Per anar a l’Església de Palaudaries, us cal accedir o be per Palau- solita i Plegamans o be, per lliça de vall o lliça de munt, això si, teniu d’anar a l’accés a la Urbanització de Palaudaries, i trencar per una pista de terra a la vostra dreta que es el camí a l’església de Palaudaries, durant un kilòmetre i mig, esta indicat per cartells el recorregut,
Quan s’arriba als antics camps de la finca, al costat del camí, estan els tres pins, be, millor dit els dos que actualment hi quedant, veureu un tronc sec d’un d’ells mort fa temps al costat del altres,
Que se aixecant malgustosos i sans.
Són Pins pinyoners, un al costat d’altre, amb tronc gruixut i amb ramatges ben coberts de fulles.
Estan en una vall molt ombrívola i tranquil·la, a pesar que a prop seu esta molt urbanitzat.
La Font d’en Nando la trobareu fàcilment en la zona d’esbarjo que porta el seu nom, situada entre la carretera i el riu Ter en Montesquiu.
L’estructura de la font és feta d’obra bastida amb còdols o pedres de riu; l’aigua surt per una aixeta de polsador que cau a una pica ovalada que l’envolta.
L’àrea de lleure disposa de barbacoes, taules i bancs de pedra on podreu fer un àpat.
La Font de la Pegunta esta situada en el municipi de Vistabella del Maestrat, L’Alcalatén (Castelló de la Plana).
Aquesta font, emplaçada a una altitud de 1340 metres, en el massís del Penyagolosa, és una de les més altes de les comarques de Castelló. Així mateix, es troba dins el terme municipal de Vistabella del Maestrat, que és el poble valencià situat a més altitud (1246 m).
La font es troba en el barranc de la Pegunta, enmig d’un bosc de pins rojos (Pinus silvestris). El nom de “Pegunta” té l’origen en l’abundància de visc, del que s’extrau una substància apegalosa, utilitzada, entre altres usos, per a caçar, en la modalitat del parany.
La font, es troba a la vora del sender utilitzat habitualment pels excursionistes, per a pujar des de l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, al cim de Penyagolosa, que amb 1813 m. és el segon cim més alt del País Valencià.
Aquest text es fonamenta a l’article de 2017 de Mireia Vila Cortina i Jordi Falip Sabartés sobre las famílies Llissach i Jorba, les obres que es van fer en la finca de la que van ser, i són actualment, propietaris i, especialment, les intervencions del que va ser arquitecte, artista, investigador i regidor Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) en la època de la última descendent dels LLissach: Serafina Jover de Llissach (1850-1928) en relació a la torre d’aigua.
1 D’entrada ens situem al nucli de la població medieval de Santpedor (Sant Pere d’Or, degut al riu d’Or que travessa el terme). Sembla que les cases medievals i la portada romànica de l’església de Sant Pere va inspirar l’arquitecte en la obra d’autoria conjunta: “L’arquitectura romànica a Catalunya”.
Fotografia: Viquipèdia
L’actual torre d’aigua va substituir un antic molí que funcionava amb la força del vent i un sistema de pistons a l’època de la mare de Serafina, Concepció de Llissach. L’actual torre, un element emblemàtic de Santpedor, combina elements medievals amb el modernisme però sense deixar de banda una enginyeria funcional que utilitzava la energia elèctrica quan encara aquesta, com l’aigua corrent, no era a l’abast de la població; tot just començava a instal·lar-se a les fàbriques tèxtils de la zona.
El dipòsit d’aigua a dalt de la torre (on es veu l’escala de cargol), podía emmagatzemar 8.000 litres d’aigua. L’interès de Serafina per millorar el jardí va fer que contractés a un jardiner expert, Manel Armengol, originari de l’Hospitalet de Llobregat que va instal·lar, amb la seva família, a la part de dalt de la casa.
Serafina va fer posar una bassa, millorant així el reg del seu jardí, va estar preocupada per l’aigua que trobava tèrbola, mentre la gent de Santpedor emmalaltia de tifus i moria. Puig i Cadafalch va ser diputat entre 1907 i 1909, s’ha trobat un full amb la capçalera de “Congreso de los diputados”, amb esborranys de projectes per a millores d’aquesta casa.
1 Falip Sabartés, J. i Vila Cortina, M. (2017) “L’empremta de Puig i Cadafalch a Can Jorba (Santpedor). Intervencions de l’arquitecte i altres artistes del seu entorn a l’antiga casa Llissach”.
Serafina, vídua, mor sense descendència en 1928 deixant la casa per a que es traslladés una escola religiosa per a nenes, de la mateixa manera que la seva mare va cedir l’ús d’una part de la propietat per a una escola de nens. El projecte no es va poder fer per una fallida del banc hipotecari en 1933.
La fundació del llegat dels Llissach va vendre la casa als Jorba de Manresa (dels magatzems Jorba de Barcelona) que van tenir cura del que van trobar i, per aquest motiu, podem gaudir d’uns elements de la història que en molts altres indrets s’han abandonat i perdut.
Conèixer les històries de l’art, de la tecnologia, dels interessos dels propietaris, de les feines de diferents sectors… ens ajuda a veure, darrera d’aquestes obres, objectes d’interès per a totes i tots, les penúries i els anhels d’una gent anònima que ens ha deixat el seu esforç. Els propietaris van ser uns benefactors, però també uns privilegiats, homes i dones del seu temps, van tenir uns objectius i els van desenvolupar de la millor manera que van poder.
Text : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 11-12-2021
Fotografies : Ramon Solé
Dedicat : Als treballadors i a les treballadores anònimes.
La Font de Sant Pere està adossada a la paret d’una casa en el carrer de Sant Pere de Sant Boi de Llobregat.
Es una estructura casa monumental, en la part mes baixa hi ha un nínxol on esta la font, l’aigua es de xarxa pública, i cau a una pica.
Coronat amb una petita teulada i rajoles blanques i verdes.
A la dreta es trobant unes rajoles a color amb la imatge del Sant.
A sobre de la Font hi ha un cartell que ens indica :
“Els històrics amics i veïns del carrer Sant Pere recorden els temps passats al voltant d’aquesta Font. 1940 – 1970. Sant Boi de Llobregat, maig de 1997“.
Per anar a la Font de Sant Joan de l’Avellanet de Bagà, des del poble cal sortir per la carretera que surt en direcció cap a Gisclareny.
Passareu per l’entrada del càmping, seguiu uns 2 quilòmetres fins la bifurcació a Gisclareny, vostre agafeu la pista de l’esquerra coneguda com Via del Nicolau, a 250 metres més endavant arribareu al costat de la font que ens queda a mà dreta.
En un mur de pedra adossat al marge hi ha d’un vell tub de ferro on l’aigua cau i omple un llarg abeurador d’obra rematada amb ciment.
A l’esquerra hi ha una zona d’esbarjo i una cinquantena de metres més amunt queda l’Ecomuseu i l’ermita de Sant Joan de l’Avellanet.
Per anar a la Font d’en Roure o Deus d’en Colomer, us cal sortir d’Esponellà direcció a Crespià, a un 400 metres us serà necessari desviar-vos a l’esquerra per una pista cimentada, al poc i a la dreta hi ha l’accés al càmping Esponellà, continueu per la pista mantenint la direcció a la central elèctrica, a uns 750 metres arribareu a la font que esta a l’esquerra.
Son quatre tubs que surten directament d’una paret plena sempre de verda vegetació. L’aigua cau a un enreixat de ciment i vessa a una canal per on desguassa.
Disposa davant les fonts de quatre blocs de ciment que serveixen de seient.
La Mina esta a uns metres sobre de les deus.
Cal dir que en èpoques de grans pluges l’aigua pot sortir per altres punts de la paret,
fonts naturals, aigua, muntanya i més 