El Codro Gros esta a la urbanització Masia del Solà,
a peu de l’accés a la piscina municipal de Monistrol de Calders.
Es tracta d’una roca singular corresponent a un gran bloc de roca sorrenca que destaca a la zona per la seves dimensions,
segurament la seva ubicació ha facilitat que sigui molt visible i de retruc que s’hagi posat en relleu per la població.
En una costat hi ha com una petita cova,
es podia haver fer per guardar estris del camp o amagar-se si feia mal temps.
En la seva part de darrera hi ha una altra roca allargada i més petita molt curiosa.
Observacions:
Aquest codro també rep el nom de Pedró Gros, essent un lloc destacat on es feia la benedicció del terme; aquest nom el rep en contraposició a la creu de terme o Pedró petit.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i propi
Autoria de la fitxa per a MPC.: Sara Simon Vilardaga
Situat a la serra de Falgars, s’hi pot arribar per la carretera asfaltada de la Guardiola, 2 km abans d’arribar a la Pobla de Lillet, ran de la casa de Cal Roger, kilòmetre 71.
Actualment hi ha una àmplia zona d’esbarjo amb barbacoes, fonts i lloc per dinar.
Presideix el santuari una imatge gòtica d’alabastre, del segle XV de la Verge de Falgars. La primitiva imatge va desaparèixer, però la tradició explica que un pastor de Saus, va trobar la imatge de la mare de Déu entre unes falgueres. D’aquí prové, es diu, el nom del Santuari de Falgars com un “lloc de moltes falgueres”.
A mig paratge de Falgars, es troba restaurada la cova on es pot veure la Verge primitiva que es mostra donant el pit al seu fill. Ha estat de sempre un lloc de pelegrinatge i devoció, no sols per a pobletans i veïns dels voltants de la comarca, sinó que per a molta gent que ve de terres llunyanes.
En són dates especials la Trobada de pobletans i expobletans, la Diada de Sant Marc, la Festa major de Falgars i la Dansa de Falgars.
El castell d’Argençola era una fortalesa situada al com d’un turó, a l’interfluvi de les rieres de Clariana i del Molí, del costat de l’església de Sant Llorenç d’Argençola (Anoia)
Argençola és un mosaic de petits nuclis repartits entre camps i boscos mediterranis, amb camins que enllacen masies, ermites i colls panoràmics.
Les rutes de senderisme i bicicleta són suaus i accessibles, amb senyalització bàsica i alternatives per escurçar o allargar l’itinerari. La sensació de calma és constant, amb paisatges oberts i cels amplis.
El municipi conserva la tradició agrícola, visible en feixes, marges de pedra seca i construccions annexes al camp.
S’hi poden fer passejades temàtiques per reconèixer flora aromàtica, ocells comuns i petjades de fauna, sempre amb criteris de respecte i mínima traça. Les famílies hi troben espais per a pícnic i punts d’ombra a l’estiu.
Argençola està situat a la part oriental de la comarca de l’Anoia, en una zona de relleu suau entre camps de cereals i boscos.
El municipi s’estén a la capçalera de la riera d’Ondara i limita amb els termes de Santa Coloma de Queralt, Bellprat i Montmaneu. L’altitud mitjana és d’uns 700 metres.
Els boscos del voltant conserven torres i masies històriques que recorden l’antic límit fronterer de la Segarra, es pot visitar caminant, amb rutes rurals per als voltants descobrir la flora medicinal i aromàtica del territori.
Podem però primer és veure el territori gracies al Mirador del Castell d’Argençola, on ens indica les muntanyes, petits nuclis i molt més del deu municipi i de molt més enllà…!
El Centre Internacional per a les Reserves de la Biosfera Mediterrànies és un centre sota els auspicis de la UNESCO que promou la resiliència dels territoris mediterranis davant dels grans reptes globals.
Està ubicat en el castell de Castellet, seu de la “Fundación Abertis”.
Dades del UNESCOMED. Centre Internacional per a les Reserves de la Biosfera Mediterrànies :
Per anar al Santuari del Paller cal agafar un desviament des del nucli de Bagà cap a la dreta direcció Roc de la Llena, a uns 2 km del poble.
Historia:
El Santuari de Paller va ser construït entre el 1747 i el 1748.
