La Font del Remei , esta situada a prop de l’ermita del Remei en el municipi de Ripoll. Antigament es coneixia com la Font del Joncar.
Podem observar en l’estructura de la font, hi ha el broc dins d’un sol, també, per de munt , hi han tres brocs molt junts que feien de sobreeixidors. I més amunt esta gravat a la paret, el nom de J. Vaquer i l’any : 1947, data de la seva construcció.
Te uns abeuradors en cada costat, que l’amo de la finca de can Blancot, portava a abeurar els animals de la granja.
Com a taula, es va treure la mola de l’antic Molí fariner de Sant Quintí, dels terrenys de la finca, situat front de la font. a l’ombra d’uns arbres.
Actualment, l’abundant font no raja l’aigua, donat a uns moviments de terres. Consta que l’any 2003 encara brollava.
El Molí de l’Alzina es troba situat al vessant meridional de la riera de Marganell, en una zona d’obaga coneguda com a bosc del molí i a prop de can Ferreroles Nou, en el municipi de Castellbell i el Vilar.
Historia:
Entre les propietats que depenien del senyor del castell de Castellbell, l’any 1328, incloses per tant al seu terme, hem d’esmentar les que formaven part dels masos de la Calsina, avui del terme de Marganell, i de Vilamarics, del terme de Monistrol de Montserrat.
El 3 de juny de 1390, un dels castlans de Castellbell, Humbert de Palau, nomenà batlle del terme a Pere de Vilamarics, de Monistrol de Montserrat. No gaire lluny de Vilamarics es construí un molí fariner.
Cal arribar, però, al segle XVI per a conèixer les primeres notícies. Aleshores, el molí pertanyia al mercader Francesc Casamitjana, ciutadà de Barcelona.
El 3 de febrer de 1532 va vendre les seves propietats al sastre monistrolenc Cebrià Alsina, que el revengué al seu germà Antoni, mentre ell es construïa un casal, amb tina i bótes, a la partida de terra anomenada “la riera de Mandrosa”.
Antoni Alsina posseïa, com hem dit, l’any 1597, el “molí fariner ab la mola molent, rodet y altres aparatos y ab dos casals en dit moli construhits y edificats y ab sa resclosa o paxera”. També constava com a propietari d’una peça de terra de quinze jornals de llaurada, anomenada “la Roureda o Raureda”.
El moliner també tenia bestiar, per això havia comprat al seu veí Jaume Joan, àlies Tàpies,
El 2 de setembre de 1585, el dret de fer pasturar el seu ramat a l’heretat del mas de les Tàpies.
Tanmateix, va comprar al mateix veí, l’any 1590, les peces de terra anomenades “la Buyga den Janovés”, “la Carbonera” y “lo ort de Joan Xich”.
El 15 de juny de 1598 Antoni Alsina va comprar a Jaume Playà, amo del mas Ferreroles, el dret de fes pasturar el seu bestiar a la seva heretat.
La documentació estudiada per Joan Valls arriba fins els nostres dies i recorda quan va fer les entrevistes als actuals propietaris i diu que recordaven com es baixaven les moles pel molí, des de la pedrera que hi havia prop de Sant Benet, no gaire lluny el monestir de Santa Cecília de Montserrat. Ho feien amb una tirallonga d’animals, i en els pendents les feien rodolar amb uns eixos per a frenar-les.
El moliner treballava per als habitants de tota la rodalia.
Habitualment es molia blat per a fer farina, però en èpoques de crisi, com a la darrera guerra del 1936-1939, es molia el blat de moro, per a fer pasta de sèmola. Tenien molta aigua, que es recollia, entre d’altres, del torrent del Brogit, de manera que a l’hivern es podia moldre cada dia, però a l’estiu calia fer-ho tan sols durant dues o tres hores al dia, i deixar que la bassa es tornés a omplir.
Va estar en funcionament fins l’any 1982.
Riera de Marganell en l’actualitat
Es tracta d’un molí del tipus B segons la tipologia de Bolòs (1993). És a dir, amb bassa però sense pou. Pren l’aigua de la riera i arriba a la bassa per una canalització soterrada que passa per sota l’atri del molí. La bassa té una capacitat d’ un milió set cents mil litres. Només té paret construïda en forma de “U” a la zona edificada, on l’aigua està en contacte amb el molí. La resta de la bassa és terreny natural. L’aigua arriba al rodet mitjançant un baixant de fusta quan s’aixeca la portella, que és d’aram. Es feien dues moltes al dia; una al matí i l’altra a la tarda. En una hora es podien moldre 50 k de farina.
Es tracta d’un molí molt especial, no només per la seva antiguitat i el seu llarg funcionament. També per haver-se mantingut dins la mateixa família durant més de cinc segles, que ha sabut preservar-ne els trets constructius. Però, sobretot, pel seu estat de conservació i el manteniment de la maquinària. Així, doncs, hi podem observar totes les parts d’un molí fariner, des de la carcaba fins el banc i l’alçador. A les parets de l’obrador hi ha ple d’inscripcions grafiades amb les moltes de cada client, a modus de gran palimpsest.
Per davant hi passava l’antic camí de Manresa a Montserrat. Conserva a més, el celler, dues tines, corts, corrals i altres edificacions productives. En la planta pis hi vivien els moliners i damunt la cuina es conserva l’habitació del mosso.
Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Observacions:
La tradició oral familiar que ha passat d’una generació a l’altra afirma que la construcció del molí es realitzà l’any de la descoberta d’Amèrica (1492). Els documents no ho desmenteixen. Així ens ho ha transmès directament la Maria Rosa Viladoms Alsina, l’actual propietària i descendent directa dels primers propietaris.
Per fora, es poden veure pedres de molí o fragments d’antigues pedres que havien servit i es van canviar pel desgast. La propietat també conserva tota mena d’eines relacionades amb la vida del molí durant centúries.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch
Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Molí de vent de can Aixelà esta entre Can Aixelà i la carretera B-212 de Santa Margarida i els Monjos.
Torre de planta octagonal sobre un desnivell del marge del riu. La base és quadrangular, a la part inferior del vessant, i és feta de maó manual vist, decorat amb ràfecs, cornises i obertures romboïdals.
A la part superior hi ha un voladís de maó amb ràfec sustentat amb estructura metàl·lica a la qual s’accedeix per una escala de cargol que puja per l’interior i desemboca a un portal amb porta de fusta. També hi ha una barana de ferro amb motius geomètrics.
Al coronament, que està sustentat amb una volta de casquet esfèric, hi ha el mecanisme d’un molí de vent de ferro amb les aspes molt malmeses, trencades i rovellades.
Al costat de la torre hi ha un magatzem de planta baixa amb coberta a dues aigües. A la part baixa de la torre, sota el desnivell de terra hi ha una porta que dona accés a una font, al davant d’aquesta porta i ha una terraceta amb barana de maó i unes escales que baixen fins al riu.
L’entorn del recinte està molt descuidat i està en procés de degradació.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Tríade scp
Adaptació el Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Molí del Lladó esta a la ctra. BV-4131 de Puig-reig a Casserres, poc abans del km 11 trencall a l’oest.
Historia:
Les notícies històriques de la masia del Lladó es remunten al segle XIII, quan era propietat dels Templers, senyors del castell de Puig-reig.
Des d’aquesta data la família ha conservat el mateix cognom. El molí és situat al peu de la riera de la Sala (antigament del Merdançol), que neix a la mateixa propietat del Lledó.
El molí actual es va construir al segle XVII.
Un document conservat a l’arxiu particular del Lledó dóna notícia detallada del procés de construcció del molí.
Es va mantenir actiu fins després de la Guerra Civil de 1936.
Pels volts de 1970 la resclosa i el rec encara estaven en funcionament, i la bassa s’utilitzava com a reserva d’aigua per a les cases.
Antic molí fariner del qual es conserva l’edifici, la bassa, la resclosa i el rec. El molí, situat al costat de la riera de la Sala, és de planta gairebé quadrada. La construcció, que s’adapta al desnivell del terreny, té planta baixa i dos pisos i la teulada és a dues vessants. Conserva part dels murs inferiors (on hi ha el forat del carcabà) fets amb carreus força regulars, la qual cosa fa pensar que al segle XVII l’actual molí es va construir sobre els fonaments d’una construcció medieval anterior. Així mateix, la construcció de la casa presenta dues fases, diferenciades pel tipus d’aparell. L’edifici més antic només tenia una planta, en la qual hi havia les instal·lacions de la mola. Posteriorment es sobrealçà amb els dos pisos superiors. Les finestres, de distribució irregular, són fetes amb llindes i brancals. Els baixos, coberts amb dues voltes de pedra, conserven només la mola inferior, encaixada en un banc de pedra.
Fotografia: Cèsar August Torras i Ferreri
La bassa, que en realitat forma un estany d’una superfície considerable, està continguda per uns murs de contenció molt massisos als costats de llevant i de tramuntana, fets amb grossos carreus ben escairats i col·locats en filades. A l’extrem nord-oest la bassa té un sobreixidor. La bassa es nodreix amb aigua de la pluja, aigua que neix en el mateix indret i, en part també, pel rec, del qual encara se’n poden resseguir les traces. La resclosa encara es conserva i està situada uns 150 metres amunt de la riera. Al costat est de la casa es conserva un cobert de pedra.
El Molí de Lledó està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
Per anar a les Alzines de La Font del Molí, cal sortir de Viladecavalls direcció a can Sanahuja, des de aquest punt cal dirigir-se a la Font del Molí, al costat de la Bassa i a l’altre costat del camí estan les Alzines.
A peu del camí que ve de Can Sanahuja s’hi poden contemplar quatre exemplars de roure martinenc (Quercus humilis),
dos dels quals són de notables dimensions.
Es tracta d’arbres de tipus caducifoli, de tronc irregular i de branques molt ramificades, que s’estenen cobrint bona part del camí.
Les fulles són ovalades amb lòbuls als marges.
El seu fruit és el gla.
Si segui recta pel costat d’unes oliveres arribareu a la Font dels Rosers.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
No és un riu, però quasi. Les seues aigües cristalines, procedeixen de l’ullal de la font de la Reina, en el paratge natural municipal del Molí de la Font. L’ullal -molt cabalós- aflora a uns 5 m. sobre el nivell de la mar, i dona cabal a diverses séquies, que després de recórrer una distància entre 3 i 5 km. fan cap a la mar.
El Molí de la Mogoda esta en la Plaça del Molí en la Mogoda de Santa Perpètua de Mogoda.
Historia:
Ressenya històrica extreta de CANYAMERES ( 2009: 112-114). 1181. Podria ser la data de la primera referència sobre el molí de Mogoda.
1187. Concòrdia entre Bernat de Mogoda i Pere de Sant Vicenç (senyor del castell de Cabanyes) sobre l’aigua que agafa Pere de Sant Vicenç per al seu molí de Prat de Caurell al Besòs, al carcabà dels molins de Bernat de Mogoda. Per aquesta concòrdia Pere de Sant Vicenç havia de fer un pontet per recollir tota l’aigua sens cap impediment i retenció.
1287. Es pot confirmar l’existència d’un casal de molins fariners a Mogoda. El rec que portava l’aigua al molí de Mogoda travessava pel bell mig de tota la plana de llevant de la riera de Caldes.
1703. Una riuada nega el rec moliner que portava l’aigua al molí de Mogoda i després al rec i al gorg de Mogoda. En successives inundacions, els cartoixans demanaren al batlle general de Catalunya que requerís als altres propietaris veïns amb la riera per on passa el camí ral i el rec moliner, i el rec dels horts, Jaume Banús, Josep Vaquer, de la parròquia de Cabanyes, Francesc Casanoves i Jaume Colomer, que contribuïssin en les despeses de fer aquestes defenses i que en fessin més des del camí de Santa Perpètua de Mogoda a Granollers en avall, així com l’actuació de canalitzar l’aigua del rec per sota el camí ja que fins llavors es perdia aigua provocant fangueig a l’esmentat camí.
1706. Aiguats que desbordaren la riera de Caldes i feren malbé el rec moliner de Mogoda.
1711. Una nova riuada inunda quasi totes les terres per on passava el rec del molí de Mogoda, i per això, amb consentiment dels propietaris, el prior de Montalegre manà canviar el curs del rec del molí. El nou rec continuava des de la sortida de la propietat Anglí, pel torrent que hi havia sobre de les cases d’en Vilana (Can Bernades Vell).
1752. El prior de la cartoixa demanava a la Reial Intendència del Principat, que els fossin establertes les aigües subterrànies de la riera de Caldes des de l’ermita de Santa Magdalena (Palau-solità) fins al molí de Mogoda.
1754. Eulàlia Tagell i Pi retirà la demanda contra la cartoixa de Montalegre. Aquest seria per tant el final dels problemes del rec de Mogoda i els antecedents de la construcció de la mina de Mogoda.
El molí de Mogoda va continuar funcionant tot el segle XVIII.
Segle XIX. Primera meitat. L’Estat desamortitza les terres de l’església i de les ordes monàstiques com la cartoixa de Montalegre. La gran finca de Mogoda fou venuda en tres lots.
1844. Es va fer subhasta pública i es firmaven les escriptures de venda en poder del notari de l’Estat Manuel Clavillart. Un lot fou adjudicat a Pere Gil i Pau Torrents Ribalta, mercaders de Barcelona. El segon i tercer lots foren adjudicats a Josep Safont.
Segona meitat. Com la majoria de molins fariners propers a Barcelona deixà de funcionar per la introducció i competència de la molt més productiva indústria farinera moderna, moguda per les màquines de vapor.
El molí de Mogoda es troba situat a la plaça del molí de Mogoda, a pocs metres dels pous de glaç.
Des del nucli urbà l’accés a Mogoda es fa des d’una rotonda situada entre les avingudes Onze de setembre i avinguda Mossèn Jacint Verdaguer. Si es continua cap a llevant per l’avinguda Onze de setembre es troba una segona rotonda on cal trencar a la dreta. Seguint la pista arribem pel camí la Bòbila Bellsolà al nucli de Mogoda. El molí es troba al nord-oest del nucli de Mogoda. Aquest nucli es troba al sud-est del nucli urbà, entre la riera de Caldes, la carretera de Caldes i la línia de Renfe Mollet-Papiol.
El molí de Mogoda és avui un edifici en runes, cobert de vegetació i deixalles, que no permeten observar la seva estructura. Aquest edifici va estar en funcionament fins a mitjans del segle XIX que s’abandonaria.
Tot i en mal estat encara estava força sencer l’any 1972, quan va ser fotografiat per Fermí Vinyals (CANYAMERES, 2009: 115). Les runes que queden avui són només una petita part de l’edifici que hi havia llavors. En aquell any encara s’apreciaven a més de l’edifici el carcabà del molí amb les restes del que era el rodet, l’arbre, el pany i la canal.
Observacions:
L’antiga bassa del molí es trobaria on actualment hi ha el camp de futbol, al costat mateix del molí. S’observa oculta darrera la vegetació restes dels murs de l’antiga bassa.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Els Horts del Molí de Mogoda està situat en el Barri de la Mogoda i Castell de Mogoda de Santa Perpètua de Mogoda.
Castell de Mogoda
Els Horts del Moli de Mogoda corresponen a l’horta típica del Vallès amb conreu de regadiu sempre a prop de les rieres, comporta lloc d’estada i relació entre els pagesos.
Rica en aliments de consum domèstic directe obre les portes a una horta familiar.
És un projecte que es desenvolupa gràcies a la col·laboració de l’Associació d’Hortolans de la Plana del Molí.
Presenta aquest indret una instal·lació metàl·lica (tipus cobert) amb diferents departaments individualitzats que serveixen per a desar les eines dels pagesos.
També sota cobert hi ha taules i bancs per a aixoplugar-se i descansar.
Cal dir que en cada de les casetes de la Mogoda que hi ha just a cada costat de l’entrada al Castell de Mogoda,
disposant de les seves parcel·les per conrear de forma independent.
Poden gaudir en cada època de l’any de verdures i fruites de temporada de gran qualitat.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa : Goretti Vila i Fàbregas
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Per anar al Molí del Castell, us cal agafar el camí que surt de la ctra. B- 124 entre els Km. 37 i 38, una vegada passada la desviació del Castell a poca distancia s’arriba al molí.
Historia:
Aquest molí s’anomena del castell per la proximitat del castell de Calders.
Al segle XII es troba documentat un molí que depenia del castell, la ubicació del qual coincidiria amb la de l’actual.
Fins a mitjan del segle XX ha estat un molí fariner.
Conjunt format per dos cossos adossats. El més baix era un molí fariner; el més alt correspon a una casa. La construcció és de planta baixa més dos pisos. Ha sofert moltes reformes. A la planta baixa hi havia les moles, el primer pis era vivenda. El cos adossat és també de planta baixa més dos pisos. Al darrera s’hi ha aixecat diverses construccions d’una granja moderna.
El molí té dos recs que conflueixen prop de la casa. La bassa ha estat mutilada. Actualment es troba coberta de vegetació i és de difícil accés.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
