La serra de Galliners, de 300 m d’altitud, es troba entre els municipis de Terrassa, Sant Quirze del Vallès i Sant Cugat del Vallès. Forma part de la serralada Transversal Vallesana, juntament amb les serres de les Aimerigues, Can Costa i les Martines, totes dins el municipi de Terrassa.
L’itinerari transita pel Camí de Pallàs-Llobater i el Camí dels Monjos per enfilar-se pel sector terrassenc de la serra de Galliners i travessar els camps i boscos de Can Sabater del Torrent.
Una petita part de la Serra, l’Ajuntament de Terrassa la va destinar a Parc amb el nom de “ Parc de la Serra de Galliners”
Esta situat, entre l’avinguda del Vallès, el carrer d’Holanda, carrer d’Europa i connectant amb els boscos que formant part de la Serra de Galliners.
En aquest parc-bosc, trobarem espais amb seients, àrea de pícnic,
Jocs infantils
Alguna font d’aigua de xarxa.
Disposa de camins per poder passejar sota de la pineda i d’alzines que forma el Parc.
Es un espai natural que tant hi poden gaudir gent gran com a joves o infants.
La Plaça de la Tulipa esta situada entre el carrer d’Orellana, carrer de la Traviata i carrer de Júpiter, al barri de can Rectoret de Barcelona. (En la Serra de Collserola).
No es massa gran, però destaca com a mirador dels barris de Vallvidrera i Les Planes.
Així com la Torre de Collserola i el Tibidabo.
Disposa d’algun banc, que es de agrair a l’hivern perquè es com una balconada al sol.
Hi ha un Pi destacat, amb tronc gruixut i 2 branques considerables i allargades cap amunt, junt amb altres arbres més petits i joves.
Aquest Bassal d’aigua, esta situat en el torrent de can Coll, en la pista forestal que va de Cerdanyola del Vallès a can Catà.
En la corba a la dreta del torrent en el moment de passar en aquest punt.
Sempre disposa d’aigua, en temps con aquest any disposa de molt poca, però el suficient per enclotar-se i mantenir hi l’aigua formant una superfície verda.
Lloc on animals salvatges grans o petits, que viuen en l’entorn, podent disposar d’aigua.
A l’altre costat de la pista a poca distancia hi ha un bassal mes petit.
Es un punt aquest, destacat perquè actualment la Serra de Collserola pateix una sequera greu, casi totes les rieres, torrents i fonts estan seques.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac està format pel massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. Té una superfície protegida de 13.694 haectàrees repartides entre les comarques del Bages, el Vallès Occidental, el Moianès.
Els seus cims principals són el Montcau (1.056,7 m) i la Mola (1.101,9 m),[2] on hi ha el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt.
El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac forma part de la Xarxa d’Espais Naturals gestionada per la Diputació de Barcelona. L’interès paisatgístic, biològic i cultural del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac va justificar la seva creació com espai protegit, per fomentar l’ús racional del territori i fer possible l’aprofitament ordenat dels seus recursos.
Les aus representen el grup més nombrós dels vertebrats del massís. Les més comunes són la merla (Turdus merula), el tudó (Columba palumbus), el gaig (Garrulus glandarius), el pit-roig (Erithacus rubecula) i les mallerengues (Parus spp.), que hi crien.
A les parts baixes del massís hi abunden el pinsà (Fringilla coelebs), la cadernera (Carduelis carduelis), els sits (Emberiza spp.), la puput (Upupa epops) i el tord (Turdus philomelos), que nidifica en un dels seus límits més meridionals a la Península.
De tant en tant, apareixen al cel alguns rapinyaires com l’àliga perdiuera (Hieraaetus fasciatus), astors (Accipiter gentilis), esparvers i falcònids; molt excepcionalment es poden contemplar voltors (Gyps fulvus) i, potser, l’àliga daurada (Aquila chrysaetos), extints ambdós com a nidificants.
També cal remarcar la presència d’algunes parelles de ducs (Bubo bubo), que han desaparegut en gran part d’Europa, mentre que aquí són presents encara en els penyals més feréstecs de les canals.
La Serra de Moixeró és una serra del nord de Catalunya, als Pirineus Orientals, que s’estén en direcció oest-est, des del Coll de Pendís fins al Coll de Jou.
El Moixeró fa de límit de les comarques de la Baixa Cerdanya (Bellver, Riu de Cerdanya, Urús) i el Berguedà (a l’enclavament de Gréixer, a Guardiola de Berguedà).
La totalitat del Moixeró forma part del Parc Natural Cadí-Moixeró, juntament amb la Serra de Cadí, el massís del Pedraforca i gran part de la Tosa d’Alp i el Puigllançada.
Juntament amb la Serra del Cadí forma un contrafort d’oest a est i sovin es confon o s’atribuiex el nom de Cadí fins la Serra de Moixeró, la Tosa d’Alp i el Pedraforca. Fins i tot el túnel que travessa el Moixeró és anomenat túnel del Cadí.
Pel seu caràcter més antic (paleozoic i ja format en l’orogènesi varisca) respecte al Cadí, constitueix en aquest sector el començament dels Pirineus axials a partir del coll de Pendís (1.760 m altura), continuat per la Tosa d’Alp i el Puigllançada fins enllà de la collada de Toses.
Els nuclis orogràfics més destacats són el turó de Prat Agre (2.012 m alt), el Moixeró (2.078 m) i el pla del Moixeró (2.063 m), les Penyes Altes de Moixeró (2.276 m), el serrat de la Miquela (2.161 m), les Soquetes (2.181 m) i el coll de Jou (2.000 m), on arriben els estreps de la Tosa.
El vessant cerdà davalla gradualment cap a la plana herciniana de la Cerdanya per torrenteres que obren el camí.
El vessant del Berguedà, drenat pel riu de Gréixer, afluent del Bastareny, i que talla conseqüentment l’estructura, presenta línies de replans paral·lels a la carena. La pedra de Gréixer, riolites efusives bigarrades, és un cas isolat; dominen les calcàries devonianes als cims i els esquistos carbonífers al voltant i vers l’est.
La vegetació és de pi roig o avet, amb rodals de faig, fins a uns 1.800 metres, on comença el pi negre, i a partir dels 2.000 metres prats o roques blanquinoses, segons la forma de l’alteració atmosfèrica per formar sòls.
Senders presents a la serralada:
GR 107 Camí dels Bons Homes, creua la serra de Moixeró pel Coll de Pendís.
GR 150 Sender de circumval·lació al Parc Natural del Cadí-Moixeró, no creua la serra del Moixeró i l’envolta per fora.
PR-C 125 Recorregut circular que des de l’Hostalet arriba al refugi de Sant Jordi, al peu de la serra de Moixeró.
No hi ha nuclis de població dins de la serralada, únicament algunes cases aïllades i refugis de muntanya.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació del Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Acaba de publicar-se una guia dels punts d’aigua de la serra de Sobremunt.
Aquesta serra es troba al nord-oest de la comarca d’Osona, entre Sant Hipòlit de Voltregà i el petit poble de Sobremunt, a la subcomarca del Lluçanès. El territori estudiat inclou també part dels termes municipals de les Masies de Voltregà i de Santa Cecília de Voltregà.
El llibre va ser presentat el passat 25 de maig de 2019 a Sant Hipòlit de Voltregà.
En total s’hi descriuen 44 punts d’aigua:
34 fonts, cinc pous, tres bassots, una deu i una mina.
El llibre es presenta en forma d’itinerari excursionista, i s’estructura en quatre rutes circulars: Llevant, Baga, Solei i Ponent.
Cada itinerari està molt ben detallat, amb croquis dibuixats a mà per no perdre’s i anar trobant les diferents fonts, pous, i altres.
Moltes d’aquestes fonts, més de trenta, han estat recuperades i restaurades per Josep Rabionet, Esteve Cirera, Antoni Cirera i altres afeccionats a les fonts i a la natura.
Sense aquesta intervenció, moltes d’aquestes fonts s’haurien perdut, ja que una font demana un manteniment regular, i moltes cases de pagès de l’entorn han deixat de ser habitades permanentment.
En conclusió, un nou llibre que no pot faltar a cap biblioteca especialitzada en fonts, que registra i divulga unes fonts ben boniques, amb indicacions molt clares per accedir-hi. Felicitem els seus autors i a tota la colla de bones persones (començant per Josep Rabionet) que, amb la seva feina desinteressada, permeten la conservació d’aquest patrimoni humil però interessant de cultura popular.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 