Tenim una xarxa de retenció de sòlits, al costat del Parc de La Clota de Sabadell.
Us passo l’explicació del motiu:
La seva estructura de retenció de sòlits:
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia-Carpintero
El Parc Natural de s’Albufera de Mallorca (pronúncia local: (Muro)) és un parc natural situat al sud de la Badia d’Alcúdia, al nord de l’illa de Mallorca, que inclou part dels termes municipals de Muro, Alcúdia i Sa Pobla.
Historial:
L’aigua és la base de la riquesa biològica de s’Albufera. L’aigua i la humitat del sòl permeten el creixement continuat de la vegetació, diferent segons la profunditat, la proximitat a la mar i el tipus de terreny. El Parc rep l’aigua de pluja a través de torrents i ullals (afloraments d’aigües subterrànies). Les entrades a l’estiu d’aigua de la mar no són importants en quantitat, però afecten la vegetació i la fauna.
La vegetació està dominada pel canyet (Phragmites australis), la cesquera (Cladium mariscus) i la bova (Typha spp.). En els canals trobam plantes que viuen submergides: l’herbei de fil (Potamogeton pectinatus) i la cua de mart (Ceratophyllum demersum).
A les zones salabroses creixen els joncs (Juncus spp.) i les herbes salades (Sarcocornia spp.). Entre els arbres destaquen el poll blanc (Populus alba), l’om (Ulmus spp.) i el tamarell (Tamarix spp.). Les espècies de les dunes, com el lliri de mar (Pancratium maritimum), el peu de milà (Thymelaea velutina) o el ginebró de fruit gran (Juniperus oxycedrus macrocarpa), estan adaptades a les difícils condicions de l’arenal. Les orquídies també són presents al Parc. L’orquídia de prat és una espècie d’orquídia lligada a les zones humides i el Parc Natural és l’únic lloc a tota Europa on es pot trobar.[3] Hi trobem gran diversitat de fongs, 205 espècies. Una d’elles, la Psathyrella halofila, nova per a la ciència, va ésser descoberta a s’Albufera l’any 1992.
Quant a la fauna, destaquen, entre els peixos, l’anguila (Anguilla anguilla) i les llisses (Chelon i Liza spp.). És abundant el granot (Pelophylax perezi), i rèptils com la serp d’aigua (Natrix maura) i la tortuga d’aigua (Emys orbicularis).
També 22 espècies de mamífers com ratapinyades, ratolins i rates. Els invertebrats són molt diversos: libèl·lules, dípters, escarabats i papallones nocturnes (més de 450 espècies).
D’ocells, se n’han observat fins a 303 espècies. Hi ha 64 espècies reproductores, entre sedentàries i estivals.
Més de 10.000 aus hivernen a s’Albufera: ànneres, agrons i d’altres, a més de grans esbarts d’estornells. El Parc és també important per les aus migradores que hi fan estades de pocs dies: cetles blanques, oronelles… i per les divagants, de presència ocasional, com les grues.
És possible realitzar-hi els següents itineraris:
Equipaments:
Us recomanem la seva visita.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia-Carpintero
El Pont de la Remunta esta situat en l’avinguda Josep Tarradellas, 272 de l’Hospitalet de Llobregat.
Historia:
El tram que es veu d’un color més clar per fora i rocs per dins, és el que queda del pont original, de l’any 1819.
La resta més fosc és fruit de la reconstrucció del 2014, inclou les escales.
Altres dades:
La Canal de la Infanta, passava per dins de les instal·lacions de l’antiga caserna militar de la Remunta, que ocupava aquest espai, ara edificat amb habitatges.
El pont reconstruït era el pas per damunt de la Canal de la Infanta.
Us passo informació sobre la Canal de l’Infanta
https://es.wikipedia.org/wiki/Canal_de_la_Infanta
Ara el Pont es un record per les noves generacions que no s’ha volgut eliminar desprès de l’oposició de la gent de l’Hospitalet de Llobregat.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultura – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
La Rosa dels Vents esta situada en el Parc del Turó de Can Mates de Sant Cugat del Vallès.
Historia:
Conjunt escultòric format per setze peces de granit disposats per parelles.
Amb la combinació de dues peces de granit es forma la primera lletra del nom de cada vent, una esculpida a la pedra en positiu i una altra en negatiu.
Per tant, les setze peces combinades donen lloc als vuit principals vents.
Al centre del conjunt hi ha una planxa de ferro amb la inscripció de tots els vents: gregal, llevant, xaloc, mig jorn, garbí, ponent, mestral i tramuntana.
El conjunt mesura 16 metres de diàmetre i 1,20 metres d’alçada i està fet en granit de Càceres i de Veneçuela.
Segons Imma Pueyo (2015): “L’espectador ha d’interactuar i moure’s fins trobar el punt visual exacte que uneix els dos elements de la inicial”.
De l’obra, l’artista Pep Codó autor del conjunt en diu: “La idea era que fos un material que s’integrés en l’espai, que vol ser rural, i que té la vocació de reproduir el paisatge del Vallès. El granit és un material bastant corrent, i de la manera com estan plantades les peces, sembla que el granit surti de dins terra”.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
El Monestir de Pedralbes esta ubicat en Barcelona, es un important conjunt monumental d’estil gòtic, fundat en 1326 per el Rei Jaume II i la seva esposa Elisenda de Montcada.
El rentador del Monestir de Pedralbes, conegut com a “Safareig “, es un element històric i funcional dins el conjunt monàstic.
El Safareig, no es tant prominentment publicat com altres espais del Monestir, com el claustre i l’església, forma part de la vida quotidiana del Monestir i el seu entorn.
El Monestir va ser hàbitat per les monges clarisses va conservar la seva estructura i elements originals a la llarg dels segles, incloent el claustre, l’església i altres espais, com el Safareig.
El Safareig era un lloc essencial per la vida diària de les monges, on realitzaven les feines de rentat i manteniment de la roba i altres teixits.
Esta en un espai conegut com el “petit claustre” o “el claustre dels gats”,
donat que una porta donava a la cuina, on els gats podien entrar o sortir per una gatera.
El safareig es molt senzill, esta format per dos cossos rectangulars en un costat del claustre,
Col·locades a una paret hi han piques de diferents formes i mides.
El Monestir en el seu conjunt, amb una llarga historia i arquitectura ofereix una visió fascinant de la vida monàstica femenina a lo llarg dels segles.
Recull de dades: Viquipèdia i propi
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
L’Estany de la Guinardera esta entre les avingudes de la Via Augusta i d’Europa de Sant Cugat del Vallès.
Historia:
L’estany de la Guinardera és un element del patrimoni natural de Sant Cugat del Vallès,
va ser creat de manera artificial.
Les aigües procedeixen de la xarxa pluvial (que passen prèviament per un separador d’hidrocarburs) i del bombeig d’aigua freàtica.
Recentment, aquest espai ha estat objecte de diverses actuacions de restauració paisatgística i
ecològica per a potenciar-ne la biodiversitat.
Les millores han inclòs la revegetació dels marges, la creació d’un camí perimetral, la instal·lació de miradors
i passarel·les a nivell de l’aigua, també de grades, i la col·locació de rètols informatius sobre la flora i la fauna autòctones.
Per altra banda, trobem també plantes halòfites que ajuden a consolidar els marges, millorar la qualitat de l’aigua i diversificar el medi.
A l’entrada de les aigües pluvials, a la zona nord-est de l’estany, es pot trobar canyissar de Phragmites australis (canyís), que contribueix a depurar l’aigua.
Als altres marges, s’observen herbassars poliespecífics amb espècies com Iris sp.; Juncus sp., Scirpus sp. i Carex sp., entre altres.
A més, hi ha tres illes flotants vegetades que afavoreixen la depuració de les aigües i la naturalització de les basses i,
alhora, són refugi i zona de nidificació per a fauna vertebrada i invertebrada.
No es permet benyar-se.
Disposa de algunes taules i seients per poder fer pícnic.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL)
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Alguna vegada us heu preguntat que es aquella bola que te algun pi amb fulles petites ?
Us explicaré com es formen.
L’empelt de bruixa, granera de bruixa/bruixes o escopinada de gegant o escombres de bruixa és un tipus de malaltia o deformació que pateixen les plantes llenyoses, sobretot els pins.
Per culpa d’un paràsit, l’estructura de la planta es veu alterada, i un gran nombre de brots nans creixen d’un mateix punt, creant una bola densa de vegetació.
Sovint, aquesta vegetació és d’un color més clar o més fosc que la resta de la planta.
Als Països Catalans, aquesta deformació sol ser producte del plasmidi Candidatus Phytoplasma pini, que afecta les coníferes del gènere Pinus.
Aquest és un microorganisme que viu sempre a l’interior de les cèl·lules d’altres organismes, ja que li manquen una membrana cel·lular, un sistema metabòlic i un sistema reproductiu propis.
Les plantes s’infecten a través de les ferides fetes per diferents espècies d’animals (com ocells, insectes o humans) o pel frec de les branques d’un arbre infectat.
Els empelts de bruixa solen produir unes pinyes nanes però amb llavors perfectament viables,
que quan es planten produeixen uns arbres de mida reduïda i creixement lent, es pot considerar una espècie de bonsai natural.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
La Figuera de Moro és una planta del gènere Opuntia, originària d’Amèrica però ara estesa per altres àrees del planeta.
Té molts noms populars, figuera de pala o palera al País Valencià, figuera d’Índia al Camp de Tarragona, Priorat, Eivissa i l’Alguer, figuerassa, figuera de Maó a la Catalunya del Nord i figuera de pic a Eivissa.
El nom del gènere prové de la ciutat grega d’Opunt i l’epítet del binomi prové del llatí ficus indica ‘figuera de l’Índia’, encara que no prové de l’Índia, sinó de Mèxic.
Està catalogada com a espècie exòtica invasora al territori espanyol de la península Ibèrica i les Illes Balears. Entre altres, això implica que està prohibit comercialitzar-la i introduir-la al medi natural. Tampoc es poden re introduir exemplars que hagin estat extrets de la natura.
És un arbust de tiges carnoses, molt ramificat, amb les branques constituïdes per articles de forma el·líptica, aplanats, de 20 a 50 cm de llargada per uns 10 a 30 cm d’amplada i uns 2 o 3 cm de gruix, de color verd, anomenades pales o cladodis, que es troben superposats els uns als altres. En aquesta planta els cladodis prenen la funció fotosintetitzadora, ja que les fulles són molt menudes, d’uns 3 mm, i cauen aviat. En el seu lloc, dins una petita àrea circular, apareixen les espines, 1 o 2, llargues i rígides, envoltades d’altres de molt petites, fines i corbades, que gairebé no es veuen però que si es toquen amb els dits es trenquen i queden clavades a la pell.
Les flors van del color groc al vermell passant per tota una gamma dels taronges. Són grosses i molt vistoses, amb nombroses peces florals. La floració s’esdevé entre maig i juliol. El fruit, anomenat figa de moro (o figa de pala), és una baia espinosa ovoide, de 5 a 9 cm, vermellosa quan és madura i comestible, de gust suau i apreciada com a postre refrescant. La fructificació es fa entre els mesos de juny i agost.
Als Països Catalans ha esdevingut subespontània des de la costa nord fins al migjorn valencià. És comuna a les Illes Balears. Figura a la llista de les 100 espècies invasores més nocives d’Europa.
Les figues de moro es cullen a la darreria de l’estiu i a la tardor. Cal anar proveït de guants per a fer-ne la collita. Un cop pelades, es mengen fresques, però també se’n prepara xarop i arrop, formes en què s’eviten els pinyols.
Un insecte acaba amb les figueres de moro
La cotxinilla ha causat estralls a aquesta planta invasora en Catalunya en aquesta última dècada…
S’estén ràpidament per zones pròximes i així per tota la costa mediterrània.
La primera detecció de l’insecte assilvestrat es va registrar l’any 2007 a Múrcia, i després es va estendre per Andalusia oriental i Alacant.
Als voltants de Barcelona, la seva presència està documentada des del 2014… fins avui en dia.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació del Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
El Molí del Madora esta situat Carrer del Raval, 17-Camí de les Basses, 6, a l’extrem de ponent del nucli urbà de Copons.
Historia:
A la llarg de tots aquests segles ha tingut diversos noms, com Molí del Madora / Molí de l’Amadora / Molí de Baix / Molí d’en Carbonell.
Edifici cantoner de planta trapezoidal, format per dos cossos adossats, amb les restes de la bassa a la part posterior de la finca. Està distribuit en soterrani, planta baixa i dos pisos, però no té teulada. Tot i això, l’edifici està cobert al nivell del primer pis. La façana principal, orientada al carrer del Raval, presenta un gran portal d’accés rectangular reformat, amb la data 1702 gravada a la llinda.
Al primer pis hi ha una petita finestra rectangular, amb la llinda de fusta i arc de descàrrega superior. Al seu costat hi ha una antiga obertura tapiada de la que es conserva la llinda de fusta. Al pis superior hi ha una galeria formada per set petites obertures d’arc rebaixat, que també es reprodueix a la façana lateral i a la posterior. La façana lateral, orientada al camí de les Basses, també presenta obertures reformades.
Adossat a l’extrem de tramuntana del parament hi ha un volum rectangular amb la coberta d’un sol vessant de teula àrab, distribuit en planta baixa, dos pisos i golfes. Les obertures són rectangulars, amb llindes de pedra i fusta. A les golfes hi ha una gran obertura rectangular que es correspon amb la zona d’emmagatzematge. Al interior, el soterrani està cobert per una volta on hi ha tres piques de pedra relacionades amb la funció paperera de l’edifici. A un nivell inferior hi ha el carcabà. De fet, el molí conserva diversos elements relacionats amb l’activitat paperera del segle XVIII. La construcció està bastida en pedra desbastada i algun carreu, lligat amb morter de calç i disposat en filades més o menys regulars.
Observacions:
La bassa, adossada al nord-oest del molí, és de planta més o menys rectangular i actualment està en desús. El molí agafava l’aigua que sortia del molí del Mig, mitjançant una mina que discorria per sota del camí de les Basses fins a la bassa del molí. A través d’un cup, l’aigua baixava fins al carcabà per la canal i feia moure el rodet. Un cop fora, passant per sota de la casa gràcies a una mina, l’aigua era reconduïda fins a la riera Gran.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.:Adriana Geladó Prat
Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Les Escodines és un gran barri manresà fora muralles i forma part del Districte V de Manresa.
Historia:
Per a més dades podeu consultar a:
https://sites.google.com/view/les-escodines/documents/les-escodines-1823
El sector antic de les Escodines manté una identitat molt arrelada. Conserva la fesomia pròpia d’un barri de tradició pagesa, conté un notable patrimoni monumental i presenta un paisatge característic, format per balmes i construccions tradicionals sobre la roca.
Forma una gran Balconada que es pot veure espais de les rodalies de Manresa.
No sols els importants edificis de Manresa, també paisatge on abans aviant gran espais amb horts.
Recull de dades: Web de Les Escodines i Altres
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero
fonts naturals, aigua, muntanya i més 