Des de fa un temps s’ha limitat la velocitat pels vehicles que circulen pel camí rural d’Alfou en Sant Antoni de Vilamajor.
La velocitat es de 40 per hora, per un camí asfaltat que passa per zones de camps i vegetació, on moren mes de 40 animals a l’any.
Text i Fotografies : Ramon Solé
Arreu de Catalunya hi ha Lledoners espectaculars, aquí en tenim un d’aquests, el Lledoner de La Marata en Corro de Dalt de Les Franqueses del Vallès,
situat al costat mateix de la carretera on fa una corba.
Tant el tronc, els brancatge i la seva copula formen un conjunt d’un arbre gran i bonic.
Us el presento en les estacions, tant amb l’hivern com a l’estiu.
Destaca molt més donat que pel seu costat sols hi ha camps.
Text i Fotografies: Ramon Solé
Des de la mateixa plaça de l’entrada del Monestir de Serrateix, podem veure un espectacular Eucaliptus,
entre camps verds, molt a prop d’un camí i en l’entrada a una finca.
Aquest Eucaliptus destaca tot ell, des del seu tronc fins les seves branques, és alt i fort.
Amb destacades fulles per abundants i grosses.
Text i Fotografies: Ramon Solé
Des d’arreu del Terme de Rubí podem iniciar diferents itineraris, per visitar les ultimes : masies, fonts, ermites, safareigs, casetes de pedra, etc…del seu terme municipal.
Un d’aquest punts es iniciar els itineraris des de l’antiga Masia de Xercavins,
és una de les masies més antigues del municipi i està situada a prop del nucli de Rubí.
Son d’aquest itineraris que es poden visitar tot caminant entre mig de camps, boscos i natura de les seves rodalies.
Us portaran a llocs concrets, com el Safareig de l’hort dels Teies, Can Ximelis, la Masia Can Feliu, masia de Can Ramoneda i el seu Safareig, ermita de Sant Muç i la seva Font, can Roig i les 2 fonts i molt més llocs…
Aquests itineraris estan ven indicats per medi de cartells durant tot el recorregut o en els encreuaments.
Llocs naturals que passen ara aquests itineraris entre urbanitzacions i Polígons industrials, però que són llocs per caminar, passejar i gaudir. Us invito a visitar-los. !!!
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Bon dia de Sant Esteve per a Totes i Tots
El Camí de Sant Jaume en català, en gallec: Camiño de Santiago; en castellà: Camino de Santiago; en occità: Camin de Sant Jacme; en francès: Chemin de Saint Jacques.
És una ruta que recorren els pelegrins procedents d’Espanya i de tota Europa per a arribar a la catedral de Santiago de Compostel·la, on es veneren les relíquies de l’apòstol Sant Jaume.
Durant tota l’edat mitjana va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i en l’època actual ha tornat a prendre un gran auge.
No hi existeix un únic recorregut, sinó que hi ha moltes rutes d’accés al camí més conegut que és l’anomenat Camí francès de Sant Jaume.
Segons la história, el culte a Sant Jaume a la Hispània romana era desconegut, fins que vers l’any 814 es trobaren les relíquies de l’apòstol
i a partir de llavors, Compostel·la es convertí progressivament en un centre de pelegrinatge reben el seu impuls definitiu durant la primera meitat del segle XII, ajudat en part pel Còdex Calixtí.
Molts dels primers pelegrins procedien de regions d’Europa pioneres en l’aportació de novetats musicals.
Partint alguns del nord, i altres de zones més cèntriques de França, havien passat per llocs de culte com Chartres i Tours, on van poder escoltar les melodies que tot l’Occident cristià considerava el veritable llegat del papa Gregori I.
Poc importava que aquells que venien del nord d’Itàlia i que havien hagut de creuar els Alps i els Pirineus els diguessin que en el seu lloc d’origen, el ritu litúrgic era més antic i venerable que aquest al que ells anomenaven romà.
Tampoc importava molt que una vegada endinsats en territori hispànic i reunits els pelegrins de diferents procedències entorn d’un mateix Camí fessin una parada en algun monestir del camí i allà se’ls parlés, no sense nostàlgia, d’una litúrgia que no feia molt era l’element unificador enfront de les hosts musulmanes que des de feia segles ocupaven bona part del territori hispà.
Després de les edats mitjana i moderna, el Camí va perdent importància.
Per a l’Any Sant Compostel·là de 1993, el govern autònom gallec va decidir potenciar el seu valor com a recurs turístic, no només pel pelegrí religiós, i va llançar la campanya Xacobeo 93, restaurant la ruta i les infraestructures pels pelegrins.
Va assolir la col·laboració de les comunitats per les quals travessa el Camí.
Des de llavors, fer el recorregut a peu, amb bicicleta o a cavall és una destinació popular que reuneix l’element religiós, espiritual, esportiu, cultural, econòmic, etc., tal com ha vingut ocorrent des del principi a través dels segles.
El camí es troba indicat per fletxes pintades de groc, pals i altres senyals.
Es passa per Monestirs, ermites, convents, …
rius, pantans i ponts,
i natura,
fonts naturals,
arbres monumentals, boscos de tot tipus
Boscos casi màgics
i camps…
L’actual Camí de Santiago és el sender de Gran Recorregut 65, amb les seves variants.
El 1993 fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO,
i el 2004 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia com a lloc de peregrinació i de trobada entre persones i pobles que, a través dels segles, s’ha convertit en símbol de fraternitat, vertebrador d’una consciència europea.
El Camí Català de Sant Jaume té el punt més principal al Santuari de Montserrat, unió dels camins barceloneses, tarraconenses i gerundenses,
i també dels provinents de França. Des de Montserrat va direcció a Lleida i Saragossa on se uneix al Camino Xacobeo del Ebro.
Us passo el recorregut del camí de Sant Jaume des de la frontera de Girona amb França, Montserrat, Lleida i fins l’Aragó :
Us animeu a fer la Ruta del Camí de Sant Jaume des de Catalunya fins a Galícia…?
Recull de dades : Viquipèdia
Fotografies : Oriol – Ramon Solé / Arxiu Rasola
Desconec si us heu fitxat que arreu de Catalunya es troben petits dipòsits d’aigua elevats, no sols tant sols en les ciutats o pobles,
sino, a prop dels camps o a dins d’ells.
Aquests dipòsits estan sobre d’una petita torra o en una edificació,
i que conte emmagatzemats litres d’aigua com ha reserva,
provinent normalment d’un pou situat al seu costat o pròxim a ell,
gràcies a una bomba amb motor elèctric que impulsa l’aigua i regula mantenint la pressió de distribució existent.
Es un sistema senzill i rudimentari amb el material empleat, generalment la columna era fet de totxo i el dipòsit d’uralita,
era molt utilitzat antigament, construïda l’estructura pel mateix propietari de la finca i el dipòsit comprat fet.
Generalment, disposa d’un tub a dalt de tot del dipòsit que fa de sobreeixidor en cas necessaris,
independentment de l’entrada de l’aigua, que també esta a dalt
i una part de sortida, en la zona inferior del dipòsit.
Actualment es utilitzant grans dipòsits de plàstic per emmagatzemar l’aigua.
Text i Fotografies : Ramon Solé
Com cada diumenge us presento dos articles
Teniu d’anar per la carretera C-38, de Sant Pau de Seguries direcció a Camprodon, trobareu a la dreta entre el veïnat de la Colònia Estabanell i la Fabrica de galetes Birba, una carretera o pista asfaltada a l’esquerra, que us portaria a Ogassa.
Teniu de seguir-la i desprès de la primera corba, i a l’esquerra en una pla, trobareu La Font – Dipòsit dels Camps de la Molina, la qual ja us vaig descriure el passat 22 de juliol de 2020, cal continuar amb precaució per aquesta carretera que es molt estreta.
Una vegada que passeu la quarta corba, en la recta i a ma dreta a peu de bosc hi veureu la Font d’en Pere Cabrer.
Font aquesta, molt senzilla, un tub adossat a la paret, donaria l’aigua a una pica rectangular, ara no raja aigua.
Si però ho fa a uns metres a la vostra dreta hi surt amb abundància i es perd per una reixa i passa per sota la carretera tot perdent-se pel altra costat.
Hem observat com aquesta font i d’altres existents en aquesta zona, no regant per broc i si ho fan per altres punts arran del terra, serà perquè no es pugui agafar-ne l’aigua pel consum humà?…
Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador
Teniu d’anar per la carretera C-38, de Sant Pau de Seguries direcció a Camprodon, trobareu a la dreta entre el veïnat de la Colònia Estabanell i la Fabrica de galetes Birba, una carretera o pista asfaltada a l’esquerra, que us portaria a Ogassa.
Teniu de seguir-la i desprès de la primera corba, i a l’esquerra en una pla, trobareu La Font – Dipòsit dels Camps de la Molina.
Es un dipòsit amb teulada amb curvatura, i en un costat hi ha un gruixut tub, en que l’aigua cauria a una pica gran quadrada.
Ell lloc com la font, estaven anys en rere en un estat d’abandó, es va treure malesa i terres i ha quedat un espai net i amb un camp net.
Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador
Algunes vegades us he fet la comparació del temps com a passat en un arbre, en una font, en un paisatge; però avui ho veurem com passa el temps durant un any per una casa-granja i el paisatge natural de les rodalies, bosc, arbres i camp en 10 imatges :
Es la roda del temps, un any darrera d’un següent…
Text i Fotografies : Ramon Solé
Imatges dins d’una mateixa finca de Cànoves i Samalús
Avui us presento dos articles
Can Pastallé, era una finca forestal i amb camps, situada en la carretera de Martorell a Gelida, C- 243 b, on en el kilòmetre 1 a la seva dreta hi ha l’entrada, barrada per una porta metal-lica,
cal dir que fa molts anys la masia és en runes.
El camí s’utilitza per anar a la part de sota on hi ha els camps i conreus actius.
Llegim al llibre : Toponímia Històrica de Martorell, editat l’any 1991, per l’Ajuntament de Martorell : “La Font de can Pastallé – A prop de l’antiga masia de can Pastallé hi ha dues fonts de fresques i abundants aigües de muntanya, anomenades la Font de la Casa (a uns cent mestres ) i la Font Tancada, veïna a la pallissa i a l’era pavimentada amb cairons destinada a la batuda.”
Com podem observar en la fotografia de fa cent anys en rere, unes escales baixaven fins a peu de la Font de can Pastallé, aquesta font era d’aigua de mina, amb un seien en cada costat fets d’obra.
Text i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola
Imatges aèries : Google Maps
fonts naturals, aigua, muntanya i més 