El Rec de cal Janet esta situat davant el nucli de Cal Janet, entre la ctra. BV-1123 i el pont de Cal Janet (actual pont de fusta)
Pont de fusta
Historia:
Segons fonts orals, el canal passava per les que serien les baranes del pont de Cal Janet.
Lamentablement, la riuada de l’any 2000 s’ho emportà aquesta part.
A tocar de la riera de Marganell hi trobem les restes d’un sistema de canalització per al rec. Es tracta d’un tros de mur de pedra obert amb un tram en arc de mig punt ceràmic, així com d’un brancal d’un altre arc que es troba interromput.
Sobre el mur hi ha el canal, construït amb teula àrab invertida, per on passava l’aigua per al rec, creuant la riera.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: M.Lloret – KuanUm
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies del Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Molí de l’Alzina es troba situat al vessant meridional de la riera de Marganell, en una zona d’obaga coneguda com a bosc del molí i a prop de can Ferreroles Nou, en el municipi de Castellbell i el Vilar.
Historia:
Entre les propietats que depenien del senyor del castell de Castellbell, l’any 1328, incloses per tant al seu terme, hem d’esmentar les que formaven part dels masos de la Calsina, avui del terme de Marganell, i de Vilamarics, del terme de Monistrol de Montserrat.
El 3 de juny de 1390, un dels castlans de Castellbell, Humbert de Palau, nomenà batlle del terme a Pere de Vilamarics, de Monistrol de Montserrat. No gaire lluny de Vilamarics es construí un molí fariner.
Cal arribar, però, al segle XVI per a conèixer les primeres notícies. Aleshores, el molí pertanyia al mercader Francesc Casamitjana, ciutadà de Barcelona.
El 3 de febrer de 1532 va vendre les seves propietats al sastre monistrolenc Cebrià Alsina, que el revengué al seu germà Antoni, mentre ell es construïa un casal, amb tina i bótes, a la partida de terra anomenada “la riera de Mandrosa”.
Antoni Alsina posseïa, com hem dit, l’any 1597, el “molí fariner ab la mola molent, rodet y altres aparatos y ab dos casals en dit moli construhits y edificats y ab sa resclosa o paxera”. També constava com a propietari d’una peça de terra de quinze jornals de llaurada, anomenada “la Roureda o Raureda”.
El moliner també tenia bestiar, per això havia comprat al seu veí Jaume Joan, àlies Tàpies,
El 2 de setembre de 1585, el dret de fer pasturar el seu ramat a l’heretat del mas de les Tàpies.
Tanmateix, va comprar al mateix veí, l’any 1590, les peces de terra anomenades “la Buyga den Janovés”, “la Carbonera” y “lo ort de Joan Xich”.
El 15 de juny de 1598 Antoni Alsina va comprar a Jaume Playà, amo del mas Ferreroles, el dret de fes pasturar el seu bestiar a la seva heretat.
La documentació estudiada per Joan Valls arriba fins els nostres dies i recorda quan va fer les entrevistes als actuals propietaris i diu que recordaven com es baixaven les moles pel molí, des de la pedrera que hi havia prop de Sant Benet, no gaire lluny el monestir de Santa Cecília de Montserrat. Ho feien amb una tirallonga d’animals, i en els pendents les feien rodolar amb uns eixos per a frenar-les.
El moliner treballava per als habitants de tota la rodalia.
Habitualment es molia blat per a fer farina, però en èpoques de crisi, com a la darrera guerra del 1936-1939, es molia el blat de moro, per a fer pasta de sèmola. Tenien molta aigua, que es recollia, entre d’altres, del torrent del Brogit, de manera que a l’hivern es podia moldre cada dia, però a l’estiu calia fer-ho tan sols durant dues o tres hores al dia, i deixar que la bassa es tornés a omplir.
Va estar en funcionament fins l’any 1982.
Riera de Marganell en l’actualitat
Es tracta d’un molí del tipus B segons la tipologia de Bolòs (1993). És a dir, amb bassa però sense pou. Pren l’aigua de la riera i arriba a la bassa per una canalització soterrada que passa per sota l’atri del molí. La bassa té una capacitat d’ un milió set cents mil litres. Només té paret construïda en forma de “U” a la zona edificada, on l’aigua està en contacte amb el molí. La resta de la bassa és terreny natural. L’aigua arriba al rodet mitjançant un baixant de fusta quan s’aixeca la portella, que és d’aram. Es feien dues moltes al dia; una al matí i l’altra a la tarda. En una hora es podien moldre 50 k de farina.
Es tracta d’un molí molt especial, no només per la seva antiguitat i el seu llarg funcionament. També per haver-se mantingut dins la mateixa família durant més de cinc segles, que ha sabut preservar-ne els trets constructius. Però, sobretot, pel seu estat de conservació i el manteniment de la maquinària. Així, doncs, hi podem observar totes les parts d’un molí fariner, des de la carcaba fins el banc i l’alçador. A les parets de l’obrador hi ha ple d’inscripcions grafiades amb les moltes de cada client, a modus de gran palimpsest.
Per davant hi passava l’antic camí de Manresa a Montserrat. Conserva a més, el celler, dues tines, corts, corrals i altres edificacions productives. En la planta pis hi vivien els moliners i damunt la cuina es conserva l’habitació del mosso.
Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Observacions:
La tradició oral familiar que ha passat d’una generació a l’altra afirma que la construcció del molí es realitzà l’any de la descoberta d’Amèrica (1492). Els documents no ho desmenteixen. Així ens ho ha transmès directament la Maria Rosa Viladoms Alsina, l’actual propietària i descendent directa dels primers propietaris.
Per fora, es poden veure pedres de molí o fragments d’antigues pedres que havien servit i es van canviar pel desgast. La propietat també conserva tota mena d’eines relacionades amb la vida del molí durant centúries.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch
Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Per anar a la Sènia, cal deixar la carretera BV-2127 i agafar la pista que porta a Les Graus ( masia rural), a l’arribar a la altura i a la dreta dues cases, veureu a l’esquerra, un camí que us portaria a la Riera de Viloví, un cartell indica on trobareu la font d’en Rovira.( descrita en aquest bloc, no us cal baixar)
La Sènia esta on teniu la casa de la dreta poc abans del encreuament de camins.
Es una de les més completes i ben conservades del municipi, on podeu veure tot el seu engranatge i estructura.
Per seguretat la seva portella esta tancada amb una reixa.
La Font de La Prada de Sant Boi de Lluçanès esta a 1150 metres per pista forestal de la carretera BV-4608, punt quilomètric 3’100. (Sector central del terme municipal)
Historia:
El nom original de la font és el de la font de la Parada, ja que ben a prop de l’emplaçament hi havia la parada de Pujols.
Les parades eren punts d’aigua on els habitants de la masia estovaven el cànem en basses i el treballaven.
La font de la Prada està situada a tocar de la riera de Sorreigs, al sud del nucli urbà de Sant Boi i al nord-oest de la Cirera, en una raconada amb grans arbres. S’accedeix a la font des d’una pista forestal que surt del mateix nucli urbà i es dirigeix a la font passant per la masia de Pujols. Un cop s’arriba prop de la riera hi ha dues opcions per a creuar-la: un pas per sobre les roques prop d’un camp amb pollancres plantats o bé una passera moderna de fusta, situada uns metres més a l’est. Creuant la riera pel pas de les roques es troba, a l’altre costat, una gran esplanada, molt ombrívola gràcies a la presència d’arbres de grans dimensions, com pollancres i avets. Des d’aquesta esplanada surt un corriol que, seguint paral·lel al rec, condueix fins la font.
La font està ubicada sota un cingle rocós que sobresurt a la superfície a pocs metres de la riera. A la part inferior del cingle s’observa un tram de mur de maçoneria de pedra, darrera el qual s’amaga el dipòsit. Just davant del mur sobresurt una petita estructura totalment coberta de molsa on es troba el brollador, format per un tub metàl·lic. Just a sota hi ha una petita pica delimitada amb blocs de pedra treballada.
Al costat de la font es troben diversos bancs i taules bastits amb grans blocs de pedra i en algun cas també amb formigó. Uns metres sobre la font, adossada al cingle rocós, hi ha una placa de pedra on es llegeix la inscripció: “AL DR. PER PONT COLL I A LA SEVA ESPOSA, ELS AGRAITS VEINS D’AQUEST POBLE. ANY 1971”.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El Molí del Lladó esta a la ctra. BV-4131 de Puig-reig a Casserres, poc abans del km 11 trencall a l’oest.
Historia:
Les notícies històriques de la masia del Lladó es remunten al segle XIII, quan era propietat dels Templers, senyors del castell de Puig-reig.
Des d’aquesta data la família ha conservat el mateix cognom. El molí és situat al peu de la riera de la Sala (antigament del Merdançol), que neix a la mateixa propietat del Lledó.
El molí actual es va construir al segle XVII.
Un document conservat a l’arxiu particular del Lledó dóna notícia detallada del procés de construcció del molí.
Es va mantenir actiu fins després de la Guerra Civil de 1936.
Pels volts de 1970 la resclosa i el rec encara estaven en funcionament, i la bassa s’utilitzava com a reserva d’aigua per a les cases.
Antic molí fariner del qual es conserva l’edifici, la bassa, la resclosa i el rec. El molí, situat al costat de la riera de la Sala, és de planta gairebé quadrada. La construcció, que s’adapta al desnivell del terreny, té planta baixa i dos pisos i la teulada és a dues vessants. Conserva part dels murs inferiors (on hi ha el forat del carcabà) fets amb carreus força regulars, la qual cosa fa pensar que al segle XVII l’actual molí es va construir sobre els fonaments d’una construcció medieval anterior. Així mateix, la construcció de la casa presenta dues fases, diferenciades pel tipus d’aparell. L’edifici més antic només tenia una planta, en la qual hi havia les instal·lacions de la mola. Posteriorment es sobrealçà amb els dos pisos superiors. Les finestres, de distribució irregular, són fetes amb llindes i brancals. Els baixos, coberts amb dues voltes de pedra, conserven només la mola inferior, encaixada en un banc de pedra.
Fotografia: Cèsar August Torras i Ferreri
La bassa, que en realitat forma un estany d’una superfície considerable, està continguda per uns murs de contenció molt massisos als costats de llevant i de tramuntana, fets amb grossos carreus ben escairats i col·locats en filades. A l’extrem nord-oest la bassa té un sobreixidor. La bassa es nodreix amb aigua de la pluja, aigua que neix en el mateix indret i, en part també, pel rec, del qual encara se’n poden resseguir les traces. La resclosa encara es conserva i està situada uns 150 metres amunt de la riera. Al costat est de la casa es conserva un cobert de pedra.
El Molí de Lledó està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
Per anar a La Font del Lledó, cal agafar la carretera de Puig-reig a Casserres, abans del Km. 10, seguir pel camí a mà esquerra, continuar 500 mt, aparcar el vehicle i entrar per un tancat de fusta, i al fons de l’explanada veureu la font.
Historia:
A la font del Lledó tenia lloc la Tornaboda, la festa de cloenda de la Festa Major de Puig-reig que es celebra per Pasqua Granada; la gent s’hi aplegava per dinar i a la tarda tenia lloc un lluit concurs de Sardanes.
La font del Lladó, una de les més populars del terme municipal de Puig-reig i de Casserres, es prou generosa com per fer néixer la riera del mateix nom.
A començaments del s. XX fou condicionat l’entorn com a zona d’esbarjo i lleure,
creant un espai interior empedrat que permet accedir a la font amb comoditat a partir d’unes escales.
Els murs fets amb pedra polida i de grans proporcions, sostenen els margues i delimiten l’espai de la font, que també compta amb un dipòsit d’aigua que ajuda a mantenir la seva regularitat.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
La Poua de Glaç de La Ginebreda nº: 1 està a uns 200 m al nord-oest de Sant Gaietà, a l’altre costat de la carretera.
Història:
Les poues de la Ginebreda, formen un conjunt únic i singular en tota l’àrea mediterrània, pel fet d’estar formades per quatre grans poues annexes sense estar connectades interiorment entre si.
Sembla ser que la primera poua es va construir a mitjans del segle XVII.
Estaven dins dels límits de l’antiga pairalia de la Ginebreda, però s’arrendaven a diferents famílies entre les que destaca, pel gran rendiment i ús continu que en va fer, la família Planella de Castellnou de la Plana (Moià).
Per tal de proveir les poues de gel, es van construir unes grans basses a tocar de la riera de Fontscalents. Actualment, les restes de les basses es troben colgades sota dels camps de conreu, però es conserva el topònim dels “Estanys de la Ginebreda”.
A la tardor es netejaven les basses i s’omplien amb l’aigua de la riera. Un cop congelada, era tallada en blocs, que s’emmagatzemaven a les poues.
Es tracta d’una de les poues de gel que formen part del conjunt de la Ginebreda.
És una construcció semisoterrada, amb aparell de pedra irregular reforçada amb morter de calç. És de planta rodona i coberta amb una cúpula semiesfèrica colgada de terra.
No se’n poden determinar les seves dimensions exactes ja que presenta les obertures tapiades. La part soterrada fa aproximadament uns 6-7 m de diàmetre, i la seva profunditat segurament oscil·la entre els 7 i 9 m.
Observacions:
Les poues de la Ginebreda formen part del projecte Ecomuseu del Moianès.
El Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya ha inclòs aquestes poues en el seu llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
El Parc de les Planas està situat en l’Av. d’Isabel la Catòlica de l’Hospitalet de Llobregat.
Historia:
Fins a mitjan segle XVIII, aquest sector de l’Hospitalet, situat al samontà, era ocupat per algunes masies disperses entre les terres de conreu de vinyes i cereals.
Durant el segle XIX es produïren importants canvis en l’agricultura i la indústria, deguts bàsicament al creixement de la població, a la construcció del canal de la Infanta, i a la industrialització del pla de Barcelona.
Per altra banda, la plaga de la fil·loxera (la primera notícia que se’n té a la zona és del 1892, en una finca de les Planes), va destruir en dos anys la major part de les vinyes. Es van replantar garrofers, camps de blat, oliveres i vinyes, però amb menys intensitat.
La creixent i veïna ciutat de Barcelona tenia una gran necessitat de materials de construcció. Alguns propietaris agrícoles van vendre les seves terres, riques en argiles, en les quals es van instal·lar les primeres bòbiles.
Les de l’Hospitalet van tenir gran importància en la producció de maons, maons refractaris, terracota fina per a decoració, rajola fina i teules, fins al punt que l’Hospitalet era anomenat “la bòbila de Barcelona”. Malgrat això, el paisatge agrari va continuar dominant fins a la primera meitat del segle XX.
A partir de 1950 i principalment en la dècada del 60 al 70, els camps de Pubilla Cases, Can Serra, la Florida i les Planes desapareixen sota l’onada constructiva de blocs i polígons, que convertiran la zona en una ciutat dormitori destinada a allotjar, sobretot, immigrants atrets per l’oferta de llocs de treball.
L’especulació del sòl i la manca de planificació són les grans protagonistes d’aquest moment històric tant nefast, en el qual la identitat de la majoria de pobles i ciutats de l’entorn de Barcelona, va quedar totalment desfigurada.
L’espai del Parc era ocupat darrerament per les bòbiles (Cerámica Barcelonesa para la Construcción, S.A. i Cerámica Goyta y Oliveros), i també per la fàbrica de productes químics Cardoner. Les dues esveltes xemeneies que destaquen entre els pins recorden aquest passat industrial recent.
L’any 1976 s’aprova el Pla General Metropolità, que intenta posar fre al creixement indiscriminat i a l’especulació. Els espais buits existents són escassos i reduïts, però el Pla els reserva per a equipaments i zones verdes.
L’antiga Corporació Metropolitana va expropiar els terrenys necessaris i, redactat el projecte, va emprendre les obres de construcció de la primera fase del Parc, 3,6 ha, acabades l’any 1986.
La Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona l’ha succeït en aquestes tasques.
El 1992 es va inaugurar la segona fase de 2 ha,
El 1995 es van acabar les obres de la tercera fins a completar una total de 7 ha, que fan del parc de les Planes el pulmó verd més important de tot l’Hospitalet.
Una riera divideix el parc en dues àrees ben diferents: la primera va de la riera del Cementiri a l’avinguda d’Isabel la Catòlica,
i la segona de la riera del Cementiri al carrer del Teide.
La primera és la zona arbrada més frondosa del parc, amb petits i relaxants racons habilitats per al repòs i un turonet artificial que fa de mirador.
La segona és el sector est del parc, on se situen els pendents més forts que pugen cap al turó de les Planes.
En aquest bloc, amb data 15/08/2017, us vaig presentar la Font de Carlets, i us deia en la descripció,
“Per arribar a la Font de Carlets, us dirigiu al quilòmetre 13,6 on una pista baixa fins la Riera de Rellinars, allí a l’esquerra del camí, esta l’abundosa Font de Carlets.
La Font de Carlets, una de les més conegudes fonts del Municipi de Rellinars, l’aigua surt per les escletxes de la roca i si ha plogut molt, disposa d’un abundant cabal.
Des de sempre ha sigut un lloc de reunió de la gent, per menjar o per omplir garrafes de la seva apreciada aigua.
Alguna gent aprofitava una cavitat o pica natural, per refrescar la fruita o les begudes.”
Com podem veure en les imatges en l’actualitat no raja …
A veure si les pluges de l’hivern i primavera tornen a fer-les rajar un altre cop…
Sués un poble del municipi de Riner (Solsonès). L’any 2020 tenia 34 habitants. Està situat a l’extrem meridional d’aquest terme, sobre uns plans a la capçalera de la riera de Matamargó, a una altitud de 726 metres sobre el nivell de la mar. El lloc consta d’un nucli de cases d’estil romànic i gòtic agrupades al voltant de l’església parroquial de Santa Maria.
Aquest indret ja és citat l’any 1055 (originalment com a Suu) moment en el qual formaven part del domini del vescomtat de Cardona. Antigament, formava un comú independent de Riner, tot i que a mitjans del segle XIX ja formava part del terme municipal de Riner. Al nord-est del poble hi ha l’antiga casa i capella de Sant Diumenge.
KODAK Digital Still Camera
La Font de Su, esta situada en una plaça dins del nucli antic de Su.
Es molt senzilla, adossada a un mur, l’aigua surt d’una aixeta polsador i cau a una vella pica.
En cada costat hi ha un seient de la mateixa obra fet tot de pedra.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 