Arxiu de la categoria: aiguabarreig

L’estanyol d’en Cisó de Porqueres

Publicat el per
Respon

Us podreu apropar des de Banyoles, a l’estanyol d’en Cisó, caminant, amb bicicleta, o amb vehicle propi, que el deixareu a la carretera GIV-5248;

un cop passada l’església de Santa Maria de Porqueres, i al final d’una recta on la carretera passa a escassos 10 –15 metres de l’Estany  de Banyoles,

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es a-5.png

creueu la riera Castellana o Castellar i veureu la casa de Can Cisó en una corba del camí.

Des de la casa i per arribar a l’estanyol de Cisó, caldrà agafar una pista que des de la casa continua allunyant-se de la carretera i a escassos 100 metres entrar per un caminet a l’esquerra.

casa podeu accedir per un petit caminet a l’estanyol Nou, perfectament indicat.

L’estanyol d’en Cisó, també anomenat de la Ribera Castellana, o de’n Sisó, és un exemple d’estany eutròfic, per l’alta aportació de matèria orgànica i nutrients que contenen. Al quedar enclotats, acumulen restes de branques, arbres i fulles

Aquest estanyol és conegut, també, com l’estanyol vermell de Can Cisó per les variacions estacionals del color de les seves aigües que s’associen a l’alternança de comunitats bacterianes en superfície. Al llarg de l’any canvia de color, degut a la presència de bacteris que utilitzant el sulfat dissolt en l’aigua per als seus processos vitals son els que li fan agafar una tonalitat vermellosa (bacteris vermells del sofre).

Fotografia : Museus Banyoles

L’acumulació de sulfhídric fa que aquest arribi a la superfície, per la qual cosa no hi ha oxigen a l’aigua no pot ser colonitzat per animals, però si per bacteris que aprofiten la llum (bacteris fotosintètics que donen coloracions porpres, rosades, verdes o marrons molt intenses). Aquestes comunitats bacterianes, i aquests ecosistemes són d’un gran interès doncs són una mostra de les comunitats d’organismes vius que habitaven el planeta Terra quan l’atmosfera no tenia oxigen.

Va patir diversos enfonsaments l’any 1982 i 1986, que van compactar el fons de l’estanyol i als anys 90, l’acció negligent d’un pagès que va utilitzar l’aigua de l’estanyol per regar, va provocar un nou enfonsament de les vores de l’estanyol.

Des de llavors l’estanyol no s’ha tornat a veure de color vermell intens, només es poden apreciar lleugeres tonalitats rogenques a l’aigua.

A prop, hi ha al brollador de la riera del Castellar, una surgència en la riera del Castellar o Castellana que forma un petit bassal d’aigua.

Recull de Dades : Museus de Banyoles

Adaptació al Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Vista Aèria : Google

Avui coneixerem : La Font del Rossinyol de Terrassa

Publicat el per
Respon

La Font del Rossinyol, es una de les poques fonts d’aigua natural que queden al torrent de Vallparadís dins del Parc del mateix nom a Terrassa, l’estructura la trobareu adossada a la paret i a la vessant esquerra, desprès de la Font del Tintorer que ja vàrem comentar.

Forma part del Parc i enjardinada per les rodalies, però antigament l’aigua afavoria als diferents i nombrosos horts que hi havia en aquest torrent Monner.

Tampoc, l’aigua d’aquesta font no és apta per ser consumida, no obstant, hi ha una aixeta de polsador amb aigua de xarxa, en la part mes superior, i l’aigua natural encara hi surt per la part mes inferior on una petita reixa impedeix agafar-hi l’aigua.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Que es un Pou de Glaç ?

Publicat el per
Respon

Els Pous de Glaç es construïen amb el propòsit d’omplir-los de neu o gel després de les nevades per tal de disposar-ne durant la resta de l’any.

Generalment una nevera era un pou circular.

La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l’extracció de la neu o el glaç,

si bé de vegades disposaven d’una entrada inferior per a l’operació d’extracció.

Cal comentar que la planta fa entre 10 i 16 metres de llargada i entre 5 i 8 metres d’amplada, la profunditat sol ser d’entre 4 i 8 m.

