Es una Bassa artificial situada dins de la Plaça Ricard Camí, entre la Rambla d’Egara, carrer Cervantes i carrer del Notari Badia de Terrassa.
La finalitat d’aquesta Bassa Naturalitzada es crear un refugi de Biodiversitat.
En aquesta Bassa hi ha lliris, joncs, esparganis, on viuen petits animals i insectes diversos, com libèl·lules, cargols aquàtics, heteròpters, planaries i amfibis.
De fet es un conjunt de animals que ens permet viure sense mosques i mosquits en les rodalies de la Bassa.
No esta permès alliberar en la bassa cap animal, com peixos o tortugues.
Pot ser motiu de comprometre i perjudicar de forma important com a refugi de Biodiversitat.
El Pilar coronat de ca n’Oliveró esta situat en el torrent de Pegueres.
Cal seguir el curs, a uns 3 km a l’esquerra en el Terme de Castellbisbal.
Aquest pilar coronat, conegut com la Damme Coifée, és un pinacle que ha sobreviscut a l’erosió dels agents externs gràcies a la presència d’un bloc rocós, que protegeix els dipòsits d’origen detrític i conglomerats.
Es tracta d’una formació geològica caracteritzada per tenir forma d’agulla o pilar que s’ha format degut a l’acció erosiva de l’aire i de la pluja sobre uns materials argilosos, coberts per un material no erosionable.
Els agents erosius han anat erosionant els materials pels laterals, mentre que la part situada per sota de la roca no erosionable ha romàs intacte, de manera que s’ha general aquesta forma de columna.
Observacions:
Aquesta formació es troba al peu d’un curs fluvial, actualment sec, que era conegut popularment amb el nom del Torrent que no passa.
Es tracta d’un petit curs de torrent que desguassa al torrent de Pegueres, i que efectivament no passa, ja que a l’alçada del pilar coronat desapareix.
Es troba al llistat d’elements del POUM amb el núm C.05
A la paret d’aquesta muntanya que va vorejant el Torrent i a les rodalies n’hi ha altres formacions adherides a la paret que, en conjunt, també resulten espectaculars.
Però només aquesta es desprèn formant una columna coneguda com el Pilar coronat de ca n’Oliveró.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba. i propi
Voldria reproduir un article de JR Armadàs del 8 de desembre de 2015 :
Des de sempre el monestir de Sant Cugat s’ha considerat l’epicentre de la vida local i és per això que el seu entorn presenta també un conjunt arbori digne de ser admirat
Un santcugatenc podria passar-se un parell de dies fent voltes al voltant del Monestir i encara no hauria descobert tots els secrets històrics i naturals que s’hi amaguen.
Ja a la plaça d’Octavià, hi trobem un gran xiprer que, quan arriben les festes, s’ha convertit en l’arbre de Nadal oficial de la ciutat.
Amb més de 20 metres d’alçada és segurament el rei dels 29 xiprers que hi ha al voltant del Monestir.
Altres es troben davant de la muralla i també destaquen especialment els de l’interior del claustre.
Malgrat que ara els xiprers en són els protagonistes, històricament el Monestir havia estat envoltat d’horts de fruites i hortalisses i arbres fruiters, ja que els monjos que vivien al recinte s’alimentaven en part del que collien al seu terreny.
Durant bona part del segle XX el claustre va estar poblat per molts llorers i boixos, però l’actuació que la Generalitat va fer al recinte als anys 90 va netejar del tot la vegetació deixant només gespa, la font central i tres xiprers.
Això va facilitar la programació d’esdeveniments a l’interior.
Cal esmentar els castanyers d’índies que hi ha a la part del darrere del recinte, però tampoc es poden passar per alt els lledoners que hi ha als peus del campanar.
Els que hi ha actualment van ser plantats l’any 2010, fruit d’un pla de recuperació d’espècies autòctones monals quan es va arranjar el parc de l’Hort de l’Abat.
D’aquesta manera se substituïen uns malmesos plàtans i es tornava a la vegetació que anys enrere havia estat testimoni any rere any del Paga-li Joan, el ball tradicional de Sant Cugat.
Sense anar gaire lluny del Monestir es poden veure un conjunt d’oms al costat de la Casa de Cultura i creuant el carrer hi ha l’imponent pollancre del camí de la Creu, un arbre de 13 metres d’alçada que es va nodrir de les aigües de la riera de Volpelleres.
Oms del Monestir
Els sis oms que hi ha a prop de la Casa de Cultura són autòctons i provenen de llavors d’un om que hi havia en un jardí privat del carrer d’Orient.
Van arrelar durant els anys 70 en un terreny on abans hi havia el camp de futbol que anys més tard es va traslladar a la rambla del Celler.
Sota els oms l’Ajuntament hi ha instal·lat uns bancs que han fet que aquest punt i la gespa que hi ha a la zona hagin esdevingut un punt de trobada i descans pels santcugatencs. A més, la seva fulla ofereix un bonic abric vegetal a la part del darrere de l’entorn del Monestir.
Castanyers del Monestir
Aquests tretze castanyers es troben a la zona nord-est dels jardins del Monestir, entre la muralla i els absis de l’església.
Malgrat que resisteixen bé temperatures extremes, estan protegits de les calors pel mateix Monestir i ofereixen un ambient fresc durant tot l’any i unes vistoses fulles grogues a la tardor. Aquest arbres es van plantar fa uns 90 anys per millorar l’enjardinament de l’entorn del Monestir.
Fins l’any 1940 formaven part d’un parc municipal que mossèn Griera va fer enderrocar perquè no volia que al recinte hi hagués activitat d’esbarjo.
El Parc de la Ciutat o dels germans Puig i Valls de Tarragona és un interessant lloc amb diferents arbres i un itinerari poètic i de joc (s’han de seguir les pistes per resoldre un enigma)[1] que el fa didàctic i apte per visitar-ho en família, tot i que hauria d’estar més cuidat.
Un lloc on pensaven trobar un espai d’ombra on descansar, però el que vam fer és fer volar la imaginació més enllà de les restes romanes i la necròpolis que ens havien ocupat tot el matí.
En una de les entrades trobem una guingueta que ens remet al segle XIX, el temps en que es va conformar aquest jardí amb voluntat, especialment per part de Rafael Puig i Valls, de mostrar bellesa i coneixements, posant noms als diferents arbres i arbusts.
Els pins, fàcilment identificables, amb el poema d’Olga Xirinacs sobre pinyons i pinyols, ens donen la benvinguda.
Uns bancs sota uns plataners ens conviden a seure una estona, però la curiositat ens mou i decidim seguir amb els sentits oberts per si ens troba el cantar dels ocells d’aquell cartell.
Arbres amb molta ombra, als que no gosem donar nom, on un grup d’adolescents xerra i descansa i allí trobem el conte del mussol i la merla i recordem els contes del doctor mussol que un pare explicava a unes filles alienes fent-les sentir l’estima i la cura envers les criatures necessitades.
Davant de la Quinta de Sant Rafael, el lledoner monumental i el poema de la nena que salva el cargol,
i la palmera de ventall, enfilant-se pretensiosa i tafanera per damunt de tota la resta que l’envolta, i allí, al costat de la casa, el pou, que sempre ens atrau, com aquell del pati de la infantessa.
La gran olivera, les alzines amb aquell poema que ens invita a abraçar-nos a un arbre i,
com no, unes restes de les que Tarragona va plena, la d’una vil·la romana amb la seva necròpolis.
El passat més recent amb unes escultures que ja no hi són i aquell antiquíssim de la Tarraco Imperial que va entrar en crisi, es mostra aquí, entre la realitat incerta d’un avui que vol, sense saber com fer-ho, tornar a la natura i als valors de la cura que ens humanitzen.
Sortim per la que sembla ser l’entrada principal i fem fotos del plànol del parc i de la reixa d’una finca que ens vol mostrar, més enllà de l’edifici de la Quinta, el que seria aquell jardí quan la il·lusió i dedicació dels seus habitants era viva.
La Dona dels Pans esta situada en la Plaça Major de Gosól.
És una peça esculpida per Josep Ricard Garriga que evoca el quadre pintat per Picasso, i l’estada d’aquest artista al municipi de Gosól, durant la primavera de l’any 1906.
L’escultura esta a sobre d’una columna que de fet es una font de diversos brocs, l’aigua cau a una gran pica de sis cantonades.
El 2018 es va crear darrera del Parc del Centre Social i Sanitari de la Floresta, un espai destinat a un jardí de plantes medicinals de diverses varietats, delimitat amb una tanca a prova d’animals i equipat amb un sistema de reg gota a gota.
És un projecte sorgit dels mateixos veïns i veïnes del barri, que els van votar en els pressupostos participatius per decidir com invertir els diners de lliure disposició del Consell de Barri, en què els veïns poden entrar i recol·lectar algunes herbes aromàtiques i medicinals.
El projecte inicial dels veïns plantejava la possibilitat de fer tallers oberts per tal d’explicar els usos i consum d’aquestes plantes.
Un cartell informa del seu us:
Cartell fotografiat en 2018
A un costat de Parc es van plantar arbres fruiters, amb la idea per l’autoconsum dels veïns de la Floresta.
Actualment, entre la Pandèmia, la sequera i restriccions d’aigua, es troba tot erm, esperem que de nou es pugui posar en marxa aquesta iniciativa del Jardí medicinal.
Recull d’informació: Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i Tot Sant Cugat.
En abril del 2020 ja us recomanava: El llibre de les fonts de Barcelona, un text de l’any 1650 escrit pel mestre de les fonts, Francesc Socies, que s’havia conservat als arxius de la ciutat:
En 2022 aquest text antic es va publicar dins d’un recull en el que participen diversos autors de diferents especialitats, donant una visió de conjunt molt complerta. Aquest llibre es va presentar el gener de 2023, com us vaig indicar:
Ara us vull recomanar un parell de resums que ha fet la meva companya, la Maria Àngels García-Carpintero, per a que us feu una idea dels temes que tracta aquest complert llibre i us animeu a llegir-lo: El primer tracta del mestre Socies i d’alguns dels fets que va viure, com la necessitat de portar aigua de boca de les mines de Collserola a Barcelona, ja que les del Rec Comtal tenia usos industrials.
El més recent: “Breu història del proveïment d’aigües a Barcelona fins l’Edat Mitjana” explica els inicis medievals del Rec Comtal, amb la implicació d’algunes dones, i els orígens de les fonts gòtiques de la ciutat, algunes de les quals encara perduren.
S’inicia el curt recorregut del camí medieval, en el trencant de la carretera BV-5213, a l’alçada de Sant Pere de Savassona,
El tram va fins a la Pedra del Dau. ( del que ja varem fer un article)
És de possible cronologia medieval i,
en diversos trams, conserva l’antic enllosat i parets de pedra seca.
Us recomano que pugeu a Sant Feliuet pel camí graonat que duu a Sant Feliuet de Savassona.
És un petit tram de graons de pedres de gres, de mida mitjana, situat a la vessant de tramuntana del turó de Sant Feliuet, en un indret amb un gran desnivell.
Es desconeix la seva cronologia precisa però, segons la documentació antiga, al segle XI ja existien unes escales que donaven accés al cim.
Fotografia: Albert Bosch
A dalt, es pot contemplar unes grans vistes…
Recull de dades: Diba. i propi
Adaptació del Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Albert Bosc
La Pedra Gentil es ubicada dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor.
La Pedra Gentil és una estructura megalítica del municipi de Vallgorguina, es va per la ctra. d’Arenys de Mar, per arribar-hi cal accedir per l’entrada al parc que hi ha a la carretera de Sant Celoni a Vallgorguina, a uns 2 km d’aquesta vila.
Cal passar pel pont de Pradell i Cuch, i s’arriba pel primer camí es pot anar amb vehicle, a peu o amb bicicleta.
El dolmen, d’uns 4.000 anys, és un sepulcre dels anomenats de cambra simple.
Tradicionalment, sempre s’havia dit que era un lloc de reunió de bruixes i, actualment, a la nit de Sant Joan s’hi celebren sàbats populars.
La pedra superior està trencada i algunes de les set que li fan de suport han estat reubicades i amb afegits per mantenir-ne l’alçada primitiva.
Se’n desconeix l’aspecte original, si bé està documentat que el dolmen fou restaurat el 1885 pel propietari de la finca on es troba, Josep Pradell.
Els pescadors del Maresme antigament deien que, quan sobre les muntanyes on es troba el dolmen s’hi feien grans núvols, volia dir que tindrien mala mar.
Hi havia vegades que, per aquest motiu, no sortien a pescar.
A la zona de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han detectat unes 12 o 13 espècies potencials de quiròpters o ratpenats. Tot i que cada una d’aquestes espècies té requeriments diferents respecte al tipus de refugi, alimentació i reproducció, dominen les espècies que es refugien en escletxes i fissures, estructures que abunden a les ciutats. Els parcs amb arbres pocs madurs no ofereixen bons refugis, ja que els arbres joves no tenen gaires forats ni clivelles, tot i que són importants perquè proveeixen aliment a aquests éssers vius, sobretot a les zones on hi ha basses d’aigua, que és el medi on es concentren moltes de les seves preses. Per contrarestar la falta de refugi, s’instal·len caixes niu que ofereixen espais aptes com a refugi i lloc de cria per als quiròpters (tenen en compte el tipus d’entrada de la caixa, la superfície d’aterratge, l’aïllament de la llum exterior, l’orientació al sud, etc.).
Informació : Àrea Metropolitana de Barcelona
———————————————————————————————————————–
En primer lloc, perquè els ratpenats són animals amb una gran importància ecològica i per al control de plagues, ja que són depredadors d’insectes com el mosquit o la processionària. A més a més, actualment la seva conservació es troba amenaçada pel canvi climàtic, l’ús indiscriminat de pesticides i la manca d’hàbitats on fer el niu. Aquesta última és una de les raons més importants per les que cal fer caixes niu per a ratpenats, ja que són espècies que fan el niu en forats i escletxes, i en general els boscos de Catalunya estan formats per arbres prims i joves, per tant, manquen forats als arbres. És per això que les caixes nius col·locades estratègicament no només serveixen perquè els ratpenats puguin nidificar sense cap dificultat, sinó que també permeten estudiar les espècies que ocupen aquestes caixes niu i afavorir la seva conservació.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 