangular i està ple d’aigua. La font està connectada amb una bassa de planta irregular situada al seu davant.

Està excavada al subsòl i delimitada amb un mur baix de pedra, tot i que l’abundant vegetació que la cobreix no permet veure si aquesta estructura delimita tot el seu perímetre.

A la banda de tramuntana de la bassa hi ha una canalització excavada al subsòl que discorre en paral·lel al torrent. Al costat de la font hi ha les restes d’una pica rectangular de pedra picada.

Tant la font com la bassa servien antigament per regar els horts del voltant i també per abeurar el bestiar.

Recull de dades : Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mercè Manzano

Que és un Pou – Moli de vent a Catalunya?

El Molí de vent  te per objectiu principal, pujar l’aigua a la superfície, utilitzant l’energia del vent per moure les aspes.L’aigua era principalment per al reg de les hortes i camps propers,com en el cas de Vic, que hi ha un antic Molí de Vent, que donava l’aigua a una bassa pel rec.I també en algun cas pel consum de la propietat,podia derivar l’aigua a la masia.Estaven ubicats en llocs rics d’aigua en el seu subsòl.El Molí de vent pot tindre una estructura en  forma de torre en general feta de totxo i en algun cas, arrebossada.Al sostre tenia el peu de ferro que sostenia la roda amb les aspes de molí.Altres son senzilles, una estructura de ferro en 4 punts d’unió a terra i a dalt les aspes.Alguns Molins del vent, també es van instal·lar en alguna primitiva indústria a principis del segle passat.Actualment, es dona el cas que s’arreglen, ajudades amb motor o per envellir la finca.

 

Text i Fotografies  : Ramon Solé

El Pou – cisterna de l’ermita de Sant Francesc d’Olot

Com us he comentat en anteriors articles, generalment al construir una església, santuari o ermita, es mirava que tingues a prop seu una deu d’aigua, sigui font, mina, cisterna o pou, pel seu abast permanent o periòdic.En el cas d’avui és un pou – cisterna, situat a dalt  del volcà Montsacopa, adossat en un dels laterals de l’Ermita de Sant Francesc d’Olot.De fet, no es un pou com els que teniu en ment, no, l’aigua la recull de la teulada quan plou fort i passa a una tubària que desguassa dins de l’estructura del pou, que caldria dir, que és com una cisterna per guarda l’aigua. Junt hi ha un petit safareig.Per tant la puresa de l’aigua depèn de l’arrossegament de partícules i que el període de conservació de l’aigua estancada no sigui massa llarg. Com que aquesta ermita esta a dalt del Volcà Montsacopa, allí no hi ha aigua al subsòl, per tant es tenia de fer d’aquesta manera per  obtindran.Us passo informació de sobre l’ermita de Sant Francesc d’Olot :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Francesc_d%27Olot

 

Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador