El Parc de la Ciutat de Tarragona. Un lloc on fer volar la imaginació.

El Parc de la Ciutat o dels germans Puig i Valls de Tarragona és un interessant lloc amb diferents arbres i un itinerari poètic i de joc (s’han de seguir les pistes per resoldre un enigma)[1] que el fa didàctic i apte per visitar-ho en família, tot i que hauria d’estar més cuidat.

Un lloc on pensaven trobar un espai d’ombra on descansar, però el que vam fer és fer volar la imaginació més enllà de les restes romanes i la necròpolis que ens havien ocupat tot el matí.

En una de les entrades trobem una guingueta que ens remet al segle XIX, el temps en que es va conformar aquest jardí amb voluntat, especialment per part de Rafael Puig i Valls, de mostrar bellesa i coneixements, posant noms als diferents arbres i arbusts.

Els pins, fàcilment identificables, amb el poema d’Olga Xirinacs sobre pinyons i pinyols, ens donen la benvinguda.

Uns bancs sota uns plataners ens conviden a seure una estona, però la curiositat ens mou i decidim seguir amb els sentits oberts per si ens troba el cantar dels ocells d’aquell cartell.

Arbres amb molta ombra, als que no gosem donar nom, on un grup d’adolescents xerra i descansa i allí trobem el conte del mussol i la merla i recordem els contes del doctor mussol que un pare explicava a unes filles alienes fent-les sentir l’estima i la cura envers les criatures necessitades.

Davant de la Quinta de Sant Rafael, el lledoner monumental i el poema de la nena que salva el cargol,

i la palmera de ventall, enfilant-se pretensiosa i tafanera per damunt de tota la resta que l’envolta, i allí, al costat de la casa, el pou, que sempre ens atrau, com aquell del pati de la infantessa.

La gran olivera, les alzines amb aquell poema que ens invita a abraçar-nos a un arbre i,

com no, unes restes de les que Tarragona va plena, la d’una vil·la romana amb la seva necròpolis.

El passat més recent amb unes escultures que ja no hi són i aquell antiquíssim de la Tarraco Imperial que va entrar en crisi, es mostra aquí, entre la realitat incerta d’un avui que vol, sense saber com fer-ho, tornar a la natura i als valors de la cura que ens humanitzen.

Sortim per la que sembla ser l’entrada principal i fem fotos del plànol del parc i de la reixa d’una finca que ens vol mostrar, més enllà de l’edifici de la Quinta, el que seria aquell jardí quan la il·lusió i dedicació dels seus habitants era viva.


[1] https://www.tarragona.cat/neteja-i-medi-ambient/fitxers/altres/plafons-itinerari-poetic-parc-de-la-ciutat

Text i Fotografies : Mª Àngels Gárcia-Carpintero

Avui visitem: La Font de la Dona dels Pans de Gósol

La Dona dels Pans esta situada en la Plaça Major de Gosól.

És una peça esculpida per Josep Ricard Garriga que evoca el quadre pintat per Picasso, i l’estada d’aquest artista al municipi de Gosól, durant la primavera de l’any 1906.

L’escultura esta a sobre d’una columna que de fet es una font de diversos brocs, l’aigua cau a una gran pica de sis cantonades.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Jardí medicinal de La Floresta de Sant Cugat del Vallès

El 2018 es va crear darrera del Parc del Centre Social i Sanitari de la Floresta, un espai destinat a un jardí de plantes medicinals de diverses varietats, delimitat amb una tanca a prova d’animals  i equipat amb un sistema de reg gota a gota.

És un projecte sorgit dels mateixos veïns i veïnes del barri, que els van votar en els pressupostos participatius per decidir com invertir els diners de lliure disposició del Consell de Barri, en què els veïns poden entrar i recol·lectar algunes herbes aromàtiques i medicinals.

El projecte inicial dels veïns plantejava la possibilitat de fer tallers oberts per tal d’explicar els usos i consum d’aquestes plantes.

Un cartell informa del seu us:

Cartell fotografiat en 2018

A un costat de Parc es van plantar arbres fruiters, amb la idea per l’autoconsum dels veïns de la Floresta.

Per a més dades :

https://decidim.santcugat.cat/assemblies/lafloresta/f/118/results/47

Actualment, entre la Pandèmia, la sequera i restriccions d’aigua, es troba tot erm, esperem que de nou es pugui posar en marxa aquesta iniciativa del Jardí medicinal.

Recull d’informació: Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i Tot Sant Cugat.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

El Mestre de les Fonts de Barcelona (1620 – 1650)

En abril del 2020 ja us recomanava: El llibre de les fonts de Barcelona, un text de l’any 1650 escrit pel mestre de les fonts, Francesc Socies, que s’havia conservat als arxius de la ciutat:

https://fontsaigua.com/2020/04/19/informacio-el-llibre-de-les-fonts-de-barcelona-del-mestre-francesc-socies-de-lany-1650/

En 2022 aquest text antic es va publicar dins d’un recull en el que participen diversos autors de diferents especialitats, donant una visió de conjunt molt complerta. Aquest llibre es va presentar el gener de 2023, com us vaig indicar:

https://fontsaigua.com/2023/01/24/presentacio-del-llibre-el-llibre-de-les-fonts-aigua-clima-i-societat-a-la-barcelona-del-segle-xvii/

Ara us vull recomanar un parell de resums que ha fet la meva companya, la Maria Àngels García-Carpintero, per a que us feu una idea dels temes que tracta aquest complert llibre i us animeu a llegir-lo: El primer tracta del mestre Socies i d’alguns dels fets que va viure, com la necessitat de portar aigua de boca de les mines de Collserola a Barcelona, ja que les del Rec Comtal tenia usos industrials.

https://historiasdebellvitge.com/2024/08/10/el-mestre-de-les-fonts-a-barcelona-1630-1650-una-dedicacio-al-be-comu-que-ens-fa-pensar/

El més recent: “Breu història del proveïment d’aigües a Barcelona fins l’Edat Mitjana” explica els inicis medievals del Rec Comtal, amb la implicació d’algunes dones, i els orígens de les fonts gòtiques de la ciutat, algunes de les quals encara perduren.

https://historiasdebellvitge.com/2024/09/06/breu-historia-del-proveiment-daigua-a-barcelona-fins-ledat-mitjana/

El passat queda unit al present amb aquests texts…

Text: Ramón Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Camí medieval de Savassona de Tavèrnoles

S’inicia el curt recorregut del camí medieval, en el trencant de la carretera BV-5213, a l’alçada de Sant Pere de Savassona,

El tram va fins a la Pedra del Dau. ( del que ja varem fer un article)

És de possible cronologia medieval i,

en diversos trams, conserva l’antic enllosat i parets de pedra seca.

Us recomano que pugeu a Sant Feliuet pel camí graonat que duu a Sant Feliuet de Savassona.

És un petit tram de graons de pedres de gres, de mida mitjana, situat a la vessant de tramuntana del turó de Sant Feliuet, en un indret amb un gran desnivell.

Es desconeix la seva cronologia precisa però, segons la documentació antiga, al segle XI ja existien unes escales que donaven accés al cim.

Fotografia: Albert Bosch

A dalt, es pot contemplar unes grans vistes…

Recull de dades: Diba. i propi

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Albert Bosc

Pedra Gentil de Vallgorguina

La Pedra Gentil es ubicada dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor.

La Pedra Gentil és una estructura megalítica del municipi de Vallgorguina, es va per la ctra. d’Arenys de Mar, per arribar-hi cal accedir per l’entrada al parc que hi ha a la carretera de Sant Celoni a Vallgorguina, a uns 2 km d’aquesta vila.

Cal passar pel pont de Pradell i Cuch, i s’arriba pel primer camí es pot anar amb vehicle, a peu o amb bicicleta.

El dolmen, d’uns 4.000 anys, és un sepulcre dels anomenats de cambra simple.

Tradicionalment, sempre s’havia dit que era un lloc de reunió de bruixes i, actualment, a la nit de Sant Joan s’hi celebren sàbats populars.

La pedra superior està trencada i algunes de les set que li fan de suport han estat reubicades i amb afegits per mantenir-ne l’alçada primitiva.

Se’n desconeix l’aspecte original, si bé està documentat que el dolmen fou restaurat el 1885 pel propietari de la finca on es troba, Josep Pradell.

Els pescadors del Maresme antigament deien que, quan sobre les muntanyes on es troba el dolmen s’hi feien grans núvols, volia dir que tindrien mala mar.

Hi havia vegades que, per aquest motiu, no sortien a pescar.

Recull de dades: Viquipèdia

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

La importància de les Caixa niu per Ratpenats

A la zona de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han detectat unes 12 o 13 espècies potencials de quiròpters o ratpenats. Tot i que cada una d’aquestes espècies té requeriments diferents respecte al tipus de refugi, alimentació i reproducció, dominen les espècies que es refugien en escletxes i fissures, estructures que abunden a les ciutats. Els parcs amb arbres pocs madurs no ofereixen bons refugis, ja que els arbres joves no tenen gaires forats ni clivelles, tot i que són importants perquè proveeixen aliment a aquests éssers vius, sobretot a les zones on hi ha basses d’aigua, que és el medi on es concentren moltes de les seves preses. Per contrarestar la falta de refugi, s’instal·len caixes niu que ofereixen espais aptes com a refugi i lloc de cria per als quiròpters (tenen en compte el tipus d’entrada de la caixa, la superfície d’aterratge, l’aïllament de la llum exterior, l’orientació al sud, etc.).

Informació : Àrea Metropolitana de Barcelona

———————————————————————————————————————–

En primer lloc, perquè els ratpenats són animals amb una gran importància ecològica i per al control de plagues, ja que són depredadors d’insectes com el mosquit o la processionària. A més a més, actualment la seva conservació es troba amenaçada pel canvi climàtic, l’ús indiscriminat de pesticides i la manca d’hàbitats on fer el niu. Aquesta última és una de les raons més importants per les que cal fer caixes niu per a ratpenats, ja que són espècies que fan el niu en forats i escletxes, i en general els boscos de Catalunya estan formats per arbres prims i joves, per tant, manquen forats als arbres. És per això que les caixes nius col·locades estratègicament no només serveixen perquè els ratpenats puguin nidificar sense cap dificultat, sinó que també permeten estudiar les espècies que ocupen aquestes caixes niu i afavorir la seva conservació.

Informació : casesdecolonies@fundesplai.org

Fotografies: Ramon Solé

Imatges de Terrassa

Caseta de la Biodiversitat a Sant Hilari Sacalm

La Caseta de la Biodiversitat, esta situada en el parc de la font Vella de Sant Hilari Sacalm i,

Del camí que porta a la Font del Pic, fen un recorregut d’uns 45 minuts.

La Caseta de la Biodiversitat, es tracta d’una estructura de fusta

que reuneix diverses funcions:

  • un refugi de ratpenats.
  • un “hotel d’insectes” perquè espècies d’insectes hi puguin criar.
  • a la part superior, un refugi de grans dimensions per a un rapinyaire nocturn o mamífer de bosc (òliba, gamarús, fagina…).
  • finalment, la caseta també incorpora diverses menjadores per a ocells.
  • i alguns mamífers més (mallerengues, esquirols…).

No només ajuda a recuperar algunes d’aquestes espècies, insectes i aus, en fort retrocés,

sinó que són un element importantíssim pel control de plagues com els mosquits en trams d’aigües més o menys estancades, els ratolins…d’una manera sostenible.

Respecteu la Caseta de la Biodiversitat , així com tot l’entorn natural.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Menhir de la Pedra Llarga de Sant Hilari Sacalm

A l’entrada a Sant Hilari per les carreteres de Santa Coloma de Farners i la d’Arbúcies, prop de l’indret anomenat la Miranda, està situat el Menhir de la Pedra Llarga, a tocar de la Font dels 7 brocs, i fa com un petit jardí.

Està format per un bloc de pedra de granit, amb les dimensions de 2’03 x 0,57 x 0’50 m, amb un perímetre de 2’10 m i d’una tosca secció circular que havia tingut una creu de ferro damunt.

Joan Martorell que va ser qui va donar a conèixer en l’any 1875 i veïns del poble van retornar-ho al seu lloc original el 1886.

La Pedra Llarga és un monument megalític en forma de menhir que encara que de cronologia incerta es podria atribuir al moment cultural anomenat calcolític o eneolític a l’entorn del 2500-1800 aC,

període de transició entre el neolític i l’edat del bronze, se li atribueix una funció funerària.

Recull de dades: Varis

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Que és un Cossol o Fites de pedres?

Un cairn (carn en irlandès, carnedd en gal·lès, càrn en gaèlic escocès, karn en bretó) és un túmul, habitualment amb forma cònica. Es troba normalment en terres altes, en erms, en cims de muntanyes o prop de cursos d’aigua.

Varien de petites piles de pedres soltes fins a elaborades obres d’enginyeria.

En català, especialment quan la grandària no és molt gran, aquests monticles de pedres, piles de pedres o fites de pedres s’anomenen cossol o piló.

En els prats de muntanya d’Andorra i com en diversos llocs de Catalunya, el cossol és una petita piràmide de pedres destinada a marcar un límit. Sempre està situada en un lloc visible, una cresta, un coll, una pastura d’estiu o un pla en un cim.

El cossol no té la mateixa valor que la creu de terme, que és la marca indeleble del límit. Es pot completar el marcatge de la trenca entre les creus, com els segells, o bé delimita espais pastorals a l’interior d’una parròquia, per exemple, entre una pastura comuna i un quartó, entre un territori d’ús compartit (empriu) i un territori d’ús exclusiu.

A la Catalunya del Nord, del Rosselló a la Cerdanya, el terme més utilitzat és el piló per a designar aquestes marques de límits construïdes amb pedres seques o, de vegades, amb calç i sorra. El cossol de vegades és modest, de 50 cm a un metre d’altura, uns altres són més alts i amples.

És una moda que ha vingut d’altres països, cada persona que hi passa, hi deixa una pedra més o menys gran.

Del Diari de Barcelona i publicat el 28 d’agost de  2022, en informa que és millor no fer-ho, us passo l’article:

https://www.diaridebarcelona.cat/-/per-qu%C3%A8-no-has-de-fer-piles-de-pedres-en-platges-rius-ni-muntanyes-

Recull de dades: Viquipèdia i propi

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero