El arbres sigui situats en els carrers, parcs, finques privades o en el bosc,
desprès de mes o menys anys poden presentar una curvatura que els poden desarrelar-los i caure al terra i així portar a la seva mort.
Era i és tècnica usual per evitar un perill en tallar l’arbre.
Si no causa un perill per la gent que camina o circula amb vehicle es buscant altres mesures, una d’elles es apuntalar-los.
En algun cas, els parc i jardins d’alguns municipis, han posat unes petites bigues per fer un aguant i així evitar que es caigui al terra.
La biga, pot ser de ferro o altre tipus de metall, que pugui ser resistent al pes del arbre i també, proporcionalment al tronc i volum.
També deu resistir a les inclemències meteorològiques i al pas del temps.
En el cas de la imatge d’una figuera, inclòs s’ha lligat la branca donat que presentava una obertura que en el temps pot ser que fongs o paràsits acabin perjudicant a tot l’arbre.
Aquí podem veure que algú amb bona intenció s’ha limitat a posar-hi un tronc, cosa que no farà que en el pas d’uns anys es trenqui la subsecció a l’arbre…
Per anar al Pou de Glaç us cal que des del carrer Pou de Glaç de Begues Park, creuar la riera de Begues i seguir les indicacions, és al paratge de les Tallarises de Begues.
Historia:
Els pous de gel es construïren i obtingueren la seva major rendibilitat en el decurs els segles XVII, XVIII i part del XIX, quan la fabricació i comercialització del gel representava una bona font d’ingressos (Nuet, 1970). Hi havia pous destinats a recollir neu i pous destinats a recollir gel.
Els primers acostumaven a ser emplaçats a l’alta muntanya, mentre que els segons es situaven a menor altitud, vora rieres o estanys. El pou de glaç de Begues era un d’aquests darrers (VVAA, 2003).
Es desconeix la data de construcció del pou de gel, i si bé el més probable és que dati d’algun moment indeterminat dels segles XVI-XIX, podria ser més antic.
Hi ha documents no datats que parlen de la freqüent compra de gel a l’estiu per part de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, construït el s. XIII.
Els pous de glaç van caure en desús a partir de finals del s. XIX, quan es va generalitzar la producció “industrial” de gel.
Situat estratègicament a tocar del Camí Ral que de Begues duia a Olesa, el seu transport es podia fer amb més rapidesa i comoditat.
Sens dubte aquest punt era el més favorable per construir-lo de tota la Via Mercadera, camí carreter prou important al seu temps, doncs comunicava Barcelona amb Vilafranca i Tarragona (passant per Sant Boi, Begues, Olesa i Olèrdola).
Justament arrel de la importància d’aquest camí, i per ajudar als viatgers, al segle XIII el baró de Cervelló hi va fer construir a mig camí l’Hospital medieval d’Olesa.
Es tracta d’una estructura de planta circular de grans dimensions que no conserva la coberta, que possiblement era en forma de cúpula. Mesura 13 m de diàmetre exterior (10,95 m d’interior) i té 10 m de profunditat conservada.
Està en bona part excavat en el subsòl calcari, mentre que els potents murs estan fets amb carreus de pedra calcària i gres, lligats amb morter de calç.
A la part alta disposa de dues portelles, una orientada a l’oest i una altra a l’est, per les que s’accediria a l’interior. A la part alta de la cara sud, hi ha una tercera obertura, de petites dimensions i en forma de torba, que potser s’utilitzava per introduir-hi la palla i el boll amb el que cobrien el gel.
A la part més baixa del pou, a la façana nord, hi havia un clavegueró que drenava l’aigua cap a la Riera de Begues. Aquest però no és visible actualment, ja que possiblement està cobert de runa (VVAA, 2003).
La ubicació d’aquest pou no és gratuïta: es troba al costat de la riera, just al final del Pla de Begues, on la riera ja ha recollit bona part de l’aigua dels torrents tributaris. En aquest punt, a més, existirien pèlags naturals que acumulaven l’aigua, afavorits pel substrat argilós i impermeable del sector .
Es troba l’obaga, a pocs metres per sobre de la riera i ben a prop de la Via Mercadera, el camí carreter que unia Barcelona amb Vilafranca i Tarragona, passant per Begues).
A més, aquest és el sector on el pla té menor altitud, i on per tant, la inversió tèrmica creada per encerclament de les muntanyes produeix les gelades més fortes (-10 a -12º no són excepcionals) i freqüents (actualment de 40 a 60 dies de gelada anuals).
Observacions:
Aquest element apareix a l’article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d’octubre de 1997, el qual preveu un llistat d’elements d’interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d’un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
Per arribar-hi cal sortir de Llanars tot creuant el riu Ter pel Pont d’Espinagua, i sempre seguir la pista principal que passa per el mas Pujol i can Galló, i una vegada que passeu per cal Marxant i la seva font- abeurador esta al costat dret del camí, trobareu una cruïlla de camins agafeu el de l’esquerra que porta a l’agrupament de cases que es diu Espinalva. Cal seguir pel camí mes fressat que durant 500m. cal seguir fent una pujada i passada una masia es troba la Font- abeurador dels Ocells.
Actualment l’aigua surt per un dels dos tubs gruixuts existents, l’aigua cau directament a l’abeurador.
L’estructura esta feta de pedres i el sostre reforçat amb unes bigues.
S’utilitza per veure aigua pel bestia que pastura en la zona.
Nota : Podreu trobar un nou article, on diu “Altres articles” situat en la barra de Menú, una vegada dins, seleccioneu el mes i el dia. Per tornar al bloc principal, cal fer “clic” en la barra de Menú on diu “Bloc Principal”.
En la població d’Almenara de Castelló, hi ha un Safareig o Rentador molt antic, que s’ha volgut conservar.
Està situat darrera d’un antic Molí, que ara es el Museo de l’arròs i el servei d’informació de Turisme d’aquesta població, a la cantonada del carrer Llavaner amb el carrer de Sant Marc,
Aquest safareig, va ser construït en 1763,està format per dos files allargades de pedra, on les dones anaven , i alguna encara avui en dia hi va, a rentar la bogada.
Disposa d’un cobert, com esta més baix que el nivell del carrer, cal baixar per unes escales, en els dos accessos que disposa, un en cada extrem.
L’aigua que passava pel molí, també era la del Safareig.
En l’actualitat esta molt ben conservat gràcies a les obres de manteniment realitzades, hi ha la data en una de les bigues de fusta de l’entrada que així indica :
“ 20-12-1996 Casa de Oficios de Almenara – Carpinteria E. Barelles “
Us recomano visitar Amenar, que és una població molt tranquil·la.
Text : Ramon Solé – Fotografies : Anna Maria Molinero
Com cada dissabte us poso dos articles sobre arbres
El Roure de Can Colomer el trobem al costat de la carretera de Terrassa a Rellinars, B-122, a uns metres més enllà del Poble Nou, a prop del torrent i sota de l’antiga masia.Va arribar a ser un dels tres roures més grans del Vallès Occidental.Aquest Roure, tristament va caure amb la ventada del 9 de desembre de 2014.Posteriorment, també van ser tallades les branques per fer-ne llenya. En l’actualitat, Torna a estar dret gràcies a unes bigues de ferro, amb record d’aquests fets.El Roure de Can Colomer, és un arbre declarat d’interès local.
Ahir us vaig presentar, que és una Glorieta; en canvi avui us presento, que és una Pèrgola.Una Pèrgola és un element arquitectònic i estructural, conformat per un corredor flanquejat per columnes verticals o pilars, que suporten bigues longitudinals que uneixen les columnes de cada costat,i altres transversals recolzades en les anteriors a una alçada igual o superior unint ambdós costats i que conformen un enreixat obert,on usualment es desenvolupen plantes enfiladisses i ornamentals,pot ser amb la combinació de columnes d’obra i bigues de fusta,o també, tota l’estructura metàl·lica,i situades al pas d’una zona enjardinada dins d’un parc públic,proporcionen ombra i refugi al llarg d’un camí, gràcies a les plantes enfiladisses.
Però, poden trobar una Pèrgola, que formi part d’un edifici o una casa privada, com a zones de pas de vianants, formant així un element mes del jardí de la finca.En alguna piscina, també hi podem trobar alguna Pèrgola com a pas els banyistes.Les plantes trepadores en moltes ocasions tenen un troc principal molt gros i desenvolupat amb multitud de branques.Una Pèrgola, us proporciona un passeig fresc, ombrejat i moderadament sec, en algun lloc hi ha bancs per assentar-se.
La Font del Florenci, es una bonica font de muntanya aprofitant l’aigua que surt espontàniament de la paret.Hi ha tres tubs, on l’aigua que es molt abundant, cau a un sorral de pedres petites, aguantades per unes grans fustes.Per accedir a la Font del Florenci, cal pujar com un esglaó també fet de la mateixa forma.Als costat, com a bancs, s’ha aprofitat, uns taulons, que ens fan recordar com si foren una bigues d’una casa.Aquesta Font està a peu de la carretera direcció a Vallter 2000 o a Ull de Ter, una vegada passat el poble de Setcases, i de la Font del Pont Nou; des de la carretera es de fàcil veure, si pareu en aquest indret tingueu cura que la carretera es molt estreta i a l’hivern hi ha molta circulació.
El passat dia 28 d’Abril de 2014, us vaig comentar en aquest bloc, que en un punt concret de la riera de l’Avencó es soterrava l’aigua i apareixia al Municipi de Bigues, us reprodueixo el text :
“Segons es diu, es una aigua que procedeix de la riera de l’Avencó d’Aiguafreda, una vegada passat l’antic molí d’aigua, unes coves o forats, fan que part de l’aigua vagi soterrada i no arribi al riu Congost, aquesta canaló natural es diu que és el que passa per dintre de la muntanya fins que desguassa de forma abundant a la riba esquerra del riu Tenes a Bigues.”
Surgencia L’Avencó a Bigues
A partir d’aquí varem mirar de veure el punt on l’aigua de la riera a Aiguafreda desapareixia…
Cal dir que aquest riera en general es abundosa tot l’any i es la frontera natural del termes de Tagamanent a l’esquerra i d’Aiguafreda a la dreta del seu curs.
Varem anar des de el Molí de l’Avencó riera avall direcció al riu Congost.
En un cabal d’aigua constant es mantenia fins arribar en el punt que hi ha un petit pont per creuar la gent d’un cantó a l’altra, i allí varem veure on l’aigua era tota soterrada…
i ja no varem veure mes a la superfície en tot el tram restant fins el riu Congost.
Per tant, entraria la possibilitat que siguin certes aquestes afirmacions de la gent dels dos pobles i d’alguns estudis fets i que no sigui tant sols una “ Llegenda”, si no una realitat ?…
fonts naturals, aigua, muntanya i més 