Al recorre camins, boscos, rieres i pobles, fa que a vegades ens cridi l’atenció curiositats que a mi personalment, em fan fer que siguin fotografiades.
Avui he seleccionat 5 objectius Curiosos :
Text i Fotografies : Ramon Solé
Al recorre camins, boscos, rieres i pobles, fa que a vegades ens cridi l’atenció curiositats que a mi personalment, em fan fer que siguin fotografiades.
Avui he seleccionat 5 objectius Curiosos :
Text i Fotografies : Ramon Solé
Al recorre camins, boscos, rieres i pobles, fa que a vegades ens cridi l’atenció curiositats que a mi personalment, em fan fer que siguin fotografiades.
Avui he seleccionat 5 objectius Curiosos :
De fet es de cartó, situada a un carrer de Molins de Rei.
També, a Molins de Rei al barri vell.

Si, unes cistelles situades a la Riera de Llinars del Vallès i quan plou… aigua a vall…!
A la ciutat de Girona plantes i embuts, una combinació singular !
Text : Ramon Solé
Fotografies : Dora Salvador i Ramon Solé
“Tot i cada any, el Dia Mundial de l’Aigua a escala internacional destaca un aspecte específic d’aigua dolça, i en l’edició del 2018 el lema es centra en “Aigua i sequera: estalvi i eficiència”, diverses administracions catalanes s’han coordinat per promoure una campanya d’activitats de sensibilització, comunicació i educació ambiental conjunta i coordinada arreu del país.”
Avui des del Blog i per celebrar el dia Mundial de l’Aigua, us passo una petita mostra de fotografies sobre l’Aigua en diferents modalitats a Catalunya :
Salts d’aigua
L’Aigua forma una part molt important en la vida !
Text i Fotografies : Ramon Solé, Oriol – Ramon Solé i Fidel Rodríguez.
En aquell temps antics, quan encara els llops transitaven per aquestes contrades lliurement, durant les llargues nits, la gent i el bestiar restaven quiets i arraulits dintre de les seves coves i cabanes quan sentien els udols de la ramada per dalt les carenes.
La casa de les Comes, ja era de les més importants de la contrada; però a l’entorn d’aquesta casa no s’hi acostava gairebé ningú de dia i molt menys a la nit, ja que es deia que l’amo i el diable tenien un pacte, que permetia al primer dominar uns éssers que eren els seus esclaus.
El seu poder era total durant la nit; però en sortir el sol, perdia tota l’eficàcia, ja que els esperits malignes no volien saber res amb la claror. L’amo de les Comes, doncs, era un home que tots temien.
Tenia una gran caixa, tancada sempre amb una clau que guardava gelosament. Una vegada, però, hagué de sortir a corre-cuita i s’oblidà d’agafar la clau. La seva muller per casualitat la trobà; malgrat les ordres severíssimes que tenia de no obrir la caixa per res del món, no en pogué resistir la temptació i, plena d’expectació, l’obrí finalment. Mentre contemplava, admirada, tots els tresors que dintre la caixa hi havia, sortiren d’aquesta un seguit de besties negres, que ràpidament s’escamparen per tots els racons de la casa. Aleshores començaren a demanar a grans crits que l’amo els tornés a la caixa o els donés feina. La mestressa no sabia que fer, fins que ja de nit arribà l’amo i davant la impossibilitat de tornar-los a la caixa, abocà un sac de mill i ordenà a aquelles bèsties que apleguessin un a un tots els grans i els tornessin a posar al sac.
Tots els dimonis es posaren a treballar en silenci i en poca estona ja tingueren de nou el mill dintre el sac. A les hores, començaren de nou a fer grans crits i a demanar més feina a l’amo.
Aquest els manà que anessin a la cinglera d’en Robert i que estimbessin els grans blocs de pedra que la coronaven, daltabaix. Amb gran cridòria els dimonis sortiren de la casa i s’encaminaren a les cingleres d’en Robert i començaren a estimbar els grans blocs de pedra daltabaix del cingle al costat de l’estany, (encara avui es poden veure entre les terres de conreu de la petita vall aquests blocs disseminats tal com quedaren estimbats).
Abans de ser mitjanit ja havien acabat la tasca imposada i retornaren a la casa a demanar més feina perquè no podien estar-se quiets. L’amo, llavors els manà una tasca encara molt més difícil que la manada fins aleshores. Consistia a agafar una pell de cabra negra i anar al gorg de cal Cotis i rentar-la fins que es tornés blanca. Agafaren la pell de cabra negra i, amb gran enrenou, marxaren de dret vers el gorg de la riera. Allà començaren la tasca de rentar la pell per fer-la tornar de color blanc. Encara que treballaven tant com podien, els primers raigs del sol els sorprengueren sense haver pogut aconseguir la tasca imposada.
Aleshores, vençuts, es tiraren dintre del gorg que prengué després d’aquesta feta el nom de gorg del Dimoni. Cada nit se sent dintre del gorg el soroll que fan els diables picant la pell de cabra contra les pedres per a blanquejar-la. És un soroll com el que feien els picadors de les dones quan rentaven la bugada a la riera.
En aquest gorg, que no s’asseca mai, sempre s’hi veuen peixos, però mai ningú no n’hi ha pescat cap. Són els dimonis que, de dia, agafen forma de peix i de nit tornen a transformar-se en diables; així continuen la seva tasca impossible d’aconseguir.
Del bruixot, no se n’ha sabut mai més res i mentre ell no els ho mani, els diables continuaran per sempre més intentant acomplir la tasca manada.
Qui de nit s’acosta al gorg i aplica l’orella a terra, sentirà la remor que fa la pell de cabra colpejada contra les pedres del fons, tots el dimonis encara estan, treballant i treballant…sense parar…!
Font d’informació: Joan Masats – ANGLE EDITORIAL 1996
Nota : Les Fotografies No corresponent al Gorg del Diable
————————————————————————————————————–
Carles Cornadó, ens passa l’enllaç de la seva entrada de la Llegenda del Gorg del Dimoni, i que podeu accedir :
http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2016/01/gorg-del-dimoni.html
A la vegada, una fotografia del Gorg del Dimoni del dia 26 de març de 2017; per tant us convido a coneixeu-ho i a la vegada gaudir de Rellinars i de les nombroses fonts naturals que hi ha en el seu Municipi. Podeu fer clic a :
https://goo.gl/photos/B5FGJZ4CdN1D68FM9
El Gorg del Diable forma part de la Riera de Rellinars, dins del terme de Rellinars, poc abans d’entrar en terme de Castellbell i El Vilar. Es troba entre la masia de Cal Cotis (que també és citada a la llegenda) i l’església vella de Rellinars. S’hi accedeix des de la casa de Cal Cotis que es troba a tocar de la carretera B-122 que va de Castellbell a Terrassa, passant per Rellinars i la serra de l’Obac.
Enllaç que porta a Google Maps :
Des d’aquí, agraeixo a Carles Cornadó aquesta aportació al Blog. Gràcies Carles !.
Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé
Els boscos de ribera o conegut com a galeria, són boscos caducifolis,
format per arbres que a la tardor perdent les fulles fins la primavera.
Son arbres que creixen a banda i banda dels cursos fluvials, és a dir, formant galeries sobre sòls que, a partir d’una certa profunditat, acostumen a estar amarats d’aigua provinent d’un riu o d’un torrent.
A l’àrea mediterrània i submediterrània, són els més productius perquè rarament els falta l’aigua, el principal factor limitador del creixement de la vegetació en aquestes àrees.
Si a aquest fet hi afegim la riquesa en nutrients minerals que acostuma a caracteritzar els sòls formats a partir de sediments portats per les aigües fluvials (al·luvions),
no és estrany que les alberedes, els boscos que corresponen a la major part de les ribes amb sòls profunds dels rius i rieres, per exemple del Bages, puguin superar fàcilment els 20 metres d’alçària.
La vegetació dels boscos de ribera està adaptada a les inundacions periòdiques que eventualment poden tombar o arrancar arbres i arbustos.
A continuació, s’indiquen algunes de les espècies més habituals en els boscos de ribera dels Països Catalans :
Aquests boscs solen anar acompanyats de diversa vegetació de ribera, que en zones baixes o de mitja muntanya a les nostres contrades pot incloure plantes com ara :
A més de plantes aquàtiques o que viuen a la llera mateix del riu o riera, com a :
En molts llocs de Catalunya, podem fer un bon passeig per els boscos de ribera, donant que hi trobem camins o caminois per la vora del riu o riera, així gaudirem dels arbres i el rumor relaxant del curs de l’aigua…
Text i Fotografies : Ramon Solé
Qui no s’ha trobar d’excursió al voler creuar un torrent o riera, que baixa ple d’aigua i no em trobat un altre solució que creuar-ho mullar-nos els peus…
o de vegades, em tingut la sort de disposar d’algun roc o pedra gran dins del riu o riera,
hi em fet salts fins anar a l’altre costat, tot procurant no perdre l’equilibri o relliscar i caure dins de l’aigua.
Quan diem, “passem per sobre d’una palanca, passera o passarel•la”, ens referim a un pont rudimentari, fet amb un tauló o conjunt de taulons, que uneix les dues vores d’un riu, riera o torrent amb mes o menys important cabal d’aigua.
En ambdós casos permet passar per damunt de l’aigua sense mullar-se en condicions sovint precàries i amb precaució de no caure.
Als lloc rurals aquests ponts rudimentaris, eren molt senzills, solien consistir amb un o diversos troncs d’arbres col•locats un al costat de l’altre.
Sovint amb taulers a la part superior, per mantenir els troncs junts i perquè sigui més llis per caminar.
Es construïen amb materials del bosc, com ara troncs d’arbres i trossos de pedra, o qualsevol material adequat que es pugui trobar en aquell entorn.
Havien passeres fetes de pilons, un al costat de l’altre i la gent podia creuar, sempre que algun d’ells no se l’hagués emportat una avinguda aigua.
Permetien passar de forma convenient als vianants i animals, però no per als carruatges.
També, per anar a treballar o tornar al poble, d’una fabrica,
o Molí propers a un riu, els amos, feien construir alguna passera per l’accés dels seus treballadors.
O anar o venir a recollir aigua d’una font.
De cap de les maneres, es podia o es pot creuar per el mur d’un petit pantà o resclosa, excepció que ja estigui prepara per tal menester, donat que a pesar que baixi poca aigua, podria de sobte haver un augment imprevist del cabal i ens podria fer caure a dins petin un accident.
En el cas de vehicles es necessitava un pont d’obra amb pilons i ben arrelat al terra i amb la valoració que aguantes el màxim de pes.
Encara avui en dia, podem trobar passeres, fetes d’obra i amb mes consolidació que no les de troncs.
Us recomano que havans de creuar per una passera rudimentària que encara podem trobat arreu de Catalunya, mireu que no estigui deteriorada
o si esta gelat pe les baixes temperatures, evitar en relliscar i caure, i tindre un bon ensurt.
Actualment, la passeres en alguns llocs, son molt segures.
Text i Recopilació de les Fotografies Antigues i Actuals : Ramon Solé
Al deixar el municipi de Martorelles i entrar al de Santa Maria de Martorelles, a la dreta surt una pista de terra que porta a la masia de Can Roda, abans de creuar el torrent un senderó ens porta directament a la Font de Can Roda, que es troba a la banda esquerra i a peu del torrent. Una passera d’obra ens dona l’accés a aquesta font.
Un cop a l’altre costat de la riera, baixarem per uns esglaons, que ens facilitaran l’accés al broc de la font. Es una estructura solida feta d’obra amb unes rajoles en la part central superior, avui totalment trencades.
Es un lloc fresc i ombrívol, que fa de bon estar a l’estiu.
L’aigua de la font no es apta pel consum humà, durant tot l’any te abundant cabal.
Antigament era un lloc que es feien moltes fontades, per part de la gent de les poblacions de les rodalies.
Actualment ja forma part de les fonts que la gent hi va ben poc, tal com passa amb la propera Font de Can Camp.
Text i Fotografies : Ramon Solé
La Font de Sant Lleir , actualment no és d’aigua natural, és de xarxa pública.
No obstant, es molt apreciada per la gent de Sant Antoni de Vilamajor. Esta al costat esquer de la Riera, el lloc es molt ombrívol, per tant, a l’estiu es el lloc idoni per passar un rato tranquil i sense calor, gràcies a un nombre important d’arbres de diferents especies.
Disposa d’un mur semi circular a banda i banda de la font per poder sentar-se, així com de bancs pels voltants i en l’extrem contrari a aquesta, hi han unes escales per accedir-hi.
Per arribar-hi, no cometeu el mateix error que vaig fer, no esta al costat de l’ermita que esta ubicada en una part elevada del poble, com seria ben lògic, esta a la basant del mateix poble, front mateix a l’edifici de l’ambulatori d’aquesta població, en el c/ Santa Anna, 4 , des de allí, sols cal passar per un pont sobre la riera i a l’esquerra a poca distancia trobarem la Font de Sant Lleir.
Text i Fotografies : Ramon Solé
La vida del home a costat d’un riu o riera important, ha sigut per una necessitat o conveniència per part de la gent de la zona, on s’han edificat masies, fabriques, i s’han creat pobles i també, ciutats que en els anys s’han anat engrandint.
L’aigua, és un be i un recurs necessari per l’humanitat, que a vegades a comportat mes d’alguna disputa i enfrontament, i també, motiu d’alguna guerra. Nosaltres ens ho mirarem pel caràcter beneficiós, de tindre el riu o riera per l’ús i benefici propi i comú, per una societat que ho necessita i per aquest motiu, el deu de respectar.
Gracies a les nombroses rescloses arreu del nostres país que s’han construït, molts pagesos disposen d’aigua suficient tot l’any pel conreu dels seus horts. Gràcies també, a les rescloses i canals, portant l’aigua a la Fabrica o Colònies Industrials, des de fa mes d’un segle i mig, per produir i donar treball.
Aquestes Colònies, és ubicaven molt a prop dels rius caudelosos, i disposaven de casi tots els serveis pels seus treballadors que no necessitaven anar al poble proper o a la capital.
A peu mateix d’un riu a les seves lleres, era normal fa cent anys en rere, trobar una Fira d’animals o Mercat setmanal, que eren molt visitats per ramaders i pagesos de la zona o la gent de la ciutat propera.
Allí, al riu o riera, que en aquells temps, pot ser que l’aigua baixava mes neta que no pas ara, les dones de la Masia o del petit poble, que no disposaven d’un safareig públic, les podríem torbar agenollades al costat del riu rentat la roba sobre una pedra gran del riu o riera a qualsevol època de l’any.
Esbandint amb l’aigua freda i estenent-la un bon rato, sobre els arbres popers abans de portar-la a la seva casa.
En aquelles èpoques, no havien ponts sòlits com ara, havien passeres per anar d’un cantó a l’altra del riu o riera.
Eren molt rudimentaris, a vegades tant sols unes fustes mal unides o be, una passera de fusta amb baranes o cordes, com a molt mes elaborat.
Rentar-s’hi o banyar-se a l’estiu al riu o riera, era tota una festa, poder gaudir d’aigua”correnta”, sense restricció, com era habitual en casi totes les cases que no disposaven d’un pou proper a casa o a la masia.
Veure en qualsevol riu o riera, algú pescant era molt habitual, i realment és pescava… i molt, no com ara, que inclòs, és deu de tornar al riu al peix sense donar-li la mort.
Els saltants i els grogs eren ben plens d’aigua, pràcticament tot l’any, per axó, molt molins a peu de riu o riera, van poder fer la seva feina, malgrat que la vida del moliner, mai va ser rentable…
Per últim, mes d’un balneari important esta prop d’un Riu, com La Fontcalda de Gandesa o La Puda d’Esparraguera.
Com em vist, tot forma part de la nostra historia de fa 100 o mes anys en rere…, per axó cal que perduri amb el coneixement per els nostres fills i nets…!
Els Rius i Rieres… van marcar la nostra existència prop d’ells.
Text i recopilació de Fotografies
Ramon Solé