La Plaça de la Tulipa esta situada entre el carrer d’Orellana, carrer de la Traviata i carrer de Júpiter, al barri de can Rectoret de Barcelona. (En la Serra de Collserola).
No es massa gran, però destaca com a mirador dels barris de Vallvidrera i Les Planes.
Així com la Torre de Collserola i el Tibidabo.
Disposa d’algun banc, que es de agrair a l’hivern perquè es com una balconada al sol.
Hi ha un Pi destacat, amb tronc gruixut i 2 branques considerables i allargades cap amunt, junt amb altres arbres més petits i joves.
El bosc de Volpelleres és un bosc mediterrani centenari d’una extensió aproximada de 15 ha. entre els barris de Coll Favà, Sant Domenec i Volpelleres de Sant Cugat del Vallès, Catalunya. És un hàbitat d’interès comunitari a més d’un bosc singular segons un estudi de la Àrea Metropolitana de Barcelona en col·laboració amb el CREAF.
Història i ocupació humana
La petjada humana és evident a l’entorn del bosc, tant per la modificació del paisatge, com per la presència de construccions tant modernes com antigues que s’hi troben.
Per sota del bosc, en paral·lel al torrent transcorre la Mina dels Monjos que antigament proveïa aigua al Monestir de Sant Cugat a través del Pont de Can Vernet. Es tracta d’un element d’interès cultural a la ciutat.
Les fotografies aèries de mitjans del segle XX mostren com el bosc, envoltat de camps de cultiu, estava reduït a la zona adjacent al torrent fins a finals dels anys 70, quan s’observa la proliferació de pins als terrenys anteriorment usats per a cultius.
L’any 1706 es va construir la masia que li dona el nom al bosc, la Masia de Can Vulpalleres que es va enderrocar l’any 1973.
L’any 1975 va entrar en funcionament la segona escola de Sant Cugat, que avui coneixem com a Pins del Vallès.
L’any 1987 es va inaugurar el CAR i el 1988 va començar a funcionar el seu propi institut, l’INS Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
L’any 2002 s’aprovava la modificació urbanística del barri de Volpelleres malgrat les reivindicacions ecologistes.
L’any 2007 es va realitzar una modificació puntual del PGM per complir amb una sentència del TSJC contra la modificació del PGM del 2002 i per garantir “la preservació de la qualitat ambiental del bosc de Volpelleres; la garantia de màxima protecció dels arbres existents a la zona, especialment els roures, alzines i pins exemplars”.
Al gener de 2010 es va inaugurar en ple bosc un circuit de cros de 1.500 m. dissenyat per tècnics del Centre d’Alt Rendiment.
L’any 2011 es va realitzar una ampliació del CAR per acollir un nou mòdul esportiu.
L’abril del 2017 es va començar a construir l’institut Leonardo da Vinci no sense l’oposició d’un grup de santcugatencs per ubicar-se a l’entorn del bosc de Volpelleres. Al juny del mateix any s’aprova al Ple una moció institucional sobre la protecció del Bosc de Volpelleres.
L’agost del 2019 es va pavimentar el camí del bosc que constituïa el circuit de cros i es va construir una “caseta de manteniment”. Des d’aleshores els serveis de parcs i jardins bufen les fulles del camí del bosc periòdicament.
L’escola La Mirada, que des del 2016 imparteix les classes en mòduls al barri de Volpelleres, estava previst que es construís dins l’entorn del bosc, en un terreny erm adjacent a l’Institut Leonardo da Vinci. El 2020 es va anunciar la nova ubicació per a l’escola La Mirada, uns metres més al nord, a la zona boscosa. Això va provocar la manifestació al ple d’Extinction Rebellion i la formació de la plataforma SOS Bosc que juntament amb ADENC treballen per evitar que l’escola es construeixi al bosc.
Al gener 2021 L’Oficina Territorial d’Acció i Avaluació Ambiental emet un informe desfavorable a l’emplaçament de la Mirada.
Al novembre 2022 es paralitzen els treballs que havien començat al bosc per començar la construcció de l’escola. El Jutjat Contenciós de Barcelona va acceptar les mesures cautelars per a un dels recursos presentats pels col·lectius ecologistes.
El bosc de Volpelleres és un petit bosc amb característiques molt similars a les del veí parc natural de Collserola. Es situa al voltant del torrent del mateix nom que antigament proveïa d’aigua al Monestir de Sant Cugat mitjançant la Mina dels Monjos.
En el cor del bosc, en les proximitats del torrent de Volpelleres es concentra la vegetació de ribera, de gran valor ecològic.
Amb el temps s’ha incorporat al conjunt arbori original les terres anteriorment ocupades per cultius, que en l’actualitat presenten una vegetació formada principalment per pins “Pinus halepensis”.
El bosc es troba delimitat per dos vials a la seva zona nord-oest: l’avinguda de la Via Augusta, situada al nord, i el carrer Alfons d’Aragó a l’oest, on hi ha l’actual entrada al recinte. Al sud del parc trobem la línia ferroviària de Rodalies de Renfe R8 (Granollers – Martorell), que discorre paral · lela a la Ronda Nord de Sant Cugat.
El límit est correspon topogràficament amb el llit del torrent de Volpelleres, a l’altra banda del qual trobem diversos edificis d’equipaments pertanyents al CEIP Pins del Vallès i al Centre d’Alt Rendiment Esportiu.
Hererència del seu passat agrícola són alguns exemplars puntuals d’arbres fruiters com oliveres, ametllers i figueres.
La varietat d’ambients (bosc mediterrani, de ribera, pineda i zones obertes) propicia el fet que la població animal sigui diversa i abundant. Mitjançant càmeres de fototrampeig s’han pogut observar la presència dels mamífers nocturns del parc: la guineu, la geneta, el senglar i el toixó.
En la rotonda de la confluència de l’Avinguda de les Corts Catalanes amb l’Avinguda del Pla del Vinyet, de Sant Cugat del Vallès, en un costat surt el camí que va a can Borrell i altres llocs del Parc de Collserola.
A pocs metres a la dreta surt el camí que a peu o bicicleta, porta a Torre Negre.
Tot passant per camps i bosc, no es fa massa llarga.
S’arriba els rodals de La Torra Negre, no s’hi por accedir a la Finca, disposa d’una tanca.
En l’explanada de sota de l’edifici, hi ha el Pou.
La Font del Camp Miracle esta situada en una explanada en el costat de l’ermita de Sant Medir, dins del Parc Natural de Collserola en el municipi de Sant Cugat del Vallès.
Aquest espai es denomina com el Camp del Miracle.
La Font es molt necessària per la gent de pas per aquest lloc, senderistes, ciclistes, per qui va a passar el dia per les rodalies…
Sobre tot que es fa l’Aplec de Sant Medir, on s’omple de gent, es feia imprescindible disposar d’una font en aquest lloc.
La Font es d’obra amb un mur fet de rocs, en un dels laterals es més elevat on hi ha la imatge en rajoles de Sant Medir.
Disposa de 4 aixetes de polsador on l’aigua cau a una gran pica semi circular. No es d’aigua natural, es de xarxa.
Es un espai molt ampli, ideal per fer un descans, fer un àpat… i perquè no, prendre el Sol…
Aquest Bassal d’aigua, esta situat en el torrent de can Coll, en la pista forestal que va de Cerdanyola del Vallès a can Catà.
En la corba a la dreta del torrent en el moment de passar en aquest punt.
Sempre disposa d’aigua, en temps con aquest any disposa de molt poca, però el suficient per enclotar-se i mantenir hi l’aigua formant una superfície verda.
Lloc on animals salvatges grans o petits, que viuen en l’entorn, podent disposar d’aigua.
A l’altre costat de la pista a poca distancia hi ha un bassal mes petit.
Es un punt aquest, destacat perquè actualment la Serra de Collserola pateix una sequera greu, casi totes les rieres, torrents i fonts estan seques.
L’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina està ubicada en el camí de Sant Cebrià, 109-115 / ctra. Sant Cugat, 234-264 de Barcelona.
L’ermita es troba al barri de Montbau, enmig del bosc a la falda de Collserola.
En el segle passat, front de l’ermita i casa, disposava d’un berenador. Darrera de l’ermita i al costat esquer del camí que us portaria a la famosa Font de la Llet, hi ha la mina de la Font de Sant Cebrià.
El senyor Tomàs Miquel Isern, ens explica que va néixer a la casa que hi havia junt l’ermita el 1940 i allí va viure fins el 1967.
Eren temps de postguerra. Els pares li explicaren que al començament de la Guerra Civil els milicians van prendre les campanes per fer canons. La seva mare va salvar l’altar de ser cremat dient que els hi serviria a ells per fer llenya a l’hivern i posant a taula uns gots de vi. La imatge del sant la va amagar el seu pare. Sota aquesta imatge va aparèixer un pergamí de 1211, però no sap que se’n ha fet.
Agraïm molt aquestes comunicacions.
L’aigua d’aquesta mina és canalitzada fins al dipòsit sobreeixidor des d’on va a l’aixeta del safareig, que és a un costat de l’ermita.
Text : Ramon Solé i Tomàs Miquel Isern.
Fotografies : Fidel Rodríguez , Arxiu Rasola i Viquipèdia
El Parc del Castell de l’Oreneta es troba a Sarrià, es va obrir al públic l’any 1978; es un gran espai forestal que connecta Barcelona amb la serra de Collserola. Les seves 17 hectàrees són el resultat de la suma de dues finques rurals i de les restes d’un castell, el de l’Oreneta, que dóna el seu nom al parc.
Compta amb arbres destacats de la mediterrània, com :
Pins blancs
Pins pinyers
Alzines i roures
Alguns Xiprers
Oliveres
Trobarem exemplars centenaris, i arbres catalogats d’interès local a Barcelona, com és el cas, d’un Eucaliptus,
que ja vàrem fer menció a part en un article.
Es un bon espai par passar entre arbres i fer altres activitats en un dia festiu.
Nota : Podreu trobar un nou article, on diu “Altres articles” situat en la barra de Menú, una vegada dins, seleccioneu el mes i el dia. Per tornar al bloc principal, cal fer “clic” en la barra de Menú on diu “Bloc Principal”.
La Font de la Rata, està situada en el camí que des de la carretera d’Horta de Barcelona va a Cerdanyola del Vallès, poc abans d’arribar a Flor de Maig, deriva a l’esquerra una ampla pista que us porteria fins a la masia i restaurant de can Borrell.
Abans però, quan arribeu a la cruïlla de camins, on a la dreta puja al turó de Torrefarrera, cal agafar un camí a l’esquerra fins arribar a una petita clariana on hi ha varis camins, cal seguir pel corriol de mes el mig, fins baixar el torrent, allí trobareu l’actual la Font de la Rata.
Però retrocedim amb el temps i situem-nos al segle passat…
La Font no estava on es ara, era a uns 8 o 9 metres mes amunt del petit torrent, on fa una raconada, i just de la paret sortia el tub de la font, amb un bon cabal d’aigua.
Cal significar que durant els anys 60 als 80, va ser una font molt concorreguda i considerada per la gent que acostumava anar-hi setmanalment com d’aigua medicinal, la gent arribava a fer cua per emportar-se aigua amb garrafes.
Situació de l’antiga i desapareguda font de la Rata – Arxiu Rasola
Però va tindre unes èpoques dolentes, va patir sequera en bona part de l’any i a sobre va tindre l’enfonsament de la paret que la va deixar colgada… a les hores, va quedar a l’oblit.
Anys mes tard i gràcies a la informació de l’avi Sebastià de can Borrell, la colla del Dimarts al front estava en Miquel Tormos, van localitzar la beta d’aigua i van fer la nova Font de la Rata.
Us passo mes informació de la Font de la Rata, en l’enllaç de Les Fonts de Collserola, que tenen com a lema de Fes Fonts Fent Fonting :
Cal dir que actualment aquesta Font torna a patir sequera , cosa que fa que poc a poc quedi en un record de la gent que la va conèixer en el seu esplendor…
La noticia és va publicar i presentar per BTV en l’any 2014, al redescobrir-se un petit pantà, que és havia fet servir per us agrícola en la Finca de Can Cuias de Vallvidrera.
Panta Vallvidrera
De fet , a Collserola en trobem dos d’antics Pantans, el de Vallvidrera, que va servir per donar aigua a Sarrià i el de Can Borrell per us agrícola.
Pantà de can Borrell
Aquest seria un tercer pantà, totalment tapat per vegetació i terra.Us passo primer el redactat de prensa i despres el video-reportatge de BTV. :
“Actualitzat el 22.10.2014 a les 13:43 Cristina Geraldes / Montse Llorens
Fa temps, a més del pantà que avui dia encara existeix i que es va construir per abastir d’aigua Sarrià, n’hi havia un altre d’uns 50 metres de llargària que servia per regar els camps de la zona. Dos veïns de Vallvidrera han aconseguit localitzar-lo i deixar-lo parcialment al descobert.
Amb el temps, el pantà agrícola es va abandonar i el bosc es va apoderar de l’indret. Dos veïns de Vallvidrera, el Vicenç Fonolleda i el Ramon Marsà, que recordaven haver-lo vist quan eren petits, es van proposar trobar-lo i així ho han fet. De moment, gràcies a ells, una part de la presa ja és visible.”
Ara, podeu veure i escoltar el video-reportatge de BTV a :
fonts naturals, aigua, muntanya i més 