En aquell temps antics, quan encara els llops transitaven per aquestes contrades lliurement, durant les llargues nits, la gent i el bestiar restaven quiets i arraulits dintre de les seves coves i cabanes quan sentien els udols de la ramada per dalt les carenes.

La casa de les Comes,  ja era de les més importants de la contrada; però a l’entorn d’aquesta casa no s’hi acostava gairebé ningú de dia i molt menys a la nit, ja que es deia que l’amo i el diable tenien un pacte, que permetia al primer dominar uns éssers que eren els seus esclaus.El seu poder era total durant la nit; però en sortir el sol, perdia tota l’eficàcia, ja que els esperits malignes no volien saber res amb la claror. L’amo de les Comes, doncs, era un home que tots temien.

Tenia una gran caixa, tancada sempre amb una clau que guardava gelosament. Una vegada, però, hagué de sortir a corre-cuita i s’oblidà d’agafar la clau. La seva muller per casualitat la trobà; malgrat les ordres severíssimes que tenia de no obrir la caixa per res del món, no en pogué resistir la temptació i, plena d’expectació, l’obrí finalment. Mentre contemplava, admirada, tots els tresors que dintre la caixa hi havia, sortiren d’aquesta un seguit de besties negres, que ràpidament s’escamparen per tots els racons de la casa. Aleshores començaren a demanar a grans crits que l’amo els tornés a la caixa o els donés feina. La mestressa no sabia que fer, fins que ja de nit arribà l’amo i davant la impossibilitat de tornar-los a la caixa, abocà un sac de mill i ordenà a aquelles bèsties que apleguessin un a un tots els grans i els tornessin a posar al sac.

Tots els dimonis es posaren a treballar en silenci i en poca estona ja tingueren de nou el mill dintre el sac. A les hores, començaren de nou a fer grans crits i a demanar més feina a l’amo.

Aquest els manà que anessin a la cinglera d’en Robert i que estimbessin els grans blocs de pedra que la coronaven, daltabaix. Amb gran cridòria els dimonis sortiren de la casa i s’encaminaren a les cingleres d’en Robert i començaren a estimbar els grans blocs de pedra daltabaix del cingle al costat de l’estany, (encara avui es poden veure entre les terres de conreu de la petita vall aquests blocs disseminats tal com quedaren estimbats).Abans de ser mitjanit ja havien acabat la tasca imposada i retornaren a la casa a demanar més feina perquè no podien estar-se quiets. L’amo, llavors els manà una tasca encara molt més difícil que la manada fins aleshores. Consistia a agafar una pell de cabra negra i anar al gorg de cal Cotis i rentar-la fins que es tornés blanca. Agafaren la pell de cabra negra i, amb gran enrenou, marxaren de dret vers el gorg de la riera. Allà començaren la tasca de rentar la pell per fer-la tornar de color blanc. Encara que treballaven tant com podien, els primers raigs del sol els sorprengueren sense haver pogut aconseguir la tasca imposada.

Aleshores, vençuts, es tiraren dintre del gorg que prengué després d’aquesta feta el nom de gorg del Dimoni. Cada nit se sent dintre del gorg el soroll que fan els diables picant la pell de cabra contra les pedres per a blanquejar-la. És un soroll com el que feien els picadors de les dones quan rentaven la bugada a la riera.En aquest gorg, que no s’asseca mai, sempre s’hi veuen peixos, però mai ningú no n’hi ha pescat cap. Són els dimonis que, de dia, agafen forma de peix i de nit tornen a transformar-se en diables; així continuen la seva tasca impossible d’aconseguir.

Del bruixot, no se n’ha sabut mai més res i mentre ell no els ho mani, els diables continuaran per sempre més intentant acomplir la tasca manada.

Qui de nit s’acosta al gorg i aplica l’orella a terra, sentirà la remor que fa la pell de cabra colpejada contra les pedres del fons, tots el dimonis encara estan, treballant i treballant…sense parar…!

Font d’informació: Joan Masats – ANGLE EDITORIAL 1996

Nota : Les Fotografies No corresponent al Gorg del Diable

————————————————————————————————————–

Carles Cornadó, ens passa l’enllaç de la seva entrada de la Llegenda del Gorg del Dimoni, i que podeu accedir :

http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2016/01/gorg-del-dimoni.html

A la vegada, una fotografia del Gorg del Dimoni del dia 26 de març de 2017; per tant us convido a coneixeu-ho i a la vegada gaudir de Rellinars i de les nombroses fonts naturals que hi ha en el seu Municipi. Podeu fer clic a :

https://goo.gl/photos/B5FGJZ4CdN1D68FM9

 El Gorg del Diable forma part de la Riera de Rellinars, dins del terme de Rellinars, poc abans d’entrar en terme de Castellbell i El Vilar. Es troba entre la masia de Cal Cotis (que també és citada a la llegenda) i l’església vella de Rellinars. S’hi accedeix des de la casa de Cal Cotis que es troba a tocar de la carretera B-122 que va de Castellbell a Terrassa, passant per Rellinars i la serra de l’Obac.

Enllaç que porta a Google Maps :

https://www.google.es/maps/place/41%C2%B038’20.6%22N+1%C2%B053’46.6%22E/@41.6389626,1.896847,295m/data=!3m1!1e3!4m5!3m4!1s0x0:0x0!8m2!3d41.639064!4d1.89627?hl=ca

Des d’aquí, agraeixo a Carles Cornadó aquesta aportació al Blog. Gràcies Carles !.

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé