Camí ral de Manresa per Castellgalí

El Camí ral discorre per part del terme municipal de Castellgalí, principalment pel nucli antic.

Historia:

  • El camí ja s’utilitzava al segle X, tot i que és de probable origen romà.
  • A diferents mapes del segle XVIII el camí de Barcelona-Manresa transcorria pel mateix traçat que al segle X i es manté quasi invariable fins a ben entrat el segle XX quan paulatinament es substitueix el trànsit de cavalleries pel rodat.
  • Mort Bernat Torres (que havia comprat el castell al rei Pere III el 1350) la seva vídua, Blanca aconsegueix del rei el privilegi de poder cobrar els drets de pas als forasters que passin pel poble, i amb aquests diners va reparar els camins locals.
  • Aquest pas duaner es trobava a prop de la moderna carretera, on comença el balç pel que el camí s’enfila cap al poble.
  • Un grup de voluntaris, va arranjar el tram empedrat de camí fent una campanya de neteja retirant herba i runa que havia caigut i que el feien impracticable en alguns trams, l’any 1994.
  • Ja s’havia refet en anteriors ocasions per voluntaris del poble.

Era el camí de portava de Manresa a Barcelona passant per Castellbell i el Vilar. Aquest camí ral provenia de Terrassa i passant per Vacarisses es dirigia vers el Pont Vell de Castellbell per seguir per Castellgalí fins a Manresa, on entrava pel pont sobre el Cardener.

El pas per Castellgalí es feia seguint l’actual carrer Manresa i discorre fins a can Pla passant pel camí del Pla cap a Castellbell, i en direcció Manresa baixava per un camí serpentejant fins a l’actual C16 i després al costat del riu fins a Manresa.

El camí de la costa del pla, abans era ample i estava ben cuidat, fins i tot hi passaven els carros que anaven a Sant Vicenç.

El pas d’un camí pel Pont de Vilomara ja apareix documentat l’any 1193 (SANZ, 2004-2), tot i que aquest era el camí del Coll de Daví que discorria per la carena de Vallhonesta.

A l’entorn de l’església parroquial de Castellgalí hi havia, a més de la rectoria, dues cases, i arrenglerades al llarg del camí ral, tres o quatre cases més que formaven el nucli conegut com el vilar.

A l’actual carrer Manresa es conserven dues cases que feren la funció d’Hostal, al menys al segle XVII, tal i com es pot veure a les llindes corresponents.

També en una llinda hi ha un dibuix d’un ganivet i un pa, i a ca l’Amigant hi ha un cavall indicant el pas de cavalleries. Al final del carrer Manresa, després d’un grup de cases unifamiliars noves, segueix el traçat de l’antic camí que discorre baixant cap al riu i la carretera comarcal C16.

Es conserven 302,30m de camí antic, amb una amplada de 4,65m a l’inici i amb 3,10m en el tram més estret. Està construït sobre roca natural, margues eocèniques, amb pedres sense polir de dimensions mitjanes.

En el seu tram mig presenta un pendent més pronunciat i el camí fa ziga-zagues, mentre que altres trams amb menys pendent hi ha esglaons fets amb pedres petites.

Al mig del camí, al lloc on comença seguint el carrer Manresa, hi ha una pedra dreta amb un forat a la part superior i de funció desconeguda; al final del tram, quasi tocant la C16 hi ha una altra pedra gran de la que també es desconeix la funció.

Per les característiques d’aquest tram es tracta d’un camí d’anar a peu. Actualment aquest camí només és transitable a l’hivern, ja que a l’estiu creix molt l’herba i és quasi impracticable.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Cortés Elía, Maria del Agua

Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Arbres – Plataner de la Font del Carner de Castellbell i el Vilar

La Font del Carner  esta ubicada a la llera dreta del torrent del Carner. Per accedir-hi cal agafar el camí que baixa pel costat de la bauma dels pobres, al pla del Mas Roig fins al Carner. Al capdavall del camí hi transcorre el torrent que després s’enfila fins al Carner.

Un cop arribats a baix al torrent, cal baixar a peu, a mà dreta uns 150 metres. La grava deixa pas a una plataforma rocosa que un cop travessada ja dona pas a un eixamplament del torrent. A mà dreta hi ha uns plataners amb bancs i seients de pedra i la font, arran de terra.

Cal destacar sobre tot un dels plataners, es de tronc gruixut, alt, amb branques allargades cap a munt.

A pesar que no esta cuidat, presenta un bon aspecte.

Cosa que dona molta ombra a l’estiu, en es va posar taules i bancs cal dir que la font no hi ha aigua i esta abandonada…

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font de la Mina de Castellbell i el Vilar

La Font de la Mina esta situada entre la carretera BV-1123  i la riera de Marganell.

Historia:

  • La mina era més fonda que el nivell de terra de l’exterior. Sempre havia estat plena d’aigua, per tant sempre hi havia una reserva d’aigua. L’aigua es canalitzava per un rec cavat a terra fins a un viver ubicat uns quatre metres més enllà i s’aprofitava per regar.
  • Pels volts de la Guerra Civil, el terreny va fer un lleuger moviment. El seu propietari, Isidere Colldeforns de cal Jordi va fer arreglar la mina i la convertí en una font. Es va fer un forat al peu de la paret esquerra que la travessava. L’aigua podria sobrexeir directament a la riera.
  • Quan la mina quedava seca, es podia veure d’allí on sortia. Brollava arran de terra. El propietari va fer construir un pilar d’un metre aproximadament d’alçada, buit per dintre que s’aixecava damunt mateix del doll i anava agafat a la paret del fons de la mina. El pilar, s’eixamplava en la seva part de dalt, on hi havia un canó per rajar l’aigua tapat amb un tap. Pel costat dret de damunt del pilar sortia un tub de fibrociment que canalitzava l’aigua directament al viver.
  • Amb aquestes obres la font va ser molt freqüentada per la gent que hi anava a omplir el càntir.
barraca de vinya

Font – mina situada per sota del marge de la carretera, en una cinglera, a l’inici del camí del Pinsà i del Plaià, accedint-hi des de la carretera BV-1123 que va del Burés a Marganell. Només entrar, a mà dreta, hi ha una plana conreada de farratge pel bestiar. Al fons, en el marge hi ha una barraca de vinya sota una noguera.

Cal entrar ben arrambats entre la barraca i una bassa de planta més o menys rectangular plena de bardisses i canyes. Al darrera, resseguint la bassa, el marge baixa dret. Cal obrir-se pas entre les bardisses i canyes i les branques d’un salze que creix ufanós a la llera de la riera de Marganell.

barraca de vinya

La boca de la mina està al dessota mateix de la cinglera. Es tracta d’un passadís excavat a la roca, d’un metre d’amplada per varis metres de fondària, del qual no es pot veure el final. L’aigua és clara, transparent. Al seu interior hi ha un tub que permetia omplir la bassa per regar els hortets del voltant. La mina està plena d’aigua, semblant a una font de clot, sense broc i en tot cas, si no estan colgats, sense cap graó per accedir-hi.

Foto: Diba. ( Any 2017)

Observacions:

També es coneix amb el nom de Font de cal Jordi, ja que les aigües eren emprades per regar l’hort de la casa. En l’actualitat es seca des da fa anys i tapada per la vegetació.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch

Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Molí de l’Alzina de Castellbell i el Vilar

El Molí de l’Alzina es troba situat al vessant meridional de la riera de Marganell, en una zona d’obaga coneguda com a bosc del molí i a prop de can Ferreroles Nou, en el municipi de Castellbell i el Vilar.

Historia:

  • Entre les propietats que depenien del senyor del castell de Castellbell, l’any 1328, incloses per tant al seu terme, hem d’esmentar les que formaven part dels masos de la Calsina, avui del terme de Marganell, i de Vilamarics, del terme de Monistrol de Montserrat.
  • El 3 de juny de 1390, un dels castlans de Castellbell, Humbert de Palau, nomenà batlle del terme a Pere de Vilamarics, de Monistrol de Montserrat. No gaire lluny de Vilamarics es construí un molí fariner.
  • Cal arribar, però, al segle XVI per a conèixer les primeres notícies. Aleshores, el molí pertanyia al mercader Francesc Casamitjana, ciutadà de Barcelona.
  • El 3 de febrer de 1532 va vendre les seves propietats al sastre monistrolenc Cebrià Alsina, que el revengué al seu germà Antoni, mentre ell es construïa un casal, amb tina i bótes, a la partida de terra anomenada “la riera de Mandrosa”.
  • Antoni Alsina posseïa, com hem dit, l’any 1597, el “molí fariner ab la mola molent, rodet y altres aparatos y ab dos casals en dit moli construhits y edificats y ab sa resclosa o paxera”. També constava com a propietari d’una peça de terra de quinze jornals de llaurada, anomenada “la Roureda o Raureda”.
  • El moliner també tenia bestiar, per això havia comprat al seu veí Jaume Joan, àlies Tàpies,
  • El 2 de setembre de 1585, el dret de fer pasturar el seu ramat a l’heretat del mas de les Tàpies.
  • Tanmateix, va comprar al mateix veí, l’any 1590, les peces de terra anomenades “la Buyga den Janovés”, “la Carbonera” y “lo ort de Joan Xich”.
  • El 15 de juny de 1598 Antoni Alsina va comprar a Jaume Playà, amo del mas Ferreroles, el dret de fes pasturar el seu bestiar a la seva heretat.
  • La documentació estudiada per Joan Valls arriba fins els nostres dies i recorda quan va fer les entrevistes als actuals propietaris i diu que recordaven com es baixaven les moles pel molí, des de la pedrera que hi havia prop de Sant Benet, no gaire lluny el monestir de Santa Cecília de Montserrat. Ho feien amb una tirallonga d’animals, i en els pendents les feien rodolar amb uns eixos per a frenar-les.
  • El moliner treballava per als habitants de tota la rodalia.
  • Habitualment es molia blat per a fer farina, però en èpoques de crisi, com a la darrera guerra del 1936-1939, es molia el blat de moro, per a fer pasta de sèmola. Tenien molta aigua, que es recollia, entre d’altres, del torrent del Brogit, de manera que a l’hivern es podia moldre cada dia, però a l’estiu calia fer-ho tan sols durant dues o tres hores al dia, i deixar que la bassa es tornés a omplir.
  • Va estar en funcionament fins l’any 1982.
Riera de Marganell en l’actualitat

Es tracta d’un molí del tipus B segons la tipologia de Bolòs (1993). És a dir, amb bassa però sense pou. Pren l’aigua de la riera i arriba a la bassa per una canalització soterrada que passa per sota l’atri del molí. La bassa té una capacitat d’ un milió set cents mil litres. Només té paret construïda en forma de “U” a la zona edificada, on l’aigua està en contacte amb el molí. La resta de la bassa és terreny natural. L’aigua arriba al rodet mitjançant un baixant de fusta quan s’aixeca la portella, que és d’aram. Es feien dues moltes al dia; una al matí i l’altra a la tarda. En una hora es podien moldre 50 k de farina.

Es tracta d’un molí molt especial, no només per la seva antiguitat i el seu llarg funcionament. També per haver-se mantingut dins la mateixa família durant més de cinc segles, que ha sabut preservar-ne els trets constructius. Però, sobretot, pel seu estat de conservació i el manteniment de la maquinària. Així, doncs, hi podem observar totes les parts d’un molí fariner, des de la carcaba fins el banc i l’alçador. A les parets de l’obrador hi ha ple d’inscripcions grafiades amb les moltes de cada client, a modus de gran palimpsest.

Per davant hi passava l’antic camí de Manresa a Montserrat. Conserva a més, el celler, dues tines, corts, corrals i altres edificacions productives. En la planta pis hi vivien els moliners i damunt la cuina es conserva l’habitació del mosso.

Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Observacions:

La tradició oral familiar que ha passat d’una generació a l’altra afirma que la construcció del molí es realitzà l’any de la descoberta d’Amèrica (1492). Els documents no ho desmenteixen. Així ens ho ha transmès directament la Maria Rosa Viladoms Alsina, l’actual propietària i descendent directa dels primers propietaris.

Per fora, es poden veure pedres de molí o fragments d’antigues pedres que havien servit i es van canviar pel desgast. La propietat també conserva tota mena d’eines relacionades amb la vida del molí durant centúries.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch

Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies pel Blog: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Paratge de la Font de Tatxot de Castellbell i el Vilar

La Font de Tatxot  esta en el Torrent del Carner de Castellbell i el Vilar. S’hi accedeix des del camí del Carner, al veïnat de Sant Cristòfol. Abans d’arribar al mas, hi ha un camp de conreu de cereals, conegut amb el nom de ca l’Agustí; a mà esquerra neix un caminoi que baixa fins al torrent, que anirem resseguint, deixant enrere una vegetació densa amb força nogueres i figueres que neixen als marges del torrent. El camí, de cop i volta s’obre a un pla que sembla haver estat llaurat l’hivern passat i s’ha deixat erm. Resseguint aquest pla, arran de marge, anirem trobant aigua que s’escola cap el torrent, fins que es localitza la font.

Torrent en el qual podem diferenciar dues parts molt contraposades. En la seva part alta sorgeix de la convergència de rasots que drenen els camps del Carner. Després, sobtadament, excava un solc profund que separa el Pla de les Botges del camp de Ca l’Agustí. Dins d’aquest clot, a la banda esquerra del torrent, hi trobem la Font del Tatxot, gairebé perduda, que bateja aquest indret. El nom li ve de la tatxa o tap de fusta que evitava que l’aigua ragés i quedés embassada en un petit dipòsit.

Mur d’un petit embassament

Al davant mateix, a l’altre marge de la fondalada, s’observa un penjat amb les casetes del Pla de les Botges i un pi de grans dimensions. La font degoteja en un raconet, al mig d’un mur de pedra seca. No s’observa broll perquè hi ha un gruix important de dipòsit calcari i està envoltada de capil·lera (Adiantum capillus-veneris). Per sobre el marge mateix, a mà dreta, hi ha la bassa, excavada al terra.

L’indret és molt ombrívol i la vegetació l’està engolint.

Cup o tina de can Tinet

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch

Adaptació del Text  al Bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font del Ros de Castellbell i el Vilar

La Font del Ros esta situada e els Camps de Sant Jaume de Castellbell i el Vilar, a prop de la carretera BV-1123 a Marganell.

El torrent de la font del Ros drena les aigües de les planes de Sant Jaume i del Galí, pel vessant d’obaga de la masia del Ros. Es tracta d’un torrent curt i sec; a mig recorregut es localitza la font del Ros, que neix del costat d’obaga del marge argilós.

Està protegida amb un muret de maó i una coberta de pedra. Del seu costat neix una canonada protegida amb teules que baixa fins al viver situat al costat de la carretera.

Font situada a mà esquerra de la carretera, just abans d’arribar al punt quilomètric 4, de la carretera BV-1123 que va del Burés a Marganell. Al davant mateix hi ha la casa de Montclar, en terme de Vilamarics.

Només entrar a mà dreta, en direcció als camps de Sant Jaume, ja es veu una caseta feta amb carreus de ciment modern aixecada damunt d’una solera de ciment; al darrera seu una bassa de planta circular, arran de terra, tancada amb un filat de galliner.

Fora del filat, arran de terra, hi ha un petit caixò fet de ciment i maó, que protegeix el tub interior que condueix l’aigua fins aquest indret.

 El raig cau a l’interior d’una pica, fet amb totxana. D’aquí per un caneló retallat permet que l’aigua caigui directament a la bassa, que s’aprofita per al rec de l’horta de cal Montclar.

La que sobreïx llisca pel darrer tram del torrent fins a desguassar a la riera de Marganell.

Observacions:

Molta gent anomena erròniament al viver de la Font com la font del Ros, però la veritable que condueix les aigües fins aquest indret neix torrent amunt, que està ple de vegetació.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural-Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch

Adaptació  del Text al Bloc i Fotografies : Ramon Solé

Avui destaquem : La Font del Carner de Castellbell i el Vilar

La Font del Carner està ubicada a la llera dreta del torrent del Carner, després de baixar per una plataforma de pedra natural.

Per accedir-hi cal agafar el camí que baixa pel costat de la balma dels pobres, al pla del Mas Roig fins al Carner.

Al capdavall del camí hi transcorre el torrent que després s’enfila fins al Carner.

Un cop arribats a baix al torrent, cal baixar a peu, a mà dreta uns 150 metres. La grava deixa pas a una plataforma rocosa que un cop travessada ja dona pas a un eixamplament del torrent.

Historia:

  • Malgrat que la font rebi el nom del Carner, pertany al Penedès.
  • El propietari hi va fer construir una caseta amb un motor que feia pujar l’aigua per tal de regar els conreus.
  • Aquest indret era molt apreciat per la gent de Sant Cristòfol que hi anava a berenar i a dinar. S’hi havia fet arrossades.
  • De tant en tant, quan baixa una torrentada, l’indret es malmet i la gent ja no té l’estímul d’anar a netejar i preservar-ho.
  • Els darrers a fer-ho han estat en varies ocasions l’associació trialera dels Pistonuts.
  • Encara es conserva una placa commemorativa mig menjada per un plataner, del 30 de maig de 1993, per deixar constància de la rehabilitació de l’indret.

A mà dreta hi ha uns plataners amb bancs i seients de pedra i la font, arran de terra.

La gran quantitat de fulles i la manca de manteniment no deixen veure el broc.

A mà esquerra de la font hi ha una caseta d’obra amb un motor que pujava encara fa poc l’aigua fins a cal Penedès.

Una vintena de metres per sota de la caseta, a mà dreta, abans d’arribar a una resclosa, entre el bardissar s’endevinen els murs d’una bassa o safareig que segurament permetien emmagatzemar aigua per regar els conreus dels voltants.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Jordi Montlló i Laura Bosch

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Arbres – Alzina de Castellbell i el Vilar

L’Alzina que ens referim esta situada al costat de la carretera BV-1273, front mateix del Cementeri de Castellbell i el Vilar.

Es un bell exemplar d’Alzina, amb un bon estat en tot el seu conjunt,

Amb un tronc gruixut i un fort brancatge.

Va ser declarada Arbre d’Interès Local el 25 de gener de 1996.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

 Avui destaquem : La Font de la Canaleta de Castellbell i el Vilar

Cal anar per la BV- 1123, i deixar-la a l’arribar al paratge del pla de les Botges, i seguir per una pista asfaltada desviant-vos per l’esquerra.

La Font de la Canaleta esta ubicada a mà dreta, en un revolt que fa el camí que porta al pla de les Botges en Marganell de Castellbell i el Vilar.

Per sobre mateix hi ha una caseta amb coberta de teula àrab a doble vessant.

Donat que esta a nivell mes baix del terra, cal baixar uns graons d’obra.

L’aigua raja per un broc de ferro i va a parar a una pica semi circular,

l’aigua sobrant va per sota el camí en direcció al torrent que baixa del Morral i que posteriorment desaigua a la riera de Marganell.

Text i Fotografies: Ramon Solé

Avui coneixerem : La Font de la Sardana del  Vilar de Castellbell i el Vilar

La Font de la Sardana, es d’aigua de xarxa pública, situada al costat de l’església de l’antic poble de El Vilar, nucli que forma part del municipi de Castellbell i El Vilar.

La seva construcció es una roca que a sobre hi ha unes escultures de ferro que representen una dona i un home ballant una sardana, per això es dedicada a aquest Ball Català.

Text i Fotografies: Ramon Solé