Aquest recorregut es va fer durant la jornada de l’esport de l’any 2006.
1- FONT DELS BALSOS.
Podem arribar-hi pel propi camí de la font, que agafem cap al nord, poc després d’entrar al camí de l’Aregall, vora el cementiri.
Situada al caire de l’espadat deixat per la pedrera, una bona alzina ens mostra el seu emplaçament.
Aigua molt fresca a l’estiu i calenta a l’hivern que raja amb un doll abundantíssim. En èpoques de secada continua sortint amb la mateixa intensitat al costat d’una pica de pedra baixa que servia per abeurar-hi el bestiar de Cruïlles.
2- FONT FRESCA.
Coneguda amb aquesta denominació per la frescor de la seva deu, amb una veu migradíssima, que havia estat abundosa. Avui dia quasi sempres està seca.
Bellíssim racó, lloc ombrívol amb altes acàcies i alzines.
3- FONT D’AIGUAFREDA DE DALT.
Situada a la dreta abans de l’entrada a l’església, es va refer amb motiu dels 1.100 anys d’Aiguafreda de Dalt.
Antigament era una font de dos brocs a diferent nivell, ja que un alimentava l’altre en el pla d’entrada a l’església on s’hi fan els aplecs.
Font dels Enamorats
4- FONT DELS ENAMORATS.
Queda al costat de la riera de Martinet i en el punt on comença la carretera que va cap a Aiguafreda de Dalt.
Hi ha una ceràmica amb un poema que diu:
“La parella enamorada / que els plau anar acostats / per a ell la font mes preuada / és la font dels Enamaorats”.
5- FONT DEL LLEÓ.
Situada al costat dret del torrent de la Llobeta. L’aigua rajava d’un gros cap de lleó i que avui encara enevinem malgrat haver estat trencada la ceràmica. També era anomenada la font del Xato, sembla ser perquè l’animal representat tenia el morro pla. La seva imatge va ser tant popular, que fins i tot serví per al paper moneda d’Aiguafreda.
6- FONT DEL PONTASCO.
Trobem avui aquesta font al costat llevant de la carretera de Ribes, davant del final del carrer Major, indret ara, amb un jardinet on antigament hi havia l’edifici anomenat “Portazgo”, conegut popularment com el Pontasco.
7- FONT DE LA PLAÇA.
Font pública situada a la cara nord de la plaça Major que es treia l’aigua amb un volant i mes endavant amb un motor
Font de la Plaça
Textos extrets del llibre : “Els noms tradicionals”
Per arribar al Roure de l’Angle, cal millor seguir el camí que surt des de Navarcles i que va a la Masia i les seves Fonts naturals de l’Angle, que ja us vaig presentar.
Cal seguir la pista rural, que us portaria a Viladecavalls i a la Colònia Jorba.
A uns 800 metres desprès de la masia de l’angle i a un costat d’una cruïlla de camins, esta aquest Roure.
Destaca perquè esta en un punt solitari, sense arbres i llaurat.
Esperanza Gil, ültima ermitana de Bellvitge junt al Pou – 1964
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Antic safareig i pou de can Riera – masia de 1684 – Hospitalet de LL.
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Brollador de la Plaça Mossen Homar – L’Hospitalet Ll.
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
Vistes de Can Clota – Esplugues de Ll.
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.
La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Dibuix de la Font del Comú de L’Hospitalet de Ll.
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
Antiga rectoria i font de Santa Eulàlia de Merida – L’Hospitalet de Ll.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
can Rigalt i la seva Font
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).
Aqüeducte de can Nyac entre L’hospitalet i Esplugues – al fons can Cervera
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
Horts al camí de la Fonteta de can Buxeres – L’Hospitalet de Llobregat
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet).
Casa de les aigües en Collblanc de l’Hospitaler de Ll. ( desapareguda)
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
Font de la Plaça de Constitució al carrer Major- L’Hospitalet de Ll.
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
Font de la Torrassa -1905 – L’Hospitalet de Ll.
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Torre de les Aigües a la Plaça del Repartidor – L’Hospitalet de Llobregat.
Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024
Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: “Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
L’itinerari avui serà amb cotxe que us permetre fer aquest recorregut. Inicieu a la Població de Sant Celoni direcció al Cor del Montseny ”Santa Fe”. A pocs quilometres i direcció a Viladrau, agafareu la pista forestal ben conservada i indicada, que s’inicia al costat de l’edifici conegut com el Convent.
Des d’aquí, seguireu direcció el Coll de Té, desprès aproximadament un quilòmetre, trobeu una corba forta teniu a la vostra dreta la Font del Conill, no es de gran cabal.
A uns dos quilometres , trobeu la cruïlla que deixeu a la dreta que porta a la Masia, avanç restaurant, del Coll de Te, a poc de tocar una caseta esta la Font del Prat
A l’esquerra i a peu de camí,.us cal pujar un caminet fins la Font del Coll de Té.
La seva aigua sobrant va canalitzada fins la propera bassa. ( Molta gent creu que l’aigua es la mateixa) Compta en caure !, es una forta pendent que us porta fins la font. En la tardor, la humitat i les fulles us podent fer relliscar !
Torneu a Can Prat, seguiu el camí que fa una certa baixada i al trobar una pedra gravada com “camí particular de Can Garolera “, parareu i deixareu el cotxe, per fer les dos fonts properes a peu, donat que el camí es molt pedregós.
Agafareu el camí de l’esquerra que anirà fent una certa pujada durant uns 20 minuts, fins la Font de Maria negre.
Te tres brocs amb molta aigua cada un d’ells. Esta la font en un lloc molt bonic. A pocs metres hi ha el Salt i Sot de Maria negre.
Seguiu la pista uns deu minuts, fins una corba, agafeu un sender més tapat per la vegetació, que baixa al sot de les Agudes , remunteu per el sender, a poc, teniu de fitxar-vos l’altre costar del torrent i a uns 15 metres per de munt, esta la Font d’en Pistola.
Es difícil arribar-hi, a poc a poc i amb precaució, us aproximareu fins la font, amb una forta pujada.
Teniu de tornar al cotxe pel mateix camí. Seguireu per la carretera particular de Garolera. Tranquils sense corre !, teniu moltes corbes en aquesta pista, el paisatge, la vegetació val la pena seguir camí a vall. Arribem a la Masia de Garolera, seguim, i trobeu a prop, en una corba del camí a la dreta la seva Font.
La pista segueix, fins la part nova de la zona industrial d’Arbúcies.
Son moltes les fonts del Municipi, com del Molí de les Pipes, Corbadora, del Ferro…
Mina l’Aulet
i a dins del mateix poble, molts Fonts – Pou.
Font d’en Vila a Arbucies
El recorregut el podem fer en una matinal amb cotxe. Arbúcies disposa de molts Restaurants que podeu gaudir de la seva cuina casolana. També, direcció a Hostalric trobareu una Àrea de Pic Nic.
Son mes de trenta fonts les que podem avui en dia poder visitar i conèixer en el Municipi de Terrassa. Totes son periòdicament controlades sanitàriament.
Per visitar cinc d’aquestes fonts, us situareu a la sortida de Terrassa en la carretera que va a Rellinars, la B-122 us desplaçareu fins el quilòmetre 3, on trobareu a la dreta l’entrada a la Finca de Can Amat – Egara.
A l’altra banda de l’entrada entre el límit entre els conreus i el bosc, trobareu, la primera font., la Font del Botó , es difícil de trobar, donat que en moltes ocasions està tapada per les bardisses, ens fitxarem en anar per un camí marcat amb senyals amb ratlla groga, al poc a l’esquerra en una petita explanada esta aquesta font.
Des de fa molts anys està seca.
El seu esquelet encara el podeu veure, per perpetuar en el record… de molts Terrassencs
Cal que us aneu al quilòmetre 4.600, agafareu un camí a la dreta, amb una cadena que no permet accedir amb vehicles, acta seguit trobareu tres camins vosaltres pujareu pel del mig, ens fitxarem que al costat del mateix torrent (esquerra) esta la Font de l’Alba.
Era d’aquelles fonts que la gent feia cua per agafar-hi aigua amb garrafes…es deia que era d’aigua molt excel·lent. En èpoques de gran sequera pot no donar-hi aigua.
Si agafeu el camí de la dreta, a uns vint minuts esta La Font del Senyor Ramon, i des d’allí hi ha camins que us portarien a altres. Tornem a la carretera, seguim uns metres i agafarem el camí de Can Guitart, en les seves rodalies trobarem tres fonts.
Es un camí ample i ben arranjat, seguirem aquest que en uns cinc minuts arribarem a la riera. Pujarem un 30 metres per dintre de la riera i al poc, a l’esquerra un sender puja un 70 metres fins a un petit torrent on esta en el vell mig la Font del Racó.
Es un lloc molt bonic, humit i solitari. L’aigua de la Font es barreja amb la del torrent.
Tornem a situar-nos en el camí de Can Guitart, seguirem fins trobar un camí a la dreta que està tancat amb una cadena, passarem i agafarem un altra, també, a la dreta, fa una certa pujada, a uns deu minuts i en una corba del camí, surt a l’esquerra un sender que ens porta a la Font del Cireret. Impressionat es la verdor que rodeja sempre les parets de la font.
Es una gran cisterna, te una aixeta per regular el seu important cabal. Va ser construïda l’any 1703.
Segons un mosaic que trobem sobre la font, a la seva esquerra. Al costat, tenim un altre que ens recorda de “ Respetad la Fuente y el Bosque ” i a la seva part superior dreta, un altra amb la data de restauració en l’any 1878, amb una imatge, que podria ser de Sant Miquel… Posteriorment ha tingut varies restauracions durant el segle XX.
Torneu a estar, en el camí de Can Guitart, on esta la cadena. Seguireu uns metres direcció a la Masia.
A poc i a l’esquerra i sota del camí unes escales ens baixaran fins la Font de l’Olm.
L’antic del Pantà de la Xoriguera, aquest Pantà al Febrer de l’any 1944, va ser destruït per un fort temporal, sols queda un únic tros del pantà que encara podeu trobar en peu.
Situat a peu de la carretera, direcció a Terrassa, sobre el quilòmetre 4, tenim un camí a la dreta que porta a les restes del Pantà de Xoriguera. Actualment, en lloc d’aigua, tenim una gran vall plena de vegetació.
Donarem com a punt final de l’itinerari en aquest punt. Caldrà destacar que el recorregut el podrem fer en un matí.
Des de fa anys sabem, per les analítiques periòdiques que es fan, ens indiquen que moltes fonts naturals d’aigua d’arreu de Catalunya no son potables, perquè presenten nivells de contaminació alts o molt alts.
La contaminació de l’aigua és la contaminació dels cossos d’aigua, generalment com a conseqüència d’activitats humanes.
Les masses d’aigua inclouen, per exemple, llacs, rius, oceans, aqüífers i aigües subterrànies (fonts naturals).
La contaminació de l’aigua resulta quan s’introdueixen contaminants al medi natural.
Així es distingeix la contaminació segons sigui calorífica, física, química o biològica que afecta l’aigua dolça o salada a la natura.
És a dir, és la modificació de les característiques d’unes aigües donades de manera que es provoqui una alteració mesurable d’aquestes, en especial si això comporta un perill de canvi a l’ecosistema al qual pertany o de salut a l’home o d’altres espècies.
Les causes principals de la contaminació de l’aigua dolça a la Terra pot provenir d’orígens diferents:
Domèstic: aigües procedents de la neteja personal, la neteja de la llar,etc. Els residus humans i d’origen animal, quan es barregen amb l’aigua, originen les aigües residuals o fecals. Aquestes aigües han de ser tractades per eliminar tant els residus sòlids com la matèria orgànica que arrosseguen, abans d’abocar-les als rius o a la mar.
Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides i per les deposicions i els purins dels animals de les granjes (vegeu també: zona vulnerable).
Industrial: aigües alterades per residus d’origen diferent, com els residus metàl·lics pesants (mercuri, plom, etc.).
Un tipus molt marcat de contaminació tèrmica industrial de l’aigua és la utilització d’aquesta com a refrigerant en centrals tèrmiques de producció d’energia elèctrica.
Els efectes que pot produir la contaminació d’aigües poden ser els següents:
Efectes físics: com la pudor, canvi de color, enterboliment, fermentació, canvi de temperatura.
Efectes químics: com la disminució de la concentració necessària d’oxigen per a la vida aquàtica.
Efectes biològics: com la mort de plantes i animals o com la generació de malalties per a les persones.
Us passo la Web del Grup de Defensa del Ter (GDT) , són una associació ecologista formada per ciutadans compromesos que estimem el Ter, la vida i el medi natural, en la Web trobareu notícies vinculades a la recuperació de les fonts i a la denúncia per la contaminació de l’aigua per nitrats :
El Camí de Sant Jaume en català, en gallec: Camiño de Santiago; en castellà: Camino de Santiago; en occità: Camin de Sant Jacme; en francès: Chemin de Saint Jacques.
És una ruta que recorren els pelegrins procedents d’Espanya i de tota Europa per a arribar a la catedral de Santiago de Compostel·la, on es veneren les relíquies de l’apòstol Sant Jaume.
Durant tota l’edat mitjana va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i en l’època actual ha tornat a prendre un gran auge.
No hi existeix un únic recorregut, sinó que hi ha moltes rutes d’accés al camí més conegut que és l’anomenat Camí francès de Sant Jaume.
Segons la história, el culte a Sant Jaume a la Hispània romana era desconegut, fins que vers l’any 814 es trobaren les relíquies de l’apòstol
i a partir de llavors, Compostel·la es convertí progressivament en un centre de pelegrinatge reben el seu impuls definitiu durant la primera meitat del segle XII, ajudat en part pel Còdex Calixtí.
Molts dels primers pelegrins procedien de regions d’Europa pioneres en l’aportació de novetats musicals.
Partint alguns del nord, i altres de zones més cèntriques de França, havien passat per llocs de culte com Chartres i Tours, on van poder escoltar les melodies que tot l’Occident cristià considerava el veritable llegat del papa Gregori I.
Poc importava que aquells que venien del nord d’Itàlia i que havien hagut de creuar els Alps i els Pirineus els diguessin que en el seu lloc d’origen, el ritu litúrgic era més antic i venerable que aquest al que ells anomenaven romà.
Tampoc importava molt que una vegada endinsats en territori hispànic i reunits els pelegrins de diferents procedències entorn d’un mateix Camí fessin una parada en algun monestir del camí i allà se’ls parlés, no sense nostàlgia, d’una litúrgia que no feia molt era l’element unificador enfront de les hosts musulmanes que des de feia segles ocupaven bona part del territori hispà.
Després de les edats mitjana i moderna, el Camí va perdent importància.
Per a l’Any Sant Compostel·là de 1993, el govern autònom gallec va decidir potenciar el seu valor com a recurs turístic, no només pel pelegrí religiós, i va llançar la campanya Xacobeo 93, restaurant la ruta i les infraestructures pels pelegrins.
Va assolir la col·laboració de les comunitats per les quals travessa el Camí.
Des de llavors, fer el recorregut a peu, amb bicicleta o a cavall és una destinació popular que reuneix l’element religiós, espiritual, esportiu, cultural, econòmic, etc., tal com ha vingut ocorrent des del principi a través dels segles.
El camí es troba indicat per fletxes pintades de groc, pals i altres senyals.
Es passa per Monestirs, ermites, convents, …
rius, pantans i ponts,
i natura,
fonts naturals,
arbres monumentals, boscos de tot tipus
Boscos casi màgics
i camps…
L’actual Camí de Santiago és el sender de Gran Recorregut 65, amb les seves variants.
El 1993 fou considerat Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO,
i el 2004 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia com a lloc de peregrinació i de trobada entre persones i pobles que, a través dels segles, s’ha convertit en símbol de fraternitat, vertebrador d’una consciència europea.
El Camí Català de Sant Jaume té el punt més principal al Santuari de Montserrat, unió dels camins barceloneses, tarraconenses i gerundenses,
Monestir de Montserrat (Catalunya)
i també dels provinents de França. Des de Montserrat va direcció a Lleida i Saragossa on se uneix al Camino Xacobeo del Ebro.
Us passo el recorregut del camí de Sant Jaume des de la frontera de Girona amb França, Montserrat, Lleida i fins l’Aragó :
El dia 30 d’0ctubre de 2013, vaig fer la presentació del que seria el Blog :
Fonts Natural, Aigua, Muntanya i Mes…,
gràcies a valuosa experiència de Julià Sanz qui em va ajudar a crear aquest Blog i animar-me a seguir amb ell.
Al principi i durant els primers mesos van ser articles esporàdics, amb poca experiència en el redactat , amb pocs seguidors i poques visites.
Mig any després d’iniciar el Blog, vaig decidir, que cada dia sortís un article de temes variats i que toqués una diversitat de temes sobre natura i medi ambient,
amb material fotogràfic bàsicament propi o dels col·laboradors, amb imatges actuals o antigues del meu Arxiu Rasola, realitzat durant mes de 45 anys de la meva vida.
Els temes, com molts seguidors sabeu, són, les Fonts naturals, Pous, Rius, Rescloses,
grans o petits pantans de Catalunya, Aiguamolls, Arbres, Horts,
Llegendes, Llibres recomanats, Refranys i Dites Populars, Itineraris o Rutes, Informació de temes actuals i un llarg etc.
Veient el gran interès pel Blog, vaig ampliar temes i els divendres, dissabtes i diumenges des de fa uns anys, publico dos temes en cada dia d’aquests.
Si l’actualitat o notícia ho requereix, en qualsevol moment he publicat algun article i en pocs minuts ha sortit al blog.
Amb aquests set anys han sortit 2.923 articles, amb més de 25.000 fotografies i imatges publicades, amb un total de més de 508.000 visites.
Des del Blog i amb l’aniversari d’avui, voldria expressar la meva gratitud als col·laboradors que ajuden voluntàriament aportant fotografies, a tota la gent que seguiu el Blog,
i molts sé que ho feu dia a dia, aquells que m’han donat informacions i dades amb les que poder ampliar o corregir alguna errada.
Per tant, entre tots vosaltres feu que segueixi aquets bloc.!
Avui fem ull a una gent entusiasta i voluntària com són, El Grup de Defensa del Ter (GDT), i en la seva Web llegim :
“Va néixer l’any 1989 amb l’objectiu de recuperar la vida i l’entorn de la Conca del Ter.
A partir de l’interès pel riu i de la preocupació per totes les problemàtiques que hi fan referència, el GDT ha ampliat l’àmbit de la seva actuació a multitud de temes relacionats amb el medi ambient.
Actualment podem dir que el seu àmbit d’actuació territorial va més enllà de la Conca del Ter…”
——————————————– —————————————-
Font de la Cadarnera de Manlleu
Cal dir que fan un control de la qualitat de l’aigua de totes les Fonts Naturals d’Osona i el Lluçanès i moltes activitats relacionades amb les Fonts, us passo l’enllaç :
fonts naturals, aigua, muntanya i més 