Aquest és el poema que Jacint Verdaguer dedica a la Font Vella:
“Tenia set d’aigua pura
lo meu cor enfebrosit
i enyorava la dolçura
de la deu de l’infinit.
Com el raig d’eixa Font Vella
aboqueu vostra canella
en mon cor que s’esbadella
i em veureu, Jesús, guarit.”
Recull del Poema: Ramon Solé
Postals antigues: Fons Fotogràfic Rasola.
S’entén per biodiversitat o diversitat biològica la variabilitat d’organismes vius de qualsevol font, inclosos, entre altres coses, els ecosistemes terrestres i marins, i altres ecosistemes aquàtics, i els complexos ecològics dels quals formen part; comprèn la diversitat dins de cada espècie, entre les espècies i dels ecosistemes
En el Parc de la Cogullada situat en un extrem de Terrassa, s’ha iniciat un petit procés en favor de la Biodiversitat, col-locan en llocs concrets del parc troncs d’arbres morts,
això fa com ja hem explicat en altres articles, que siguin refugi i lloc per viure insectes i altres petits animalons.
Els parcs són espais tranquils i més nets de contaminació ambiental.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
El Parc de Vallparadís es un espai que concentra una gran part de la biodiversitat de Terrassa.
Podem contemplar a la primavera i l’estiu d’una diversitat d’insectes i en tot l’any d’ocells.
Inclòs podem contemplar espècies en migració de l’Europa septentrional direcció a l’Àfrica.
Es creu per estudis realitzats que en la falta de conreus, camps abandonats, boscos amb manca d’aliments, sequeres sense deus d’aigua…
fan que els animals, sobre tot els ocells s’estiguin i integrin més a les ciutats i urbanitzacions,
Per això el Parc de Vallparadir, podem contemplar cada vegada més especies diverses d’ocells.
Bona part, hi viuen tot l’any, fent els seus nius en el arbres i altres racons del parc.
Acostumant-se a la gent que visita i circula pel Parc amb més o menys soroll…
Per estudis s’han contat més de 100 especies diferents d’ocells que hàbitat de forma fitxa o temporal com les aus migratòries, se’n un oasis en la gran ciutat.
Us passo una relació de les aus més comunes de ser vistes per Parc de Vallparadis:
Cal destacar la “Bassa”, que es un punt destacat d’aquest Parc, per les aus que han fet niu gràcies a la presència de vegetació autòctona, com alzines i vegetació pròpia de torrent i bassa, l’espècie resident i permanent és l’ànec real
Altres ocells són el rossinyol, que podem veure tot l’any; el tudó, el pardal comú; el colom domèstic; el tallarol cap negre i les mallerengues.
Podeu organitzar un safari fotogràfic per el més petit o joves dins del Parc de Vallparadis. !
Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero, Dora Salvador i Ramon Solé
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.
La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet).
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024
Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: “Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
[4] https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat/
[5] https://joanamades.cat/wp-content/uploads/2020/05/Amades_Esplugues_conferencia.pdf
[6] Solé, Ramon. https://fontsaigua.wordpress.com/2021/03/06/avui-coneixerem-la-font-de-la-placa-de-la-constitucio-de-lhospitalet-de-llobregat/
La fira de Cornellà es troba a la zona industrial del barri de l’Almeda, entre L’Hospitalet i Cornellà de Llobregat, tot i que pertany a aquesta última ciutat.
Prop del Delta i sota el parc de Can Mercader, el nom d’Almeda no fa referència als àlbers, arbres de ribera de la família dels pollancres, com es podria pensar, sinó als propietaris que compraren els terrenys als Mercader.[1] El carrer Dolors Almeda, era antigament el carrer de les marines, un carrer que baixa cap al Delta, a la zona de la Marina, on encara es conserva Can Manso.[2]
Seguint amb els topònims, el recinte de la fira, amb l’auditori a una banda, està entre els carrers Tirso de Molina (dramaturg dels segles XVI-XVII) i el carrer de la fama, que no té res a veure amb la fama que poden adquirir alguns escriptors o músics, sinó a l’antiga FAMA, SA,[3] una fàbrica de plàstics que, entre altres coses vàries, feia peces de baquelita, un tipus de plàstics quasi perennes (a casa conservem uns plats de les probes que es feien quan treballava el meu sogre QPD, irrompibles). L’empresa va plegar quan els plàstics que acaben ràpidament la seva vida van entrar en joc.
I és que el barri de Marina de l’Almeda, on la pagesia extreia i comercialitzava els productes d’una terra molt fèrtil amb el canal de la Infanta, es va convertir en un barri industrial i perifèric, model de les lluites obreres i veïnals, que actualment, com tants altres, viu noves transformacions.
Sobre aquesta història de la Marina agrícola-industrial-cultural, observem avui el recinte de la fira i l’auditori i contemplem els arbres de ribera i mediterranis
que encara s’alcen, negant-se a oblidar la història i el racó on arrelen.
Entre les figures lineals de la fira trobem les palmeres mediterrànies amb les seves formes també geomètriques, però dinàmiques, com les que van inspirar l’artista del modernisme Gaudí i aquells pollancres que continuen dempeus, tot i que ja no gaire altius, recordant els seus ancestres i la munió d’ocells que els acompanyarien.
Text i Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 3-11-2024
Als treballadors i a les treballadores que lluiten per millorar les condicions laborals, i a la bona gent que estima la natura.
[1] https://almedacornella.blogspot.com/2010/03/almeda-un-barrio-que-cambio-de-nombre.html
[2] https://historiasdebellvitge.com/2021/04/07/can-manso-i-els-femades-entre-lhospitalet-i-cornella/
[3] https://almedacornella.blogspot.com/2015/10/fama-lucha-contra-el-expediente-de.htm
Recull de Refranys i Fotografies : Ramon Solé
L’Hotel d’insectes esta dins de la Plaça Ricard Camí, entre la Rambla d’Egara, el carrer Cervantes i el carrer del Notari Badia de Terrassa.
La finalitat es de complementar la Bassa Naturalitzada, que us vaig presentar ahir, situada a prop i crear un refugi de Biodiversitat més notable gràcies al seu conjunt.
Com a tots els hotels d’insectes pot allotjar diversa varietat com a papallones, abelles, etc.
A les rodalies hi ha un herbassar amb varietat de plantes amb flors durant la primavera i l’estiu, font d’aliment per aquests insectes i aus.
Es important crear espais en Parcs i Jardins com a refugi de Biodiversitat.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Es una Bassa artificial situada dins de la Plaça Ricard Camí, entre la Rambla d’Egara, carrer Cervantes i carrer del Notari Badia de Terrassa.
La finalitat d’aquesta Bassa Naturalitzada es crear un refugi de Biodiversitat.
En aquesta Bassa hi ha lliris, joncs, esparganis, on viuen petits animals i insectes diversos, com libèl·lules, cargols aquàtics, heteròpters, planaries i amfibis.
De fet es un conjunt de animals que ens permet viure sense mosques i mosquits en les rodalies de la Bassa.
No esta permès alliberar en la bassa cap animal, com peixos o tortugues.
Pot ser motiu de comprometre i perjudicar de forma important com a refugi de Biodiversitat.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
El Pilar coronat de ca n’Oliveró esta situat en el torrent de Pegueres.
Cal seguir el curs, a uns 3 km a l’esquerra en el Terme de Castellbisbal.
Aquest pilar coronat, conegut com la Damme Coifée, és un pinacle que ha sobreviscut a l’erosió dels agents externs gràcies a la presència d’un bloc rocós, que protegeix els dipòsits d’origen detrític i conglomerats.
Es tracta d’una formació geològica caracteritzada per tenir forma d’agulla o pilar que s’ha format degut a l’acció erosiva de l’aire i de la pluja sobre uns materials argilosos, coberts per un material no erosionable.
Els agents erosius han anat erosionant els materials pels laterals, mentre que la part situada per sota de la roca no erosionable ha romàs intacte, de manera que s’ha general aquesta forma de columna.
Observacions:
Aquesta formació es troba al peu d’un curs fluvial, actualment sec, que era conegut popularment amb el nom del Torrent que no passa.
Es tracta d’un petit curs de torrent que desguassa al torrent de Pegueres, i que efectivament no passa, ja que a l’alçada del pilar coronat desapareix.
Es troba al llistat d’elements del POUM amb el núm C.05
A la paret d’aquesta muntanya que va vorejant el Torrent i a les rodalies n’hi ha altres formacions adherides a la paret que, en conjunt, també resulten espectaculars.
Però només aquesta es desprèn formant una columna coneguda com el Pilar coronat de ca n’Oliveró.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba. i propi
Autoria de la fitxa: Raquel Valdenebro Manrique
Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Voldria reproduir un article de JR Armadàs del 8 de desembre de 2015 :
Des de sempre el monestir de Sant Cugat s’ha considerat l’epicentre de la vida local i és per això que el seu entorn presenta també un conjunt arbori digne de ser admirat
Un santcugatenc podria passar-se un parell de dies fent voltes al voltant del Monestir i encara no hauria descobert tots els secrets històrics i naturals que s’hi amaguen.
Ja a la plaça d’Octavià, hi trobem un gran xiprer que, quan arriben les festes, s’ha convertit en l’arbre de Nadal oficial de la ciutat.
Amb més de 20 metres d’alçada és segurament el rei dels 29 xiprers que hi ha al voltant del Monestir.
Altres es troben davant de la muralla i també destaquen especialment els de l’interior del claustre.
Malgrat que ara els xiprers en són els protagonistes, històricament el Monestir havia estat envoltat d’horts de fruites i hortalisses i arbres fruiters, ja que els monjos que vivien al recinte s’alimentaven en part del que collien al seu terreny.
Durant bona part del segle XX el claustre va estar poblat per molts llorers i boixos, però l’actuació que la Generalitat va fer al recinte als anys 90 va netejar del tot la vegetació deixant només gespa, la font central i tres xiprers.
Això va facilitar la programació d’esdeveniments a l’interior.
Cal esmentar els castanyers d’índies que hi ha a la part del darrere del recinte, però tampoc es poden passar per alt els lledoners que hi ha als peus del campanar.
Els que hi ha actualment van ser plantats l’any 2010, fruit d’un pla de recuperació d’espècies autòctones monals quan es va arranjar el parc de l’Hort de l’Abat.
D’aquesta manera se substituïen uns malmesos plàtans i es tornava a la vegetació que anys enrere havia estat testimoni any rere any del Paga-li Joan, el ball tradicional de Sant Cugat.
Sense anar gaire lluny del Monestir es poden veure un conjunt d’oms al costat de la Casa de Cultura i creuant el carrer hi ha l’imponent pollancre del camí de la Creu, un arbre de 13 metres d’alçada que es va nodrir de les aigües de la riera de Volpelleres.
Oms del Monestir
Els sis oms que hi ha a prop de la Casa de Cultura són autòctons i provenen de llavors d’un om que hi havia en un jardí privat del carrer d’Orient.
Van arrelar durant els anys 70 en un terreny on abans hi havia el camp de futbol que anys més tard es va traslladar a la rambla del Celler.
Sota els oms l’Ajuntament hi ha instal·lat uns bancs que han fet que aquest punt i la gespa que hi ha a la zona hagin esdevingut un punt de trobada i descans pels santcugatencs. A més, la seva fulla ofereix un bonic abric vegetal a la part del darrere de l’entorn del Monestir.
Castanyers del Monestir
Aquests tretze castanyers es troben a la zona nord-est dels jardins del Monestir, entre la muralla i els absis de l’església.
Malgrat que resisteixen bé temperatures extremes, estan protegits de les calors pel mateix Monestir i ofereixen un ambient fresc durant tot l’any i unes vistoses fulles grogues a la tardor. Aquest arbres es van plantar fa uns 90 anys per millorar l’enjardinament de l’entorn del Monestir.
Fins l’any 1940 formaven part d’un parc municipal que mossèn Griera va fer enderrocar perquè no volia que al recinte hi hagués activitat d’esbarjo.
Extret :Tot Sant Cugat
Text : JR Armadàs a 8 de desembre de 2015
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
fonts naturals, aigua, muntanya i més 