Per anar a L’Alzina de la Font de la Rovira, millor es accedir per el camí que passa pel costat de la depuradora del municipi de Corbera de Llobregat i,
Cal seguir del camí a vall fins la Font de la Rovira.
És un exemplar d’alzina molt destacat per les seves dimensions.
Creiem que el tronc va quedar en part al construir-se el mur de contenció i protecció de la font.
Per tant, no hi podem veure el tronc que deu ser gruixut,
Però si te tres grans i gruixudes branques, amb gran capçada.
L’Alzina de Rafamans està al costat de la depuradora del municipi de Corbera de Llobregat i,
del camí que baixa a la Font de la Rovira en el municipi de Cervelló.
És un exemplar d’alzina (família de les fagaceae, gènere Quercus ilex),
que presenta un diàmetre de peu d’entre 0,60 – 1 m, copa de més de 10 m d’alçada i 10 m de diàmetre.
L’Alzina és un arbre que pot ser considerat un exemplar especial, ja que per les seves dimensions i antiguitat (és centenària) forma part de la història del municipi.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa: Agustí G. Larios, Helena Garcia Navarro
El Mirador de l’Alzina de cal Torres, es troba situada en el pla on antigament havia existit la masia.
Per anar-hi cal seguir el camí rural que surt de la carretera BV-2249, en algo més de cinc minuts arribareu al turonet que hi ha l’alzina de cal Torres.
Des d’aquest punt, es domina una amplia vista casi a 180 grau a la rodona.
Un paisatge en les que podem veure verdes muntanyes al fons.
Per les rodalies, magnifiques vinyes i ven cuidades.
A prop de l‘Alzina centenària, hi han varis xiprers.
També, varies oliveres a un nivell més baix.
Petits grups de pinedes aquí i allí…
I de lluny la muntanya de Montserrat
Per últim, en la part principal, on estaria la propiamen la masia, hi ha varis arbres molt vells.
El Molí de l’Alzina es troba situat al vessant meridional de la riera de Marganell, en una zona d’obaga coneguda com a bosc del molí i a prop de can Ferreroles Nou, en el municipi de Castellbell i el Vilar.
Historia:
Entre les propietats que depenien del senyor del castell de Castellbell, l’any 1328, incloses per tant al seu terme, hem d’esmentar les que formaven part dels masos de la Calsina, avui del terme de Marganell, i de Vilamarics, del terme de Monistrol de Montserrat.
El 3 de juny de 1390, un dels castlans de Castellbell, Humbert de Palau, nomenà batlle del terme a Pere de Vilamarics, de Monistrol de Montserrat. No gaire lluny de Vilamarics es construí un molí fariner.
Cal arribar, però, al segle XVI per a conèixer les primeres notícies. Aleshores, el molí pertanyia al mercader Francesc Casamitjana, ciutadà de Barcelona.
El 3 de febrer de 1532 va vendre les seves propietats al sastre monistrolenc Cebrià Alsina, que el revengué al seu germà Antoni, mentre ell es construïa un casal, amb tina i bótes, a la partida de terra anomenada “la riera de Mandrosa”.
Antoni Alsina posseïa, com hem dit, l’any 1597, el “molí fariner ab la mola molent, rodet y altres aparatos y ab dos casals en dit moli construhits y edificats y ab sa resclosa o paxera”. També constava com a propietari d’una peça de terra de quinze jornals de llaurada, anomenada “la Roureda o Raureda”.
El moliner també tenia bestiar, per això havia comprat al seu veí Jaume Joan, àlies Tàpies,
El 2 de setembre de 1585, el dret de fer pasturar el seu ramat a l’heretat del mas de les Tàpies.
Tanmateix, va comprar al mateix veí, l’any 1590, les peces de terra anomenades “la Buyga den Janovés”, “la Carbonera” y “lo ort de Joan Xich”.
El 15 de juny de 1598 Antoni Alsina va comprar a Jaume Playà, amo del mas Ferreroles, el dret de fes pasturar el seu bestiar a la seva heretat.
La documentació estudiada per Joan Valls arriba fins els nostres dies i recorda quan va fer les entrevistes als actuals propietaris i diu que recordaven com es baixaven les moles pel molí, des de la pedrera que hi havia prop de Sant Benet, no gaire lluny el monestir de Santa Cecília de Montserrat. Ho feien amb una tirallonga d’animals, i en els pendents les feien rodolar amb uns eixos per a frenar-les.
El moliner treballava per als habitants de tota la rodalia.
Habitualment es molia blat per a fer farina, però en èpoques de crisi, com a la darrera guerra del 1936-1939, es molia el blat de moro, per a fer pasta de sèmola. Tenien molta aigua, que es recollia, entre d’altres, del torrent del Brogit, de manera que a l’hivern es podia moldre cada dia, però a l’estiu calia fer-ho tan sols durant dues o tres hores al dia, i deixar que la bassa es tornés a omplir.
Va estar en funcionament fins l’any 1982.
Riera de Marganell en l’actualitat
Es tracta d’un molí del tipus B segons la tipologia de Bolòs (1993). És a dir, amb bassa però sense pou. Pren l’aigua de la riera i arriba a la bassa per una canalització soterrada que passa per sota l’atri del molí. La bassa té una capacitat d’ un milió set cents mil litres. Només té paret construïda en forma de “U” a la zona edificada, on l’aigua està en contacte amb el molí. La resta de la bassa és terreny natural. L’aigua arriba al rodet mitjançant un baixant de fusta quan s’aixeca la portella, que és d’aram. Es feien dues moltes al dia; una al matí i l’altra a la tarda. En una hora es podien moldre 50 k de farina.
Es tracta d’un molí molt especial, no només per la seva antiguitat i el seu llarg funcionament. També per haver-se mantingut dins la mateixa família durant més de cinc segles, que ha sabut preservar-ne els trets constructius. Però, sobretot, pel seu estat de conservació i el manteniment de la maquinària. Així, doncs, hi podem observar totes les parts d’un molí fariner, des de la carcaba fins el banc i l’alçador. A les parets de l’obrador hi ha ple d’inscripcions grafiades amb les moltes de cada client, a modus de gran palimpsest.
Per davant hi passava l’antic camí de Manresa a Montserrat. Conserva a més, el celler, dues tines, corts, corrals i altres edificacions productives. En la planta pis hi vivien els moliners i damunt la cuina es conserva l’habitació del mosso.
Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Observacions:
La tradició oral familiar que ha passat d’una generació a l’altra afirma que la construcció del molí es realitzà l’any de la descoberta d’Amèrica (1492). Els documents no ho desmenteixen. Així ens ho ha transmès directament la Maria Rosa Viladoms Alsina, l’actual propietària i descendent directa dels primers propietaris.
Per fora, es poden veure pedres de molí o fragments d’antigues pedres que havien servit i es van canviar pel desgast. La propietat també conserva tota mena d’eines relacionades amb la vida del molí durant centúries.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch
Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
La Bassa gran de Canadell esta situada en un extrem al nord de la masia de can Canadell de Calders,
al costat de l’Alzina gran i cruïlla de camins.
Aquesta Bassa era per beure els remats, actualment hi ha ocàs i altres animalons; en moments crítics d’aigua en el bosc per falta de pluges com els actuals, es un punt que si pot contar…
Deu ser molt antic, les parets estan molt desgastades,
Pràcticament es rectangular, en una de les parts fa com baixada perquè el bestiar pugues accedir-hi fàcilment a beure aigua.
Hi ha un portal, que des de la masia es pot accedir-hi,
al seu costat i algo elevada es troba una vella i gran pica.
La Bassa esta encerclada en la part que dona al bosc, per evitar accidents.
Text del Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Bosquet de cal Pons està situat en la Colònia Pons de Puig-reig.
Dades històriques de la Colònia Pons :
Josep Pons, l’any 1875, comprà els terrenys de Cal Garrigal -que posteriorment amplià amb la compra de més terrenys de masies dels voltants- amb la intenció de construir-hi una colònia industrial.
L’any següent obtingué el permís d’aprofitament industrial de l’aigua del riu Llobregat i seguidament féu construir la resclosa, el canal, la sala de turbines i la fàbrica, que s’inaugurà l’any 1880.
Al costat de l’espai industrial es començaren a construir, també, els habitatges on haurien de viure els treballadors de Cal Pons.
Aquests habitatges, construïts en dues etapes diferents (1875 i 1890), formen el carrer d’Orient, el més emblemàtic de la colònia.
Els majordoms i els encarregats vivien en pisos annexos a la fàbrica, mentre que els habitatges del carrer de la Baixada i de la plaça del Centre, on hi havia la botiga, el cafè, la fonda, el forn de pa i altres serveis, foren ocupats per famílies vinculades als serveis de la colònia.
Amb el nom de Bosquet de Cal Pons es coneix el conjunt arbrat de bosc i jardins que els Pons van plantar a l’entorn de l’església i les torres. A la zona del jardí destaquen el passeig de plataners, que va de l’església a la Torre Vella, i el de rosers i til·lers, entre ambdues torres.
Uns espais centrals a manera de rotonda mostren exemplars de tota la vegetació representada: cedres, alzina, llorer, llorer-cirer, palmeres, exelses, etc. El jardí també té castanyers d’índies, lledoners, boix grèvols, i tapissant el sòl, gessamí d’hivern, vinca i heura.
A la plaça de Sant Josep s’aixequen altívols cedres, envoltats de gessamí d’hivern i heura, palmeres, margallons, excelses i lilàs.
El bosquet pròpiament dit es format per cedres, alzines i lledoners, amb un sotabosc de boix, galzeran i garrics. Tot el conjunt era regat per un sistema complex de canalització d’aigua que s’emmagatzemava en uns dipòsits que encara es conserven; era cuidat per tres jardiners.
Observacions:
El Bosquet de Cal Pons es un jardí històric, que segons la definició proposada per la Carta de Florència (1981), redactada pel Comitè Internacional de Jardins Històrics (ICOMOS-IFLA) i impulsada per la UNESCO: “una composició arquitectònica i vegetal que, des del punt de vista de la història o de l’art, té un interès públic i com a tal està considerat com un monument”.
En aquest sentit, un jardí històric és un paisatge cultural reduït, modelat per la mà de l’ésser humà, que s’ha mantingut al llarg del temps fins arribar als nostres dies, i al qual l’hi atribuïm un significat social, històric o artístic rellevant. Més enllà d’aquesta definició sintètica, la Carta de Florència atribueix una dimensió transcultural als jardins històrics. En efecte, els jardins històrics són: “l’expressió de les estretes relacions entre la civilització i la naturalesa, un lloc pel gaudi, propici a la meditació o el somni.
El jardí assoleix així el sentit còsmic d’una imatge idealitzada del món, un “paradís” en el sentit etimològic del terme, però que dóna testimoni d’una cultura, d’un estil, d’una època i a vegades de l’originalitat d’un creador”. La legislació catalana, espanyola i internacional en matèria de patrimoni inclouen entre les seves figures de màxima protecció els jardins històrics. Sota aquesta catalogació s’inclouen, generalment, tres tipus d’espais bàsics: els jardins privats, els jardins botànics i els parcs urbans.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
fonts naturals, aigua, muntanya i més 