Fa temps us vaig presentar Les Ribes Blaves d’Olesa de Montserrat, situades al costat de la carretera que va a Viladecavalls o Vacarisses, que forma un mirador.
Avui seran Les Roques Blaves, cal sortir des de la Colònia Sedo d’Esparraguera.
Deixar el vehicle en l’aparcament al costa de la Riera del Puig, utilitzada principalment per anar a l’Església del Puig.
A peu, cal seguir per la mateixa riera amunt, com que casi sempre esta seca, es actualment com un camí.
Un cartell en fa referencia, que en uns 700 metres es va a Les Roques Blaves.
Es un camí molt utilitzat per senderistes i ciclistes.
Poc a poc, anireu veien com la terra dels costats en blava,
entre la vegetació de pins i plantes varies,
fent un contrast molt bonic,
entre el verd de la vegetació i el blau de la terra.
Però, des d’aquí no podreu veure l’alt rocam blau.
Demà en la segona part, ho visualitzareu des del mirador de can Roca.
La Sínia de can Perich es situada als Plans del Perich al costat de la Riera de Rajadell.
Per anar-hi cal seguir la carretera de Rajadell a Calaf i prendre trencall a l’E. El camí porta a la Masia – Granja, per tant esteu en propietat privada. (Cal demanar permís per anar a la Sínia.)
Historia:
En documents del segle XIII es parla d’un moliner que tenia un molí al Carcoler (que aleshores és com s’anomenava el mas Peric).
Era un dels pocs habitants que no es definia com a pagès. Aquest conjunt -actualment una sínia- podria correspondre a l’emplaçament de l’antic molí del “Carcoler”, documentat al segle XIII, però no es pot demostrar.
De la sínia com a tal, se’n tenen notícies de que estava en funcionament a principis del segle XIX.
Podria datar-se al segle XVIII, si tenim en compte que l’actual casa del Perich es va començar a construir el 1755, i que el cos més antic de la masia i la sínia presenten característiques constructives similars.
En el segle XVIII, en el moment pre-industrial, va tenir lloc un important desenvolupament agrari que va comportar nous sistemes de rec per incrementar la productivitats dels conreus. La Sínia del Perich tenia la missió de regar els camps de la seva finca. Aquesta sínia va funcionar fins a principis del segle XX.
Inicialment funcionava amb tracció animal o de “sang”. Però a principis del segle XX s’hi instalà una bomba a motor.
A finals del segle XX el lloc era anomenat la “bomba vella”, i era utilitzat pels masovers de cal Peric per regar els horts.
Sínia, documentat per un barracó (petit edifici rectangular de pedra), avui dia totalment restaurat) i per la sínia pròpiament dita, amb la seva bassa.
També es visible un canal excavat a la roca i vestigis d’una resclosa.
L’edifici és de planta rectangular, és d’una sola planta, i presenta coberta a doble vessant. Les parets són de maçoneria. Té dues entrades, de llinda rectangular, una a la façana principal, i una altra, a la paret lateral. Presenta finestrons molt petits.
Era l’espai que allotjava la mula o cavall que feia girar el mecanisme de la sínia.
Al costat hi ha la sínia i una petita bassa rectangular adossada. L’aigua era obtinguda mitjançant la resclosa de la riera i era canalitzada cap a la sínia o acumulada en el dipòsit per tal d’aconseguir més pressió. El dipòsit també va ser utilitzat com a safareig.
La resclosa es troba a un nivell aproximadament d’un metre per sobre; és a dir, a una altura escassa. La cavitat, en forma de volta excavada a la roca, es troba sota mateix de la caseta. Aquesta mena de canal, que desguassava a la riera, era utilitzat per netejar la sínia.
Dintre de l’edifici, hi havia una roda horitzontal amb un pal vertical, que un animal lligat feia girar. El gir feia rotar al seu temps uns engranatges que feien girar una roda vertical que movía una cadena circular proveïda de catúfols.
La cadena i els catùfols es submergien a l’aigua de la riera; aquesta entrava per una galeria procedent de la resclosa. Un cop l’aigua era a dalt, es canalitzava per un tub que sortia de la caseta de la sínia cap el dipòsit.
Observacions:
En el PEP 1993 (J. Piñero) aquest bé estava catalogat com a possible molí fariner, amb el nom del Molí del Carcoler (cal Peric). Recentment (voltants de 2012) ha estat objecte de restauració integral per part de la propietat, convetint-lo en un element museitzat i visitable (està indicat a la carretera i forma part dels intineraris turístics del terme). L’element compta amb un plafó descriptiu.
A l’interior, la sínia, dotada de catúfols, està en funcionament, i els visitants el podien activar, en el marc de les visites concertades organitzades per l’ajuntament (oficina de turisme i la propietat). Posteriorment, les visites han estat cancel·lades per problemes d’accés (desavinences entre l’ajuntrtament i els propietaris). El camí quu duu a la sínia està actualment tancat (2018). Ubicat al costat mateix de la riera de Rajadell, en un meandre de la riera ocupat per horts. Per anar-hi cal sortir de la carretera a l’oratori del Peric i seguir el camí en direcció est fins els horts, prop de la riera. Allà cal seguir al costat de la riera uns 300 metres en direcció NO. Des d’aquí es distribuïa per regar els horts.
L’existència en el mateix lloc de l’antic molí no està confirmada, però la resclosa i la cavitat descrita podrien correspondre a estructures anteriors i concretament a l’antic molí medieval. Podria tractar -se d’un aprofitament del carcabà de l’antic molí.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural- Diba i propi.
Autoria de la fitxa: PEP 1993 (Jordi Piñero)/ OPC 2017-21
El Meandre de Castellbell i el Vilar esta format al riu Llobregat en el seu pas per Castellbelli el Vilar, amb una superfície de 27 hectàrees, formant un arc de gairebé tres-cents-seixanta graus. Aquesta zona queda delimitada des del Pont Nou de la carretera B-122 que va de Terrassa a Castellbell i el Vilar, fins a l’altra banda del cingle on s’alça el castell del municipi, en la zona coneguda com el Grauet. Antigament es el Meandre és coneixia amb el nom del Revolt.
Hi desguassa la riera de Rellinars, en una zona amb una gran solera de pedra, que va ser aprofitada en temps passats per a construir-hi un pont conegut amb el nom de Pont Romà o Romànic i del qual les excavacions en un futur pròxim haurien de desvelar-ne els seus secrets.
Durant la segona meitat del segle XIX, l’home va intervenir en aquest espai natural per a construir-hi el canal i la presa de la colònia tèxtil del Burés, sense que actualment suposi un impacte ambiental greu.
En aquest espai humit hi trobem una gran diversitat d’ambients, tant faunístic com botànic a més a més d’actuar com a corredor biològic entre el massís de Sant Llorenç de Munt i el de Montserrat.
La vegetació de ribera hi està molt ben representada amb alberedes i salzedes (hàbitat d’interès comunitari 92A0). Destaca també el tamariu (Tamaris sp.) i el freixe de flor (Fraxinus ornus), considerat molt rar a Catalunya. A la riba interior del meandre, s’hi desenvolupen canyissars amb boga i canyars resultat dels dipòsits de sediments que arrossega el riu.
La fauna hi està molt ben representada. És un indret molt important per espècies migratòries i com a biòtop – pont entre el litoral i l’interior de Catalunya. Per molts animals és un lloc idoni per descans o per reproduir-se. El bernat pescaire (Ardea cinerea) té una nombrosa població durant tot l’any, però també hi crien espècies com el blauet (Alcedo atthis), el cabusset (Tachybaptus ruficollis), i molts d’altres. No és difícil veure-hi corb marí, agró roig, el martinet blanc, la polla d’aigua o algun astor aprofitant la gran quantitat d’aliment que té a disposició. La llacuna que s’ha format a l’interior, és lloc de repòs o de reproducció per diversos amfibis, limícoles, anàtids, ràl·lids, ardeids, destacant la tortuga de rierol (Mauremys leprosa).
Observacions:
En aquesta zona hi ha alguns equipaments d’aguait de fauna que s’han anat malmetent i la corresponent senyalització, indicadors de prohibicions de pas a vehicles, etc.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch
Adaptació del Text: Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
La Font de la Mina esta situada entre la carretera BV-1123 i la riera de Marganell.
Historia:
La mina era més fonda que el nivell de terra de l’exterior. Sempre havia estat plena d’aigua, per tant sempre hi havia una reserva d’aigua. L’aigua es canalitzava per un rec cavat a terra fins a un viver ubicat uns quatre metres més enllà i s’aprofitava per regar.
Pels volts de la Guerra Civil, el terreny va fer un lleuger moviment. El seu propietari, Isidere Colldeforns de cal Jordi va fer arreglar la mina i la convertí en una font. Es va fer un forat al peu de la paret esquerra que la travessava. L’aigua podria sobrexeir directament a la riera.
Quan la mina quedava seca, es podia veure d’allí on sortia. Brollava arran de terra. El propietari va fer construir un pilar d’un metre aproximadament d’alçada, buit per dintre que s’aixecava damunt mateix del doll i anava agafat a la paret del fons de la mina. El pilar, s’eixamplava en la seva part de dalt, on hi havia un canó per rajar l’aigua tapat amb un tap. Pel costat dret de damunt del pilar sortia un tub de fibrociment que canalitzava l’aigua directament al viver.
Amb aquestes obres la font va ser molt freqüentada per la gent que hi anava a omplir el càntir.
barraca de vinya
Font – mina situada per sota del marge de la carretera, en una cinglera, a l’inici del camí del Pinsà i del Plaià, accedint-hi des de la carretera BV-1123 que va del Burés a Marganell. Només entrar, a mà dreta, hi ha una plana conreada de farratge pel bestiar. Al fons, en el marge hi ha una barraca de vinya sota una noguera.
Cal entrar ben arrambats entre la barraca i una bassa de planta més o menys rectangular plena de bardisses i canyes. Al darrera, resseguint la bassa, el marge baixa dret. Cal obrir-se pas entre les bardisses i canyes i les branques d’un salze que creix ufanós a la llera de la riera de Marganell.
barraca de vinya
La boca de la mina està al dessota mateix de la cinglera. Es tracta d’un passadís excavat a la roca, d’un metre d’amplada per varis metres de fondària, del qual no es pot veure el final. L’aigua és clara, transparent. Al seu interior hi ha un tub que permetia omplir la bassa per regar els hortets del voltant. La mina està plena d’aigua, semblant a una font de clot, sense broc i en tot cas, si no estan colgats, sense cap graó per accedir-hi.
Foto: Diba. ( Any 2017)
Observacions:
També es coneix amb el nom de Font de cal Jordi, ja que les aigües eren emprades per regar l’hort de la casa. En l’actualitat es seca des da fa anys i tapada per la vegetació.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch
Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Rec de cal Janet esta situat davant el nucli de Cal Janet, entre la ctra. BV-1123 i el pont de Cal Janet (actual pont de fusta)
Pont de fusta
Historia:
Segons fonts orals, el canal passava per les que serien les baranes del pont de Cal Janet.
Lamentablement, la riuada de l’any 2000 s’ho emportà aquesta part.
A tocar de la riera de Marganell hi trobem les restes d’un sistema de canalització per al rec. Es tracta d’un tros de mur de pedra obert amb un tram en arc de mig punt ceràmic, així com d’un brancal d’un altre arc que es troba interromput.
Sobre el mur hi ha el canal, construït amb teula àrab invertida, per on passava l’aigua per al rec, creuant la riera.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: M.Lloret – KuanUm
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies del Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Molí de l’Alzina es troba situat al vessant meridional de la riera de Marganell, en una zona d’obaga coneguda com a bosc del molí i a prop de can Ferreroles Nou, en el municipi de Castellbell i el Vilar.
Historia:
Entre les propietats que depenien del senyor del castell de Castellbell, l’any 1328, incloses per tant al seu terme, hem d’esmentar les que formaven part dels masos de la Calsina, avui del terme de Marganell, i de Vilamarics, del terme de Monistrol de Montserrat.
El 3 de juny de 1390, un dels castlans de Castellbell, Humbert de Palau, nomenà batlle del terme a Pere de Vilamarics, de Monistrol de Montserrat. No gaire lluny de Vilamarics es construí un molí fariner.
Cal arribar, però, al segle XVI per a conèixer les primeres notícies. Aleshores, el molí pertanyia al mercader Francesc Casamitjana, ciutadà de Barcelona.
El 3 de febrer de 1532 va vendre les seves propietats al sastre monistrolenc Cebrià Alsina, que el revengué al seu germà Antoni, mentre ell es construïa un casal, amb tina i bótes, a la partida de terra anomenada “la riera de Mandrosa”.
Antoni Alsina posseïa, com hem dit, l’any 1597, el “molí fariner ab la mola molent, rodet y altres aparatos y ab dos casals en dit moli construhits y edificats y ab sa resclosa o paxera”. També constava com a propietari d’una peça de terra de quinze jornals de llaurada, anomenada “la Roureda o Raureda”.
El moliner també tenia bestiar, per això havia comprat al seu veí Jaume Joan, àlies Tàpies,
El 2 de setembre de 1585, el dret de fer pasturar el seu ramat a l’heretat del mas de les Tàpies.
Tanmateix, va comprar al mateix veí, l’any 1590, les peces de terra anomenades “la Buyga den Janovés”, “la Carbonera” y “lo ort de Joan Xich”.
El 15 de juny de 1598 Antoni Alsina va comprar a Jaume Playà, amo del mas Ferreroles, el dret de fes pasturar el seu bestiar a la seva heretat.
La documentació estudiada per Joan Valls arriba fins els nostres dies i recorda quan va fer les entrevistes als actuals propietaris i diu que recordaven com es baixaven les moles pel molí, des de la pedrera que hi havia prop de Sant Benet, no gaire lluny el monestir de Santa Cecília de Montserrat. Ho feien amb una tirallonga d’animals, i en els pendents les feien rodolar amb uns eixos per a frenar-les.
El moliner treballava per als habitants de tota la rodalia.
Habitualment es molia blat per a fer farina, però en èpoques de crisi, com a la darrera guerra del 1936-1939, es molia el blat de moro, per a fer pasta de sèmola. Tenien molta aigua, que es recollia, entre d’altres, del torrent del Brogit, de manera que a l’hivern es podia moldre cada dia, però a l’estiu calia fer-ho tan sols durant dues o tres hores al dia, i deixar que la bassa es tornés a omplir.
Va estar en funcionament fins l’any 1982.
Riera de Marganell en l’actualitat
Es tracta d’un molí del tipus B segons la tipologia de Bolòs (1993). És a dir, amb bassa però sense pou. Pren l’aigua de la riera i arriba a la bassa per una canalització soterrada que passa per sota l’atri del molí. La bassa té una capacitat d’ un milió set cents mil litres. Només té paret construïda en forma de “U” a la zona edificada, on l’aigua està en contacte amb el molí. La resta de la bassa és terreny natural. L’aigua arriba al rodet mitjançant un baixant de fusta quan s’aixeca la portella, que és d’aram. Es feien dues moltes al dia; una al matí i l’altra a la tarda. En una hora es podien moldre 50 k de farina.
Es tracta d’un molí molt especial, no només per la seva antiguitat i el seu llarg funcionament. També per haver-se mantingut dins la mateixa família durant més de cinc segles, que ha sabut preservar-ne els trets constructius. Però, sobretot, pel seu estat de conservació i el manteniment de la maquinària. Així, doncs, hi podem observar totes les parts d’un molí fariner, des de la carcaba fins el banc i l’alçador. A les parets de l’obrador hi ha ple d’inscripcions grafiades amb les moltes de cada client, a modus de gran palimpsest.
Per davant hi passava l’antic camí de Manresa a Montserrat. Conserva a més, el celler, dues tines, corts, corrals i altres edificacions productives. En la planta pis hi vivien els moliners i damunt la cuina es conserva l’habitació del mosso.
Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Observacions:
La tradició oral familiar que ha passat d’una generació a l’altra afirma que la construcció del molí es realitzà l’any de la descoberta d’Amèrica (1492). Els documents no ho desmenteixen. Així ens ho ha transmès directament la Maria Rosa Viladoms Alsina, l’actual propietària i descendent directa dels primers propietaris.
Per fora, es poden veure pedres de molí o fragments d’antigues pedres que havien servit i es van canviar pel desgast. La propietat també conserva tota mena d’eines relacionades amb la vida del molí durant centúries.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch
Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé
Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Per anar a la Sènia, cal deixar la carretera BV-2127 i agafar la pista que porta a Les Graus ( masia rural), a l’arribar a la altura i a la dreta dues cases, veureu a l’esquerra, un camí que us portaria a la Riera de Viloví, un cartell indica on trobareu la font d’en Rovira.( descrita en aquest bloc, no us cal baixar)
La Sènia esta on teniu la casa de la dreta poc abans del encreuament de camins.
Es una de les més completes i ben conservades del municipi, on podeu veure tot el seu engranatge i estructura.
Per seguretat la seva portella esta tancada amb una reixa.
La Font de La Prada de Sant Boi de Lluçanès esta a 1150 metres per pista forestal de la carretera BV-4608, punt quilomètric 3’100. (Sector central del terme municipal)
Historia:
El nom original de la font és el de la font de la Parada, ja que ben a prop de l’emplaçament hi havia la parada de Pujols.
Les parades eren punts d’aigua on els habitants de la masia estovaven el cànem en basses i el treballaven.
La font de la Prada està situada a tocar de la riera de Sorreigs, al sud del nucli urbà de Sant Boi i al nord-oest de la Cirera, en una raconada amb grans arbres. S’accedeix a la font des d’una pista forestal que surt del mateix nucli urbà i es dirigeix a la font passant per la masia de Pujols. Un cop s’arriba prop de la riera hi ha dues opcions per a creuar-la: un pas per sobre les roques prop d’un camp amb pollancres plantats o bé una passera moderna de fusta, situada uns metres més a l’est. Creuant la riera pel pas de les roques es troba, a l’altre costat, una gran esplanada, molt ombrívola gràcies a la presència d’arbres de grans dimensions, com pollancres i avets. Des d’aquesta esplanada surt un corriol que, seguint paral·lel al rec, condueix fins la font.
La font està ubicada sota un cingle rocós que sobresurt a la superfície a pocs metres de la riera. A la part inferior del cingle s’observa un tram de mur de maçoneria de pedra, darrera el qual s’amaga el dipòsit. Just davant del mur sobresurt una petita estructura totalment coberta de molsa on es troba el brollador, format per un tub metàl·lic. Just a sota hi ha una petita pica delimitada amb blocs de pedra treballada.
Al costat de la font es troben diversos bancs i taules bastits amb grans blocs de pedra i en algun cas també amb formigó. Uns metres sobre la font, adossada al cingle rocós, hi ha una placa de pedra on es llegeix la inscripció: “AL DR. PER PONT COLL I A LA SEVA ESPOSA, ELS AGRAITS VEINS D’AQUEST POBLE. ANY 1971”.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
El Molí del Lladó esta a la ctra. BV-4131 de Puig-reig a Casserres, poc abans del km 11 trencall a l’oest.
Historia:
Les notícies històriques de la masia del Lladó es remunten al segle XIII, quan era propietat dels Templers, senyors del castell de Puig-reig.
Des d’aquesta data la família ha conservat el mateix cognom. El molí és situat al peu de la riera de la Sala (antigament del Merdançol), que neix a la mateixa propietat del Lledó.
El molí actual es va construir al segle XVII.
Un document conservat a l’arxiu particular del Lledó dóna notícia detallada del procés de construcció del molí.
Es va mantenir actiu fins després de la Guerra Civil de 1936.
Pels volts de 1970 la resclosa i el rec encara estaven en funcionament, i la bassa s’utilitzava com a reserva d’aigua per a les cases.
Antic molí fariner del qual es conserva l’edifici, la bassa, la resclosa i el rec. El molí, situat al costat de la riera de la Sala, és de planta gairebé quadrada. La construcció, que s’adapta al desnivell del terreny, té planta baixa i dos pisos i la teulada és a dues vessants. Conserva part dels murs inferiors (on hi ha el forat del carcabà) fets amb carreus força regulars, la qual cosa fa pensar que al segle XVII l’actual molí es va construir sobre els fonaments d’una construcció medieval anterior. Així mateix, la construcció de la casa presenta dues fases, diferenciades pel tipus d’aparell. L’edifici més antic només tenia una planta, en la qual hi havia les instal·lacions de la mola. Posteriorment es sobrealçà amb els dos pisos superiors. Les finestres, de distribució irregular, són fetes amb llindes i brancals. Els baixos, coberts amb dues voltes de pedra, conserven només la mola inferior, encaixada en un banc de pedra.
Fotografia: Cèsar August Torras i Ferreri
La bassa, que en realitat forma un estany d’una superfície considerable, està continguda per uns murs de contenció molt massisos als costats de llevant i de tramuntana, fets amb grossos carreus ben escairats i col·locats en filades. A l’extrem nord-oest la bassa té un sobreixidor. La bassa es nodreix amb aigua de la pluja, aigua que neix en el mateix indret i, en part també, pel rec, del qual encara se’n poden resseguir les traces. La resclosa encara es conserva i està situada uns 150 metres amunt de la riera. Al costat est de la casa es conserva un cobert de pedra.
El Molí de Lledó està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
Adaptació del Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies pel Bloc : Mª Àngels Garcia – Carpìntero
Per anar a La Font del Lledó, cal agafar la carretera de Puig-reig a Casserres, abans del Km. 10, seguir pel camí a mà esquerra, continuar 500 mt, aparcar el vehicle i entrar per un tancat de fusta, i al fons de l’explanada veureu la font.
Historia:
A la font del Lledó tenia lloc la Tornaboda, la festa de cloenda de la Festa Major de Puig-reig que es celebra per Pasqua Granada; la gent s’hi aplegava per dinar i a la tarda tenia lloc un lluit concurs de Sardanes.
La font del Lladó, una de les més populars del terme municipal de Puig-reig i de Casserres, es prou generosa com per fer néixer la riera del mateix nom.
A començaments del s. XX fou condicionat l’entorn com a zona d’esbarjo i lleure,
creant un espai interior empedrat que permet accedir a la font amb comoditat a partir d’unes escales.
Els murs fets amb pedra polida i de grans proporcions, sostenen els margues i delimiten l’espai de la font, que també compta amb un dipòsit d’aigua que ajuda a mantenir la seva regularitat.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
fonts naturals, aigua, muntanya i més 