Els arbres i vegetació en general poden estar exposats a les inclemències dels efectes de l’hivern, com gelades, boires prolongades i grans nevades, arribant a posar en perill la seva existència o produir danys importants.

De l’enciclopèdia.cat llegim en “ L’hivern silenciós “ :

A les boscanes decídues l’hivern és l’estació més tranquil·la, l’època de la quietud i el silenci. El bosc descansa en molts sentits i de diferents maneres; la majoria d’ocells han migrat i la seva xerradissa sorollosa s’ha aturat fins a la primavera. Molts mamífers, amfibis i rèptils entren en una fase de letargia o hibernació i pràcticament sembla que hagin desaparegut del bosc.

Els insectes i altres artròpodes moren, o bé passen l’hivern en estat letàrgic o en forma de larves o pupes immòbils. Fins i tot les llavors entren en una fase de letargia: tot i que podrien haver germinat en el moment de madurar i caure, retarden la germinació fins a la primavera per diferents mètodes.

Els arbres i els arbustos es troben inevitablement exposats al fred i a altres condicions adverses. Les plantes herbàcies, en canvi, passen l’hivern en forma de llavors, de bulbs o de rizomes i d’aquesta manera eviten els rigors de l’estació: les llavors sota la virosta, i bulbs i rizomes sota terra.

Per a arbres i arbustos, l’estació freda comporta el risc addicional de la possible formació de glaç als teixits de les seves parts aèries, que pot causar la mort del vegetal, bé per deshidratació i danys físics causats per la formació de cristalls de glaç, bé per alteracions en l’estat col·loïdal del citoplasma cel·lular o en la permeabilitat de les membranes plasmàtiques a baixa temperatura.

Els mecanismes destinats a prevenir aquests danys constitueixen un procés anomenat enduriment, l’única manera de resistir amb eficàcia les glaçades.

En aquest procés se succeeixen diferents fases: en primer lloc un pre-enduriment, que es dóna quan la temperatura encara és per sobre dels 0°C, i comporta un ràpid increment de la concentració de sucres en els sucs cel·lulars.

L’enduriment pròpiament dit es produeix durant la primera setmana de glaçades, al final de la tardor, quan la temperatura se situa entre els -3 i els -5°C. Comporta canvis en l’estructura col·loïdal del citoplasma cel·lular (principalment reduint el contingut d’aigua) i en la permeabilitat de la membrana plasmàtica, cosa que assegura que no es produeixin danys cel·lulars per formació de cristalls de glaç i permet a la planta suportar temperatures de fins a -30°C.

La fase d’enduriment final incrementa la resistència a la congelació i les parts aèries de la planta esdevenen pràcticament inactives.

En condicions de laboratori, s’ha comprovat que es pot sotmetre una planta a congelació amb nitrogen líquid a -196°C sense que es formin cristalls de glaç i es pot invertir el procés de vitrificació o congelació absoluta sense dany si es descongela la planta de manera adequada, pas a pas. Les arrels, que mai no es veuen exposades a l’acció del fred com les parts aèries de la planta ni han de resistir inclemències tan extremes, sempre es mantenen poc o molt actives i constitueixen una reserva important de saba i de substàncies nutritives que es podran utilitzar durant la següent estació de creixement fins que les fulles puguin reprendre la seva activitat sintetitzadora.

Les espècies acomoden els seus processos d’enduriment a la temperatura de les regions on viuen. El roure pènol (Quercus robur) i el plàtan fals (Acer pseudoplatanus), per exemple, són molt més resistents a la congelació que altres espècies dels gèneres respectius pròpies de zones més occidentals d’Europa, de clima menys continental…

…Més avall, sota la neu, l’activitat al sòl s’ha reduït però no s’ha aturat del tot. Les fulles caigudes van desapareixent, consumides i digerides per cucs, bacteris, fongs i una miríade d’artròpodes, que al seu torn serveixen d’aliment a musaranyes (Sorex, Crocidura, Blarina) i talps (Talpa, Mogera, Parascalops, Condylura). Moltes de les llavors que han quedat mig colgades a la virosta són desenterrades, una darrere l’altra, pels ocells que es passen l’hivern al bosc i per petits mamífers com ara els talpons (Microtus, Eothenomys).

Hi ha ocells que emmagatzemen determinats tipus de llavors, com és el cas del gaig europeu (Garrulus glandarius), que té el costum d’enterrar aglans per menjar-se’ls a l’hivern i contribueix així, sense voler però ben activament, a la regeneració de les rouredes.

Els ocells i els mamífers de bosc que es mantenen actius durant l’hivern pateixen taxes de mortalitat elevades, sobretot en hiverns rigorosos durant els quals molts moren de fred o de gana. Per a aquests animals algunes espècies d’arbres i arbustos de les boscanes decídues que no perden la fulla a l’hivern, com ara els grèvols (Ilex) i el teix europeu (Taxus baccata), són particularment importants; els proporcionen refugi, sobretot als ocells i, en el cas dels grèvols, les seves fulles i llavors són una font d’aliment essencial.

D’Alerta Forestal, us passo una informació sobre, “ Les nevades a cotes baixes són més greus per als boscos” :

Si voleu saber més sobre aquest tema d’avui, podeu accedir a CREAF :

https://ddd.uab.cat/pub/butcre/butcre_a2018m2n53iCAT/index.html.5

Com hem vist, si que afecta les inclemències dels efectes de l’hivern al arbres i vegetació.

Recull de dades : enciclopèdia.cat i altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé