Pou de Sant Pere esta en el carrer de Sant Pere, s/n, en el nucli vell de Sant Fost de Campsentelles.
Historia:
El primer nucli de cases, més o menys agrupades, es forma a principis del segle XIX entorn de l’església parroquial, al barri conegut amb el nom de Sant Pere o algunes altres a la zona del Sot.
Xavier i Ferran Pérez (1990) citen Pibernat quan diu que el 1616 hi havia prop de l’església una casa que era anomenada la “Ferreria” i altra coneguda com Mas Corts.
I diu que el carrer més antic pot ser el del Sot, destacant les cases e Can Pons, Can Pau, Can Santa Miquela, Can Pistraus, Can Manco, Can Soca, Can Eloi, Can Salarich, Can Pascual, Can Toni o Can Pollastre vell.
Pou d’aigua, situat al carrer de Sant Pere, d’ús comunal. Es tracta d’un pou tancat amb coberta cònica i secció circular, amb la bocana orientada a llevant i la portella de fusta.
S’alça damunt un petit podi o basament fet de pedres irregulars unides amb morter, també de secció circular. El davantal és fet de maons i no hi ha rentadora al costat.
Observacions:
En el llibre de Jaume Rifà (2003, 40) hi surt una fotografia on encara es poden veure, al costat del pou, les cases de Canyelles, ara desaparegudes.
Recull de les dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Montlló Bolart
A la part nord del nucli de Cercs, al carrer del Cap de la Costa.
Historia:
Segons conta recollit (PIÑERO, PERARNAU: 1992), al mateix indret hi havia un safareig d’inicis del segle XX, el qual posteriorment es va abandonar.
Al mateix lloc, l’any 1942, s’hi instal·lar l’actual safareig.
La data que actualment consta al safareig és la de l’any 1947.
Fa pocs anys l’estructura va ser reformada, construint una nova teulada, instal·lant baranes i fent una repassada general de tota l’estructura del safareig.
El safareig està construït en un rebaix fet al talús del terreny. De fet la seva estructura s’adossa a la mateixa roca. Es tracta d’un safareig de planta rectangular, amb la part superior de dos dels murs inclinada cap l’interior del dipòsit per tal de permetre rentar la roba, al costat sud i oest.
El dipòsit està bastit amb murs que presenten un revestiment de morter industrial que no permet veure el material constructiu, per al costat nord un mur de pedra vista s’aixeca a major alçada que el nivell del dipòsit; en aquest mur hi ha una mena de cartel·la feta en ciment que indica l’any 1947. L’entrada de l’aigua és a l’angle nord-est.
El safareig es troba construït damunt una plataforma que regularitza i anivella el paviment. Compta amb una coberta de bigues de fusta, llates i teula àrab, sustentada sobre pilars de maó massís.
En la darrera remodelació es va instal·lar una barana de barrots de fusta. L’aigua que sobrant és conduïda cap un altre petit dipòsit, situat a l’extrem oest, a nivell del paviment, i fora del ras de la coberta.
Al costat del safareig, hi ha una font; aquesta compta amb un frontal de constitució senzilla fet a partir de maó massís i formigó al centre del qual hi ha l’aixeta polsador de llautó;
a la base hi ha una petita pica revestida també amb ciment industrial. L’estructura està bastida arrambada al talús que conforma el terreny.
Recull de dades: Mapes del Psatrimoni Cultural – Diba.
El Safareig de Cal Casas esta situat a pocs metres a la dreta del km. 0 de la carretera BV-4406 de Puig-reig a Santa Maria de Merlès o carrer de Cal Casas.
Historia de cal Casas:
Cal Casas és una de les set fàbriques tèxtils que es construïren, durant la segona meitat del segle XIX, dins el terme municipal de Puig-reig i és l’única al voltant de la qual no es desenvolupà el conjunt de serveis i equipaments bàsics que caracteritzen el model de la colònia industrial.
S’hi arribà a construir un embrió de colònia (amb la torre de l’amo i un conjunt d’habitatges), però no s’hi afegiren més serveis. La raó bàsica és la proximitat de la fàbrica amb el nucli urbà de Puig-reig. Aquesta proximitat feia que els obrers poguessin viure al poble i utilitzar els serveis i equipaments propis d’aquest nucli del Baix Berguedà.
Els orígens de Cal Casas són comuns als de moltes fàbriques de riu de Catalunya: l’aprofitament d’un antic molí fariner que es posà a la venda quan es desamortitzaren els béns comunals o municipals.
El vell molí fariner que estava situat on avui trobem la fàbrica de Cal Casas es posà a la venda l’any 1860 i el comprà Miquel Vilanova, un dels propietaris rurals més importants de la zona.
L’any 1861, Llorenç Claret i Sorribes, un fabricant de Sallent (Bages), adquirí un tros de terra que estava situat entre el molí i el riu Llobregat i posteriorment hi féu construí una fàbrica que aprofités l’aigua del riu com a font d’energia.
En els seus primers anys d’existència, les condicions laborals a la fàbrica eren molt dures. Els treballadors havien de suportar una jornada laboral de dotze -o més- hores diàries (sis dies a la setmana) dins una fàbrica plena de perills, soroll i incomoditats.
Per tal d’aconseguir unes condicions laborals menys dures i més dignes, els obrers de Cal Casas, l’estiu de l’any 1881, es declararen en vaga i allargaren aquesta situació durant setze setmanes.
L’any 1901 Llorenç Mata i Pons comprà la fàbrica de Cal Casas, els terrenys, la resclosa, el canal i els habitatges dels treballadors.
El 1925 s’inaugurà l’edifici de l’escola, un edifici que actualment encara porta el nom del seu fundador, Alfred Mata i Pons, i que esdevingué un equipament bàsic -incloïa escola i hospital- per al conjunt d’habitants de Puig-reig. Cal Casas fou la primera de les set fàbriques i colònies tèxtils de Puig-reig que tancà portes.
Fou l’any 1968. Els propietaris, conscients que seva maquinària havia quedat envellida i que renovar-la era molt costós, optaren per tancar en notar els primers indicis de crisi del sector tèxtil català. Els habitatges que s’havien construït per als treballadors es posaren a la venda i els seus residents van poder adquirir-los a un preu assequible.
El Safareig es de construcció de planta rectangular formada per la zona de safareig i per la coberta que el protegeix de la pluja i del sol, restaurada en els últims anys.
La coberta, de teules àrabs, és a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana als costats més grans de l’estructura.
El Safareig esta dividit en 4 compartiments.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
Per anar al Pou de Glaç us cal que des del carrer Pou de Glaç de Begues Park, creuar la riera de Begues i seguir les indicacions, és al paratge de les Tallarises de Begues.
Historia:
Els pous de gel es construïren i obtingueren la seva major rendibilitat en el decurs els segles XVII, XVIII i part del XIX, quan la fabricació i comercialització del gel representava una bona font d’ingressos (Nuet, 1970). Hi havia pous destinats a recollir neu i pous destinats a recollir gel.
Els primers acostumaven a ser emplaçats a l’alta muntanya, mentre que els segons es situaven a menor altitud, vora rieres o estanys. El pou de glaç de Begues era un d’aquests darrers (VVAA, 2003).
Es desconeix la data de construcció del pou de gel, i si bé el més probable és que dati d’algun moment indeterminat dels segles XVI-XIX, podria ser més antic.
Hi ha documents no datats que parlen de la freqüent compra de gel a l’estiu per part de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, construït el s. XIII.
Els pous de glaç van caure en desús a partir de finals del s. XIX, quan es va generalitzar la producció “industrial” de gel.
Situat estratègicament a tocar del Camí Ral que de Begues duia a Olesa, el seu transport es podia fer amb més rapidesa i comoditat.
Sens dubte aquest punt era el més favorable per construir-lo de tota la Via Mercadera, camí carreter prou important al seu temps, doncs comunicava Barcelona amb Vilafranca i Tarragona (passant per Sant Boi, Begues, Olesa i Olèrdola).
