El Parc de l’Agulla de Manresa

Publicat el per
Respon

Parc de l’Agulla és un llac artificial on desemboca la Séquia de Manresa al nord de la capital del Bages, a la vora de la carretera de Santpedor.

El nom prové del distribuïdor de l’aigua de la Séquia, ja que en aquest lloc abans la Séquia se separava en dos canals. Antigament s’utilitzava «agulla» per un canal o rec.

És un espai lúdic molt freqüentat pels manresans, sobretot els caps de setmana.

Historia:

  • La presa del llac es va començar a construir el 1966.
  • Va entrar en servei l’any 1974, després de ser revestit totalment amb lloses de formigó.
  • Aprofitant l’estany, el 1977 es va construir al seu voltant el parc de l’Agulla, que s’inaugurà per les festes de la Llum.
  • Va ser remodelat el 1986.
  • Permet emmagatzemar uns 200.000 m³ d’aigua en una superfície de 64.000 m² i una fondària màxima de 4 metres.
  • Assegura el subministrament als dipòsits de la ciutat durant sis o set dies.

Al parc hi ha plantades diverses espècies d’arbres, acull més de 600 arbres de 20 espècies diferents, a més d’àmplies zones amb gespa.

Podem veure els monuments a la Séquia i al Gos, l’amic fidel, amb versos del poeta mexicà Amado Nervo, i la columna trencada dedicada a Josep Maria Vives i Llambí.

Hi ha amplis espais de joc i gronxadors per a nens i nenes de diferents edats i la pràctica esportiva que fan d’aquest espai un dels més visitats a la comarca. Així com la casa de l’Aigua i el Museu.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Brocal del pou de can Llates de Collbató (Baix Llobregat)

Publicat el per
Respon

El Brocal del pou de can Llates es situat  a dalt de la rotonda d’accés a Collbató, per can Llates de Collbató.

Devia pertànyer a la veïna masia de can Llates.

El brocal del pou de can Llates té forma rectangular i la coberta de volta feta amb rajoles.

La resta de l’estructura fou bastida amb rocs i obra cuita. L’interior està arrebossat.

Falta la part del davant, on hi havia la boca per treure l’aigua, i una part de la teulada, que van ser esbotssades per fer les obres de l’A-II.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Assumpta Muset Pons

Adaptació al Text al bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Sèquia de Manresa i el seu pas per Santpedor

Publicat el per
Respon

L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.

La Séquia de Manresa, és un canal de regadiu cabdal en la història de Manresa. Se n’inicià la construcció l’any 1339 i fou acabada l’any 1383. Té un recorregut de 26,7 km, un desnivell de 10 m i un cabal d’1 m³/s.

En fou autoritzada la construcció pel rei Pere III. La tradició popular, relaciona la construcció de la Séquia amb el famós miracle de la llum.

La Séquia de Manresa és una de les obres d’enginyeria més importants fetes al Bages durant l’edat mitjana. Aquest canal, projectat amb una extraordinària visió de futur, va servir per acabar amb els problemes de sequera a la ciutat i, encara actualment, aporta un cabal d’aigua suficient per abastir Manresa i algunes poblacions de la rodalia.

La séquia té un recorregut de 26 km i 10 m de desnivell. La captació d’aigües es fa sota el balç del castell mitjançant la resclosa anomenada “resclosa dels manresans”, de 250 metres, a Balsareny,

i travessa els municipis de Balsareny, Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i arriba al Parc de l’Agulla de Manresa. Antigament arribava fins dins les muralles de la ciutat.

En el seu itinerari se serveix de 34 ponts de pedra i 70 pontarrons, entre els quals cal destacar el pont de Santa Maria i el de Conangle, que separa el terme de Sallent del de Balsareny.

També s’hi poden trobar fites termeneres de la ciutat de Manresa, ja que tota la séquia pertany al terme municipal de Manresa.

La Séquia creua el terme de Santpedor per la part est, des dels plans de Santa Anna fins a la zona de Comabella. Durant segles, Santpedor va veure passar l’aigua de la Séquia pel seu terme sense poder-se’n servir.

Tanmateix, valent-se d’un petit buit legal, els santpedorencs en treien aigua per als horts i per a uns safaretjos veïns, però els manresans no sempre foren iguals de permissius.

De fet, la història de la vila és plena de conflictes i litigis per l’aigua de la Séquia entre el Comú de la Vila o la Comunitat de Preveres (que tenia terres a Claret) i els manresans.

El 1932 Santpedor obté finalment l’autorització d’utilitzar-ne el cabal per al consum dels seus habitants.

Es pot fer una bon passeig tot resseguin per la vora de la Séquia.

La Séquia de Manresa, és una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font del Camp Miracle de Sant Cugat del Vallès

Publicat el per
Respon

La Font del Camp Miracle esta situada en una explanada en el costat de l’ermita de Sant Medir, dins del Parc Natural de Collserola en el municipi de Sant Cugat del Vallès.

Aquest espai es denomina com el Camp del Miracle.

La Font es molt necessària per la gent de pas per aquest lloc, senderistes, ciclistes, per qui va a passar el dia per les rodalies…

Sobre tot que es fa l’Aplec de Sant Medir, on s’omple de gent, es feia imprescindible disposar d’una font en aquest lloc.

La Font es d’obra amb un mur fet de rocs, en un dels laterals es més elevat on hi ha la imatge en rajoles de Sant Medir.

Disposa de 4 aixetes de polsador on l’aigua cau a una gran pica semi circular.  No es d’aigua natural, es de xarxa.

Es un espai molt ampli, ideal per fer un descans, fer un àpat… i perquè no, prendre el Sol…

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Arbres – L’Alzina centenària de mas Canadell de Calders

Publicat el per
Respon

Mas Canadell esta situat a uns 200 m de la carretera N-141, cal desviar-se en el trencall al Km. 12 en direcció nord, en el municipi de Calders.

Darrera de la casa i per un camí de terra hi trobem l’alzina protegida per una petita paret circular.

No es massa gran i relativament jove, però es destaca per la seva copa i branques que son espessa de fulles.

Cal dir que es veu en bon estat, en comparació a altres alzines properes molt afectades de paràsits.

Text i i Fotografies: Ramon Solé

La Font de Carlets de Rellinars, esta totalment seca !!!

Publicat el per
Respon

En aquest bloc, amb data 15/08/2017, us vaig presentar la Font de Carlets, i us deia en la descripció,

“Per arribar a la Font de Carlets, us dirigiu al quilòmetre 13,6 on una pista baixa fins la Riera de Rellinars, allí a l’esquerra del camí, esta l’abundosa Font de Carlets.

La Font de Carlets, una de les més conegudes fonts del Municipi de Rellinars,  l’aigua surt per les escletxes de la roca i si ha plogut molt, disposa d’un abundant cabal.

Des de sempre ha sigut un lloc de reunió de la gent, per menjar o per omplir garrafes de la seva apreciada aigua.

Alguna gent aprofitava una cavitat  o pica natural, per refrescar la fruita o les begudes.”

Com podem veure en les imatges en l’actualitat no raja …

A veure si les pluges de l’hivern i primavera tornen a fer-les rajar un altre cop…

Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Casa del sequiaire de Santpedor

Publicat el per
Respon

La casa del Sequiaire (o del Guarda) es situada al costat de la carretera BV- 4511 en el seu pas per Santpedor.

situada a l’esquerra del curs d’aigua i al costat de la planta de tractament de Santpedor és una de les tres construccions que podem trobar al llarg del canal, destinades originàriament a allotjar l’encarregat de la vigilància de la Sèquia en aquell tram.

Es tracta d’un edifici recentment restaurat, de planta baixa, dos pisos i amb coberta a doble vessant, punt de partida des d’on es podia controlar el curs de l’aigua.

Hi ha un escut amb la data 1882.

Des d’aquest punt i en un lateral de la casa, es pot desviar l’aigua al torrent del Riu d’Or.

En aquestes cases és on vivien els sequiers o sequiaires, que són les persones encarregades del manteniment de la Sèquia.

La Sèquia necessita un manteniment constant. Diàriament els sequiaires la ressegueixen de cap a cap.

La seva feina és vetllar perquè els ponts estiguin en bon estat i reparar els murs que s’ensorren.

Dues vegades a l’any es neteja el fang del fons. Per realitzar aquesta operació cal buidar la Sèquia per trams.

Recull de dades: Ajuntament de Santpedor, La Sèquia i altres.

Adaptació al Text al Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Visitem : Les Fonts de Rellinars, actualment estan seques!!!

Publicat el per
Respon

S’hi accedeix des d’un camí que surt a l’alçada de l’església parroquial de Rellinars. Es tracta del camí de les Cases. Ressegueix en bona part el torrent del Vetllador, que no s’ha de deixar fins que arribem a la balma de l’Andaló, amb senyalització de la Diputació de Barcelona.

Cal agafar el trencall a mà dreta, sempre de terra que passa per sobre mateix de la balma i no deixar-lo fins que arribem a les fonts.

Surgències naturals d’aigua que s’han habilitat per reconduir-la i s’ha adequat l’entorn com a zona de pícnic.  

L’espai està habilitat amb varies taules de fusta i arbres per fer ombra durant els mesos de calor.

Es tracta de surgències naturals que ragen de les escletxes de la roca.

Algunes d’elles ho fan a través de brolladors arranjats antròpicament.

Quan plou l’aigua baixa generosa i malgrat la temperatura exterior, té una temperatura molt agradable.

S’han pogut comptabilitzar una vintena de brolladors.

Com podem veure en l’actualitat no raja cap…

L’aigua que cau es perd canalitzada a través d’una sèquia que ressegueix el torrent en direcció a la Fàbrica.

A l’entorn de les fonts, la tosca calcària ha donat pas a un hàbitat on predominen algunes algues del tipus hepàtiques, les falgueres i molses característiques d’indrets humits.

A veure si les pluges de l’hivern i primavera tornen a fer-les rajar un altre cop…

Amb la seva abundància d’aigua habitual.

Diputació de Barcelona

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Dels Autors de la fitxa:Jordi Montlló i Laura Bosch

Adaptació al text al Blog: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Llibre recomanat: «La font de la Mare de Déu», de Manlleu

Publicat el per
Respon

Fitxa Tècnica

Autor : Arimany i Juventeny, Joan.

Museu del Ter: Ajuntament de Manlleu, 2022.

191 pagines

ISBN 978-84-09-

40610-4. 21 €.

Disponible també en línia a: https://www.museudelter.cat/publicacions-en-linia/la-font-de-la-mare-de-deu-2022/

Dades generals :

De llibres dedicats exclusivament a una font, no n’hi ha gaires. Han de ser fonts realment importants i comptar amb molta documentació relacionada per tenir el mèrit d’omplir les pàgines d’un volum sencer.

Aquest és el cas del llibre que ressenyem en aquesta ocasió, dedicat a la Fonts de la Mare de Déu, a Manlleu (Osona), a cura de Joan Arimany.

Aquesta font, en el seu emplaçament actual al centre de la ciutat, a pocs metres de la parròquia de Santa Maria, fou inaugurada el 1722. Així doncs, el 2022 es van celebrar 300 anys de la seva construcció. Per a Manlleu representa un punt molt important, jaque al llarg de la història ha estat el principal recurs per obtenir aigua potable.

El llibre comença amb una secció dedicada a la importància de l’aigua per a la vida, i una breu història de l’abastament d’aigua a Manlleu (p. 13-39). Es dona notícia d’altres fonts i pous. El capítol central (p. 41-91) està consagrat a la font mateixa, amb la descripció detallada de la construcció on es troba, la imatge de la Mare de Déu que li dona nom i els diferents episodis pels quals ha passat fins al dia d’avui. El darrer capítol (p. 93-137) tracta de la devoció a la Mare de Déu i els costums i tradicions que s’han donat al voltant de la font. En destaquen els goigs, dels quals se n’han conservat nombroses edicions. Es descriu també la festa que anualment s’hi celebra per Corpus.

En annex es transcriuen vint notícies de premsa sobre la font. Tot el llibre està farcit de notes documentals que són testimoni de les moltes hores de recerca que l’autor ha esmerçat consultant la premsa local i monografies prèvies.

A més, el llibre inclou nombroses fotografies i dibuixos a tot color que en faciliten la lectura i que complementen molt bé aquesta magnífica monografia.

El fet que el llibre es trobi disponible en línia gratuïtament a partir del lloc web del Museu del Ter, en facilita molt la difusió i la consulta. L’autor, llicenciat en Humanitats i màster en Gestió Cultural, treballa a la biblioteca pública de Manlleu, i és un especialista en religiositat popular.

Des del seu lloc web (http://joanarimanyjuventeny.cat/) es té accés gratuït a la revista especialitzada en relíquies de la qual ell és l’ànima (Reliquiae sanctorum in Catalonia).

En conclusió: un llibre que no pot faltar en cap biblioteca especialitzada en fonts.

Enhorabona a Joan Arimany per la minuciosa i rigorosa feina feta, i al Museu del Ter i l’Ajuntament de Manlleu per haver-la posat a disposició de tothom via Internet.

Tant de bo que en altres poblacions on una font té una presència més que notable segueixin aquest model.

Autor del text i recull de dades : Amadeu Pons i Serra

Bibliografia sobre fonts: https://cat.librarything.com/catalog/apons

Avui visitem : La Font de Olesa de Bonesvalls

Publicat el per
Respon

La Font que ens referim esta situada en el carrer del Dr. Molins de Olesa de Bonesvalls.

L’estructura de la font esta adossada al mur d’una finca privada. Esta feta de totxanes, te una aixeta polsador  i una pica. La paret es de trencadís de color gris.

Text i Fotografies: Ramon Solé