Parc de l’Agulla és un llac artificial on desemboca la Séquia de Manresa al nord de la capital del Bages, a la vora de la carretera de Santpedor.
El nom prové del distribuïdor de l’aigua de la Séquia, ja que en aquest lloc abans la Séquia se separava en dos canals. Antigament s’utilitzava «agulla» per un canal o rec.
És un espai lúdic molt freqüentat pels manresans, sobretot els caps de setmana.
Historia:
La presa del llac es va començar a construir el 1966.
Va entrar en servei l’any 1974, després de ser revestit totalment amb lloses de formigó.
Aprofitant l’estany, el 1977 es va construir al seu voltant el parc de l’Agulla, que s’inaugurà per les festes de la Llum.
Va ser remodelat el 1986.
Permet emmagatzemar uns 200.000 m³ d’aigua en una superfície de 64.000 m² i una fondària màxima de 4 metres.
Assegura el subministrament als dipòsits de la ciutat durant sis o set dies.
Al parc hi ha plantades diverses espècies d’arbres, acull més de 600 arbres de 20 espècies diferents, a més d’àmplies zones amb gespa.
Podem veure els monuments a la Séquia i al Gos, l’amic fidel, amb versos del poeta mexicà Amado Nervo, i la columna trencada dedicada a Josep Maria Vives i Llambí.
Hi ha amplis espais de joc i gronxadors per a nens i nenes de diferents edats i la pràctica esportiva que fan d’aquest espai un dels més visitats a la comarca. Així com la casa de l’Aigua i el Museu.
L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.
La Séquia de Manresa, és un canal de regadiu cabdal en la història de Manresa. Se n’inicià la construcció l’any 1339 i fou acabada l’any 1383. Té un recorregut de 26,7 km, un desnivell de 10 m i un cabal d’1 m³/s.
En fou autoritzada la construcció pel rei Pere III. La tradició popular, relaciona la construcció de la Séquia amb el famós miracle de la llum.
La Séquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria més importants fetes al Bages durant l’edat mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara actualment, aporta un cabal d’aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions de la rodalia.
La séquia té un recorregut de 26 km i 10 m de desnivell. La captació d’aigües es fa sota el balç del castell mitjançant la resclosa anomenada “resclosa dels manresans”, de 250 metres, a Balsareny,
i travessa els municipis de Balsareny, Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i arriba al Parc de l’Agulla de Manresa. Antigament arribava fins dins les muralles de la ciutat.
En el seu itinerari se serveix de 34 ponts de pedra i 70 pontarrons, entre els quals cal destacar el pont de Santa Maria i el de Conangle, que separa el terme de Sallent del de Balsareny.
També s’hi poden trobar fites termeneres de la ciutat de Manresa, ja que tota la séquia pertany al terme municipal de Manresa.
La Séquia creua el terme de Santpedor per la part est, des dels plans de Santa Anna fins a la zona de Comabella. Durant segles, Santpedor va veure passar l’aigua de la Séquia pel seu terme sense poder-se’n servir.
Tanmateix, valent-se d’un petit buit legal, els santpedorencs en treien aigua per als horts i per a uns safaretjos veïns, però els manresans no sempre foren iguals de permissius.
De fet, la història de la vila és plena de conflictes i litigis per l’aigua de la Séquia entre el Comú de la Vila o la Comunitat de Preveres (que tenia terres a Claret) i els manresans.
El 1932 Santpedor obté finalment l’autorització d’utilitzar-ne el cabal per al consum dels seus habitants.
Es pot fer una bon passeig tot resseguin per la vora de la Séquia.
La Séquia de Manresa, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La casa del Sequiaire (o del Guarda) es situada al costat de la carretera BV- 4511 en el seu pas per Santpedor.
situada a l’esquerra del curs d’aigua i al costat de la planta de tractament de Santpedor és una de les tres construccions que podem trobar al llarg del canal, destinades originàriament a allotjar l’encarregat de la vigilància de la Sèquia en aquell tram.
Es tracta d’un edifici recentment restaurat, de planta baixa, dos pisos i amb coberta a doble vessant, punt de partida des d’on es podia controlar el curs de l’aigua.
Hi ha un escut amb la data 1882.
Des d’aquest punt i en un lateral de la casa, es pot desviar l’aigua al torrent del Riu d’Or.
En aquestes cases és on vivien els sequiers o sequiaires, que són les persones encarregades del manteniment de la Sèquia.
La Sèquia necessita un manteniment constant. Diàriament els sequiaires la ressegueixen de cap a cap.
La seva feina és vetllar perquè els ponts estiguin en bon estat i reparar els murs que s’ensorren.
Dues vegades a l’any es neteja el fang del fons. Per realitzar aquesta operació cal buidar la Sèquia per trams.
Recull de dades: Ajuntament de Santpedor, La Sèquia i altres.
El Plataner de can Coll està en un costat de la carretera de Santpedor a Castellnou de Bages, poc desprès de haver passat per la masia de can Coll, a la dreta.
És un gran plataner, amb un tronc molt gruixut,
amb branques altes i tirant cap a munt.
Llàstima que no hi hagi un banc o seient, perquè a la seva sombra a l’estiu es deu d’estar molt fresc.
La Sínia de Cal Batista esta al costat del camí de Santpedor a Castellnou al nucli antic, a 62m a l’Est de Cal Tatxeta.
Us passo l’historia de la Sínia:
La sínia és un dels mecanismes més freqüents a l’hora d’extreure aigua.
S’introdueix a la península ibèrica en època andalusina.
Arribarà als comtats catalans durant el segle XI.
Sínia ubicada a l’interior d’una edificació, amb la coberta a dos vessants, propera al riu d’Or. Les parets són de pedra lleugerament treballada i argamassa, mentre que als eixos entre façanes hi trobem carreus.
Als murs es poden apreciar unes petites obertures a mode d’espitlleres. També hi ha un cos adossat a l’edificació, posteriorment, semblant a un corral.
La sínia és una: “màquina d’elevar aigua que consisteix en una roda horitzontal, accionada per un animal que dóna voltes fermat a l’extrem d’un pal horitzontal solidari amb el seu eix, que engrana amb una altra roda vertical que mou una cadena sense fi, proveïda de catúfols en tota la seva llargada, l’extrem inferior de la qual és submergida a l’aigua del pou” http://www.grec.net/home/cel/dicc.htm
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural
Autor de la fitxa: Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes
La Sínia de Castellnou esta situada a prop del camí vell que va de Santpedor a Castellnou al nucli antic. A 95m de l’Ajuntament, tocant al riu d’Or.
Us passo la seva historia:
La sínia és un dels mecanismes més freqüents a l’hora d’extreure aigua.
S’introdueix a la península ibèrica en època andalusina.
Arribarà als comtats catalans durant el segle XI.
Sínia construïda aprofitant el desnivell del terreny, tocant al riu d’Or. A la zona del desnivell es pot apreciar un cos de forma circular fet amb pedra seca (els carreus estan enfalcats per pedres més petites).
Sobre aquest cos trobem un cobert de dos aiguavessos amb la teulada feta de teules ceràmiques, però amb un afegit d’uralita a sobre més recent. Les parets que sostenen la coberta són de pedra i argamassa, i conserven part de l’arrebossat. Una llarga biga de fusta va de paret a paret del cobert i sosté l’eix de ferro on es lligava l’animal.
La sínia és una: “màquina d’elevar aigua que consisteix en una roda horitzontal, accionada per un animal que dóna voltes fermat a l’extrem d’un pal horitzontal solidari amb el seu eix, que engrana amb una altra roda vertical que mou una cadena sense fi, proveïda de catúfols en tota la seva llargada, l’extrem inferior de la qual és submergida a l’aigua del pou”.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Laura Llorens Travé i Jordi Tornés Bes
fonts naturals, aigua, muntanya i més 