La Font de Les Planes, es podria dir que és el Berenador que a conservat mes tradició i permanència de tots els que estaven construïts al costat d’una font i que li donaven el nom.
A l’estar l’estació de Ferrocarrils de La Generalitat tant propera, la gent de benestar anava al Restaurant de “Moda” L’Electric, i la gent obrera, decidia anar a fer una costellada o botifarrada al berenador de Les Planes, que estava i segueix estan a prop.
Durant la seva primera etapa, era molt senzill, una caseta on es preparava menjar i es venia begudes, i taules amb bancs de fusta a l’exterior, disposava d’un espai força gran.
Disposava de dues fonts, una al costat de l’edifici principal que a mitjans del segle passat a fer remodelacions per engrandir-ho i passar a ser mes un Restaurant, va quedar dins de l’edifici en la part de darrera, i es va assecar la font.
L’altre font, estava al costat d’una caseta a una certa distancia de l’edifici principal, i s’ocupava a una ampliació de taules,
Font secundaria de Les Planes 3 – 1985
Mes tard, es va modificar i van fer una sèrie d’aixetes amb una pica allargada.
Actualment, manté l’aire de Berenador i de Restaurant amb una bona cuina !
Avui us presento dos articlesLes Gorgues de mas Badia es localitzant al costat del camí i a sota del mas Badia del municipi de Verges.
Les Gorgues del mas Badia estan formades per dues basses d’origen natural, sembla que les dues llacunes es formaren als anys 1940 com a conseqüència d’una avinguda del riu Ter.
Actualment ocupen una superfície total d’1,5 hectàrees, que gracies a la proximitat del curs fluvial del Ter, facilita la filtració d’aigua freàtica i la seva inundació permanent.
Les comunitats vegetals més característiques són els canyissars i els creixenars amb glicèria.
Pel que fa a la vegetació forestal es troba algun arbre de ribera dispers sense arribar a formar una comunitat definida. L’espai destaca també per la presència d’herbassars de Potamogeton pectinatus sota les aigües.
En relació a la fauna, la llacuna petita és un punt important per a la reproducció d’amfibis, mentre que la llacuna gran ofereix refugi a anàtids i ardèids a més d’allotjar una variada fauna piscícola.
En definitiva, es tracta de dues llacunes de notable singularitat on l’aspecte més interessant és la conservació de macròfits.
Les Gorgues del mas Badia es troven incloses a l’espai de la Xarxa Natura 2000.
A poc més de 20 minuts i a peu des del poble de Santa Pau, trobareu el volcà de Rocanegra, que és un con volcànic amb cràter en forma de ferradura,
té un gran interès científic i pedagògic per la seva morfologia i per les seves roques.
El volcà de Rocanegra cal destacar la seva antiga gredera, i que és visitable,
on es poden observar els piroclastos (lapil•lis i blocs) de color molt altament negre que van formar el seu con volcànic.
Es creu que podria ser el últim en creació de la Zona Volcànica de la Garrotxa, ja que s’han trobat cendres del volcà del Croscat just per sota els piroclastos que formen el volcà de Rocanegra.
Us passo la informació del diari de Girona, on fan una amplia esmena de la descoberta de com el volcà de Rocanegra de Santa Pau és el més jove de la Garrotxa:
La Serra de Moixeró és una serra del nord de Catalunya, als Pirineus Orientals, que s’estén en direcció oest-est, des del Coll de Pendís fins al Coll de Jou.
El Moixeró fa de límit de les comarques de la Baixa Cerdanya (Bellver, Riu de Cerdanya, Urús) i el Berguedà (a l’enclavament de Gréixer, a Guardiola de Berguedà).
La totalitat del Moixeró forma part del Parc Natural Cadí-Moixeró, juntament amb la Serra de Cadí, el massís del Pedraforca i gran part de la Tosa d’Alp i el Puigllançada.
Juntament amb la Serra del Cadí forma un contrafort d’oest a est i sovin es confon o s’atribuiex el nom de Cadí fins la Serra de Moixeró, la Tosa d’Alp i el Pedraforca. Fins i tot el túnel que travessa el Moixeró és anomenat túnel del Cadí.
Pel seu caràcter més antic (paleozoic i ja format en l’orogènesi varisca) respecte al Cadí, constitueix en aquest sector el començament dels Pirineus axials a partir del coll de Pendís (1.760 m altura), continuat per la Tosa d’Alp i el Puigllançada fins enllà de la collada de Toses.
Els nuclis orogràfics més destacats són el turó de Prat Agre (2.012 m alt), el Moixeró (2.078 m) i el pla del Moixeró (2.063 m), les Penyes Altes de Moixeró (2.276 m), el serrat de la Miquela (2.161 m), les Soquetes (2.181 m) i el coll de Jou (2.000 m), on arriben els estreps de la Tosa.
El vessant cerdà davalla gradualment cap a la plana herciniana de la Cerdanya per torrenteres que obren el camí.
El vessant del Berguedà, drenat pel riu de Gréixer, afluent del Bastareny, i que talla conseqüentment l’estructura, presenta línies de replans paral·lels a la carena. La pedra de Gréixer, riolites efusives bigarrades, és un cas isolat; dominen les calcàries devonianes als cims i els esquistos carbonífers al voltant i vers l’est.
La vegetació és de pi roig o avet, amb rodals de faig, fins a uns 1.800 metres, on comença el pi negre, i a partir dels 2.000 metres prats o roques blanquinoses, segons la forma de l’alteració atmosfèrica per formar sòls.
Senders presents a la serralada:
GR 107 Camí dels Bons Homes, creua la serra de Moixeró pel Coll de Pendís.
GR 150 Sender de circumval·lació al Parc Natural del Cadí-Moixeró, no creua la serra del Moixeró i l’envolta per fora.
PR-C 125 Recorregut circular que des de l’Hostalet arriba al refugi de Sant Jordi, al peu de la serra de Moixeró.
No hi ha nuclis de població dins de la serralada, únicament algunes cases aïllades i refugis de muntanya.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació del Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
L’Església de Sant Josep i la seva antiga font estant en el carrer de Sant Josep, 1 amb cantonada al carrer de Sant Sebastià de Moià.
És una font d’aigua de xarxa pública, que les seves principals característiques, son que esta adossada i endinsada a la paret de l’església dins d’una arcada amb l’escut i la data de 1870 i l’aigua va a parar a una pica de pedra rectangular.
La Font del Ferro esta ubicada en el nucli urbà de Sant Hilari Sacalm, concretament dins d’una placeta enjardinada amb vells plataners, situada entre el passeig de la Font del Ferro amb el carrer Joan Maragall.
Cal baixar uns esglaons per arribar al nivell on es troba la font.
L’aigua ferruginosa surt per un broc d’acer inoxidable i cau a una pica rectangular per sota del nivell del sòl que està empedrat.
Antigament hi anava a recollir aigua molta gent de les contrades per les seves propietats, es deia que eren medicinal.
De la Guia de “Fuentes en las montañas de Barcelona” de X.Coll , editat a mitjans del segle passat, hi llegim :
“…Font de La Manigua – A unos ocho minutos del apeadero, siguiendo aguas abajo el curso de la riera, se halla esta Fuente, una de las más antiguas del valle. Son en gran número las familias amantes del bullicio campestre que acuden a este merendero, donde al son de los altavoces se come y se baila”…
Com d’altres Berenadors de les rodalies, es podia arribar amb tren o carreta; disposava a prop de la Font, i d’una caseta on es dispensaven les begudes i menjar.
Disposava de taules i bancs de fusta, alguns sota d’un cobert, per evitar els rajos del sol sobre tot a l’estiu.
També, hi havia fogons per fer carns o peix a la brasa.
Era un lloc de bon ambient, i a les tardes del festius, havia música en directa i la gent s’animava a ballar al so de la música de l’època.
Ja no hi queda res que ens pugui indicar de la seva existència, ni berenador, ni la Font de la Manigua !.
Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola
Per arribar al Pla Rodo, cal sortir de Llanars tot creuant el riu Ter pel Pont d’Espinagua, i sempre seguin la pista principal que passa per el mas Pujol i can Galló, entre altres masies,
i una vegada que passeu per cal Marxant i la seva font – abeurador que esta al costat dret del camí, seguiu fins la primera cruïlla i agafeu el camí de la dreta, tot passant pel pla del sastre i l’oratori de Sant Isidre,
seguiu el camí amb les senyals del PR C-189, entre planes verdes i petits boscos.
Una vegada passeu per el lloc conegut per Les Planes, ja estareu molt pròxims al Pla Rodo,
ven visible veureu el primer abeurador, amb una mica d’aigua,
es típic de construcció rectangular, per beure el bestia.
Tot seguit i a molt pocs metres, trobareu el segon abeurador, es mes gran, també rectangular,
però, des de fa temps no deu tindre aigua, fins i tot ha crescut una planta en el seu interior.
El Pi gros del Parc Roc Blanc és un destacable Pi Pinyer situat en un costat d’aquest allargat parc, concretament en el carrer Sicília amb carrer Bailèn de Terrassa.
En mig d’una zona de gespa verda, troben varis pins, però el que es destaca es un que esta a un costat de la filera,
es un troc gruixut amb notables branques i copa molt arrodonida,