Cal situar-se en l’església (nova) de Sant Pere de Viladecavalls del municipi de Calders.
En part frontal de l’església i adossada al mur a l’esquerra, esta la font, actualment no raja aigua, disposa d’una pica. Tota l’estructura esta feta de maons i pedres.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Salt esta al sud de la Urbanització del Molinot, on hi ha les restes del molí del Molinot ,
cal deixar el vehicle on està la casseta de la Associació de Veïns del Molinot.
Les ruïnes del molí es troben situades sobre i al costat del torrent del Llor,
just en el punt en què es forma el seu salt d’aigua.
Al torrent del Llor, al seu pas pel Molinot, fa una falla que produeix un magnífic salt d’aigua,
només visible en èpoques de pluja destacada.
En aquesta part del torrent, el seu llit arenós dóna pas a una massa rocosa erosionada per l’acció de l’aigua,
accentuant la bellesa de l’espai.
Observacions:
En el moment de fer l’inventari no era visible el salt d’aigua perquè no baixava aigua pel torrent.
En l’actualitat, en 2023, la manca de pluges fa que tampoc no baixi res aigua.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Marta Lloret Blackburn
Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé
El Safareig de Mogoda es troba ubicat en el nucli de Mogoda, a llevant dels edificis situats al carrer principal, unes escales hi porten.
Aquest safareig actualment en desús, es troba buit d’aigua tot i que en bon estat de conservació.
El safareig presenta una planta gairebé quadrada, construït amb obra i arrebossat tan per dins com per fora.
Exteriorment presenta un arrebossat recent realitzat amb morter (ciment) que n’oculta el parament.
Tot i així aquest arrebossat s’ha realitzat fins a la mateixa alçada al volt de tota l’estructura, quedant a la vista restes de l’antic arrebossat i les peces ceràmiques que conformen la repisa damunt la qual les dones rentaven la roba. Interiorment el safareig es troba arrebossat i pintat de blanc (no restaurat).
El fons del safareig és fet amb cairons quadrats de mida petita, disposat amb enrajolat de caixó, amb algunes peces reposades amb rajoles també vermelles que no són les originals.
A un dels extrems de l’estructura s’observa una mena de pilastra de la qual surt un tub de ferro corbat per on sortiria un broll d’aigua que ompliria d’aigua neta el safareig.
Observacions:
Tot i que es troba dins el conjunt de Mogoda, protegit i catalogat pel PEPPASPM, no gaudeix d’una protecció específica.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Goretti Vila i Fàbregas
Adaptació del text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
El Dia Mundial de l’Aigua es celebra principalment el 22 de març de 2023.
El Dia Mundial de l’Aigua 2023 té com a objectiu accelerar el canvi per resoldre la crisi de l’aigua i el sanejament.
El Dia Mundial de l’Aigua se celebra anualment el 22 de març com un mitjà per centrar l’atenció en la importància de l’aigua i la defensa de la gestió sostenible dels recursos hídrics.
L’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 22 de de març de 1993 com el primer Dia Mundial de l’Aigua, després que la seva celebració s’aprovés a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (CNUMAD) l’any 1992.
Us passo mes dades :
https://www.diba.cat/es/web/xarxasost/dia-mundial-de-l-aigua
Recull de dades: Diputació de Barcelona
Adaptació al Text : Ramon Solé Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.
La Séquia de Manresa, és un canal de regadiu cabdal en la història de Manresa. Se n’inicià la construcció l’any 1339 i fou acabada l’any 1383. Té un recorregut de 26,7 km, un desnivell de 10 m i un cabal d’1 m³/s.
En fou autoritzada la construcció pel rei Pere III. La tradició popular, relaciona la construcció de la Séquia amb el famós miracle de la llum.
La Séquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria més importants fetes al Bages durant l’edat mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara actualment, aporta un cabal d’aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions de la rodalia.
La séquia té un recorregut de 26 km i 10 m de desnivell. La captació d’aigües es fa sota el balç del castell mitjançant la resclosa anomenada “resclosa dels manresans”, de 250 metres, a Balsareny,
i travessa els municipis de Balsareny, Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i arriba al Parc de l’Agulla de Manresa. Antigament arribava fins dins les muralles de la ciutat.
En el seu itinerari se serveix de 34 ponts de pedra i 70 pontarrons, entre els quals cal destacar el pont de Santa Maria i el de Conangle, que separa el terme de Sallent del de Balsareny.
També s’hi poden trobar fites termeneres de la ciutat de Manresa, ja que tota la séquia pertany al terme municipal de Manresa.
La Séquia creua el terme de Santpedor per la part est, des dels plans de Santa Anna fins a la zona de Comabella. Durant segles, Santpedor va veure passar l’aigua de la Séquia pel seu terme sense poder-se’n servir.
Tanmateix, valent-se d’un petit buit legal, els santpedorencs en treien aigua per als horts i per a uns safaretjos veïns, però els manresans no sempre foren iguals de permissius.
De fet, la història de la vila és plena de conflictes i litigis per l’aigua de la Séquia entre el Comú de la Vila o la Comunitat de Preveres (que tenia terres a Claret) i els manresans.
El 1932 Santpedor obté finalment l’autorització d’utilitzar-ne el cabal per al consum dels seus habitants.
Es pot fer una bon passeig tot resseguin per la vora de la Séquia.
La Séquia de Manresa, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
La casa del Sequiaire (o del Guarda) es situada al costat de la carretera BV- 4511 en el seu pas per Santpedor.
situada a l’esquerra del curs d’aigua i al costat de la planta de tractament de Santpedor és una de les tres construccions que podem trobar al llarg del canal, destinades originàriament a allotjar l’encarregat de la vigilància de la Sèquia en aquell tram.
Es tracta d’un edifici recentment restaurat, de planta baixa, dos pisos i amb coberta a doble vessant, punt de partida des d’on es podia controlar el curs de l’aigua.
Hi ha un escut amb la data 1882.
Des d’aquest punt i en un lateral de la casa, es pot desviar l’aigua al torrent del Riu d’Or.
En aquestes cases és on vivien els sequiers o sequiaires, que són les persones encarregades del manteniment de la Sèquia.
La Sèquia necessita un manteniment constant. Diàriament els sequiaires la ressegueixen de cap a cap.
La seva feina és vetllar perquè els ponts estiguin en bon estat i reparar els murs que s’ensorren.
Dues vegades a l’any es neteja el fang del fons. Per realitzar aquesta operació cal buidar la Sèquia per trams.
Recull de dades: Ajuntament de Santpedor, La Sèquia i altres.
Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Fitxa Tècnica
Autor : Arimany i Juventeny, Joan.
Museu del Ter: Ajuntament de Manlleu, 2022.
191 pagines
ISBN 978-84-09-
40610-4. 21 €.
Disponible també en línia a: https://www.museudelter.cat/publicacions-en-linia/la-font-de-la-mare-de-deu-2022/
Dades generals :
De llibres dedicats exclusivament a una font, no n’hi ha gaires. Han de ser fonts realment importants i comptar amb molta documentació relacionada per tenir el mèrit d’omplir les pàgines d’un volum sencer.
Aquest és el cas del llibre que ressenyem en aquesta ocasió, dedicat a la Fonts de la Mare de Déu, a Manlleu (Osona), a cura de Joan Arimany.
Aquesta font, en el seu emplaçament actual al centre de la ciutat, a pocs metres de la parròquia de Santa Maria, fou inaugurada el 1722. Així doncs, el 2022 es van celebrar 300 anys de la seva construcció. Per a Manlleu representa un punt molt important, jaque al llarg de la història ha estat el principal recurs per obtenir aigua potable.
El llibre comença amb una secció dedicada a la importància de l’aigua per a la vida, i una breu història de l’abastament d’aigua a Manlleu (p. 13-39). Es dona notícia d’altres fonts i pous. El capítol central (p. 41-91) està consagrat a la font mateixa, amb la descripció detallada de la construcció on es troba, la imatge de la Mare de Déu que li dona nom i els diferents episodis pels quals ha passat fins al dia d’avui. El darrer capítol (p. 93-137) tracta de la devoció a la Mare de Déu i els costums i tradicions que s’han donat al voltant de la font. En destaquen els goigs, dels quals se n’han conservat nombroses edicions. Es descriu també la festa que anualment s’hi celebra per Corpus.
En annex es transcriuen vint notícies de premsa sobre la font. Tot el llibre està farcit de notes documentals que són testimoni de les moltes hores de recerca que l’autor ha esmerçat consultant la premsa local i monografies prèvies.
A més, el llibre inclou nombroses fotografies i dibuixos a tot color que en faciliten la lectura i que complementen molt bé aquesta magnífica monografia.
El fet que el llibre es trobi disponible en línia gratuïtament a partir del lloc web del Museu del Ter, en facilita molt la difusió i la consulta. L’autor, llicenciat en Humanitats i màster en Gestió Cultural, treballa a la biblioteca pública de Manlleu, i és un especialista en religiositat popular.
Des del seu lloc web (http://joanarimanyjuventeny.cat/) es té accés gratuït a la revista especialitzada en relíquies de la qual ell és l’ànima (Reliquiae sanctorum in Catalonia).
En conclusió: un llibre que no pot faltar en cap biblioteca especialitzada en fonts.
Enhorabona a Joan Arimany per la minuciosa i rigorosa feina feta, i al Museu del Ter i l’Ajuntament de Manlleu per haver-la posat a disposició de tothom via Internet.
Tant de bo que en altres poblacions on una font té una presència més que notable segueixin aquest model.
Autor del text i recull de dades : Amadeu Pons i Serra
Bibliografia sobre fonts: https://cat.librarything.com/catalog/apons
Can Canyadell es una masia, ara restaurant de Castellbisbal.
Per entrar a la finca hi ha una camí ample que porta a la masia i al seu aparcament.
Paral-lel al camí d’accés i per dins del bosc, trobareu un camí per fer un passeig,
on trobareu tres fonts.
La llàstima que actualment estan abandonades i no hi raja aigua.
A traves d’un tub hi portava a les tres fonts l’aigua que no era natural.
Aquestes estan a un costat del mateix camí, fetes de totxanes i pedres, molt senzilles totes.
La Tercera font esta molt malmesa
El camí de passeig es molt agradable
i fresc a l’estiu.
Text: Ramon Solé
Fotografies : Mª Àngels Garcia – Carpintero
La Font de cal Ferrer està situada en el carrer del Puig, en el seu encreuament amb el carrer de Baix.
Historia :
La Font del carrer del Puig és una font municipal que es va crear amb l’objectiu de recuperar una deu anterior que es trobava en aquest indret.
La font està formada per una pica de gres calcari, de 1,69m d’amplada, 56cm de fons i 40cm d’alt, la qual queda sobre un banc metàl·lic i rep l’aigua d’una altra estructura metàl·lica, en forma de L. La pica és un element original de la font anterior i que quan es va desmuntar, el veí del carrer, el senyor Josep Parramon, va manifestar la intenció de conservar-la.
Gracies a aquest interès la seva vídua, la senyora Loreto Mateu, la va cedir a l’ajuntament i com a reconeixement a aquesta cessió es va col·locar una placa al terra, on es pot llegir “Agraïm a la família Parramon Mateu (Can Vall) la donació d’aquest abeurador. Testimoni de la memòria de temps llunyans. Ajuntament de Santa Eulàlia de Riuprimer”.
Mapes Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Pilar Camañes
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero
Ens plau fer-vos saber que avui dimarts 24 de gener a les 18 hores a l’Arxiu Històric de la Ciutat (Casa de l’Ardiaca, carrer de Santa Llúcia 1, davant la Catedral) tindrà lloc la presentació pública del llibre El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII, coordinat per Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza i Xavier Cazeneuve; coedició de l’Editorial Afers i Serveis Editorials de l’Ajuntament de Barcelona.
El Llibre de les fonts és un volum manuscrit de 1650 escrit pel mestre de les fonts Francesc Socies per encàrrec del Consell de Cent. En ell es descriu i s’explica tot el sistema d’abastiment d’aigua de boca a la Barcelona de l’època.
Francesc Socies, amb el seu manuscrit, ens dóna a conèixer les mines situades a Collserola des de les que Barcelona es proveïa d’aigua, i també totes i cadascuna de les fonts a les que, ja dins la ciutat, arribava aquesta aigua. No només explica quines són, sinó, fins i tot, els mecanismes interiors que les feien funcionar. Llegint les seves pàgines podem recórrer els camins que feia l’aigua pels carrers i places de Barcelona, i dins dels seus principals edificis públics i privats, en el que és, segurament, el primer gran itinerari escrit de la ciutat.
No només això, durant aquesta descripció del circuït de l’aigua per la Barcelona de mitjan segle XVII, Francesc Socies explica fets de la vida quotidiana relacionats amb l’aigua –com el cas de la font que s’assecava tres mesos l’any de manera inexplicable o els abusos i fraus sobre l’aigua comesos per alguns convents– i com eren els interiors d’alguns edificis avui desapareguts o molt transformats a la ciutat.
I sempre, amb un discurs on és constant la preocupació per l’aigua com a bé comú dels barcelonins i barcelonines, amb una gestió d’aquest recurs amb uns criteris que avui en diríem de sostenibilitat i consum responsable.
El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII, ofereix la transcripció completa del manuscrit del Llibre de les fonts del mestre Francesc Socies, fins ara inèdit, junt amb set estudis sobre el context de l’època i l’obra, l’autor i diversos aspectes del que s’hi explica, des de la mirada de la història urbana, la història ambiental, cultural i tecnològica. Articles escrits per Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza, Xavier Cazeneuve, Manel Guàrdia i Oriol Hostench, Mariano Barriendos i Albert Cubeles. La publicació és una coedició de l’Editorial Afers i Serveis Editorials de l’Ajuntament de Barcelona,
Recull de dades: Amadeu Pons i Serra
Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals
