Camí d’accés i pont foradat o de les Arnaules, AGC, 2022
El Pont de les Arnaules o Pont Foradat és una formació geològica de més de 40 milions d’anys. Es tracta d’una roca calcària que ha quedat damunt d’un torrent, formant un pont natural. Mesura 27 metres de longitud, la meitat dels quals corresponen al tram buit de la roca. La profunditat és de 10,7 metres.
Pont foradat o de les Arnaules des de l’altra banda. AGC, 2022
Situat damunt del Pont de Vilomara, pertany, però a Manresa, a la zona coneguda com les Arnaules. Els manresans el coneixen com el Pont de Les Arnaules, mentre que al Pont de Vilomara, és el Pont Foradat.
Pont de Vilomara des del pont de les Arnaules. AGC, 2022
N’hi ha dos accessos per accedir a aquest pont. Com que m’he despistat i els he fet tots dos, us explicaré els itineraris.
Pont sobre l’autopista, abans del que haurem de deixar el cotxe. AGC, 2022.
El més fàcil és el que es fa creuant l’autopista de Terrassa-Manresa. El primer tram de pista, que es pot fer amb cotxe, surt en front del camí que duu a Santa Maria de Viladordis, un lloc molt bonic per a visitar si no el coneixeu. Aquesta pista porta al pont que creua l’autopista on ja hem d’anar caminant.
Viladordis, un bonic lloc a visitar. AGC, 2021
Un cop hem creuat hem de seguir sempre a la dreta, paral·lels a l’autopista. De fet el seu soroll ens acompanyarà fins que trobem el desviament que ens durà al nostre pont de roca.
Primer encreuament que ens indica a la dreta.
Vistes de Montserrat des del camí de baixada. AGC, 2022
Passarem al costat d’una cabana de pedra, ens indica que ja estem a prop, cal que ens fixem perquè no n’hi ha cap cartell al punt just en que hem de tornar a girar a la dreta per trobar el pont, només una roca amb les ratlles grogues i blanques que indiquen el petit recorregut que podem fer des de un lloc o des de l’altre.
Cabana de pedra que queda a la banda esquerra del camí. AGC, 2022
Com que ens hem despistat i hem seguit ens hem trobat amb el camí (més estret i amb moltes pedres i major desnivell, però sense molta dificultat) que baixa cap al Pont de Vilomara, el que faríem pujant si vinguessin d’allí, una vegada creuat el pont gòtic.
Vistes de la vall entre els dos itineraris. AGC, 2022nici del camí de baixada cap a Pont de Vilomara (o fi de la pujada pel corriol de pedres des del pont gòtic de Pont de Vilomara) AGC, 2022
Abans, però hem pujat una mica més i hem contemplat les boniques vistes des de Pont de Vilomara, amb la silueta de Montserrat al fons, per una banda, i de Sallent, amb la seva muntanya de sal, per l’altra.
Vistes del pont gòtic des de dalt del turó
Cal dir, en la nostra defensa que el piló indicatiu té la informació esborrada.
Hem baixat per aquest corriol pedregós que després hem hagut de pujar i ens hem trobat que aquest tros formava part de l’antic camí ral, un camí que devia ser de ferradura donada la estretor.
Cartell indicatiu de que anem per l’antic camí ral. AGC, 2020
Veient que estaven a Pont de Vilomara, just on començaríem el camí si haguessin escollit aquesta opció no ens ha quedat altra possibilitat que tornar enrere.
Pilò a Pont de Vilomara que senyala l’inici del camí de pedres per on ens hem d’enfilar. AGC, 2022.
Ara calia pujar
I continuar el camí ample fixant-nos bé en tot el que ens envolta.
Tornem a observar les terrasses de les muntanyes, els conreus, el poble…
Venint des d’aquí és més fàcil veure el camí d’accés al pont, el que no esperàvem és que estigués tant amunt.
Desviació que hauríem d’haver agafat per trobar el pont.
Tornant ja cap al cotxe ens trobem amb aquest bonic paisatge.
Muntanya de sal de Sallent. AGC, 2022
Per acabar direm que el pont foradat o de les Arnaules no és un bé protegit oficialment i que en fer l’autopista va anar de poc que no se’l carreguessin.
El pont de les Arnaules, un bé a protegir. AGC, 2022
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 12-05-2022
Als i a les que estimen la natura i protegeixen l’entorn
El Pou de glaç Horta d’Avinyó, està en la ctra. d’Artés – Avinyó, km 47,5 d’Avinyó.
Us passo la seva Història:
És una construcció d’època moderna (probablement del segle XVIII), situada a una alçada de 290 metres.
Donades les seves reduïdes dimensions, deuria servir per abastar gel a les poblacions més properes (Avinyó i Oló bàsicament, poblacions on no es té la notícia de cap pou de gel.
Avui es conserva només la meitat del que havia estat el pou de glaç, ja que en eixamplar la carretera van partir el pou pel mig.
Es tractava d’un pou de dimensions més aviat petites si es compara amb el d’altres pous de la comarca que poden arribar als 14 metres d’alçada i poden superar els 9 metres de diàmetre. El mur té un gruix de 43 cm. Conserva una de les dues obertures que tenia el pou.
El Pou de glaç d’Horta d’Avinyó és un pou de glaç del municipi d’Avinyó (Bages), una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Sèquia dels Manresans és un canal d’aigua construït al segle XIV que porta aigua del Llobregat des d’aquesta resclosa situada sota el castell de Balsareny, fins a la ciutat de Manresa (actualment fins al Parc de l’Agulla, on hi ha un estany artificial).
Es tracta d’una infraestructura de 27 km de longitud, que encara subministra aigua a Manresa i a altres poblacions veïnes.
Us passo la seva historia:
L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.
El mes d’abril de l’any 1339 els consellers de la ciutat Jaume d’Artés, Beltran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet, decidiren construir la gran obra de la séquia. El rei Pere III de Catalunya, atenent les justes i fonamentades súpliques dels síndics de Manresa, concedí el 23 d’agost del mateix any el privilegi de construir la séquia. El 9 d’octubre de 1339 es va fer la subhasta o preu fet de l’obra.
Immediatament es començaren les obres de construcció del canal sota la direcció del mestre major o arquitecte Guillem Catà de Barcelona. La presa d’aigües del riu Llobregat es va fer per sota del castell de Balsareny i s’inicià amb la construcció de la resclosa davant el molí anomenat de Mateu de Vilallonga. Més tard, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, molest per les obres, prohibeix que la sèquia passi pels terrenys propietat del bisbat.
Però els manresans estaven decidits a continuar l’obra i els consellers i jurats van manifestar que estaven disposats a indemnitzar tots els danys i perjudicis que ocasionés. Davant d’això, el bisbe executà sentència d’excomunió contra la Universitat de Manresa, contra els consellers i jurats i contra els mestres de pedra.
L’any 1348 la cruel epidèmia de pesta negra va paralitzar altra vegada l’obra de la séquia durant deu anys. Finalment l’any 1375 el canal arribava a l’agulla, terme municipal de Manresa. Des d’aquest punt es van construir els ramals que portaven les aigües a les partides de Santa Clara i Piugterrà fins a les muralles de la ciutat. L’obra de la sèquia fou acabada l’any 1383 amb l’arribada de les aigües del riu Llobregat a dins de la ciutat de Manresa.
L’any 1815 el rei Ferran VII d’Espanya aprovà per decret el nou pla d’administració del canal que instituïa una Junta composta per un president, que havia de ser l’alcalde, i uns vocals que serien persones de diferents classes socials.
Per poder fer ús domèstic de les aigües, l’any 1862 es van construir uns dipòsits en la partida de la Creu Guixera, obra que es va acabar l’any 1865. Amb l’augment de la població, aquests dipòsits d’aigua potable, resultaren insuficients i la Junta va decidir l’any 1888 de construir dos dipòsits més a la partida de Can Font.
Han sovintejat els conflictes entre la Junta de la sèquia de Manresa i els propietaris dels horts de les seves vores; la pràctica de foradar la canalització per regar a través d’unes obertures que després es tornaven a tapar acuradament va ser prohibida per la Junta l’any 1787. Tot i així els conflictes han continuat. L’any 1583 una forta crescuda del riu va destruir la resclosa. Inicialment aquesta era de fusta i pedra fins que a mitjans del segle XX es va construir l’actual, de formigó.
La transèquia :
La transèquia és una caminada popular no competitiva, més aviat de caràcter familiar, festiu i ecològic que ressegueix el camí de la Sèquia de Manresa des de Balsareny a Manresa i que té lloc un cop a l’any.
Es pot fer a peu, a cavall o amb bicicleta. El 2008 va celebrar la seva 25a edició. El 2014 la Transèquia viu novetats tant pel que fa als organitzadors com a les rutes corrent i en bicicleta dissenyades per Leksport i per Som365, respectivament.
Muntanya de Sal – Sallent
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
El poble de Castelladral ocupa la part central i més elevada del terme municipal de Navars, des de la riera de Sant Cugat o del Tordell fins a la vall dels Gitanos, per on discorre la riera d’Hortons.
La Font de Castelladral, esta situada en una placeta enjardinada front de l’alberg i amb vistes d’una part del Bages. La font es molt senzilla es un roc pla amb una aixeta polsador al seu centre i l’aigua cau a una pica rectangular i arrodonida al seu exterior.
El poble de Castelladral ocupa la part central i més elevada del terme municipal de Navàs, del qual fou l’antic cap de municipi.
El poblament és dispers, si bé en els segles XVII i XVIII es formà un petit nucli de cases al peu del turó del Castellot, on hi havia hagut el castell.
Des d’aquest punt, hi ha el mirador, amb unes grans vistes d’una part important de la Comarca del Bages.
Llàstima del dia que es va anar, que feia un temps entre núvols i boires.
Us recomano fer una visita de Castelladral i rodalies…!
Aquest nou Hotel per insectes esta situat a la sortida de Sant Fruitós de Bages en la N-141-c direcció Manresa, abans de travessar el Pont del riu D’Or i a pocs metres de la Creu de terme.
És un Hotel per insectes, molt complert i força gran.
Les caixes o hotels d’insectes són molt útils per preservar i ajudar a augmentar la biodiversitat i la cria d’insectes, com el cas que avui us presento.
Esta destinat a una diversitat d’insectes, com marietes, abelles, vespes, papallones, escarabats, estisoretes, i un llarg etc…
fonts naturals, aigua, muntanya i més 