La riera d’Olvan o de la Riba forma part de la conca del Llobregat, del qual és un afluent de la llera esquerra. Es tracta d’una riera important del terme municipal.
Rep les aigües del Rec de Cabots, a més d’altres torrents, recs i fonts que nodreixen el seu cabal, forman el Pantà.
El Pantà de la Riera de la Riba creua aproximadament per la zona central del municipi, de nord-est a sud-oest.
L’abundant Font del Rull, està situada a peu del pantà d’Olvan.
Són part de les aigües que abasteixen d’aigua el poble d’Olvan.
Del pantà d’Olvan, també es canalitzaven les seves aigües per l’abastiment i funcionament dels molins de Boladeres i el de Can Llop.
La Ruta dels Molins Fariners de Calldetenes, va ser inaugurada el 1994, ha permès la recuperació d’un camí que voreja el torrent de Sant Martí i dels diferents elements que abastien anys ha els sis molins que hi ha al llarg del seu recorregut.
El recorregut és de poca llargada, suau i planer, i enllaça els pobles de Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta.
Es tracta d’una ruta que podeu fer a peu o en bicicleta on es combina patrimoni i paisatge.
En la ruta dels Molins a Calldetenes, a Osona descobrireu principalment la història farinera del municipi.
L’itinerari us acostarà al Museu del blat que es troba al Molí de Calvaria.
Des de dalt de la Serra de Sant Marc, on hi ha l’ermita, podreu gaudir de boniques vistes de la Plana de Vic.
Ara podreu seguir la ruta-joc dels Molins Calldetenes escanejant diferents codis QR.
La ruta pot començar des del mateix nucli de Calldetenes, a la Plaça Onze de setembre. Haureu de travessar la nova ronda de circumval·lació per agafar el camí que us portarà a la ruta dels Molins.
Durant tota la ruta trobareu cartells informatius que expliquen les curiositats dels diferents elements com recs, basses, fonts…
L’itinerari segueix trams de dos torrents, el Torrent de Sant Martí i el Torrent de la Sauleda on trobareu punts d’interès:
La Bassa de blanqueig, on antigament es netejaven i s’adobaven pells.
Seguiu fins el Molí del Pujol on destaca un desmai.
El Molí de la Frontera i el carcabà (sortida de l’aigua).
Molí de la Calvaria, del s. XI, avui dia convertit a Museu del Blat.
S’arriba al Molí d’Altarriba és l’únic molí sense habitatge i també l’únic que conserva els buidadors, unes aixetes que conduïen l’aigua que sobreeixia de la resclosa cap a un altre molí del municipi.
Per tot el recorregut podreu trobar arbre destacats com verns, freixes, pollancres, nogueres o saücs que proporcionant bona ombra en els dies més calorosos.
També hi ha taules per fer un pícnic o descansar-hi.
A l’arribar al terme de Sant Julia de Vilatorta, fareu la Ruta de les fonts naturals a prop de la riera, i arribareu al Parc de les 7 Fonts, amb diferents serveis.
Esperanza Gil, ültima ermitana de Bellvitge junt al Pou – 1964
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Antic safareig i pou de can Riera – masia de 1684 – Hospitalet de LL.
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Brollador de la Plaça Mossen Homar – L’Hospitalet Ll.
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
Vistes de Can Clota – Esplugues de Ll.
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.
La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Dibuix de la Font del Comú de L’Hospitalet de Ll.
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
Antiga rectoria i font de Santa Eulàlia de Merida – L’Hospitalet de Ll.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
can Rigalt i la seva Font
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).
Aqüeducte de can Nyac entre L’hospitalet i Esplugues – al fons can Cervera
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
Horts al camí de la Fonteta de can Buxeres – L’Hospitalet de Llobregat
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet).
Casa de les aigües en Collblanc de l’Hospitaler de Ll. ( desapareguda)
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
Font de la Plaça de Constitució al carrer Major- L’Hospitalet de Ll.
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
Font de la Torrassa -1905 – L’Hospitalet de Ll.
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Torre de les Aigües a la Plaça del Repartidor – L’Hospitalet de Llobregat.
Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024
Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: “Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
Els recs de Banyoles son petits canals artificials que condueixen l’aigua de l’estany i que han tingut diversos usos al llarg de la història.
La xarxa de recs està formada per sis canals que surten de la vora de l’estany i segueixen en direcció sud fins al riu Terri.
Els canals estan construïts amb pedra i argamassa i excavats al subsòl de travertí, els seus noms actualment son els següents:
Rec de Ca n’Hort, d’en Teixidor, de la Figuera d’en Xo, Major, dels Xucladors i Guèmol.
D’aquests, només els cinc primers entren dins la ciutat de Banyoles, on es bifurquen en diversos brancals i conformen una xarxa de trenta-tres quilòmetres de longitud total.
Us passo la seva historia :
Els recs van ser construïts pels monjos del monestir de Sant Esteve a partir del segle IX amb un doble objectiu, assecar els aiguamolls de la zona per utilitzar els terrenys com a camps de conreu i alhora utilitzar els recs per regar.
El procés de construcció va començar amb l’aixecament d’un dic a la vora de l’estany per aturar l’aigua, després van excavar el subsòl aprofitant els desnivells del terreny.
Les mateixes lloses de travertí que extreien dels subsòl van servir per fer les parets dels recs.
Els primers recs que es van construir van ser el de Teixidor i Ca n’Hort.
A mitjans del segle XIII es van afegir els rec de la Figuera d’en Xo i el Major.
Els més moderns son els de Xucladors i el de Guèmol.
El nom dels recs ha anat canviant al llarg de la història, per exemple els de Teixidor i el de Ca n’Hort es deien “De palaus” i “Dos recs”.
Els recs, i de fet totes les aigües de l’estany van ser propietat del monestir de Sant Esteve des de la seva construcció fins al 1685 en que es signà la Concòrdia de les Aigües de l’Estany. En aquest document el monestir va cedir la propietat de les aigües i dels recs a l’Ajuntament de Banyoles.
En les segles posteriors a la seva construcció van tenir ús domèstic, agrícola, artesà i industrial i es van construir molins, tints, adoberies, i diverses fàbriques que aprofitaven la força de l’aigua.
Passejant pel rec Major encara es poden veure rentadors, passeres i rastres de bagants
i cadiretes, les comportes que servien per regar.
Una construcció que crida l’atenció per la seva estructura és el límit, un antic regulador del cabal de l’aigua del Rec Major.
Es tracta d’una construcció amb cos piramidal i amb la base foradada de forma rectangular.
Les parets inferiors i superiors del forat defineixen els nivells mínim i màxim del cabal de l’aigua.
Recull de dades: Museus de Banyoles. Cros. S, Masgrau. M, Guia de Banyoles ciutat d’aigua. Ajuntament de Banyoles Banyoles. 2006. D. A. El patrimoni del Pla de l’Estany. Inventari històric i arquitectònic de la comarca. Consell Comarcal del Pla de l’Estany. Banyoles. 2005.
Han sigut 365 dies, hem tingut uns dies bons i altres no tant…; avui fem un recull de imatges de com ha sigut en aquest Blog durant aquest any 2020, i on ha sortit un article o mes, cada dia del present any que avui direm a deu :
Fonts, Mines, Cisternes i Pous
Fonts destacables d’aigua de xarxa
Espais Naturals protegits
Torres d’Aigua i grans Dipòsits d’Aigua
Muntanya
Pantans, Rescloses, Recs
Sèquies, Aqüeductes
Salts i Grogs
Arbres
Parcs, Jardins, Àrees de Lleure
Molins d’agua
Articles de fora de Catalunya
I molt mes…
Senzillament, us desitjo a totes i tots els seguidors i col·laboradors/res del Blog,
un Bon Any 2021.
Text : Ramon Solé
Fotografies : Dora Salvador, Oriol-Ramon Solé i Ramon Solé
El més conegut de tots els estanys és el d’Estany d’Ivars i Vila-sana, que té una superfície d’aigua de 126 ha, es tracta de l’estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions.
Però a la zona hi ha molts estanys, basses i petits pantans, que bàsicament la seva aigua és per regar els conreus i camps,
aquesta Comarca disposa d’una gran xarxa de recs i canals.
El Pantà de l’Estany, esta situat al Pla del Mestre, a mitat de la carretera L-334 i a l’esquerra, que porta des del nucli de Vila-sana a ca l’Aragonés, finca important de la zona.
La seva estructura es relativament estreta i allargada.
Podem veure que sobre volent algunes aus i petits animals, també una gran varietat a la primavera – estiu de insectes.
També, a l’estiu pot quedar a molt baix nivell d’aigua, fins la temporada següent.
Text i Fotografies : Ramon Solé – Vistes aèries : Google Maps
Aquest passat diumenge us parlava de la font de la Deu Vella de la Moixina
i que amb la seva abundant Deu d’aigua, i conjuntament amb la font Moixina i la font de Santa Anna, són l’aportador d’aigua els aiguamoixos que donant un paisatge encantador.
També, es sumen altres petites deus situades en les cases o masies d’aquest paratge, amb nombrosos petits recs, que aportant aigua fresca i neta per regar els conreus d’aquesta zona d’Olot.
Gràcies a tots aquests recs del voltant, neix el rec de Ravell amb abundant aigua tot l’any.
Aiguabarreig del rec de la Moixina i rec de mas l’Engracia
L‘origen d’aquestes surgències tenim d’atribuir-lo a les colades confinades en aquests terrenys.
Amb medidor de cabal
Es tracta d’un entorn ombrejat per pollancres, salzes, roures… entre altres arbres,
on hi ha camins, petits horts, camps i parets seques a tocar dels recs, un conjunt que fa en molts casos agradable poder fer una passejada i és propera a la ciutat, apte per tota la família per ser un terreny planer.
Els recs constitueixen un dels hàbitats de més interès del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa,
amb un ambient aquàtic i a la vegada humit, i gràcies a la seva puresa d’aigües , fa que visquin alguns organismes de plantes i d’animals amenaçats i alguns d’ells protegits.
Es curiós que pel costat mateix de l’ermita de la Salut passa un rec.
Així, com mas Engracia, que l’aigua va a parar El Mas del Molí de Les Fonts
abans pel seu funcionament com a tal i ara com a Centre de Reproducció, que bàsicament te cria de crancs de riu de potes blanques.
Diaridegirona.cat, informava del nou projecte sobre l’itinerari circular de la zona de la Moixina, us passo l’article :
Pels rodals d’Olot hi ha moltes Fonts naturals que des de fa dos anys us estic donant detall de la seva situació; avui us detallaré alguns dels naixements d’aigua mes destacats del paratge de La Moixina i rodalies.Aquests són uns manantials d’una zona molt rica amb aigua, que han servit en moltes generacions per regar les fèrtils terres i camps de les rodalies,a traves d’unes canals o recs, i a la vegada fer moure algun molí, com en el cas que ja us vaig fer una article, del Molí de Les Fonts.
Propietats privades
Cal tenir molt present, que bona part d’aquests Naixements estan en finques privades i no són de lliure accés, en molts dels casos neix a prop de la casa o masia que li dona nom o estan situats en el mateix jardí de la finca, per tant cal ser respectuosos i si aneu, cal veureu des de fora de la propietat, tal com vàrem fer nosaltres:
Manantial de ca la GuidetManantial de ca la XatonaManantial cal SocManantial cal ToniManantial can MallaManantial can TiáManantial RebeixAquests Manantials formen part del medi natural i rural d’Olot i que van a parar al final del seu recorregut, al riu Fluvià.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 