Granja Soldevila és situada el Pg. de la Florida amb l’av. Onze de Setembre; és una construcció característica del modernisme menor de principis del segle XX i un dels edificis nobles més reeixits de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental). S’hi ubiquen diversos serveis municipals com Ràdio Santa Perpètua, i els departaments de Cultura, Educació i Promoció Econòmica de l’ajuntament.
En el seu antic camí d’accés, s’han conservat la majoria dels plataners, situats en cada costat del camí.
Avui us faig la mostra d’aquests plataners, durant l’hivern i en el període de l’estiu.
Com podem veure en la imatge, són arbres corpulents, en la majoria estan en bon estat.
Molts d’ells, fa anys que no s’han tallat les branques, que ara són molt allargades cap a munt.
Pocs, tenen ferides obertes antigues en el seu tronc. Esperem que durin en el seu conjunt molt més anys…
Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
El Pou del Xic Riera esta situat en l’Avinguda del Centenari, 38, darrere la piscina municipal, a 650 m de l’Ajuntament de Collbató.
Historia:
Té un tros de mina excavada al subsòl i antigament pertanyia a la família Jorba, de cal Xic Riera, que era la propietària del camp.
L’Ajuntament el va comprar a començament de la dècada de 1960 per proveir d’aigua les noves escoles nacionals.
L’aigua s’extreia amb un motor i anava cap a un dipòsit que es va habilitar un tros més amunt.
Des d’allà es dirigia cap a les escoles.
L’encarregat del pou era el Sr. Josep Benavent.
També s’hi va instal·lar una aixeta exterior per a ús públic, ja que en aquella època no hi havia aigua a les cases i la gent n’hi anava a buscar per cuinar i beure.
Va ser clausurat per raons sanitàries.
El pou de cal Xic Riera és dins d’una caseta d’obra arrebossada. Té la teulada a dues aigües i el carener perpendicular a la façana.
En una de les parets hi ha una porta per accedir al pou i en una altra una finestreta paredada, on abans hi havia l’aixeta.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural
Autor de la fitxa: Assumpta Muset Pons
Adaptació del Text al Bloc i Fotografies: Ramon Solé
No és un riu, però quasi. Les seues aigües cristalines, procedeixen de l’ullal de la font de la Reina, en el paratge natural municipal del Molí de la Font. L’ullal -molt cabalós- aflora a uns 5 m. sobre el nivell de la mar, i dona cabal a diverses séquies, que després de recórrer una distància entre 3 i 5 km. fan cap a la mar.
Parc de l’Agulla és un llac artificial on desemboca la Séquia de Manresa al nord de la capital del Bages, a la vora de la carretera de Santpedor.
El nom prové del distribuïdor de l’aigua de la Séquia, ja que en aquest lloc abans la Séquia se separava en dos canals. Antigament s’utilitzava «agulla» per un canal o rec.
És un espai lúdic molt freqüentat pels manresans, sobretot els caps de setmana.
Historia:
La presa del llac es va començar a construir el 1966.
Va entrar en servei l’any 1974, després de ser revestit totalment amb lloses de formigó.
Aprofitant l’estany, el 1977 es va construir al seu voltant el parc de l’Agulla, que s’inaugurà per les festes de la Llum.
Va ser remodelat el 1986.
Permet emmagatzemar uns 200.000 m³ d’aigua en una superfície de 64.000 m² i una fondària màxima de 4 metres.
Assegura el subministrament als dipòsits de la ciutat durant sis o set dies.
Al parc hi ha plantades diverses espècies d’arbres, acull més de 600 arbres de 20 espècies diferents, a més d’àmplies zones amb gespa.
Podem veure els monuments a la Séquia i al Gos, l’amic fidel, amb versos del poeta mexicà Amado Nervo, i la columna trencada dedicada a Josep Maria Vives i Llambí.
Hi ha amplis espais de joc i gronxadors per a nens i nenes de diferents edats i la pràctica esportiva que fan d’aquest espai un dels més visitats a la comarca. Així com la casa de l’Aigua i el Museu.
L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.
La Séquia de Manresa, és un canal de regadiu cabdal en la història de Manresa. Se n’inicià la construcció l’any 1339 i fou acabada l’any 1383. Té un recorregut de 26,7 km, un desnivell de 10 m i un cabal d’1 m³/s.
En fou autoritzada la construcció pel rei Pere III. La tradició popular, relaciona la construcció de la Séquia amb el famós miracle de la llum.
La Séquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria més importants fetes al Bages durant l’edat mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara actualment, aporta un cabal d’aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions de la rodalia.
La séquia té un recorregut de 26 km i 10 m de desnivell. La captació d’aigües es fa sota el balç del castell mitjançant la resclosa anomenada “resclosa dels manresans”, de 250 metres, a Balsareny,
i travessa els municipis de Balsareny, Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i arriba al Parc de l’Agulla de Manresa. Antigament arribava fins dins les muralles de la ciutat.
En el seu itinerari se serveix de 34 ponts de pedra i 70 pontarrons, entre els quals cal destacar el pont de Santa Maria i el de Conangle, que separa el terme de Sallent del de Balsareny.
També s’hi poden trobar fites termeneres de la ciutat de Manresa, ja que tota la séquia pertany al terme municipal de Manresa.
La Séquia creua el terme de Santpedor per la part est, des dels plans de Santa Anna fins a la zona de Comabella. Durant segles, Santpedor va veure passar l’aigua de la Séquia pel seu terme sense poder-se’n servir.
Tanmateix, valent-se d’un petit buit legal, els santpedorencs en treien aigua per als horts i per a uns safaretjos veïns, però els manresans no sempre foren iguals de permissius.
De fet, la història de la vila és plena de conflictes i litigis per l’aigua de la Séquia entre el Comú de la Vila o la Comunitat de Preveres (que tenia terres a Claret) i els manresans.
El 1932 Santpedor obté finalment l’autorització d’utilitzar-ne el cabal per al consum dels seus habitants.
Es pot fer una bon passeig tot resseguin per la vora de la Séquia.
La Séquia de Manresa, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Font del Camp Miracle esta situada en una explanada en el costat de l’ermita de Sant Medir, dins del Parc Natural de Collserola en el municipi de Sant Cugat del Vallès.
Aquest espai es denomina com el Camp del Miracle.
La Font es molt necessària per la gent de pas per aquest lloc, senderistes, ciclistes, per qui va a passar el dia per les rodalies…
Sobre tot que es fa l’Aplec de Sant Medir, on s’omple de gent, es feia imprescindible disposar d’una font en aquest lloc.
La Font es d’obra amb un mur fet de rocs, en un dels laterals es més elevat on hi ha la imatge en rajoles de Sant Medir.
Disposa de 4 aixetes de polsador on l’aigua cau a una gran pica semi circular. No es d’aigua natural, es de xarxa.
Es un espai molt ampli, ideal per fer un descans, fer un àpat… i perquè no, prendre el Sol…
En aquest bloc, amb data 15/08/2017, us vaig presentar la Font de Carlets, i us deia en la descripció,
“Per arribar a la Font de Carlets, us dirigiu al quilòmetre 13,6 on una pista baixa fins la Riera de Rellinars, allí a l’esquerra del camí, esta l’abundosa Font de Carlets.
La Font de Carlets, una de les més conegudes fonts del Municipi de Rellinars, l’aigua surt per les escletxes de la roca i si ha plogut molt, disposa d’un abundant cabal.
Des de sempre ha sigut un lloc de reunió de la gent, per menjar o per omplir garrafes de la seva apreciada aigua.
Alguna gent aprofitava una cavitat o pica natural, per refrescar la fruita o les begudes.”
Com podem veure en les imatges en l’actualitat no raja …
A veure si les pluges de l’hivern i primavera tornen a fer-les rajar un altre cop…
La casa del Sequiaire (o del Guarda) es situada al costat de la carretera BV- 4511 en el seu pas per Santpedor.
situada a l’esquerra del curs d’aigua i al costat de la planta de tractament de Santpedor és una de les tres construccions que podem trobar al llarg del canal, destinades originàriament a allotjar l’encarregat de la vigilància de la Sèquia en aquell tram.
Es tracta d’un edifici recentment restaurat, de planta baixa, dos pisos i amb coberta a doble vessant, punt de partida des d’on es podia controlar el curs de l’aigua.
Hi ha un escut amb la data 1882.
Des d’aquest punt i en un lateral de la casa, es pot desviar l’aigua al torrent del Riu d’Or.
En aquestes cases és on vivien els sequiers o sequiaires, que són les persones encarregades del manteniment de la Sèquia.
La Sèquia necessita un manteniment constant. Diàriament els sequiaires la ressegueixen de cap a cap.
La seva feina és vetllar perquè els ponts estiguin en bon estat i reparar els murs que s’ensorren.
Dues vegades a l’any es neteja el fang del fons. Per realitzar aquesta operació cal buidar la Sèquia per trams.
Recull de dades: Ajuntament de Santpedor, La Sèquia i altres.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 