L’Alzina màgica de Mas Lledó esta situada en Davant del número 5 del carrer de la Font de els Heures de Sant Fost de Campsentelles.
Al costat de la Font de les Heures i del Torrent de Sant Fost, just davant del Mas Lledó hi ha un grup d’alzines,
una de els quals es coneix amb el nom d’alzina màgica de Mas Lledó i es caracteritza perquè estava oberta pel mig, esberlada.
Fotografia: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Si més no, és així com l’anomena Ferran Pérez (1998) perquè descriu un costum antiquíssim que es practicava per Sant Joan: “quan un infant estava trencat (això és herniat) els seus padrins el feien passar per l’esberla d’aquesta alzina amb la intenció de guarir-lo. L’alzina estava embolicada amb un drap”.
Afegeix una nota a l’article on es diu que a Mollet també s’ha documentat aquest costum i que el documentà, l’any 1896, l’escriptor molletà Vicenç Plantada.
En aquest cas en un roure que, durant l’agost de 1896, els passatgers del tren que passava pel costat del bosc, encara van poder veure un roure embolicat amb draps per fer-hi aquest ritual. Plantada especifica que calia fer passar el nen per l’esberla just quan tocaven les dotze de la nit del dia de Sant Joan.
Observacions: Aquest grup d’alzines formaven part d’un alzinar més gran.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Montlló Bolart
És força prominent i té un paper destacat en la tradició catalana, entre altres motius gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques que han estat valorades estèticament de manera positiva.
El nom prové de la paraula mont, “muntanya”, i serrat, “cadena muntanyosa”.
Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes) i, precisament, aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l’instrument per a serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades l’una al costat de l’altra, que fan pensar en dents de serra.
Precisament, en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d’or sobre camper de gules, amb una serra d’or tallant-les pel damunt.
L’illa de Montserrat, situada al Carib, va ser anomenada així per Cristòfol Colom el 1493, i també té una extensa serralada de muntanyes.
Com a advocació mariana, Montserrat també és emprat com a nom propi femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un nom propi masculí.
Geografia i geologia
És un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.237,9 m del cim de Sant Jeroni, sent aquest pic el lloc més alt de l’Anoia i del Bages.
Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc.
Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.
Des del cim de Sant Jeroni, a 1.237 metres, es pot arribar a veure, en dies molt nets i sense calitja, la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància. Montserrat des del massís del Puigmal, a una distància de 80 quilòmetres al nord-est.
Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles.
A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.
Vegetació
El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat.
Dels arbres principals en destaquen les alzines i el pi blanc d’entre altres.
En quant a arbustos i vegetació herbàcia, se’n troben milfulles, arboços o algun llentiscle refugiat a les solanes, més càlides que les obagues, fredes i humides.
Per les seves característiques úniques, Montserrat és un lloc idoni per practicar-hi activitats a l’aire lliure. En aquesta cadena muntanyosa, l’esport per excel·lència és l’escalada, però, en els últims temps, també han agafat importància les vies ferrades.
Així mateix, Montserrat és un punt de partida de moltes excursions a peu, activitat coneguda com a senderisme. Les vies més importants i famoses són:
Escalada: un lloc mític de l’escalada a Catalunya és la zona de les Agulles, on es poden pujar desenes d’agulles de diferents dificultats. La zona que hi ha sobre el monestir (Gorros i Sant Benet) és una de les més concorregudes. L’escalada al Cavall Bernat és una de les més interessants i emblemàtiques de Montserrat. Altres zones d’escalada habitual són les parets del vessant nord, especialment el Serrat del Moro o la Paret de l’Aeri (l’antic aeri del vessant N es va desballestar definitivament als anys noranta).
Vies ferrades: La via ferrada més famosa (Teresina) està permanentment tancada. La via ferrada més coneguda actualment és Via ferrata Canal de las Damas o de l’Artiga Baixa (nivell de dificultat D). Reoberta amb restriccions desde novembre de 2020 [3] Es troba a Collbató i travessa un canal.[4]
Senderisme: els múltiples senders i corriols permeten fer des de petites excursions fins a grans caminades per tot Montserrat. Els punts de partida són el monestir, Santa Cecília, Can Maçana i Collbató. Es pot pujar a Sant Jeroni des del monestir (1 h 30 min) o fer la Transmontserratina (de Can Maçana al monestir) en 7 hores. També es pot fer el GR172 (sender de gran recorregut), que travessa Montserrat per la cara nord.
Una vegada remodelat fa uns anys la plaça del costat del carrer Torrent, prop de la riera de Sant Joan i al costat de Ca l’Espardenyer, es va posar el monument del Xiquets de Valls i una font.
Aquesta font te una broc corbat i gruixut, amb una gran pica rectangular, l’estructura es d’una sola peça. Al costat disposa de seients al costats. Actualment no raja aigua.
La Font de l’església nº 2 esta situada al marge que discorre paral·lel a la ribera esquerra de la riera de Sant Joan. Emplaçament uns metres aigües amunt de la Font de l’església I, tot i que en una zona menys accessible.
Historia:
L’estructura de la font compta amb un carreu la data 1882 incisa, cronologia que pot coincidir amb el moment de construcció o reconstrucció de l’estructura de la font.
La situació d’aquesta font fa pensar que tant aquesta com la font de l’església I devien ser llocs importants i freqüentats per la població de Monistrol de Calders, sobretot trobant-se en mig del nucli urbà.
Pel que fa al text inscrit, la bibliografia concreta que els noms que hi ha referenciats corresponen a tres regidors de l’Ajuntament del moment d’inauguració de la font (PERARNAU, J.; PIÑERO, J. :1993, 136).
L’estructura de la font està situada en un marge al costat esquerre de la riera de Sant Joan, a peu del torrent, concretament a pocs metres al nord de l’església parroquial i prop de la Font d’església I.
L’estructura de la font està ubicada en el mateix mur de contenció del marge, està conformada per un frontal de pedra bastit amb carreus força ben escairats i polits; a la part baixa del frontal, arran de terra, hi ha una petita fornícula que acollia l’aixeta o brollador.
La fornícula és coronada per una llinda en arc de mig punt realitzat en un carreu; en aquest carreu s’hi conserva una inscripció de difícil lectura, que indica: “En lo any 1882. Señores regidores José PuigMartí, el señor Juan Ponsa y el Estiragues.” (PERARNAU, J.; PIÑERO, J. :1993, 136).
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Font de l’església nº 1 esta situada al marge del camí que surt al nord de l’església parroquial, al peu de la riera de Sant Joan. a la seva ribera esquerra.
Historia:
L’estructura de la font compta amb un carreu amb la data 1771, cronologia que pot coincidir amb el moment de construcció o reconstrucció de l’estructura de la font, coincidint en un període d’importants canvis al poble, obres d’ampliació de l’església parroquial (situada a tocar de la font), així com una època de creixement urbanístic i poblacional.
La ubicació de la font, al centre del poble, fa pensar en que és una font que ha tingut molta importància per la població de Monistrol de Calders.
L’estructura de la font queda inserida en un marge de pedra seca que fa de mur de contenció del terreny i en el que hi trobem l’estructura pròpiament de la font.
Aquesta compta amb un frontal construït amb carreus força ben escairats i polits; a la part central del frontal a la part baixa, arran de terra, hi ha una petita fornícula coronada per una llinda en arc de mig punt realitzat en un carreu, dins aquesta cavitat hi havia l’aixeta o el brollador d’aigua.
Destaca el gran carreu de la part central, el qual conforma l’arc de mig punt de la fornícula, en el qual hi ha data 1771 incisa.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
La Font de Sant Joan està dins de Campins, adossada a la tanca del restaurant Mª Rosa, i situada en la confluència que formen el Camí Vell de Sant Celoni, el passeig de les Tres Germanes i el carrer de Sant Guillem, a pocs metres de l’església parroquial de Sant Joan.
Font urbana, amb aigua provinent de la xarxa municipal, amb una aixeta de polsador dóna pas a l’aigua que cau en una pica semicircular de maons vistos disposat arran de terra.
Al centre del frontal hi ha un mosaic de rajoles representant Sant Joan de petit amb un xai; es va construir l’any 1925, tal com es pot veure gravat al frontal.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 