Parc de les Planas de l’Hospitalet de Llobregat

El Parc de les Planas està situat en l’Av. d’Isabel la Catòlica de l’Hospitalet de Llobregat.

Historia:

  • Fins a mitjan segle XVIII, aquest sector de l’Hospitalet, situat al samontà, era ocupat per algunes masies disperses entre les terres de conreu de vinyes i cereals.
  • Durant el segle XIX es produïren importants canvis en l’agricultura i la indústria, deguts bàsicament al creixement de la població, a la construcció del canal de la Infanta, i a la industrialització del pla de Barcelona.
  • Per altra banda, la plaga de la fil·loxera (la primera notícia que se’n té a la zona és del 1892, en una finca de les Planes), va destruir en dos anys la major part de les vinyes. Es van replantar garrofers, camps de blat, oliveres i vinyes, però amb menys intensitat.
  • La creixent i veïna ciutat de Barcelona tenia una gran necessitat de materials de construcció. Alguns propietaris agrícoles van vendre les seves terres, riques en argiles, en les quals es van instal·lar les primeres bòbiles.
  • Les de l’Hospitalet van tenir gran importància en la producció de maons, maons refractaris, terracota fina per a decoració, rajola fina i teules, fins al punt que l’Hospitalet era anomenat “la bòbila de Barcelona”. Malgrat això, el paisatge agrari va continuar dominant fins a la primera meitat del segle XX.
  • A partir de 1950 i principalment en la dècada del 60 al 70, els camps de Pubilla Cases, Can Serra, la Florida i les Planes desapareixen sota l’onada constructiva de blocs i polígons, que convertiran la zona en una ciutat dormitori destinada a allotjar, sobretot, immigrants atrets per l’oferta de llocs de treball.
  • L’especulació del sòl i la manca de planificació són les grans protagonistes d’aquest moment històric tant nefast, en el qual la identitat de la majoria de pobles i ciutats de l’entorn de Barcelona, va quedar totalment desfigurada.
  • L’espai del Parc era ocupat darrerament per les bòbiles (Cerámica Barcelonesa para la Construcción, S.A. i Cerámica Goyta y Oliveros), i també per la fàbrica de productes químics Cardoner. Les dues esveltes xemeneies que destaquen entre els pins recorden aquest passat industrial recent.
  • L’any 1976 s’aprova el Pla General Metropolità, que intenta posar fre al creixement indiscriminat i a l’especulació. Els espais buits existents són escassos i reduïts, però el Pla els reserva per a equipaments i zones verdes.
  • L’antiga Corporació Metropolitana va expropiar els terrenys necessaris i, redactat el projecte, va emprendre les obres de construcció de la primera fase del Parc, 3,6 ha, acabades l’any 1986.
  • La Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona l’ha succeït en aquestes tasques.
  • El 1992 es va inaugurar la segona fase de 2 ha,
  • El 1995 es van acabar les obres de la tercera fins a completar una total de 7 ha, que fan del parc de les Planes el pulmó verd més important de tot l’Hospitalet.

Una riera divideix el parc en dues àrees ben diferents: la primera va de la riera del Cementiri a l’avinguda d’Isabel la Catòlica,

i la segona de la riera del Cementiri al carrer del Teide.

La primera és la zona arbrada més frondosa del parc, amb petits i relaxants racons habilitats per al repòs i un turonet artificial que fa de mirador.

La segona és el sector est del parc, on se situen els pendents més forts que pugen cap al turó de les Planes.

Indret d’interès historicoarqueològic, vegetació singular, escultura, vista panoràmica, fonts d’aigua potable,

cistelles de bàsquet, jocs infantils, aparcament de bicicletes, aparcament, àrea de gossos.

Recull de dades: Àrea Metropolitana de Barcelona

Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Font de Carlets de Rellinars, esta totalment seca !!!

En aquest bloc, amb data 15/08/2017, us vaig presentar la Font de Carlets, i us deia en la descripció,

“Per arribar a la Font de Carlets, us dirigiu al quilòmetre 13,6 on una pista baixa fins la Riera de Rellinars, allí a l’esquerra del camí, esta l’abundosa Font de Carlets.

La Font de Carlets, una de les més conegudes fonts del Municipi de Rellinars,  l’aigua surt per les escletxes de la roca i si ha plogut molt, disposa d’un abundant cabal.

Des de sempre ha sigut un lloc de reunió de la gent, per menjar o per omplir garrafes de la seva apreciada aigua.

Alguna gent aprofitava una cavitat  o pica natural, per refrescar la fruita o les begudes.”

Com podem veure en les imatges en l’actualitat no raja …

A veure si les pluges de l’hivern i primavera tornen a fer-les rajar un altre cop…

Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui visitem : La Font de Su de Riner

Su és un poble del municipi de Riner (Solsonès). L’any 2020 tenia 34 habitants. Està situat a l’extrem meridional d’aquest terme, sobre uns plans a la capçalera de la riera de Matamargó, a una altitud de 726 metres sobre el nivell de la mar. El lloc consta d’un nucli de cases d’estil romànic i gòtic agrupades al voltant de l’església parroquial de Santa Maria.

Aquest indret ja és citat l’any 1055 (originalment com a Suu) moment en el qual formaven part del domini del vescomtat de Cardona. Antigament, formava un comú independent de Riner, tot i que a mitjans del segle XIX ja formava part del terme municipal de Riner. Al nord-est del poble hi ha l’antiga casa i capella de Sant Diumenge.

KODAK Digital Still Camera

La Font de Su, esta situada en una plaça dins del nucli antic de Su.

Es molt senzilla, adossada a un mur, l’aigua surt d’una aixeta polsador i cau a una vella pica.

En cada costat hi ha un seient de la mateixa obra fet tot de pedra.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpìntero

Pont de fusta de Marganell (Bages)

El Pont de fusta de Marganell, està situat sobre la Riera de Marganell i davant del Raval de Cal Janet a Marganell.

Pont de gelosia situat davant el nucli de Cal Janet i que es troba construït sobre la riera de Marganell.

El material de construcció emprat és la fusta, tant al tauler com als laterals. És d’un sol tram, amb el tauler recolzat en cada extrem per estreps de formigó.

És un pont concebut com a passarel·la, per tal de facilitar el pas als vianants i excursionistes.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: M.Lloret – KuanUm

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Bassa de can Dalmases de Collbató

La Bassa de can Dalmases esta situada en la Riera de can Dalmases.

Per anar –hi cal situar-se al final del carrer de la Riera en la Urbanització can Dalmases, un camí baixa a la riera i cal remuntar-la fins a la bassa.

Us passo dades generals i de la seva historia:

  • Antigament, on ara hi ha la bassa, hi havia la vinya de ca l’Anton de l’Ermità (un pagès del carrer Bonavista, de Collbató) i una petita bassa o bassal, dit de ca l’Anton de l’Ermità, que s’omplia amb l’aigua d’un rec que queia des dels plans de can Dalmases.
  • Aquesta aigua era utilitzada pels pagesos que tenien camps a prop.
  • Més tard, quan es va urbanitzar la finca, els treballadors van extreure grava i sorra d’aquesta vinya i van fer un gran clot que s’omplia amb l’aigua de la riera i era utilitzada per pastar el ciment, etc.
  • Durant uns anys va ser un abocador incontrolat, on Ajuntament i particulars llençaven runes i altres deixalles amb l’objectiu de reomplir l’esvoranc.
  • Les protestes d’alguns grups sensibilitzats pel medi ambient van servir per cridar l’atenció sobre aquest petit racó, que és gairebé l’únic espai humit que hi ha al terme de Collbató, i sobre la necessitat de protegir-lo.

La bassa de can Dalmases és un petit llac artificial de 0,50 ha d’extensió i forma ovalada que està envoltat de vegetació.

Observacions:

Està inclosa en l’Inventari d’Acords i Entitats de Custòdia del Territori i des de l’any 2005 i custodiada per la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya. El 2007 l’Ajuntament va aprovar un projecte de regeneració per convertir-la en un reducte de diversitat faunística i vegetal riberenca.

Imatge de l’any 2011 / Fotografia : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Nota:

En la visita feta, com no plou massa poca aigua tenia, i el lloc esta molt tapat per la vegetació.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Assumpta Muset Pons

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Sínia de cal Felip Neri de Marganell

La Sínia de cal Felip Neri esta en el Raval del Cisó, situat dins als horts de Cal Felip Neri, a l’altre costat de la carretera BV-1123 a Marganell.

Sínia que s’emprava per al regadiu, tot elevant l’aigua de la riera de Marganell, quan el seu curs passava arran d’aquesta. Està composta per dues columnes de pedra, damunt de les quals descansen els extrems d’una jàssera horitzontal.

En aquesta hi ha fixada una roda horitzontal amb braçols, que es movia amb una bèstia que hi voltava, i amb la qual s’engranaven les dents d’una roda vertical que es troba fixada en un tercer pilar. En rodar, movia una sèrie de catúfols disposats al llarg d’una cadena, la part inferior de la qual quedava submergida dins l’aigua.

Actualment, al seu costat hi ha un gran dipòsit d’aigua pel rec dels horts.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultura – Diba.

Autor de la fitxa : M.Lloret – Kuanum

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Avui coneixerem : La Font del Castell de Castellar d’Aguilar de Segarra

Aguilar de Segarra, o Aguilar de Boixadors segons l’IEC, és un poble, cap del municipi del mateix nom, situat al límit occidental de la comarca del Bages, a l’alta conca de la riera de Rajadell.

Des d’Aguilar de Segarra us cal anar al Castell de Castellar, indicat per cartells el recorregut.

A l’arribar, veureu el Castell i l’església de Sant Miquel de Castellar, a la vostra dreta hi ha la font.

L’estructura principal es metàl·lica amb aixeta polsador , situada dins d’una estructura d’obra de pedra, forma un seient en cada costat.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Itinerari per visitar els rentadors dels municipis de Camús i de Cornellà de Terri

Antigament moltes masies dels municipis de Camús i de Cornellà de Terri disposaven de safareig o rentador propi, on les dones anàvem a rentar-hi la roba.

L’aigua era el recull provinent del torrent o riera on estaven situats.

Un mateix rentador podien anar-hi varies dones de diferents masies de les rodalies.

Algunes de les masies com can Reparada, can Quelistrus, can Grapes, can Patei utilitzaven el rentador del Sant Dalmau.

El rentador que corresponia a can Carxofa, can Jou i can Pardol, el mur del rentador feia tant de passera per anar d’un cantó a l’altre de la riera, així també, feia com de petita resclosa.

No eren només per rentar-hi la roba, en alguns cassos els joves del poble a l’estiu les utilitzaven per banyar-se.

Trobareu diversos cartells indican el recorregut per visitar els rentadors.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Avui coneixerem : La Font d’en Roure d’Olesa de Montserrat

La Font d’en Roure esta situada en el carrer de Baix amb Riera de can Llimona, on fa una plaça, en Olesa de Montserrat.

Font ubicada extramurs del nucli antic, en un indret al costat de la Riera de can Llimona, actualment urbanitzat al seu entorn.

La font es troba aixoplugada per una volta de canó feta amb maó i després pintada de blanc. La resta del mur de contenció és de pedres irregulars amb diferents tipus de parament.

La font té quatre canals de sortida d’aigua. Al damunt hi ha una finestreta, actualment tapiada, que és un dels accessos a la mina que subministra aigua a la font.

Queda lleugerament enfonsada i per accedir-hi cal baixar uns quants graons.

L’esplanada que hi ha al costat està enjardinada i compta amb bancs per seure i diferents tipus d’arbres.

Les moles de trull que hi ha procedeixen d’un molí d’oli que hi havia al costat de la font.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Piñero Subirana

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font del Paradís de Santa Eugènia de Berga

La Font del Paradís es troba a escassos metres de l’aqüeducte de Sala-d’Heures que salva la riera de Vilalleons i ben a prop també del gran casal o Castell de Sala-d’Heures, un dels masos més importants de la zona.

La font és feta d’obra amb pedra del país, està adossada al marge; per accedir-hi cal baixar uns esglaons, donat que esta a un nivell molt inferior al terra.

A l’esquerra de la paret de la font, surt l’aigua per mitjà d’un broc de ferro encastat al frontal, envoltat de formació tosca que fa de camí on llisca l’aigua fins a una pica semi circular al nivell de terra.

En la part més superior hi ha una portella que servia per controlar l’aigua existent, o per netejar la cisterna.

Sota d’aquesta, hi ha una construcció que probablement seria on el seu principi sortia l’aigua de la font. Per tant, on surt ara deuria ser el sobreeixidor.

Davant la font, a l’altra banda del camí, arrenca l’aqüeducte de Sala-d’Heures que salva el torrent de Vilalleons,

per l’interior del qual passa la canalització que portava l’aigua de la font als dos dipòsits que hi ha a aigües avall del torrent que porta al casal o Castell de Sala-d’Heures.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador