El molí paperer de Constantí, també conegut amb els noms de molí d’Escaladei i molí de Rodolat —en referència al nom dels propietaris.
A començaments del segle XV ja trobem la localització de molins relacionats amb la indústria paperera al terme de Centcelles.
Les parets de l’edifici del molí paperer tenen una amplada que va de 50 a 60 cm i formen un rectangle de 14×17 m. Encara que avui dia el veiem en ruïnes, hi podem observar una planta baixa i tres pisos. La planta baixa s’hi trobava l’entrada i a la resta hi havia les dependències del molí paperer el qual tenia una alçada considerable. En el primer pis hi havia la cuina, on encara es pot observar les restes d’un forn de pa.
També hi ha una estança amb una finestra que donava a l’entrada; la resta d’aquest pis estava ocupat pel sostre alt de la planta baixa. El segon pis està derruït. Pel que fa a l’últim pis, també derruït, s’hi trobava la sala secadora del paper, tal com ens indiquen les finestres que envolten el perímetre que encara està en peu.
Arran de la paret de l’edifici circula la séquia de l’aigua. Avui dia, només s’hi poden observar els orificis de la paret i els diferents nivells de circulació de l’aigua, la qual cosa permet deduir que hi havia tres rodes propulsores dels martells.
A l’entorn de l’edifici hi ha un hort i dos corrals, i a la banda esquerra una construcció d’alçada inferior, la qual és possible que fos un magatzem.
Els materials utilitzats són pedres de riu i morter. També hi trobem unes arcades de maó, a la sala del molí, formant arcs de mig punt.
El Molí de Constantí esta a la sortida del poble per l’Avinguda de les Forques, direcció a la Vila romana de Centcelles i a la dreta del riu Francolí.
Us passo la seva historia:
L’origen del molí de Constantí data de finals del segle XIV, ha patit, però, ampliacions diverses al llarg del temps.
Fou propietat de l’arquebisbat fins al 1688, a partir d’aquesta època passà a ser propietat de la vila de Constantí, amb diferents arrendataris.
A finals del segle XIX l’edifici es va eixamplar per la banda nord i s’hi ubicà un molí d’oli, que més tard servirà per triturar sofre, en comptes d’usar energia hidràulica s’usen mules per moure el molí.
Ha passat per molts arrendadors i persones, entre ells, l’arquebisbe Ènnec de Vallterra, el qual ocupà la seu tarragonina entre els anys 1380 i 1407, any de la seva mort.
Després va ser arrendat per Milta, el 1688
L’arquebisbe Josep Sanchís va cedir el molí a la universitat i vila de Constantí, a canvi de 18 dobles d’or pagades el 29 d’agost.
Setze anys més tard (1704) consta com a moliner Josep March, natural de Vila-Rodona.
Hi ha molts més descendents i arrendadors que es beneficiaren d’aquest patrimoni.
Conjunt de diverses edificacions que contenen la part antiga del molí original i les ampliacions de segles posteriors.
El molí és un dels que està en més bon estat de tots els que estaven accionats per aigua en aquesta zona.
Generalment s’utilitza per moldre blat.
El rec o canal passa pel costat de la finca o molí.
La Font de la Brià es una de les fonts urbanes d’osmosis inversa d’aquesta localitat.
Situada a prop del Pont de Blasco, a l’antiga carretera nacional 340,
I al costat mateix està “ el Hogar del Jubilado”, també hi ha un parell de pistes de petanca, un jardí amb bancs i una reproducció de una mola de molí d’oli.
La font te tres aixetes amb polsador estan dins del cobert de la caseta;
l’aigua cau a una pica allargada i comuna a les tres aixetes.
Durant el segle XIX hi havia una gran producció de cànem, per fer cordes, espardenyes, teixits, veles…
Per això can Brustenga i can Barbany de Santa Eulalia de Ronçana, van construir les dues basses,
una de cada propietat i una al costat de l’altre.
S’omplen amb l’aigua del rec del Molí d’en Vendrell.
Són unes basses casi quadrades, i de poca profunditat.
Servien per amarrar el cànem entre deu o dotze dies desprès es posava assecar i amb una bregadora separaven les fibres, finalment es pentinaven per fer una tria de més qualitat,
Actualment abandonades s’omple de vegetació i fa difícil observar-les,
estan separades per una tanca de filferro gruixut.
El Safareig de can Xiol esta a prop del carrer industria, al sud del terme municipal, en el Barri Xiol, camí de can Coll de Lliçà de Vall.
Historia:
En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol.
Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover.
Per aquest sector hi passa la mina de can Coll, que té un origen com a mínim a l’època medieval. La primera referència documental que se’n coneix és un establiment fet pel Reial Patrimoni l’any 1398. Al seu inici tenia com a finalitat principal proporcionar la força motriu per fer anar els diversos molins que es trobaven al llarg del seu curs i, secundàriament, crear algun petit regadiu. Amb els anys l’aigua de la mina es va utilitzar per a d’altres funcions: el regadiu es va ampliar amb una horta d’extensió considerable a la part final del canal.
La mina també proveïa les diverses basses d’amarar cànem, un conreu que va ser molt important a la zona fins a principis del segle XX, un pou de glaç a can Coll i diversos safarejos o rentadors.
En aquest sector la mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Vitorino) i el rentador.
El molí ja està documentat a la segona meitat del segle XVIII. Del rentador no en coneixem notícies antigues. Sabem que el rentador de les Casetes, de característiques similars, fou construït pels volts de 1910. Probablement el rentador de can Xiol es va construir també en aquesta època, encara que no es pot descartar que fos una mica anterior.
A redós de can Xiol s’hi va anar construint la resta del barri, probablement a finals de segle XVIII o principis del XIX, ja que moltes de les cases ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818.
En aquest rentador hi anaven a feinejar les dones del barri Xiol i de més enllà.
Rentador o safareig emplaçat al barri Xiol, pocs metres darrera la casa de can Ton i can Vitorino, que antigament havia estat un molí fariner. Es nodreix amb aigua que prové de la mina de can Coll, que discorre en paral·lel al camí que anava antigament cap a la masia de can Coll, que es troba uns 500 m al nord. El rentador es troba adossat a un marge del camí i té una planta rectangular força allargada (mesura 7 metres de llarg per 0,45 d’ample).
És obrat, o probablement refet, amb ciment i té una lleixa inclinada feta de maons. L’aigua entra directament de la mina pel costat nord i, pel costat oposat, segueix soterrada cap a can Ton i can Vitorino, mentre que un ramal és desviat lateralment cap a una petita bassa o estany on actualment hi ha oques. És l’antiga bassa del molí.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultaral – Diba.
La Font del Remei , esta situada a prop de l’ermita del Remei en el municipi de Ripoll. Antigament es coneixia com la Font del Joncar.
Podem observar en l’estructura de la font, hi ha el broc dins d’un sol, també, per de munt , hi han tres brocs molt junts que feien de sobreeixidors. I més amunt esta gravat a la paret, el nom de J. Vaquer i l’any : 1947, data de la seva construcció.
Te uns abeuradors en cada costat, que l’amo de la finca de can Blancot, portava a abeurar els animals de la granja.
Com a taula, es va treure la mola de l’antic Molí fariner de Sant Quintí, dels terrenys de la finca, situat front de la font. a l’ombra d’uns arbres.
Actualment, l’abundant font no raja l’aigua, donat a uns moviments de terres. Consta que l’any 2003 encara brollava.
El Molí de l’Alzina es troba situat al vessant meridional de la riera de Marganell, en una zona d’obaga coneguda com a bosc del molí i a prop de can Ferreroles Nou, en el municipi de Castellbell i el Vilar.
Historia:
Entre les propietats que depenien del senyor del castell de Castellbell, l’any 1328, incloses per tant al seu terme, hem d’esmentar les que formaven part dels masos de la Calsina, avui del terme de Marganell, i de Vilamarics, del terme de Monistrol de Montserrat.
El 3 de juny de 1390, un dels castlans de Castellbell, Humbert de Palau, nomenà batlle del terme a Pere de Vilamarics, de Monistrol de Montserrat. No gaire lluny de Vilamarics es construí un molí fariner.
Cal arribar, però, al segle XVI per a conèixer les primeres notícies. Aleshores, el molí pertanyia al mercader Francesc Casamitjana, ciutadà de Barcelona.
El 3 de febrer de 1532 va vendre les seves propietats al sastre monistrolenc Cebrià Alsina, que el revengué al seu germà Antoni, mentre ell es construïa un casal, amb tina i bótes, a la partida de terra anomenada “la riera de Mandrosa”.
Antoni Alsina posseïa, com hem dit, l’any 1597, el “molí fariner ab la mola molent, rodet y altres aparatos y ab dos casals en dit moli construhits y edificats y ab sa resclosa o paxera”. També constava com a propietari d’una peça de terra de quinze jornals de llaurada, anomenada “la Roureda o Raureda”.
El moliner també tenia bestiar, per això havia comprat al seu veí Jaume Joan, àlies Tàpies,
El 2 de setembre de 1585, el dret de fer pasturar el seu ramat a l’heretat del mas de les Tàpies.
Tanmateix, va comprar al mateix veí, l’any 1590, les peces de terra anomenades “la Buyga den Janovés”, “la Carbonera” y “lo ort de Joan Xich”.
El 15 de juny de 1598 Antoni Alsina va comprar a Jaume Playà, amo del mas Ferreroles, el dret de fes pasturar el seu bestiar a la seva heretat.
La documentació estudiada per Joan Valls arriba fins els nostres dies i recorda quan va fer les entrevistes als actuals propietaris i diu que recordaven com es baixaven les moles pel molí, des de la pedrera que hi havia prop de Sant Benet, no gaire lluny el monestir de Santa Cecília de Montserrat. Ho feien amb una tirallonga d’animals, i en els pendents les feien rodolar amb uns eixos per a frenar-les.
El moliner treballava per als habitants de tota la rodalia.
Habitualment es molia blat per a fer farina, però en èpoques de crisi, com a la darrera guerra del 1936-1939, es molia el blat de moro, per a fer pasta de sèmola. Tenien molta aigua, que es recollia, entre d’altres, del torrent del Brogit, de manera que a l’hivern es podia moldre cada dia, però a l’estiu calia fer-ho tan sols durant dues o tres hores al dia, i deixar que la bassa es tornés a omplir.
Va estar en funcionament fins l’any 1982.
Riera de Marganell en l’actualitat
Es tracta d’un molí del tipus B segons la tipologia de Bolòs (1993). És a dir, amb bassa però sense pou. Pren l’aigua de la riera i arriba a la bassa per una canalització soterrada que passa per sota l’atri del molí. La bassa té una capacitat d’ un milió set cents mil litres. Només té paret construïda en forma de “U” a la zona edificada, on l’aigua està en contacte amb el molí. La resta de la bassa és terreny natural. L’aigua arriba al rodet mitjançant un baixant de fusta quan s’aixeca la portella, que és d’aram. Es feien dues moltes al dia; una al matí i l’altra a la tarda. En una hora es podien moldre 50 k de farina.
Es tracta d’un molí molt especial, no només per la seva antiguitat i el seu llarg funcionament. També per haver-se mantingut dins la mateixa família durant més de cinc segles, que ha sabut preservar-ne els trets constructius. Però, sobretot, pel seu estat de conservació i el manteniment de la maquinària. Així, doncs, hi podem observar totes les parts d’un molí fariner, des de la carcaba fins el banc i l’alçador. A les parets de l’obrador hi ha ple d’inscripcions grafiades amb les moltes de cada client, a modus de gran palimpsest.
Per davant hi passava l’antic camí de Manresa a Montserrat. Conserva a més, el celler, dues tines, corts, corrals i altres edificacions productives. En la planta pis hi vivien els moliners i damunt la cuina es conserva l’habitació del mosso.
Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Observacions:
La tradició oral familiar que ha passat d’una generació a l’altra afirma que la construcció del molí es realitzà l’any de la descoberta d’Amèrica (1492). Els documents no ho desmenteixen. Així ens ho ha transmès directament la Maria Rosa Viladoms Alsina, l’actual propietària i descendent directa dels primers propietaris.
Per fora, es poden veure pedres de molí o fragments d’antigues pedres que havien servit i es van canviar pel desgast. La propietat també conserva tota mena d’eines relacionades amb la vida del molí durant centúries.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch
Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Molí de vent de can Aixelà esta entre Can Aixelà i la carretera B-212 de Santa Margarida i els Monjos.
Torre de planta octagonal sobre un desnivell del marge del riu. La base és quadrangular, a la part inferior del vessant, i és feta de maó manual vist, decorat amb ràfecs, cornises i obertures romboïdals.
A la part superior hi ha un voladís de maó amb ràfec sustentat amb estructura metàl·lica a la qual s’accedeix per una escala de cargol que puja per l’interior i desemboca a un portal amb porta de fusta. També hi ha una barana de ferro amb motius geomètrics.
Al coronament, que està sustentat amb una volta de casquet esfèric, hi ha el mecanisme d’un molí de vent de ferro amb les aspes molt malmeses, trencades i rovellades.
Al costat de la torre hi ha un magatzem de planta baixa amb coberta a dues aigües. A la part baixa de la torre, sota el desnivell de terra hi ha una porta que dona accés a una font, al davant d’aquesta porta i ha una terraceta amb barana de maó i unes escales que baixen fins al riu.
L’entorn del recinte està molt descuidat i està en procés de degradació.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Tríade scp
Adaptació el Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Molí del Lladó esta a la ctra. BV-4131 de Puig-reig a Casserres, poc abans del km 11 trencall a l’oest.
Historia:
Les notícies històriques de la masia del Lladó es remunten al segle XIII, quan era propietat dels Templers, senyors del castell de Puig-reig.
Des d’aquesta data la família ha conservat el mateix cognom. El molí és situat al peu de la riera de la Sala (antigament del Merdançol), que neix a la mateixa propietat del Lledó.
El molí actual es va construir al segle XVII.
Un document conservat a l’arxiu particular del Lledó dóna notícia detallada del procés de construcció del molí.
Es va mantenir actiu fins després de la Guerra Civil de 1936.
Pels volts de 1970 la resclosa i el rec encara estaven en funcionament, i la bassa s’utilitzava com a reserva d’aigua per a les cases.
Antic molí fariner del qual es conserva l’edifici, la bassa, la resclosa i el rec. El molí, situat al costat de la riera de la Sala, és de planta gairebé quadrada. La construcció, que s’adapta al desnivell del terreny, té planta baixa i dos pisos i la teulada és a dues vessants. Conserva part dels murs inferiors (on hi ha el forat del carcabà) fets amb carreus força regulars, la qual cosa fa pensar que al segle XVII l’actual molí es va construir sobre els fonaments d’una construcció medieval anterior. Així mateix, la construcció de la casa presenta dues fases, diferenciades pel tipus d’aparell. L’edifici més antic només tenia una planta, en la qual hi havia les instal·lacions de la mola. Posteriorment es sobrealçà amb els dos pisos superiors. Les finestres, de distribució irregular, són fetes amb llindes i brancals. Els baixos, coberts amb dues voltes de pedra, conserven només la mola inferior, encaixada en un banc de pedra.
Fotografia: Cèsar August Torras i Ferreri
La bassa, que en realitat forma un estany d’una superfície considerable, està continguda per uns murs de contenció molt massisos als costats de llevant i de tramuntana, fets amb grossos carreus ben escairats i col·locats en filades. A l’extrem nord-oest la bassa té un sobreixidor. La bassa es nodreix amb aigua de la pluja, aigua que neix en el mateix indret i, en part també, pel rec, del qual encara se’n poden resseguir les traces. La resclosa encara es conserva i està situada uns 150 metres amunt de la riera. Al costat est de la casa es conserva un cobert de pedra.
El Molí de Lledó està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
fonts naturals, aigua, muntanya i més 