La finca del mas Segarra esta situada a prop de la carretera BV-2005, no es pot accedir si no hi ha autorització expressa,
des d’un costat de la finca, una pista porta a l’antiga planta embotelladora que era aigua de la Font del Porro.
A principis del segle XX tenia una gran extensió de bosc i camps,
el propietari va recuperar les fonts de la finca.
Font de mas Segarra
En el cas de la Font del Porro, considerada d’excel·lent qualitat la seves aigües, s’hi va construir un edifici no massa gran que acollia l’embotelladora manual,
En el cas de la Font del Porro, considerada d’excel·lent qualitat la seves aigües, s’hi va construir un edifici no massa gran que acollia l’embotelladora manual,
amb el nom d’Aigua de Sant Martí de Torrelles, amb propietats medicinals i situada a prop de la seva font.
Actualment l’edifici està molt abandonat, ple de vegetació i en signes de deteriorament sobre tot la teulada.
En l’explanada de debat hi havia una taula i seients de pedra rodons.
Havia sigut a principis del segle passat un punt de trobada i fontada de molta gent del poble i rodalies.
La Font de la Cadernera està situada a tocar del torrent del Poquí, just sota la masia del Dolcet a Manlleu.
S’hi arriba pel camí que des de l’estació de trens (RENFE) amb el canal industrial i el passeig del Ter, passant en part pel torrent del Poquí.
És una Font d’aigua molt abundant pràcticament tot l’any.
A estar propera a l’estació sempre ha sigut molt visitada per la gent de Manlleu i de fora.
Al segle passat l’aigua era bona i no estava contaminada, per tant, s’hi agafava la seva preuada aigua i es feien fontades.
D’Osona.com, el dia 7 de febrer de 2019, van publicar l’article “Manlleu instal·la taules de pícnic a la font de la Cadernera” i que us passo l’enllaç :
La Fuente de Cella se encuentra situada en la localidad turolense de Cella, España y se trata de un gran pozo artesiano construido en el siglo XII y ornamentado entre los años 1729 y 1731 por el Capitán de Ingenieros Domingo Ferrari por orden de la Audiencia de Aragón. Es uno de los más grandes, amplios y profundos de Europa.
La Fuente de Cella tiene forma elíptica con un diámetro mayor de 34,83 metros y un diámetro menor de 24,84 metros. El perímetro es de 130 metros y está rodeado por un pretil de piedra de sillería, en un extremo se da salida al agua por medio de un paso cubierto por una ermita, dedicada a San Clemente.
La profundidad es de metros en la orilla y 11,5 metros en el centro y el caudal medio que mana este pozo es de unos 3500 litros por segundo.
Aunque tradicionalmente se ha dicho que esta fuente es el nacimiento del río Jiloca, en realidad es el origen de tres acequias que riegan pueblos. Las acequias son la “acequia Madre”, la “acequia del Caudo” y la “acequia de la Granja”.
Los pueblos que aprovechan estas aguas para el regadío son Cella, Villarquemado, Santa Eulalia del Campo, Torremocha, Torrelacárcel, Alba y Villafranca del Campo. El regadío está escrupulosamente regulado por las “Reales Ordenanzas y Providencias de 1772”.
El 14 de marzo de 1685 se otorga propiedad de la fuente y sus aguas al Justicia mayor de Aragón, José Esmir.
La Fuente de Cella está catalogada como Bienes de Interés Cultural, por resolución de fecha 31/08/1983 publicado en el B.O.E. del día 24/09/1983.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel, Dolores Párrega i Arxiu Rasola
És una font pública situada a la cara nord de la Plaça Major, adossada a la paret d’una casa.
Antigament calia bombejar l’aigua amb un volant, posteriorment amb un motor i actualment és una font connectada a xarxa amb una aixeta polsador, queda un broc antic corbat.
Porta la data ‘1871’ esculpida a l’ornament superior de pedra.
Aquesta Font està situada en una illeta enjardinada, front el número 24 del carrer de Sant Sebastià de Molló.
L’aigua és de xarxa municipal, surt d’una aixeta polsador, està emmarcada dins d’una estructura que ens recorda a un campanar, l’aigua cau a una pica de pedra.
Us passo també, la Font d’aquest petit municipi.
Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Per anar a la Font de La Saleta us cal seguir la pista rural que va des de Centelles a l’Abella – Sant Martí de Centelles,( o viceversa).
Una vegada que heu passat pel veïnat de la Saleta trobareu la font a mà dreta i a peu del mateix camí.
L’aigua surt d’un tub adossat a la paret de la muntanya, sol rajar amb mes o menys cabal tot l’any,
cau a terra i segueix uns metres per una petita canal, fins una bassa situada a poca distancia que serveix com a reserva d’aigua per les ADF. en cas d’incendi forestal.
En un costat disposa d’unes gran pedres que fan de seient,
uns allargats arbres li donen ombra, es un racó molt tranquil.
Text : Ramon Solé – Fotografies : Celia Peix i Ramon Badia
És originari de les regions de l’est de la mediterrània. És l’espècie de l’Europa oriental del gènere Cercis.
Molt utilitzat en jardineria per les seves flors. Té les fulles en forma de cor, d’on obté un dels seus noms comuns, arbre de l’amor.
Us passo la seva historia :
És conegut com a “arbre de Judes” o “arbre de l’amor “, nom que podria provenir d’un antic mite que indica que aquest és l’arbre d’on es va penjar Judes Iscariot després de trair Jesucrist.
Tot i això, probablement és una corrupció del nom francès Arbre de Judeé que significa “arbre de Judea”, referit a la regió on es dona.
Descripció de l’Arbre:
El més espectacular d’aquest arbre és la seva floració a principis de primavera. Les flors, de color rosa intens i agrupades en raïms, creixen abans que apareguin les noves fulles, i moltes d’elles neixen directament dels troncs més joves. Els fruits, de color marró fosc, apareixen a principi de la tardor i resten a l’arbre durant tot l’hivern, de tal manera que és possible veure’n les flors i fruits alhora en l’arbre.
És nadiu de la zona Nord i Est del Mediterrani, des de França fins a Orient Pròxim. Introduït a Europa central, Península Ibèrica, Àfrica tropical i Nord-amèrica.
A Catalunya i la Península ibèrica, és una espècie exòtica introduïda, que es comporta com una espècie invasora, expandint-se per la difusió de les seves llavors, i competint per l’hàbitat amb les espècies autòctones.
Es troba normalment en pendents àrids al llarg de les riberes dels rius, preferentment en terrenys calcaris, però pot tolerar-ne els moderadament àcids.
Resisteix el fred, fins a -10 °C, però no les gelades perllongades. És resistent a la sequera i no tolera l’entollament del sòl.
Les seves flors anuncien l’arribada de la primavera astronòmica, se sol produir entre mitjan març i els primers dies del mes d’abril.
Recull de dades : Viquipèdia i altres
Adaptació al text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Imatges del Parc de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat
El Croscat és un antic volcà situat entre els municipis de Santa Pau i Olot (Garrotxa), al nord-oest de la vila, el més alt de la regió volcànica de la comarca d’Olot, de 786 msnm i 800 m de diàmetre de base. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Té forma de ferradura. De tipus estrombolià, el seu con és el més gran de la península Ibèrica, amb 160 m d’alçada. És també, segons sembla, el més recent de tots.Té el cràter en un dels vessants. Al cim hi ha les restes d’una antiga torre de defensa,
a la seva base és una zona de conreu de fesols de Santa Pau.
La seva erupció consta de tres fases:
Fase 1: durant aquesta primera fase predominen els blocs; aquest fet ens indica que l’activitat era molt poc explosiva i estromboliana.
Fase 2: hi predomina el lapil•li; aquest fet ens indica que l’activitat era més explosiva i va ser la que va construir el con. Inicialment, els piroclasts es van assentar formant capes gairebé horitzontals, però a mesura que el con creixia van anar adquirint pendent.
Fase 3: consisteix en l’emissió de la colada de lava causant de la forma de ferradura del cràter, que es va escolar en direcció oest passant per l’actual fageda d’en Jordà.
Aquest volcà va tenir dues erupcions importants: una fa 17.000 anys i l’altra fa 14.000 anys. Tot i que la primera fou més important, en aquell temps ja hi havia humans, per la qual cosa devia ser força perillosa, ja que la lava de la primera erupció es va estendre fins a uns 20 km quadrats.
Després aquest volcà fou explotat com a pedrera, d’aquí el seu estat actual. Aquest volcà estigué durant 25 anys dedicat a l’explotació de greda.
mas casa de colònies la Canòva.
Per a més dades us passo aquest enllaç de Turisme a la Garrotxa :
Diu la llegenda de la Font de les Monges que dues monges que eren molt amigues i vivien al convent de Montalegre van fer un pacte abans de morir.
Varen quedar que la primera a morir donaria un senyal de l’existència després de la mort. Al cap d’uns anys, va haver-hi un fatal incendi en el convent i el resultat va ser que una d’aquestes monges va quedar greument ferida, sobretot a la cara, que li va quedar totalment desfigurada.
Al cap de poc d’aquest incident, unes quantes monges, sempre que anaven soles de camí a la font, morien apunyalades brutalment, trobant-se sempre el seu cos en mig del claustre del convent.
Anys després, la monja malferida va morir, alguns deien que va ser un suïcidi, d’altres un assassinat. Arrel d’aquella mort, els assassinats varen acabar, però són freqüents les persones que expliquen les aparicions d’un esser estrany, amb la cara blanca i sense rostre, als voltants del convent….
Des de fa anys sabem, per les analítiques periòdiques que es fan, ens indiquen que moltes fonts naturals d’aigua d’arreu de Catalunya no son potables, perquè presenten nivells de contaminació alts o molt alts.
La contaminació de l’aigua és la contaminació dels cossos d’aigua, generalment com a conseqüència d’activitats humanes.
Les masses d’aigua inclouen, per exemple, llacs, rius, oceans, aqüífers i aigües subterrànies (fonts naturals).
La contaminació de l’aigua resulta quan s’introdueixen contaminants al medi natural.
Així es distingeix la contaminació segons sigui calorífica, física, química o biològica que afecta l’aigua dolça o salada a la natura.
És a dir, és la modificació de les característiques d’unes aigües donades de manera que es provoqui una alteració mesurable d’aquestes, en especial si això comporta un perill de canvi a l’ecosistema al qual pertany o de salut a l’home o d’altres espècies.
Les causes principals de la contaminació de l’aigua dolça a la Terra pot provenir d’orígens diferents:
Domèstic: aigües procedents de la neteja personal, la neteja de la llar,etc. Els residus humans i d’origen animal, quan es barregen amb l’aigua, originen les aigües residuals o fecals. Aquestes aigües han de ser tractades per eliminar tant els residus sòlids com la matèria orgànica que arrosseguen, abans d’abocar-les als rius o a la mar.
Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides i per les deposicions i els purins dels animals de les granjes (vegeu també: zona vulnerable).
Industrial: aigües alterades per residus d’origen diferent, com els residus metàl·lics pesants (mercuri, plom, etc.).
Un tipus molt marcat de contaminació tèrmica industrial de l’aigua és la utilització d’aquesta com a refrigerant en centrals tèrmiques de producció d’energia elèctrica.
Els efectes que pot produir la contaminació d’aigües poden ser els següents:
Efectes físics: com la pudor, canvi de color, enterboliment, fermentació, canvi de temperatura.
Efectes químics: com la disminució de la concentració necessària d’oxigen per a la vida aquàtica.
Efectes biològics: com la mort de plantes i animals o com la generació de malalties per a les persones.
Us passo la Web del Grup de Defensa del Ter (GDT) , són una associació ecologista formada per ciutadans compromesos que estimem el Ter, la vida i el medi natural, en la Web trobareu notícies vinculades a la recuperació de les fonts i a la denúncia per la contaminació de l’aigua per nitrats :
fonts naturals, aigua, muntanya i més 