L’antic santuari era a la masia del Paller de Dalt, on encara hi ha restes de l’església, ja esmentada l’any 1200 i que tenia molts devots.
Depenia del monestir de Bagà i la primitiva església fou encara refeta el 1687.
El 1747 s’inicià la construcció de l’actual santuari segons traça de Francesc Morató a l’indret del Paller de Baix, a dos quilòmetres de la vila de Bagà.
A partir del 1772 el santuari fou ornamentat amb retaules i altars que foren destruïts, en bona part l’any 1936,
Està format pel conjunt de l’hostal, el restaurant, refugi i Santuari de Paller
El Santuari del Paller està en un paratge acollidor, tranquil i d’una gran bellesa, amb majestuosos arbres.
Al costat de l’anomenada Font dels Banyadors (per això també es coneix com Santa Maria dels Banyadors), on era costum que els devots s’hi banyessin i que se n’emportessin aigua considerada miraculosa.
Te un ampli aparcament al costat de la zona de pícnic amb taules i seients.
Rodejat d’arbres i grans boscos i és punt de partida de nombroses rutes a través del Parc Natural del Cadí- Moixeró i també lloc de pas del popular sender anomenat Camí dels Bons Homes.
Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Bagà i altres
El Sepulcre Megalític de les Maioles está situat a pocs metres de la BV-1031 direcció els Prats de Rei, lloc conegut com a Pinassa de la Creu Maçana en Rubió.
Historia:
El sepulcre fou localitzat l’any 1989 per membres de la Secció d’Arqueològica del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI).
El sepulcre de les Maioles va ser excavat i restaurat l’any 1995.
L’any 2003 es van realitzar prospeccions arqueològiques a l’entorn.
El sepulcre megalític de les Maioles es troba situat en una petita elevació a tocar de la serra de Rubió, en una àrea utilitzada des d’antic com a via de transhumància i de comunicació amb les serralades del Pre-pirineu i les terres baixes.
Es tracta d’un monument funerari situat cronològicament al primer terç del II mil·lenni aC (2000 – 1600 aC, entre el calcolític i el bronze antic) del tipus “petita galeria catalana o sepulcres de corredor ample” formada per la cambra funerària, el corredor i el túmul.
El corredor, amb una longitud d’1,40 m, està format per dues lloses verticals i dona accés a la cambra funerària.
Aquesta és de forma trapezoïdal, està formada per quatre lloses, una de les quals separa el corredor de la cambra funerària.
El sòl de la cambra està format per un enllosat de petites lloses, més o menys planes, col·locades al damunt d’una preparació de terra.
Tota l’estructura funerària està envoltada d’un túmul de forma el·líptica, de 10 m de diàmetre i 1,5 m d’alçada, construït amb blocs de pedra i terra que protegeix el sepulcre i li proporciona monumentalitat.
Les restes que, de forma primària i successiva, foren inhumades a l’interior de la cambra funerària corresponen a un total de 620 restes antropològiques i només un dels inhumats mantenia connexió anatòmica.
D’aquest conjunt funerari cal destacar la darrera inhumació, la qual estava associada a un aixovar format per un vas ceràmic sencer i protegit per una estructura de pedra situat a la zona dels peus.
Els materials arqueològics recuperats durant la intervenció van ser fragments de ceràmica llisa i amb decoracions incises fabricada a mà, una punta de sageta i fragments de làmines de sílex, percussors de pedra, un punxó de coure, una anella de bronze i denes de collaret de dentalium, d’esteatita i una en forma de barrilet fet de pedra verda.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Núria Cabañas. Web Cultura, SCP.
Una vista singular de la Vila és aquesta, que mostra el contorn coronat pel campanar de l’església i flanquejat al nord pels molins paperers.
Us passo els molins del municipi:
Molí de Cal Ròmul, també conegut com a Molí de la Vila o Molí de la Marquesa. Molí paperer bastit el segle XVIII pel Marquesos de Llió. Va estar en funcionament fins el 1986. Feien paper de filtre.
Molí de la Font. En funcionament des del s. XVIII fins el 1992. Es va construir sobre la Font Gran, on anava la gent del poble a buscar aigua. La pujada s’anomenava el Carrer de la Font que sortia del portal de baix. Feien paper d’estrassa per paperines i posteriorment paper per ondular i altres especialitats.
Molí de Cal Ton del Pere. En origen eren dos molins, en funcionament des de principis del segle XVIII, fins mitjans del segle XX, feien la pasta per elaborar el paper de filtre de Cal Ròmul. La roda hidràulica de cal Ton del Pere es pot veure al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Terrassa.
Molí de Cal Xerta. En funcionament des del s.XVIII fins el 1956. Es fabricava paper d’estrassa blanca per embolicar aliments. Actualment acull un centre cultural municipal.
Molí Cardús/Cal Carol. En funcionament des del segle XVIII fins a principis del segle XX. Funcionava amb aigua d’un rec propi des de la resclosa dels plàtans del Soler. I també de l’aigua de les mines que hi ha sota els carrers del Barri Vell. Fabricaven paper de fumar i paper de barba (per escriure) que exportaven a Amèrica.
El pont de l’Altra Banda formava part del camí que connectava el Penedès amb la Segarra (el camí dels segarretes).
El pont de l’Altra Banda, tal com el coneixem ara, es va inaugurar el 1957. Fins llavors, hi havia un pont de fusta que servia de passera per a les persones, però els vehicles havien de baixar, passar per un gual que hi havia al riu i tornar a pujar.
Durant les obres de millora del Barri Vell el març de 2022 de Sant Pere de Riudebitlles, en aquest indret, es van trobar les restes d’unes estances i uns cups, que correspondrien a un celler del segle XVII-XIX.
A l’excavació arqueològica es van trobar restes de ceràmica, algunes petites restes d’animals i també pinyols d’olives i llavors de raïm en bon estat de conservació.
Resultat de l’estudi de les llavors de raïm i els diferents paviments dels cups i les estances,
Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles
es va poder determinar que el celler estava actiu abans de l’arribada de la fil·loxera (documentada al Penedès per primera vegada el 1887).
Aquesta troballa seria insòlita al Penedès, ja que els cellers que ens han arribat fins avui en dia, han tingut diferents adaptacions i arranjaments al llarg dels anys,
i aquest ens permetria veure una fotografia d’un celler tal qual era al segle XIX.
Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles
És una intervenció incompleta, ja que hi ha cups encara per excavar per sota del paviment i la vorera, a més de la resta de l’estança, que s’estendria per sota de l’actual garatge.
Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles
Per altra banda, caldria també una futura investigació a partir de les restes de llavors de raïm, que els ajudarien a determinar varietats autòctones que probablement ja estan desaparegudes.
Per arribar-nos a l’església dels Sants Metges, de la carretera C-26 ens cal desviar-nos en el quilòmetre 135,7 per una pista que hi porta directament.
A les seves rodalies hi ha molts Rocs grans, alguns d’ells amb nom propi,
Com el Roc de la Bruixa / Roc de les Bruixes, està situat prop del Camí dels Pantans, el qual condueix des de la masia de Cal Pauet cap a Capolat; quedant ubicat entre aquest camí i la casa de Colilles. Es tracta d’un conjunt format per grans blocs de roca de conglomerat. El Roc de la Bruixa pròpiament són dos grans blocs que pel seu voltant tenen altres blocs de mides molt menors, alguns que s’hi recolzen. El bloc més gran conforma un baumat de poca profunditat pel costat sud. Alguns dels rocs de mides menors tenen pel contorn altres blocs i pedres que semblen col·locades intencionadament d’una manera determinada. Al costat sud hi ha una altra gran roca a la qual s’accedeix quasi en el mateix nivell a la part superior i des de la qual es tenen bones vistes. El conjunt format per aquestes roques defineix uns baumats i refugis que es creu que podrien haver estat utilitzats com a llocs d’hàbitat. Al lloc a més s’hi va localitzar algun fragment de ceràmica prehistòrica i medieval
Mapes de Patrimoni Cultural
L’indret és un punt de pas d’un sender de gran recorregut. Tota la franja que s’estén als peus dels Cingles de Sant Salvador, Capolat i Taravil, és conegut com a peu de roques (denominació que també es dóna als espunyolencs i espunyolenques d’aquesta zona), és una extensió que és caracteritzada per ser l’inici del pendent que origina els cingles i per haver-hi gran quantitat de blocs de conglomerat de mides molt diverses i alguns conformant fins i tot formes curioses com el cap de dinosaure.
Moltes d’aquestes roques conformen baumats i refugis, alguns dels quals es creu que poden haver estat lloc de d’hàbitat.
L’anomenat Cap de Dinosaure, és un bloc de roca de tipus conglomerat que es troba sobre una base de tapàs. La part inferior, del tapàs, per les seves característiques morfològiques s’ha anat erosionant, conservant-se una base de mides menors al bloc. El bloc de conglomerat té una forma més o menys tendint a ovalada en disposició horitzontal, presenta alguns despreniments i esquerdes que és el què li confereix la particular forma que recorda al cap d’un dinosaure, d’aquí que al lloc sigui conegut per aquest nom.
Mapes de Patrimoni Cultural
Roc de Colilles,esta a prop de la masia Colilles hi ha diferents grans blocs de conglomerat, alguns dels quals criden l’atenció per la seva disposició, ja que les diferents agrupacions són conformades per un o dos blocs considerablement molt més grans i pels costat d’altres de mides més petites. En el roc que queda a pocs metres al sud de la casa clarament visible per estar situat en mig d’un camp, en Josep Carreres va localitzar-hi uns fragments de ceràmica prehistòrica i un sílex blanc treballat. El roc a més conforma un espai que es creu que podria haver estat habitable. El lloc podria tractar-se d’un possible hàbitat prehistòric.
Mapes de Patrimoni Cultural
Al costat mateix del camí que porta a l’església dels Sans Metges podem veure rocs no gaire grans amb formes curioses,
alguns presentant fissures i entre elles han nascut arbres.
Es un espai que ens fa volar la nostre imaginació i dels més petits…!
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i propi
Autoria de la fitxa per a MPC.: Sara Simon Vilardag
Té una longitud d’uns 20 km (30,4 km sumant-hi el Riu Fred i 39,8 km sumant-hi la Riera de Canalda), i en el seu trajecte travessa terres dels municipis de Lladurs, Castellar de la Ribera i Bassella.
Des d’Aigüesjuntes agafa la direcció nord-sud per entrar immediatament a la Gorja del Clop.
Viquipèdia – aiguabareig torrent Pregon i Ribera Salada
Després de travessar el Pla dels Roures, entra al terme municipal de Castellar de la Ribera i agafa la direcció est-oest que mantindrà fins a la seva confluència amb el Segre, rep per l’esquerra les aigües de la rasa de Vilatobà, passa per sota els ponts del Molí de Querol on rep les aigües del barranc de Querol,
la seva riba esquerra banya la falda de l’obaga de Ginestar al final de la qual, 100 m per sobre el nivell del riu, s’hi troba Ceuró davant del qual rep, per la dreta, les aigües del torrent de la Vila, i just abans de deixar es Solsonès, rep, també per la dreta, les aigües del torrent dels Llops.
Només penetrar a l’Alt Urgell rep, per l’esquerra, les aigües de la rasa de Villaró. Una mica més avall, deixa a la dreta el poble d’Ogern on rep les aigües d’El Baell.
Viquipèdia
Uns 1.500 metres més avall, rep per la dreta les aigües de la Rasa de la Codina i, tot seguit, passa por sota d’Altés que es troba uns 80 metres per sobre la seva riba esquerra i acaba abocant per l’esquerra les aigües al Segre a Bassella, a uns 435 m d’altitud i després d’uns 20 km de recorregut des d’Aigüesjuntes en el cas que el pantà de Rialb no estigui pràcticament ple.
En el cas que ho estigui, la Ribera Salada aboca les seves aigües a la cua d’aquest pantà 1,5 km abans de l’antiga confluència a 440 m d’altitud.
Rep el seu nom a causa que un dels corrents que l’originen, concretament el Riu Fred, neix de diverses fonts que sorgeixen en uns terrenys triàsics fortament salinitzats fins al punt que al seu pas per Cambrils les seves aigües van ser durant molts anys aprofitades per a l’obtenció de sal al Salí de Cambrils.
Recull de dades: Wikipedia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Viquipèdia
