Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac – Vacarisses

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac sector de Vacarisses.

Historia:

  • L’any 1987 es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.
  • Aquest mateix any la Diputació de Barcelona va comprar a la família Faura-Ubach (descendents de l’antiga masia que dóna nom al massís) la finca de l’Obac, amb una superfície de 623 ha.
  • D’aquesta manera s’ampliava notablement la propietat pública del Parc Natural.
  • Aquestes terres, una part de les quals havien estat afectades per l’incendi forestal de 1986, pertanyen als termes municipals de Terrassa (277 ha) i Vacarisses (346 ha).
  • La dècada de 1990 es portà a terme un procés que va portar a una notable ampliació del territori del Parc, aprovat el 1998. Al terme de Vacarisses s’amplià cap al sud fins al límit del mateix poble i la carena del Roure Monjo.
  • La zona de l’Obac va tenir una important ocupació a l’època alt-medieval. Amb la crisi del segle XIV moltes de les cases que hi havia es convertiren en masos rònecs, i la casa de l’Obac va engrandir-se formant una gran propietat. Abans de la fil·loxera, bona part del territori estava plantat de vinya i era una de les principals zones productores de vi. També hi van ser molt destacades les activitats dels carboners.

El Parc està format per dos massissos muntanyosos que formen una mateixa entitat orogràfica i geològica: el de Sant Llorenç i la serra de l’Obac

(aquest últim pren el nom de l’antic mas situat en terme de Vacarisses) i inclou terrenys de 12 municipis, entre ells Vacarisses.

La part corresponent a Vacarisses abasta 1.354 ha que inclouen l’antiga finca de l’Obac, a l’extrem nord-oriental del terme, més bona part del sector situat més al sud, fins la carena del Roure Monjo i els cingles de Vacarisses.

Per aquesta banda el límit de la zona del Parc és, aproximadament, la carretera que va de la Barceloneta a la urbanització dels Caus.

L’orografia de la serra de l’Obac és escarpada i plena de cingles i canals, amb predomini dels conglomerats, que formen un relleu semblant al del massís veí de Montserrat.

La zona compresa dins el terme de Vacarisses és precisament un dels indrets més agrestes, amb turons emblemàtics pel seu perfil singular,

com ara el Paller de Tot l’Any, la Roca Salvatge, Collsapera o el Turó Roig.

També són destacables, per la seva orografia característica, els cingles de Vacarisses, situats a l’esquena del poble.

La fisuració que caracteritza els conglomerats afavoreix la circulació d’aigües càrstiques, mentre que les intercal·lacions de margues entre conglomerats han donat lloc a nombroses coves i avencs.

Un exemple d’aquest fenomen és el conjunt de fonts intermitents que, en determinades temporades, expulsen un borboll d’aigua procedent del subsòl.

La font de la Saiola, en terme de Vacarisses, és la més important, seguida de la Barbotera i la Pedregosa, en terme de Rellinars.

Així mateix, alguns torrents o rieres de la zona configuren congostos amb espectaculars salts d’aigua i zones de ribera d’un notable interès, com ara el torrent de can Còdol o la riera de Sanana.

El clima és mediterrani subhumit i per això hi predomina l’alzinar, que per sobre dels 800 m

s’enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits, i també les pinedes (pi blanc).

L’existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats ofereixen unes condicions òptimes per al refugi i la cria de nombroses espècies vertebrades.

Entre d’altres: el senglar, l’esquirol, els conills, el gat mesquer, la guineu, el toixó i la cabra. Les aus més comunes són la merla, el tudó, el gaig, el pit-roig, les mallerengues, el pinsà, la cadernera, els sits, la puput i el tord.

També s’hi poden trobar corbs i altres aus rapinyaires. Pel que fa als rèptils, hi sovintegen la serp verda, la serp blanca, l’escurçó o la salamandra.

Dins el terme de Vacarisses hi trobem la Casa Nova de l’Obac, que ha estat habilitada com a centre cultural i punt d’informació del Parc i ha esdevingut un dels principals punts de referència dels visitants.

Observacions:

En bona part de la zona hi ha restringit l’accés als vehicles motoritzats

Recull de dades: Mapes patrimoni Cultural – Diba i propi

Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Mirador del cucut en Granera

El Mirador del cucut situat en el camí de Monistrol de Calders en el Barri del Castell, formant cantonada amb el carrer del Castell, a l’extrem de migdia del barri en Granera.

Historia:

  • Aquest mirador fou inaugurat l’any 2004, subvencionat per la Diputació de Barcelona i gestionat pel Consorci del Moianès.

Mirador situat a l’extrem de migdia del barri del Castell, elevat respecte el nivell de circulació del camí de Monistrol de Calders i a peu pla respecte el carrer del Castell.

Presenta una planta irregular allargassada i està fonamentat damunt d’un talús de terra delimitat amb rocalla. Consta de dues parts disposades a diferent nivell.

A la part amb més alçada hi ha l’escultura de la Nena i un plafó metàl·lic senyalitzat amb les muntanyes i els cims que es poden observar des d’aquest enclavament (Montserrat, Sant Llorenç del Munt, etc.).

També es gaudeix d’unes bones vistes del barri i del castell de Granera. Compta amb un paviment enllosat a tota la superfície i està delimitat amb una tanca de fusta a la zona on hi ha el desnivell

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa per a MPC.: Adriana Geladó Prat

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Avui destaquem: La Font de la Soleia de Matadepera

La Font de la Soleia  es una surgència d’origen càrstic situada arran de corriol, sota la paret del cingle, al camí que rep el nom de la font.

Està envoltada de verdet, heura i falzia blanca o ruda de paret. L’accés es pot fer des del Camí dels Monjos, pujant des de Can Pobla.

Es tracta d’una antiga surgència mig taponada per les concrecions calcàries i tosca. A la part inferior, tocant al terra hi ha una piqueta en forma de mitja lluna que els excursionistes mantenen neta. La pica està feta de pedra, per la part interior hi ha una filera de maó pla amb una fina capa d’arrebossat.

Al damunt, hi ha un pegat de morter rectangular amb la data gravada de “1905 FONT SOLEIA.”

A mà esquerra, en el mateix estrat, la nova surgència amb un orifici situat a una trentena de centímetres del terra i un tap amb una cadeneta. A mà esquerra mig esborrades pel degotall de l’aigua hi ha les quatre barreres pintades de color groc i vermell. L’aigua que es filtra a través de la mateixa paret s’escola pel camí, travessant-lo i acumulant-se en una basseta natural envoltada de lleteroles florides i arítjol, fàcil d’identificar per la presència de joncs al seu interior.

Observacions:

Les surgències són fonts naturals que brollen de la terra o d’entre les roques. Poden ser temporals o permanents. El seu origen procedeix de les aigües infiltrades en un carst, que surten a l’exterior a través d’un forat o una cova, quan localitzen un nivell subjacent de roques impermeables. Per tant, el moviment natural de l’aigua a través de la roca queda desviat pel material impermeable i per tant forçant-lo a sorgir a la superfície.

La surgència apareix cartografiada al mapa de la guia monogràfica de Sant Llorenç del Munt publicada l’any 1935.

Recull de dades: Mapes Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Oriol – Ramon Solé

Campanya contra els ciclistes al parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac

El parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac ha reforçat la senyalització de prohibició de pas de bicicletes per corriols. D’acord amb la normativa del parc, no es pot circular amb bicicleta per camins estrets i corriols. L’objectiu de la campanya és minimitzar l’impacte de les bicicletes sobre els camins i garantir l’ús dels corriols per als senderistes.

Durant anys els guardes forestals i els informadors del parc han estat alertant els ciclistes que es trobaven en aquests indrets on no és permès el pas amb bicicleta. Per complementar la seva feina, en determinats camins s’ha senyalitzat la prohibició per promoure un ús sostenible del parc natural. Així, s’han posat cartells en alguns corriols i alguns camins per tal que sigui més visible i coneguda la prohibició de circular-hi bicicletes.

Segons aquesta normativa, els ciclistes que circulin per la xarxa viària del parc tenen l’obligació de respectar la preferència dels vianants i evitar causar molèsties, adequar la velocitat a les característiques de la via per evitar les situacions de risc i garantir la seguretat dels vianants, especialment en els llocs més freqüentats.

Així mateix, han de circular només per les vies principals i per totes les pistes forestals i camins de passeig amb una amplada de més de tres metres, en què no estigui expressament prohibit, com ho està en senders, rierols, torrents, roquissars, camp a través, camins d’amplada inferior a tres metres.

Recull de la informacio i Fotografia : Diari de Terrassa.

Data de la publicació al Diari : 14 de febrer de 2023

Adaptació del Text al Bloc : Ramon Solé

Arbres – Diversos arbres destacats de Can Robert de Matadepera

Feliç entrada a l’any Nou !

Avui per acabar l’any, que millor fer una escapada matinal a can Robert, en el Parc de Sant Llorenç del Munt.

I poder admirar uns nombrosos arbres que per allí destacant,

Dirigir-vos per la pista forestal a can Robert , allí deixeu el vostre vehicle en l’aparcament, i podeu admirar :

el bosc, gran pins, alzines grans i petites, ametllers , algun que altre olivera… i molt mes…

Gaudiu el seu entorn, des d’aquest punt podeu fer diferents visites com la Necròpolis de Can Robert, el Forn de calç de Can Robert, el Trull, i fer alguna ruta.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Visitem la Vall d’Horta de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)

La Vall d’Horta està dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac del municipi de Sant Llorenç Savall.

Història :

  • Tot i no tenir-se clar des de quan va començar a haver-hi presència humana a la vall d’Horta, les troballes d’algunes eines lítiques treballades al massís de Sant Llorenç del Munt, i concretament una peça trobada a la vall d’Horta, permeten afirmar-hi la presència d’éssers humans almenys des de l’època del paleolític.

La vall d’Horta és una vall situada al vessant nord-est del massís de Sant Llorenç del Munt.

Es troba al municipi de Sant Llorenç Savall, al Vallès Occidental.

Té una àrea aproximada d’unes 887 hectàrees i el límit perimetral fa uns 14,8 km.

Hi discorre el torrent de la Vall d’Horta, tributari del riu Ripoll, que és afluent del Besòs.

És dins del límit del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, creat el 1972. Des del 2000 també forma part de l’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (IEIGC) inventariat com espai d’interès geològic en el conjunt de la geozona Sant Llorenç del Munt i l’Obac, la qual forma part del parc natural majoritàriament.

La vall d’Horta és al sector occidental del terme municipal de Sant Llorenç Savall i es tracta d’una de les valls més grans i amples del municipi.

Discorre de sud-est a nord-oest, pràcticament en paral·lel a la carena del Pagès, la qual uneix els cims de la Mola i del Montcau.

Té una longitud d’uns 4,5 km i una amplada màxima d’uns 3,5 km. El tàlveg, o fons de vall, té una alçada que va des dels 450 m als 550 m aproximadament i les carenes que envolten la vall tenen alçades molt diverses des dels 500 m aproximadament als 1.056 m del cim del Montcau, un dels límits careners de la vall.

Roca Sareny (804,4 m) i el castell de Pera (740,6 m), a la dreta, des del contrafort sud-oest de Baiarols (uns 670 m).

El límit carener està format per diverses serres i carenes que van perdent altitud en direcció sud-est fins a arribar al punt de sortida de totes les aigües de la vall, a una alçada d’uns 430 m i situat a la confluència del torrent de la vall d’Horta amb el riu Ripoll. Des d’aquest lloc i en sentit nord hi ha la carena de Ricó, que tanca la vall pel cantó est fins a arribar al Puig Cornador (586,5 m) al cap d’1,5 km. Des d’aquí el límit carener gira cap al nord-oest fins a arribar al turó de Baiarols (696,1 m) després de gairebé 1 km.

La carena continua primer en sentit nord, passant pel coll de la Muntada (611,8 m), i després cap al nord-oest, passant pel coll del Castell (654 m), i 1,7 km més tard arriba al turó on hi ha el castell de Pera (740,6 m). El límit nord-oriental el tanca la serra del castell de Pera, la qual, després de passar per dos colls més, el coll d’Agramunt (673,5 m) i el coll de la Costa (682,5 m), arriba al turó de Roca Sareny (804,4 m) al cap d’1,7 km.

Al segle XX, la industrialització i el canvi de models econòmics han anat provocant el despoblament de la vall.

Actualment encara queda algun mas dedicat a l’agricultura, els molins han estat abandonats, altres masos s’han recuperat com a segones residències i encara uns altres són elements de dinamització cultural i turística.

És un racó muntanyós, amb planes fèrtils aprofitades per conreu i probablement l’indret de poblament més antic.

Per les seves característiques naturals ha viscut sempre d’una manera autàrquica i autosuficient. L’excursionisme i l’interès per la natura poden acabar revifant aquesta fèrtil vall, sobretot després que els devastadors incendis del 2003 li restessin interès paisatgístic.

Farem el mateix camí per tornar a la carretera.

Recull de dades : Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Arbres – L’Ametller de Can Robert de Matadepera

L’Ametller de Can Robert està situat a prop de Can Robert en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac , municipi de Matadepera.

L’ametller de Can Robert està situat al costat esquerra del camí antic d’accés que puja fins l’era de la casa. És l’espècimen més destacable d’un seguit d’ametllers que els propietaris del mas tenien plantats en una feixa al davant de l’era.

L’arbre, de l’espècie Prunus dulcis, és un arbre de fulla caduca que pertany a la família de les rosàcies.

El tronc és llenyós i estriat, molt curt de color gris fosc.

D’ell en surten tres branques divergents gruixudes i robustes. Arrels ben aferrades al sòl.

Mesura entre sis i set metres d’alçada, per una amplada de capçada d’uns 10 metres aproximadament. Fa 2,80 metres de volt de canó (mides preses per sota mateix de la creu, que fa des d’arran de terra, 0’90 m).

Les fulles, són simples, d’un color verd intens, amb una base atenuada, un àpex acuminat i nervadura pennada, amb els marges lleugerament serrats. La flor és hermafrodita i monoica.

La seva inflorescència és en forma de raïm, disposades al llarg d’un eix. La flor té cinc pètals, disposats simètricament, de color blanc a rosa pàl·lid. Floreix entre els mesos de gener fins l’abril depenent de la zona climàtica (a Sant Llorenç del Munt ho fa entre finals del mes de gener i febrer) .

El fruit és una drupa ovada i coberta de pèls. Aquesta mena de pell es va ressecant durant la maduració i s’obre per alliberar el pinyol amb la llavor dins, l’ametlla.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló Bolart

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Com era la Font del Llor de Sant Llorenç Savall ara fa 100 i 30 anys en rere?

Com cada divendres us presento dos articles

La Font del Llor està situada a uns 700 metres de masia del Marquet de les Roques, de Sant Llorens Savall.

És una de les fonts més conegudes del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac.

Foto de la Font de LLor fa 95 anys

L’aigua surt de dos punts, el mes abundant cau a una pica de pedra arran del terra per on desguassa al torrent.

Foto de la Font de LLor fa 95 anys

La Font del Llor te un generós cabal d’aigua durant tot l’any.

Font del LLor fa 30 anys en rere

Curiosament, cal dir que a principis del segle XX es va crear un empresa dedicada a l’embotellament de l’aigua de la Font Llor.

Foto de la  segona Font de LLor fa 30 anys

Un lloc per fer una bona excursió amb uns voltants en plena naturalesa.

Foto de la Font de LLor fa 30 anys

 

Text  i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Històric Rasola

Llibre recomanat : 50 Matinals per Sant Llorenç del Munt I l’Obac

Fitxa Técnica :

Autor: Josep M. Trullàs i Boada.

Pàgines: 192

Preu: 18 €

ISBN: 978-84-936830-5-4

 

Epíleg :

Aquestes matinals us permetran, als qui us ho proposeu i els desconeixeu, descobrir els indrets més bells i ocults del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac.

És una oportunitat que s’ofereix als milers de persones que, cada cop més, visiten el parc, una joia de la natura que tenim molt a l’abast i que no sempre valorem en la seva justa mesura.

Se’ns proposa tot un descobriment que, respectant la natura, ens podrà acompanyar durant més de cinquanta matins de lleure sa.

 

Recull del Llibre : Ramon Solé

Itinerari des de Vilanova del Vallès a Santa Quiteria

Recurdeu que cada diumenge us presento dos articles !

Aquest Itinerari que us presento avui es fàcil i apte per qualsevol edat, tant a peu com a bicicleta.El recorregut d’anada i tornada, el podeu fer en dues hores.

Des de Vilanova del Vallès, agafareu el camí que voreja el riu Mogent, direcció a La Roca, en el punt conegut com la Verneda d’en Puntes.Passareu pel costat de l’horta tradicional que s’ha conservat vora el riu, on trobareu amplies extensions de cultius.Arribareu a passar sobre el riu Mogent pel Gual de can Farigola, per anar a l’altre costat del riu, i seguiu remuntant-lo.A partit d’aquí, trobareu uns grans arbres al vostra pas, a l’estiu fan bona ombra, hi trobareu algun banc de fusta per seure’s per descansar i/ o fer algun àpat,així com en algun lloc del camí, amb una font d’aigua de xarxa pública.El camí de ribera del Mogent, cal anar amb compte si aneu a peu amb la circulació de bicicletes, ja que es comparteix camí i sol ser un vial força concorregut.El riu en cas de crescudes intenses i temporals del cabal, no es recomana que us hi acosteu massa.En tot el recorregut trobareu cartells informatiu dels llocs i distancies, quant arribeu al Gual de can Manel, teniu de tornar a traspassar el riu, direcció ca la Maria.Teniu de traspassar la carretera, i agafar el passeig de Sant Quitèria,on fa una certa pujada i a cada costat d’aquest carrer trobareu cases tant antigues com xalets.A dalt del carrer, trobareu al fer un gir una creu antiga de La Santa Missió.Ja esteu a tocar del Santuari de Santa Quitèria.És un dels indrets amb més història de Vilanova del Vallès, els seus vestigis documentals es remunten al segle X.L’església actual està conformada en tres estils arquitectònics :

  • Una part romànica : base i campanar
  • Una altra de gòtica : nau central i altar de Santa Quitèria
  • I una altra de renaixentista : façana i nau del Santíssim o altar del Roser

Es gaudeix d’un entorn encantador i d’una vista sobre part del Vallès Oriental, al Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt.Podeu donar per finalitzat l’itinerari o seguir per algunes de les rutes que hi ha per aquesta  zona, tot seguin el cartells que us orientaran.

 

Recull de Dades : Natura Local,  Ajuntament de Vilanova del Camí i Altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé