El falcillot negre, avió negre, falcia negra, falcilla negra, falciot negre o magall negre (Apus apus) és el falcillot més corrent al nostre país, sobretot en el medi urbà. És migrant transsaharià.
S’alimenta d’insectes que caça al vol i, com tots els falcillots, que són les aus més adaptades a la vida aèria, pràcticament passa la vida a l’aire, on no sols caça, sinó que fins i tot hi dorm i s’aparella.
Només pon en l’època de reproducció, per fer el niu i criar els pollets.
Té les ales molt llargues, en proporció a la mida del cos, i poc articulades, i té les potes molt curtes, que li serveixen només per a agafar-se quan aterra vora el niu, que sol construir en cavitats naturals de parets rocoses o en buits dels edificis. Aquesta anatomia, molt bona per a mantenir-se a l’aire, li dificulta envolar-se per si sol si arriba a caure a terra.
Si trobem un falcillot a terra, no proveu de llançar-lo a l’aire per veure si vola, doncs una caiguda li podria provocar danys irreparables.
A Catalunya es pot trucar als Agents Rurals per a la seva recollida o portar-lo a un centre de recuperació.
Les fotografies corresponent a un Falcillot jove que va caure a dins del pati de casa, al vàrem portar al Centre de recuperació de fauna salvatge de Torreferrussa a Santa Perpètua de Mogoda.
Per anar a l’Itinerari de Natura, cal que ens situem en el carrer de la Font de la Cura, a partir d’aquí seguir la llera esquerra del Llac, riu amunt, es passa per una amplia zona de Pin nic i vistes al llac.
On arribarem a l’Itinerari de Natura, s’ha aprofitat la varietat dels arbres existents, per formar un recorregut,
on cada arbre i plantes destacades tenen un cartell amb el seu nom amb català i altres idiomes, així com la mida que pot fer i un dibuix de la fulla.
Trobarem Om,
Àlber,
Pollancre,
Roure,
Freixe,
Alzina,
Jonc,
Sanguiyol,
Canyís,
La presència de fauna també ha anat en augment els darrers anys.
Entre d’altres espècies, destaquen els ocells de cant (rossinyols, caderneres…),
també el bernat pescaire, tórtores, colomins, garses, serps d’aigua, gripaus o ànecs.
Sent molt didàctic per anar en família a visitar-ho tot fent un curt passeig,
L’incendi del Pont de Vilomara de 2022 va ser un incendi forestal que es va originar al migdia de diumenge 17 de juliol, al terme municipal d’El Pont de Vilomara i Rocafort (Bages). Va ser considerat de gran potencial.
Per a més detalls podeu veure l’enllaç de Viquipèdia:
La Font de la Vila de Torà és un edifici situat en la Plaça de la Font de Torà, a la comarca de la Solsonès.
Historia:
Hi ha diferents hipòtesis sobre l’origen del topònim Torà i el seu escut. Podria ser d’influència àrab, derivat d’or i aigua, molt abundant a la zona i que convertiria la vall en un llac.
Els habitants de la vila diuen que el nom deriva del mot toro, animal que estaria representat en un escut al portal que donava accés al castell, on també hi hauria un card, símbol de la família Cardona i que hauria evolucionat esdevenint l’arbre que actualment és a l’escut del poble.
Les dues inscripcions de la font fan referència a les inundacions que patí el poble com “la rierada de Sant Antoni” el 1866 o la del 1907 en el conegut com “any de l’aiguat”.
Aquesta font és una de les construccions més emblemàtiques de Torà, fins al punt que es troba dins una placeta tancada que pren el seu nom.
La seva morfologia és molt curiosa i presenta diferents elements.
Viquipèdia – Principis del segle XX
Trobem un porxo que constitueix el petit recinte de la font.
La façana d’aquest porxo és d’arc de mig punt i cornisa a dues aigües, tot i que presenta un cos semicircular a sobre.
Dins aquest porxo de pedra s’hi pot veure dos brolladors i una gran pica d’aigua.
En aquest porxo trobem una placa que ens diu “EL 12 OCTUBRE DE 1907 L’AIGUA ARRIBA AQUÍ” i sota d’aquests un relleu escultòric on apareix la imatge del toro, un dels símbols de Torà.
Una altra inscripció diu “EL DIA 13 DE JUNY DE 1866, EL RIU PERVINGUÉ FINS AQUÍ”.
L’edifici central d’aquesta font està constituït per aquest porxo amb coberta a dues aigües esgraonada, al voltant del qual es distribueixen la resta d’elements.
Al mur sud hi ha adossada una pica dividida en tres compartiments que servien per netejar verdures, i al costat d’aquestes s’aixeca un pilaret quadrangular que data del 1911 amb tres obertures a cada cara al llarg del fust i una teulada a dues aigües a cada cara.
A la façana nord trobem uns abeuradors que es comuniquen entre sis i dos brolladors de bronze amb la decoració de caps d’animals.
Aquestes piques van a desembocar a un safareig rectangular per rentar roba.
El Centre geogràfic de Catalunya es troba senyalitzat dalt d’un petit turó de 930,60 metres d’altitud sobre el nivell del mar que està situat a molt poca distància del santuari de Santa Maria de Pinós, dins del municipi de Pinós, al Solsonès.
La senyalització consisteix en un edicle que serveix de mirador i que té, a dalt, una rosa dels vents tallada en un bloc de pedra.
Aquesta rosa dels vents està il·lustrada amb diversos símbols de Catalunya.
Viquipèdia
Va ser esculpida l’any 1993 pel paleta i picapedrer Jaume Palou d’Ardèvol.
Al llarg dels temps, els càlculs sobre la ubicació exacta del Centre geogràfic de Catalunya han donat resultats diversos. Càlculs antics el situaven a Massoteres (Segarra) o bé al Cogulló de Cal Torre (Bages).
Viquipèdia
Els càlculs més recents, segons l’Institut Cartogràfic de Catalunya, el situen a 4,8 quilòmetres de distància d’aquest punt senyalitzat, concretament a les coordenades 377471.01 m (1º31’30″E) de longitud, i 4628524.42 m (41º47’54″N) de latitud. Aquest punt també es troba dins del terme de Pinós, però correspon al lloc de Cuiner.
És força prominent i té un paper destacat en la tradició catalana, entre altres motius gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques que han estat valorades estèticament de manera positiva.
El nom prové de la paraula mont, “muntanya”, i serrat, “cadena muntanyosa”.
Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes) i, precisament, aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l’instrument per a serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades l’una al costat de l’altra, que fan pensar en dents de serra.
Precisament, en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d’or sobre camper de gules, amb una serra d’or tallant-les pel damunt.
L’illa de Montserrat, situada al Carib, va ser anomenada així per Cristòfol Colom el 1493, i també té una extensa serralada de muntanyes.
Com a advocació mariana, Montserrat també és emprat com a nom propi femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un nom propi masculí.
Geografia i geologia
És un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.237,9 m del cim de Sant Jeroni, sent aquest pic el lloc més alt de l’Anoia i del Bages.
Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc.
Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.
Des del cim de Sant Jeroni, a 1.237 metres, es pot arribar a veure, en dies molt nets i sense calitja, la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància. Montserrat des del massís del Puigmal, a una distància de 80 quilòmetres al nord-est.
Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles.
A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.
Vegetació
El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat.
Dels arbres principals en destaquen les alzines i el pi blanc d’entre altres.
En quant a arbustos i vegetació herbàcia, se’n troben milfulles, arboços o algun llentiscle refugiat a les solanes, més càlides que les obagues, fredes i humides.
Per les seves característiques úniques, Montserrat és un lloc idoni per practicar-hi activitats a l’aire lliure. En aquesta cadena muntanyosa, l’esport per excel·lència és l’escalada, però, en els últims temps, també han agafat importància les vies ferrades.
Així mateix, Montserrat és un punt de partida de moltes excursions a peu, activitat coneguda com a senderisme. Les vies més importants i famoses són:
Escalada: un lloc mític de l’escalada a Catalunya és la zona de les Agulles, on es poden pujar desenes d’agulles de diferents dificultats. La zona que hi ha sobre el monestir (Gorros i Sant Benet) és una de les més concorregudes. L’escalada al Cavall Bernat és una de les més interessants i emblemàtiques de Montserrat. Altres zones d’escalada habitual són les parets del vessant nord, especialment el Serrat del Moro o la Paret de l’Aeri (l’antic aeri del vessant N es va desballestar definitivament als anys noranta).
Vies ferrades: La via ferrada més famosa (Teresina) està permanentment tancada. La via ferrada més coneguda actualment és Via ferrata Canal de las Damas o de l’Artiga Baixa (nivell de dificultat D). Reoberta amb restriccions desde novembre de 2020 [3] Es troba a Collbató i travessa un canal.[4]
Senderisme: els múltiples senders i corriols permeten fer des de petites excursions fins a grans caminades per tot Montserrat. Els punts de partida són el monestir, Santa Cecília, Can Maçana i Collbató. Es pot pujar a Sant Jeroni des del monestir (1 h 30 min) o fer la Transmontserratina (de Can Maçana al monestir) en 7 hores. També es pot fer el GR172 (sender de gran recorregut), que travessa Montserrat per la cara nord.
Aquesta ruta es un Itinerari lineal a peu, amb inici a la plaça de l’ajuntament del Bruc i final al Punt d’Informació de Can Maçana.
En total són uns 4 km. i mig de caminada.
Aquesta ruta podem gaudir de la Muntanya de Montserrat, coneixereu l’episodi de la guerra del francès al Bruc.
La batalla del Bruc és el nom amb què es coneixen els dos enfrontaments entre tropes espanyoles i franceses que va tenir lloc al Bruc, a l’Anoia, entre el 6 i el 14 de juny de 1808, durant la Guerra del Francès
Historia:
El 14 de juny va tenir lloc un segon enfrontament, molt més important des de la perspectiva militar. El factor sorpresa havia desaparegut i les forces franceses dirigides pel general Joseph Chabran eren més importants. Els francesos van arribar al Bruc amb dues columnes d’exèrcit, una que pujava per Collbató i una segona que seguia per la carretera.
Quadre
Al voltant de les 4 de la tarda la columna principal francesa arriba al poble del Bruc de Baix mentre que els destacaments dels flancs prenen contacte amb grups de sometents que tenen ordre de batre’s en retirada al primer contacte per tal d’atreure als francesos a les posicions batudes pels canons. Els francesos del destacament de flanqueig cauen en el parany i són metrallats, retrocedint en desordre cap al gruix de la divisió. Vista la situació i desconeixent els efectius de les forces revoltades el general Chaban ordena respondre el foc enemic però no intenta ocupar les posicions enemigues.
Al vespre es retira amb les seves forces cap a Sant Feliu de Llobregat. El poble del Bruc fou saquejat durant la retirada.
Ahir vàrem veure com es la Plaça o Rotonda Amalvígia de Bellvitge en l’Hospitalet de Llobregat, la seva historia i la vegetació que hi ha.
Avui ens fitxarem, que gracies a la vegetació i les flors en primavera i l’estiu, molts són els insectes o petits animalons que hi fan estada.
Al tenir molt de terreny i vegetació en aquesta gran rotonda, s’ha afavorit per medi de caixes i hotels d’insectes la seva vivència, on poden trobar aliments adequats als tipus d’insectes.
S’ha posat unes caixes niu, per llangardaixos, una iniciativa que no es habitual en Parc i Jardins…
I, també, uns hotels no massa grans per insectes, com abelles, escarabats voladors, marietes, entre altres…
Tot esperant que aquesta experiència en la Biodiversitats d’aquest espai en mig d’una zona molt transitada de vehicles i peatonal, pugui assolir la serva finalitat.
Si passeu per aquesta Plaça, mireu de respectar els petits ser que hi viuen !.
Al municipi de Les Masies de Roda i al limit de Roda de Ter. (Osona), damunt d’un meandre del riu Ter, es troba el poblat ibèric-medieval de l’Esquerda.
Ara volem parar atenció al recorregut botànic a partir dels cartells que ens parlen de la vegetació pròpiament mediterrània i de ribera que hi havia al voltant d’aquests poblats primitius i de la que es fa recerca des de 1990, relacionant el paisatge, amb les espècies vegetals i l’activitat humana.
Els conreus experimentals de l’Esquerda
El recorregut està format per un total de 13 senyals informatius i alguns conreus d’algunes espècies documentades.
La roureda
El primer ens explica els conreus experimentals que es fan, dels cereals i lleguminoses que eren la base d’alimentació. Són espècies pràcticament extingides, però de les que s’han pogut recuperat algunes llavors que s’han trobat en sitges o en fruits carbonitzats.
Explicació de l’Àrea de Recerca Experimental de l’Esquerda
El bosc natural de la contrada és la roureda, amb el roure martinenc com arbre predominant i altres com alzines i boixedes.
Roure martinenc de Santa Eulàlia de Ronçana
Als marges, les bardisses i altres arbustos de sotabosc que creixen quan la vegetació es degrada. A les esquerdes de roques i murs, amb algun grau d’humitat, algunes plantes amb flors com falgueres i líquens.
Bardisses
Vegetació rupícola
L’auró negre és un arbre propi d’aquest tipus de bosc, un arbre amb tronc ramificat molt aprofitat per a fer eines i per la construcció.
L’auró negre
En ser un arbre de fulla caduca, quan arriba la tardor les seves fulles es tenyeixen
Els colors de la tardor
El recorregut continua observant conreus i arbres d’aquest tipus de bosc (roureda) i de ribera.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 