Justament arrel de la importància d’aquest camí, i per ajudar als viatgers, al segle XIII el baró de Cervelló hi va fer construir a mig camí l’Hospital medieval d’Olesa.
Es tracta d’una estructura de planta circular de grans dimensions que no conserva la coberta, que possiblement era en forma de cúpula. Mesura 13 m de diàmetre exterior (10,95 m d’interior) i té 10 m de profunditat conservada.
Està en bona part excavat en el subsòl calcari, mentre que els potents murs estan fets amb carreus de pedra calcària i gres, lligats amb morter de calç.
A la part alta disposa de dues portelles, una orientada a l’oest i una altra a l’est, per les que s’accediria a l’interior. A la part alta de la cara sud, hi ha una tercera obertura, de petites dimensions i en forma de torba, que potser s’utilitzava per introduir-hi la palla i el boll amb el que cobrien el gel.
A la part més baixa del pou, a la façana nord, hi havia un clavegueró que drenava l’aigua cap a la Riera de Begues. Aquest però no és visible actualment, ja que possiblement està cobert de runa (VVAA, 2003).
La ubicació d’aquest pou no és gratuïta: es troba al costat de la riera, just al final del Pla de Begues, on la riera ja ha recollit bona part de l’aigua dels torrents tributaris. En aquest punt, a més, existirien pèlags naturals que acumulaven l’aigua, afavorits pel substrat argilós i impermeable del sector .
Es troba l’obaga, a pocs metres per sobre de la riera i ben a prop de la Via Mercadera, el camí carreter que unia Barcelona amb Vilafranca i Tarragona, passant per Begues).
A més, aquest és el sector on el pla té menor altitud, i on per tant, la inversió tèrmica creada per encerclament de les muntanyes produeix les gelades més fortes (-10 a -12º no són excepcionals) i freqüents (actualment de 40 a 60 dies de gelada anuals).
Observacions:
Aquest element apareix a l’article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d’octubre de 1997, el qual preveu un llistat d’elements d’interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d’un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
El Pou del Comú està en el barri de el Bruc de Dalt davant de la casa núm. 37 en El Bruc.
Us passo dades sobre la seva historia:
És l´únic pou que es conserva al municipi dels que abastien d’aigua abans que fos canalitzada a les cases.
Segons informació oral, tot i que a moltes cases hi havia pous, l’aigua d’aquest era molt millor que la dels pous de les cases que quedaven la banda oposada del carrer. L’aigua era molt apreciada sobretot per coure el menjar.
A la casa del costat, de nova construcció on hi havia hagut un solar, hi ha una placa ceràmica amb el nom del “Pou dels Frares”.
Pou adossat a la façana de la casa. És de forma semicircular realitzat amb pedra desbastada i maons. A la coberta s’hi va posar una capa de ciment per consolidar-la. A la part dreta s’eixampla degut a que es va fer una canalització des de la teulada de la casa. La porta és de fusta amb un forrellat. A l’obertura te una peça de ceràmica per poder sostenir la galleda.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – DIBA.
La Font Baixa esta situada al començament del carrer Font Alta d’Amer. Es molt similar a la Font Alta que us vaig presentar ahir.
Esta dins d’una construcció d’obra amb coberta de volta, bona part de la paret es arrebossada i pintada de color groc, en la part central hi ha la sortida d’aigua regulada per una aixeta de maneta, l’aigua cau a un enreixat de ferro, en cada costat disposa d’un seient de pedra.
Al seu de munt queda una finestra de fusta que dóna accés a la cisterna, en un costat un cartell de ceràmica a color indica el seu nom.
El Pou de la Rectoria, està situat en una petita plaça ubicada en el carrer de Mossen Valencia amb l’avinguda de Vilassar de Dalt de Vallromanes.Aquest pou deu de ser molt antic, està fet tot de pedres i tancat per una coberta ovalada.Si el mirem, es com si estigues d’esquena, la seva finestra amb reixa, esta en la part que dona al mur de la Rectoria, i a un nivell mes baix del carrer.Ens recorda a un petit “pou de glaç “.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 