Cal Martí i cal Biel estan al peu del camí asfaltat de Mura a Rocafort, després del Raval de Mura, al Raval de baix.
Darrera de les cases cal Biel i cal Martí, destaca el canal que porta l’aigua de la riera per omplir les dues basses, una al costat de cal Martí i altre uns 400m més cap a Rocafort, totes dues al peu de la carretera i de forma triangular.
Aquest canal és el mateix que alimenta tots els molins de Mura i que segueix al costat de la riera de les Nespres.
Els safaretjos estan en el carrer del Roser amb el torrent de la Guàrdia de Sant Martí Sesgueioles.
Historia
L’obra fou construïda pels voltants de l’any 1950 quan el poble estava mancat de rentadors.
Tradicionalment es rentava al torrent de la Guàrdia quan hi baixava aigua.
Si no, no quedava més remei que anar a rentar a la pica de l’hort, i qui no en tenia, caminar un parell de quilòmetres i arribar al Molí de la Roda.
L’aigua canalitzada a les cases no arribaria fins els anys 60 del segle XX.
Des d’un punt de vista tècnic, va ésser una obra d’enginy molt simple. Es va fer un mur soterrat de contenció, a la zona dels horts d’en Gumà (al límit municipal), al torrent de La Guàrdia. L’embassament d’aigua interior que es va acumulant, en arribar a un determinat nivell, es recull a una simple canonada que porta l’aigua d’una manera natural fins als safaretjos.
Se’n diuen “Els safaretjos”, en plural, perquè n’hi ha dos: el de rentar la roba més bruta i el d’esbandir-la.
Llavors les dones tenien l’obligació de netejar-los, aproximadament una vegada per setmana, de la qual cosa en deien escurar-los.
Ubicat al costat del torrent de la Guàrdia, es format per dues basses de planta rectangular col·locades en forma de ”L”, exemptes.
Alçats amb totxo i revestiment senzill, el paviment de l’interior és de panot amb la vora de rentar inclinada cap a l’interior.
Actualment els safareigs continuen rebem l’aigua canalitzada, que entren per una de les basses,
l’aigua de sortida surt per un broc a l’altre.
L’any 2019 es van les obres de restauració dels safaretjos amb un espai enjardinat.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Josep Anton Pérez Arriaga (TRÍADE Serveis Culturals)
La Ruta dels Molins Fariners de Calldetenes, va ser inaugurada el 1994, ha permès la recuperació d’un camí que voreja el torrent de Sant Martí i dels diferents elements que abastien anys ha els sis molins que hi ha al llarg del seu recorregut.
El recorregut és de poca llargada, suau i planer, i enllaça els pobles de Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta.
Es tracta d’una ruta que podeu fer a peu o en bicicleta on es combina patrimoni i paisatge.
En la ruta dels Molins a Calldetenes, a Osona descobrireu principalment la història farinera del municipi.
L’itinerari us acostarà al Museu del blat que es troba al Molí de Calvaria.
Des de dalt de la Serra de Sant Marc, on hi ha l’ermita, podreu gaudir de boniques vistes de la Plana de Vic.
Ara podreu seguir la ruta-joc dels Molins Calldetenes escanejant diferents codis QR.
La ruta pot començar des del mateix nucli de Calldetenes, a la Plaça Onze de setembre. Haureu de travessar la nova ronda de circumval·lació per agafar el camí que us portarà a la ruta dels Molins.
Durant tota la ruta trobareu cartells informatius que expliquen les curiositats dels diferents elements com recs, basses, fonts…
L’itinerari segueix trams de dos torrents, el Torrent de Sant Martí i el Torrent de la Sauleda on trobareu punts d’interès:
La Bassa de blanqueig, on antigament es netejaven i s’adobaven pells.
Seguiu fins el Molí del Pujol on destaca un desmai.
El Molí de la Frontera i el carcabà (sortida de l’aigua).
Molí de la Calvaria, del s. XI, avui dia convertit a Museu del Blat.
S’arriba al Molí d’Altarriba és l’únic molí sense habitatge i també l’únic que conserva els buidadors, unes aixetes que conduïen l’aigua que sobreeixia de la resclosa cap a un altre molí del municipi.
Per tot el recorregut podreu trobar arbre destacats com verns, freixes, pollancres, nogueres o saücs que proporcionant bona ombra en els dies més calorosos.
També hi ha taules per fer un pícnic o descansar-hi.
A l’arribar al terme de Sant Julia de Vilatorta, fareu la Ruta de les fonts naturals a prop de la riera, i arribareu al Parc de les 7 Fonts, amb diferents serveis.
Esperanza Gil, ültima ermitana de Bellvitge junt al Pou – 1964
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Antic safareig i pou de can Riera – masia de 1684 – Hospitalet de LL.
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Brollador de la Plaça Mossen Homar – L’Hospitalet Ll.
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
Vistes de Can Clota – Esplugues de Ll.
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.
La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Dibuix de la Font del Comú de L’Hospitalet de Ll.
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
Antiga rectoria i font de Santa Eulàlia de Merida – L’Hospitalet de Ll.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
can Rigalt i la seva Font
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).
Aqüeducte de can Nyac entre L’hospitalet i Esplugues – al fons can Cervera
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
Horts al camí de la Fonteta de can Buxeres – L’Hospitalet de Llobregat
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet).
Casa de les aigües en Collblanc de l’Hospitaler de Ll. ( desapareguda)
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
Font de la Plaça de Constitució al carrer Major- L’Hospitalet de Ll.
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
Font de la Torrassa -1905 – L’Hospitalet de Ll.
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Torre de les Aigües a la Plaça del Repartidor – L’Hospitalet de Llobregat.
Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024
Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: “Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
A la cruïlla abans d’arribar a Armenteres, cal seguir a la dreta fins arribar el trencall al sud-oest que va direcció a l’Església de Sant Joan d’Oló vella, a uns 200 metres estan les Basses.
Historia:
En aquest indret hi havia un gran zona d’horta pertanyent al mas Armenteres.
A finals de la dècada de 1980 els aleshores propietaris, la família Llonch, van vendre la finca a Agustín Orea, d’origen mexicà i persona polifacètica.
A la masia hi va crear un centre que promovia activitats inspirades en el xamanisme i altres disciplines afins, i el va denominar “Chamanasterio”.
En els anys següents va rehabilitar la masia amb l’ajuda de voluntaris i també va arranjar molts indrets de l’entorn amb tòtems i elements diversos que entronquen amb les cultures indígenes.
Entre d’altres actuacions, Orea va implantar nenúfars i flor de loto a l’estany de l’antiga horta d’Armenteres, i va batejar l’indret amb el nom de “lago del Loto”.
Conjunt de dues basses o petits estanys emplaçats prop de la font d’Armenteres i uns 150 m a l’est del Mas.
En aquest indret hi havia una important zona d’horta pertanyent al mas Armenteres.
Actualment hi ha els dos estanyols a banda i banda del camí.
El del costat de llevant és de dimensions considerables.
Actualment està poblat amb vegetació pròpia de zona humida.
També s’hi va instal·lar una palanca.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
La riera de Rafamans passa per Corbera de Llobregat (Corbera de baix), encara avui en dia, conserva vegetació de ribera i te molts horts.
A pesar de la sequera disposa d’un curs d’aigua, no massa abundant, però suficient per donar vida a la vegetació de la seva riba i dels animals que viuen en les rodalies.
Són nombrosos els Horts que hi ha al transcurs d’aquesta riera.
Alguns disposen de Basses per retindré aigua en cas de mancança poder seguir regant l’hortet.
D’accés tenen escales, camins per arribar-hi des dels carrers dels costats.
També, cada hort disposa de diferents maneres de balles de fusta o filferro per protegir el seu hort i,
barraques mes o menys rústiques…
La riera de Rafamans en alguns horts hi passa pel mig.
Horts sempre ben cultivats, i verds casi tot l’any,
Amb una diversitat de verdures i hortalisses …
I molts arbres fruitals tant de joves o de grans.
Un destacat espai d’horts i vegetació que s’ha sabut conservar…!
Durant el segle XIX hi havia una gran producció de cànem, per fer cordes, espardenyes, teixits, veles…
Per això can Brustenga i can Barbany de Santa Eulalia de Ronçana, van construir les dues basses,
una de cada propietat i una al costat de l’altre.
S’omplen amb l’aigua del rec del Molí d’en Vendrell.
Són unes basses casi quadrades, i de poca profunditat.
Servien per amarrar el cànem entre deu o dotze dies desprès es posava assecar i amb una bregadora separaven les fibres, finalment es pentinaven per fer una tria de més qualitat,
Actualment abandonades s’omple de vegetació i fa difícil observar-les,
estan separades per una tanca de filferro gruixut.
L’Aqüeducte portava aigua des de la Resclosa del Comú, al torrent de la Vall de Santa Eulalia de Ronçana. Obra feta bàsicament de maons amb nombroses arcades.
Passava per Mas Pons de La Vall, fins a unes basses del davant de can Cabot de la Vall.
Antigament el rec resseguia el camí passant per les masies fins can Puig.
Servia per guardar aigua en les basses, per regar i per les necessitats de cada masia.
Cal tenir clar que l’aigua que podia portar era molt abundant, ja que plovia molt més freqüent en aquella època que es va construir.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 