La Ruta dels Molins Fariners de Calldetenes, va ser inaugurada el 1994, ha permès la recuperació d’un camí que voreja el torrent de Sant Martí i dels diferents elements que abastien anys ha els sis molins que hi ha al llarg del seu recorregut.
El recorregut és de poca llargada, suau i planer, i enllaça els pobles de Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta.
Es tracta d’una ruta que podeu fer a peu o en bicicleta on es combina patrimoni i paisatge.
En la ruta dels Molins a Calldetenes, a Osona descobrireu principalment la història farinera del municipi.
L’itinerari us acostarà al Museu del blat que es troba al Molí de Calvaria.
Des de dalt de la Serra de Sant Marc, on hi ha l’ermita, podreu gaudir de boniques vistes de la Plana de Vic.
Ara podreu seguir la ruta-joc dels Molins Calldetenes escanejant diferents codis QR.
La ruta pot començar des del mateix nucli de Calldetenes, a la Plaça Onze de setembre. Haureu de travessar la nova ronda de circumval·lació per agafar el camí que us portarà a la ruta dels Molins.
Durant tota la ruta trobareu cartells informatius que expliquen les curiositats dels diferents elements com recs, basses, fonts…
L’itinerari segueix trams de dos torrents, el Torrent de Sant Martí i el Torrent de la Sauleda on trobareu punts d’interès:
La Bassa de blanqueig, on antigament es netejaven i s’adobaven pells.
Seguiu fins el Molí del Pujol on destaca un desmai.
El Molí de la Frontera i el carcabà (sortida de l’aigua).
Molí de la Calvaria, del s. XI, avui dia convertit a Museu del Blat.
S’arriba al Molí d’Altarriba és l’únic molí sense habitatge i també l’únic que conserva els buidadors, unes aixetes que conduïen l’aigua que sobreeixia de la resclosa cap a un altre molí del municipi.
Per tot el recorregut podreu trobar arbre destacats com verns, freixes, pollancres, nogueres o saücs que proporcionant bona ombra en els dies més calorosos.
També hi ha taules per fer un pícnic o descansar-hi.
A l’arribar al terme de Sant Julia de Vilatorta, fareu la Ruta de les fonts naturals a prop de la riera, i arribareu al Parc de les 7 Fonts, amb diferents serveis.
El massís del Pedraforca és al nord-oest de la comarca del Berguedà. S’hi pot arribar a través de la carretera B-400 que parteix del Collet, al quilòmetre 112,9 de la carretera comarcal d’Abrera a Bellver de Cerdanya (eix del Llobregat: antiga C-1411 i actualment C-16/E-9). També hi arriba la carretera que passa per Tuixén, Josa de Cadí i Gósol (C-563).
El Pedraforca és una emblemàtica muntanya de Catalunya, situada entre els termes municipals de Saldes i Gósol, al Berguedà. Té una forma molt peculiar, formada per dues carenes paral·leles (els pollegons) unides per un coll (l’Enforcadura). El Pollegó Superior té una altitud de 2.506,4 metres (amb un cim secundari, el Calderer de 2.496,7 metres) i el Pollegó Inferior de 2444,8 m. L’Enforcadura se situa a 2.356,2 m i té una tartera a cada banda. La singularitat de la seva forma, junt amb el fet que el massís no forma part d’una serralada pròpiament dita han convertit la muntanya en una de les més famoses del territori català. El massís de Pedraforca està declarat paratge natural d’interès nacional,[1] i l’entorn forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Els pobles del voltant són Gósol (a l’oest) i Saldes (a l’est); el Pedraforca fa de límit entre els seus dos termes i també, per tant, entre la província de Barcelona i la de Lleida malgrat que ambdues poblacions es trobin a la comarca del Berguedà.
Cultura i història
Dins el Paratge Natural d’Interès Nacional del Massís del Pedraforca es troben molts elements del patrimoni històric i cultural entre els quals destaquen:
Fortificacions: Durant l’edat mitjana la zona del massís del Pedraforca i els seus entorns eren controlats pels comtes de Cerdanya que utilitzaven els castells de Saldes i Gósol per protegir els seus territoris. Aquestes fortificacions van ser l’inici d’ambdós pobles, però actualment es troben apartades i parcialment en ruïnes.
Camins tradicionals: Són diversos els camins tradicionals que transcorren pel Paratge, sobretot pel que fa a camins ramaders, ja que a la zona i als seus voltants s’hi concentren àrees de pastura d’alta muntanya molt importants a Catalunya. Aquests camins conserven construccions annexes destacables com murs de pedra, pletes, ponts, hostals i cortals.
Art: L’estiu de l’any 1906 Pablo Ruiz Picasso va visitar Gósol, on va transformar el seu estil i va esdevenir molt productiu. Passat l’estiu, Picasso va marxar de Gósol, passant el Cadí pel pas dels Gosolans, per arribar a París, on va iniciar la seva època cubista. El record de la visita del geni és inesborrable per als gosolans, els quals disposen d’una Sala Picasso amb reproduccions de les obres pintades per l’artista en aquesta població del Berguedà.
Viquipèdia
El Massís del Pedraforca es va declarar el Paratge Natural d’Interès Nacional l’any 1982, en la promulgació de la Llei 6/1982, de 6 de maig. L’any 1983, es va completar la protecció legal de l’entorn de l’espai amb la declaració per mitjà del Decret 353/83, de 15 de juliol de 1983, del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Des de l’any 2004 la gestió del PNIN s’incorporà a la del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Viquipèdia
El Massís del Pedraforca es va declarar el Paratge Natural d’Interès Nacional l’any 1982, en la promulgació de la Llei 6/1982, de 6 de maig. L’any 1983, es va completar la protecció legal de l’entorn de l’espai amb la declaració per mitjà del Decret 353/83, de 15 de juliol de 1983, del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Des de l’any 2004 la gestió del PNIN s’incorporà a la del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Aquest és el poema que Jacint Verdaguer dedica a la Font Vella:
“Tenia set d’aigua pura lo meu cor enfebrosit i enyorava la dolçura de la deu de l’infinit. Com el raig d’eixa Font Vella aboqueu vostra canella en mon cor que s’esbadella i em veureu, Jesús, guarit.”
S’entén per biodiversitat o diversitat biològica la variabilitat d’organismes vius de qualsevol font, inclosos, entre altres coses, els ecosistemes terrestres i marins, i altres ecosistemes aquàtics, i els complexos ecològics dels quals formen part; comprèn la diversitat dins de cada espècie, entre les espècies i dels ecosistemes
En el Parc de la Cogullada situat en un extrem de Terrassa, s’ha iniciat un petit procés en favor de la Biodiversitat, col-locan en llocs concrets del parc troncs d’arbres morts,
això fa com ja hem explicat en altres articles, que siguin refugi i lloc per viure insectes i altres petits animalons.
Els parcs són espais tranquils i més nets de contaminació ambiental.
El Parc de Vallparadís es un espai que concentra una gran part de la biodiversitat de Terrassa.
Podem contemplar a la primavera i l’estiu d’una diversitat d’insectes i en tot l’any d’ocells.
Inclòs podem contemplar espècies en migració de l’Europa septentrional direcció a l’Àfrica.
Es creu per estudis realitzats que en la falta de conreus, camps abandonats, boscos amb manca d’aliments, sequeres sense deus d’aigua…
fan que els animals, sobre tot els ocells s’estiguin i integrin més a les ciutats i urbanitzacions,
Mallarenga blava
Per això el Parc de Vallparadir, podem contemplar cada vegada més especies diverses d’ocells.
Tallarol capnegre
Bona part, hi viuen tot l’any, fent els seus nius en el arbres i altres racons del parc.
Pasarell
Acostumant-se a la gent que visita i circula pel Parc amb més o menys soroll…
Per estudis s’han contat més de 100 especies diferents d’ocells que hàbitat de forma fitxa o temporal com les aus migratòries, se’n un oasis en la gran ciutat.
Us passo una relació de les aus més comunes de ser vistes per Parc de Vallparadis:
Cal destacar la “Bassa”, que es un punt destacat d’aquest Parc, per les aus que han fet niu gràcies a la presència de vegetació autòctona, com alzines i vegetació pròpia de torrent i bassa, l’espècie resident i permanent és l’ànec real
Altres ocells són el rossinyol, que podem veure tot l’any; el tudó, el pardal comú; el colom domèstic; el tallarol cap negre i les mallerengues.
Podeu organitzar un safari fotogràfic per el més petit o joves dins del Parc de Vallparadis. !
Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero, Dora Salvador i Ramon Solé
Esperanza Gil, ültima ermitana de Bellvitge junt al Pou – 1964
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Antic safareig i pou de can Riera – masia de 1684 – Hospitalet de LL.
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Brollador de la Plaça Mossen Homar – L’Hospitalet Ll.
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
Vistes de Can Clota – Esplugues de Ll.
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.
La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Dibuix de la Font del Comú de L’Hospitalet de Ll.
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
Antiga rectoria i font de Santa Eulàlia de Merida – L’Hospitalet de Ll.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
can Rigalt i la seva Font
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).
Aqüeducte de can Nyac entre L’hospitalet i Esplugues – al fons can Cervera
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
Horts al camí de la Fonteta de can Buxeres – L’Hospitalet de Llobregat
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet).
Casa de les aigües en Collblanc de l’Hospitaler de Ll. ( desapareguda)
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
Font de la Plaça de Constitució al carrer Major- L’Hospitalet de Ll.
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
Font de la Torrassa -1905 – L’Hospitalet de Ll.
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Torre de les Aigües a la Plaça del Repartidor – L’Hospitalet de Llobregat.
Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024
Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: “Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
La fira de Cornellà es troba a la zona industrial del barri de l’Almeda, entre L’Hospitalet i Cornellà de Llobregat, tot i que pertany a aquesta última ciutat.
Fira de Cornellá
Prop del Delta i sota el parc de Can Mercader, el nom d’Almeda no fa referència als àlbers, arbres de ribera de la família dels pollancres, com es podria pensar, sinó als propietaris que compraren els terrenys als Mercader.[1] El carrer Dolors Almeda, era antigament el carrer de les marines, un carrer que baixa cap al Delta, a la zona de la Marina, on encara es conserva Can Manso.[2]
Can Manso
Seguint amb els topònims, el recinte de la fira, amb l’auditori a una banda, està entre els carrers Tirso de Molina (dramaturg dels segles XVI-XVII) i el carrer de la fama, que no té res a veure amb la fama que poden adquirir alguns escriptors o músics, sinó a l’antiga FAMA, SA,[3] una fàbrica de plàstics que, entre altres coses vàries, feia peces de baquelita, un tipus de plàstics quasi perennes (a casa conservem uns plats de les probes que es feien quan treballava el meu sogre QPD, irrompibles). L’empresa va plegar quan els plàstics que acaben ràpidament la seva vida van entrar en joc.
I és que el barri de Marina de l’Almeda, on la pagesia extreia i comercialitzava els productes d’una terra molt fèrtil amb el canal de la Infanta, es va convertir en un barri industrial i perifèric, model de les lluites obreres i veïnals, que actualment, com tants altres, viu noves transformacions.
Horts de can Mercader de Cornellá de Llobregat
Sobre aquesta història de la Marina agrícola-industrial-cultural, observem avui el recinte de la fira i l’auditori i contemplem els arbres de ribera i mediterranis
Fira i Palmeres
que encara s’alcen, negant-se a oblidar la història i el racó on arrelen.
Fira i Auditori de Cornellá
Entre les figures lineals de la fira trobem les palmeres mediterrànies amb les seves formes també geomètriques, però dinàmiques, com les que van inspirar l’artista del modernisme Gaudí i aquells pollancres que continuen dempeus, tot i que ja no gaire altius, recordant els seus ancestres i la munió d’ocells que els acompanyarien.
Fira i Arbres
Text i Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 3-11-2024
Als treballadors i a les treballadores que lluiten per millorar les condicions laborals, i a la bona gent que estima la natura.
L’Hotel d’insectes esta dins de la Plaça Ricard Camí, entre la Rambla d’Egara, el carrer Cervantes i el carrer del Notari Badia de Terrassa.
La finalitat es de complementar la Bassa Naturalitzada, que us vaig presentar ahir, situada a prop i crear un refugi de Biodiversitat més notable gràcies al seu conjunt.
Com a tots els hotels d’insectes pot allotjar diversa varietat com a papallones, abelles, etc.
A les rodalies hi ha un herbassar amb varietat de plantes amb flors durant la primavera i l’estiu, font d’aliment per aquests insectes i aus.
Es important crear espais en Parcs i Jardins com a refugi de Biodiversitat.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 