La construcció sobresurt a la superfície un metre aproximadament i és tota de pedra en sec per conservar la neu el major temps possible i per evitar que la formació d’aigua per fusió afecti el gel, ja que amb la pedra seca, l’aigua podia sortir.

Aquestes cases de neu sempre estaven cobertes i incloïen un porxo o un habitatge per als nevaters, algunes parets i camins d’accés.

L’activitat de les geleres artificials es coneguda des de temps dels romans; el seu gran desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX,

i han estat utilitzades fins a mitjan segle XX, quan, amb l’aparició dels primers frigorífics, cauen en desús.

Abans que hi hagués fàbriques de gel, l’emmagatzemament i distribució de gel a les gran ciutats i poblacions en la seva època va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural.

Se’n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental.

Recull de dades Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

La llegenda de l’Arbre dels Nassos

Publicat el per
2

En el lloc on ara coneixem com La Conreria a prop de Tiana i dins del municipi de Sant Fost de Campsentelles​, al segle X es va construir l’ermita dedicada a Santa Maria de Montalegre, en el temps fou un Convent regentada per una comunitat de monges Agustines i fou venut el 1362.

“ Diu la llegenda que les monges del Convent anaven tot fent un curt passeig fins la Font de les Monges, un dia, un cavaller de les contrades que anava a caçar va passar a prop de les monges i es va fitxar en una novícia molt bella que destacava entre les altres.

El cavaller es va enamorar de seguida d’ella, l’anava a veure sovint i un dia li va expressar el seu amor cap a ella.

Curiosament, el que més atreia al cavaller era el seu nas, sabent-ho, la novícia va decidir acabar amb aquella situació per tal d’evitar temptacions i pecats.

Un dia va agafar les tisores del jardiner i es va tallar el nas per tal de perdre la seva bellesa i que el cavaller es decepcionés i perdés el seu amor i així va ser.

La sang, en caure al terra, va fer que neixés en aquest lloc un arbre amb flors vermelles que recorden els fet ocorreguts.”

De cord amb la llegenda, els actuals gegants de Tiana representen el Cavaller i la Novícia.

la Font de les Monges,

Recull de la llegenda i Fotografies : Ramon Solé / Arxiu Rasola

Avui destaquem : La Font de l’ermita de Sant Muç de Rubí

Publicat el per
Respon
Castell de Rubí

Des de l’aparcament de l’Escardívol, creuarem a l’altre costat de la riera de Rubí, pel carrer de Cadmo, travessarem el pont per davant del Monument a la Rierada i ens dirigirem cap al Castell d’allí cal girar a la dreta i, seguint el carrer del mateix nom, fins arribar a un carrer asfaltat, el camí de Sant Muç, a la dreta hi ha el

Pont i Aqüeducte de Can Claverí.

A l’esquerra prendrem el carrer del Pont de Can Claverí i ascendirem fins al pont i Aqüeducte que creua la via cap a Sant Muç. Al cap d’uns 250 metres, a l’esquerra, trobarem la masia de Can Ramoneda.

Ermita de Sant Muç

Al poc, un cartell a l’esquerra  ens informe d’on esta situada l’ermita de Sant Muç, amb una fotografia antiga de la font.

Una vegada allí, cal a peu anar pel camí de l’esquerra que fa una certa baixada, fins que veiem a pocs metres a l’esquerra unes escales de fusta que porten directament a una explanada,

on hi ha la Font de Sant Muç.

Aquesta Font estava abandonada, va ser recuperada durant l’any 2012, gràcies a gent voluntària van arranjar la font, així com la bassa.

No obstant, no disposa d’aigua natural, que és una llàstima !.

Us passo informació sobre una actuació realitzada el juliol del present any de l’entorn de la font de Sant Muç:

El CRAC i Rubí d’Arrel fan una actuació de millora i manteniment a l’entorn de la Font de Sant Muç

Cal destacar que altres fonts properes, tampoc des de fa anys disposen d’aigua.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Arbres – L’Arborètum de Rubí

Publicat el per
Respon

A l’entorn del Castell de Rubí  (Castell Ecomuseu Urbà) es va crear  l’Arborètum, conjunt d’arbres i plantes bàsicament mediterrànies.

Va ser ideat perquè fora una representació dels arbres més destacats de la nostra vegetació de Catalunya, i de altres parts del món.

A la vegada, és un ampli espai verd dels que forma part els jardins del Castell de Rubí.

L’arborètum del Castell, una agrupació d’arbres i altres plantes de diferents tipus que s’han distribuït en l’espai de 5.641 m2 en funció del seu continent d’origen.

A més, es va crear una xarxa de camins per facilitar la seva observació.

Cal destacar, que es va portar a terme la primera Festa de la Primavera, inaugurada el dissabte, 19 de març de 2011.

Lloc ideal per fer una passeig, prendre el sol o llegir un llibre.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Aqüeducte i Pont de can Claverí de Rubí

Publicat el per
Respon

L’Aqüeducte i el Pont de can Claverí està situat sobre del camí de Sant Muç, prop de la riera de Rubí en el municipi de Rubí.

Es va acabar de construir en l’any 1753, era pont (camí) i també aqüeducte,

Portava aigua al molí del castell de Rubí, prové de la masia ja inexistent que li dona el nom.

durant uns anys servia com a petita central elèctrica de la fabrica Pich Aguliera.

Per la part superior podem veure el canal per on discorria l’aigua i el seu costat el pas on la gent passava d’un costat a l’altre com a pont.

És un aqüeducte i pont, de dos arcs, de pedra i maons, que agafava l’aigua de la riera de Rubí.

Joan Tous i Casals – 1978 /Generalitat de Catalunya

Us passo un video aeri de l’Ajuntament de Rubí, on podem veure L’Aqüeducte i el Pont de can Claverí :

L’Aqüeducte i el Pont de l’Aigua és un pont del municipi de Rubí (Vallès Occidental) protegit com a bé cultural d’interès local.

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Rubí i altres

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel i Ramon Solé

L’historia de la Font o Font Baixa d’Espluga de Francolí

Publicat el per
Respon

La Font Baixa  esta situada en l’avinguda de Catalunya o carretera T-700 d’Espluga de Francolí.

Us passo dades històriques d’aquesta Font :

Es diu que ja existia el 1151, podria ser que estigues enllaçada amb la gran deu de la Font Major.

L’estructura va ser reconstruïda el 1852, moment que es va aprofitar de tenir  11 canelles a ser ampliades fins a les 17 canelles que podem veure actualment.

L’any 1954 l’ajuntament va portar a terme unes obres posant l’escut de la vila i posaren les boles de pedra a les pilastres.

Aquesta Font Baixa disposa d’una  allargada  paret de carreus que curiosament,  forma com un semi-cercle.

En cada extrem hi ha una columnes llises rematen els extrems, podeu veure dues figures que com a gàrgoles que sobresurten de la paret.

Durant l’any 1956 les canyelles de bronze van ser robades, l’ajuntament va posar unes de ferro.

En l’actualitat, destaca el perímetre que dona al carrer, una reixa o barana de ferro forjat, obra del reconegut ferrer espluguí Ramon Martí Martí, Biel.

Varis plataners donen ombra a l’explanada de la font

i al seu costat hi ha un bar, que a l’estiu es un lloc molt concorregut i fresc.

Text i imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Salt d’aigua del Molí de Rivert a Salas de Pallars

Publicat el per
Respon

Per aprofitar la força de l’aigua, es va construir el Molí de Rivert, que servia tant per fer oli, farina i energia elèctrica per subministrar a tot el poble. Actualment encara es conserva part de la maquinària original.

Salt d’aigua :

Recull de Dades : Viquipèdia i Ajuntament de Rivert

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Fidel Rodríguez

L’antiga canal o rec de Besalú

Publicat el per
Respon

A la Canal si accedeix per el camí del rec o camí del horts, d’un quilòmetre de llargada que proporciona aigua a unes 4 hectàrees que acullen uns 200 horts.

Altres dades del Rec :

L’antiga fàbrica paperera de can Surós va ser fundada l’any 1959. exteriorment presenta un aspecte ruïnós però disposa d’una estructura en bon estat, té dos nivells i consta de dues naus de planta rectangular, amb encadellats de fusta, grans finestrals i parets de pedra.

A fora, en un lateral, s’hi conserva el rec que havia servit per canalitzar l’aigua del Fluvià cap a unes turbines de generació d’electricitat.

 Recull de dades : Ajuntament de Besalú i altres

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador