Els dos Lledoners que ens referim estan situats al costat de l’ermita de Sant Miquel de Taudell en el polígon industrial de can Mir de Viladecavalls.
Son dos exemplar pràcticament idèntic. A l’aixecar-se el mur del costat de l’ermita el seus troncs van quedar enterrat, ara sols es veu les seves allargades branques.
Estan sans amb bona fulla tots ells.
Text i Fotografies: Ramon Solé
La Parc de la Font del Canyo, és situat als afores de la vila, a tocar del torrent Rissec, prop de la carretera que va d’Anglès a Santa Coloma de Farners.
Un dels indret més preuats de la població d’Anglès, tranquil i amb encant on gaudir de la natura, un dels indrets més bonics de la vila.
El Parc de La Font del Canyo és una zona verda del poble d’Anglès, on hi podreu trobar un parc infantil on els més petits,
també, disposa de bancs, fonts, zona d’exercicis per adults.
A més, el Parc consta d’una àmplia superfície on en ressalten els alts plataners així com d’altres arbres i plantes;
també, la font que n’hi dona el nom.
Recull de dades: Ajuntament d’Angles
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Dora Salvador
La Font de L’Alcúdia està en Fanzara, comarca de L’Alt Millars (Castelló de La Plana).
Una font natural amb molt bona aigua, i poc coneguda, encara que es troba a escassos metres d’una carretera transitada.
La foto és d’aquesta vesprada. El cabal és de 22 L/min. (superior a l’habitual per a ser Agost).
El video de Youtube és de fa 5 mesos.
Text i Fotografies : Jordi Mig
Està situada aquesta font al final del passeig dels jardins en l’explanada de sota de l’ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal. Va ser construida en 1975 quan van arrenjar el Parc del Castell amb col-laboració amb el veïns.
Font senzilla adossada a la paret, dins d’una petita arcada d’obra, amb aixeta de pressió
i l’aigua de xarxa pública cau a una pica semicircular molt arran del terra.
Text i Fotografies : Ramon Solé
En Setembre podem collir hortalisses d’estiu, com el cogombre, tomàquet, pebrot, albergínia i meló. També podem collir l’herba dels canonges o l’enciam.
Sembrarem pèsol, fava, herba dels canonges, rave, rúcola, bleda, pastanaga i espinac.
Es idoni trasplantar enciam d’hivern, bleda, ceba, escarola, col, coliflor, remolatxa.
La mateixa natura fa que els planter de la primavera i l’estiu s’assequin.
Podem ja al terra l’afegir compost i preparar l’hort per a les sembres de tardor.
Text i Fotografies : Ramon Solé
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac està format pel massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. Té una superfície protegida de 13.694 haectàrees repartides entre les comarques del Bages, el Vallès Occidental, el Moianès.
Els seus cims principals són el Montcau (1.056,7 m) i la Mola (1.101,9 m),[2] on hi ha el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac forma part de la Xarxa d’Espais Naturals gestionada per la Diputació de Barcelona. L’interès paisatgístic, biològic i cultural del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac va justificar la seva creació com espai protegit, per fomentar l’ús racional del territori i fer possible l’aprofitament ordenat dels seus recursos.
Les aus representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius), el pit-roig (Erithacus rubecula) i les mallerengues (Parus spp.), que hi crien.
A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits (Emberiza spp.), la puput (Upupa epops) i el tord (Turdus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.
De tant en tant, apareixen al cel alguns rapinyaires com l’àliga perdiuera (Hieraaetus fasciatus), astors (Accipiter gentilis), esparvers i falcònids; molt excepcionalment es poden contemplar voltors (Gyps fulvus) i, potser, l’àliga daurada (Aquila chrysaetos), extints ambdós com a nidificants.
També cal remarcar la presència d’algunes parelles de ducs (Bubo bubo), que han desaparegut en gran part d’Europa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més feréstecs de les canals.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé
Des de Castellar del Vallès us cal que aneu per la carretera C-1415a, que porta a Terrassa, abans de creuar el riu Ripoll pel pont,
cal agafar a l’esquerra el camí de can Barba, que passa per l’antiga industria de Vda. Tolrà, aneu fins a baix de la pista asfaltada, on a l’esquerra esta la Font.
La Font de Refugi, esta dins d’una construcció d’obra del mateix mur que aguanta i reforça la paret de la muntanya.
Es molt senzilla, un tub enclastat a la paret, amb aigua constant que cau en una pica rectangular.
Es una Font que resisteix la sequera molt be, com el present any, no es apte pel seu consum.
Text i Fotografies: Ramon Solé
Aquest Lledoner esta situat front el castell i la casa que hi ha a Santiga de Santa Perpetua de la Mogoda,
Concretament a un costat del safareig i la Font.
Disposa d’una alçada considerable gracies a unes branques allargades,
i així com, un tronc gruixut , ven arrelat al terra.
Dona una bona ombra al costat del safareig, que invita a estar allí una bona estona.
Text i Fotografies: Ramon Solé
Los Mallos de Riglos son unas formaciones geológicas consistentes en unas peñas de paredes verticales, llamadas Mallos, situadas en la localidad española de Riglos, en la provincia de Huesca, unos 45 km al noroeste de Huesca capital, en las sierras del Prepirineo oscense. Alcanzan los 275 metros de altura máxima (espolón norte del Pisón) y se caracterizan por sus grandes paredes verticales o incluso desplomadas, muy apreciadas para la práctica de la escalada.
Los Mallos de Riglos son consecuencia de la elevación de los Pirineos durante la orogenia alpina y están formados principalmente de conglomerados del Mioceno, sedimentos con cantos rodados de tamaño significativo (bloques y grava), con matriz de arena y cementados por carbonatos.
Al crearse la cordillera pirenaica, la erosión provocó que gran cantidad de material fuera arrastrado hacia el sur por cauces que vertían sus aguas a la antigua depresión del Ebro, depositándose y sedimentándose en enormes conos de deyección. Estos depósitos aluviales fueron elevados y diaclasados por plegamientos de las capas inferiores y posteriormente erosionados, dando lugar a altas paredes subverticales. La meteorización, sobre todo la de tipo fluvial, abrió profundas barranqueras ensanchándose las fisuras y formándose las características chimeneas. Los estrechamientos y techos que aparecen en ellas son debidos a que la roca más dura ha persistido a pesar de la erosión de las aguas fluviales.
Para mas información podéis acceder a :
En noviembre de 2016, el Consejo de Aragón aprobó la declaración de Monumento Natural de los Mallos de Riglos, Agüero y Peña Rueba.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Fidel Rodríguez
Des de Castellar del Vallès us cal que aneu per la carretera C-1415a, que porta a Terrassa, abans de creuar el riu Ripoll pel pont,
cal agafar a l’esquerra el camí de can Barba, que passa per l’antiga industria de Vda. Tolrà,
veureu a la paret esquerra al costat d’un vell transformador, aquesta font, bona part de l’any no raja,
te una petita pica a mitja altura i amb molsa mig seca que li donaria una bonica bellesa quan esta humida gràcies a l’aigua. No es apte per veure.
Text i Fotografies: Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 