En abril del 2020 ja us recomanava: El llibre de les fonts de Barcelona, un text de l’any 1650 escrit pel mestre de les fonts, Francesc Socies, que s’havia conservat als arxius de la ciutat:
En 2022 aquest text antic es va publicar dins d’un recull en el que participen diversos autors de diferents especialitats, donant una visió de conjunt molt complerta. Aquest llibre es va presentar el gener de 2023, com us vaig indicar:
Ara us vull recomanar un parell de resums que ha fet la meva companya, la Maria Àngels García-Carpintero, per a que us feu una idea dels temes que tracta aquest complert llibre i us animeu a llegir-lo: El primer tracta del mestre Socies i d’alguns dels fets que va viure, com la necessitat de portar aigua de boca de les mines de Collserola a Barcelona, ja que les del Rec Comtal tenia usos industrials.
El més recent: “Breu història del proveïment d’aigües a Barcelona fins l’Edat Mitjana” explica els inicis medievals del Rec Comtal, amb la implicació d’algunes dones, i els orígens de les fonts gòtiques de la ciutat, algunes de les quals encara perduren.
Per anar a la Font de Casa nova de Dalt, cal sortir de la masia de Serratosa, per la pista que puja fins la Roca Coralina i el mirador del Grau de Serratosa amb amplies vistes del municipi, i que us vaig fer un article fa uns dies. Seguiu la pista fins girar per un camí que us portaria a Sant Martí Xic, allí mateix hi ha el Pi de les Tres Branques.
En aquest punt cal baixar per la pista de la dreta, fins arribar a les runes de la masia de Casa Nova de Dalt.
Allí cal retrocedir per un camí que va fent un cert descens,
fins arribar a la font, de fet són tres fonts independents entre si.
Destaca l’alzina caiguda sobre la bassa casi rodona, l’arbre es manté viu.
La Bassa sempre disposa d’aigua,
Al seu costat hi ha pròpiament la Font, ara seca.
Es com una cisterna que te un tap amb una petita cadena per assegurar l’aigua.
Disposa de dos desguassos en la seva part superior.
Mes a l’esquerra hi ha una caseta és de fet una Font de Bassal, al fons és on brolla l’aigua.
Quan està ple sobreïx i desaigua a la bassa.
La tercera font, està a un costat de la mateixa bassa, que ha vegades queda inunda de d’aigua i per tant no es pot accedir-hi.
La Font disposa d’una taula rectangular amb un banc fet de fustes.
Al costat de la Caseta-Font, també hi ha una pedra que pot fer les funcions de seient, que ens recorda a una vella pica petita.
Un cartell, ens recorda el nom de la font o les fonts, i diu: Restaurada en 2011, pels que estimen la natura. Cirera – Rabionet.
Actualment, també esta en restauració…
Es un espai ple de natura, que es molt freqüentat per excursionistes i gent amb bicicleta, donat que hi passen el GR-3 i el PR-C-49.
La Torre del Sol esta en el carrer de Joan Bardina, 29 de Sant Boi de Llobregat.
Us passo la seva historia:
Quan el 1864 es va iniciar el gran Eixample del segle XIX, que culminaria amb l’obertura de la Rambla de Rafael de Casanova, es van concedir moltes llicències de construcció i de reforma a carrers de l’Arlovina (Rutlla, Palla, Major, Bardina i Lluís Castells),
amb el resultat de la construcció de tot un seguit de torres amb jardí, entre les quals la Torre del Sol, amb el seu parc, és un dels exemples més espectaculars.
Posteriorment fou propietat municipal.
Es tracta d’un parc treballat aprofitant el pendent natural del turonet, del tipus clàssic de jardí noucentista que acompanya altres propietats que es van construir per la mateixa època,
és a dir, un híbrid entre el jardí de tipus “anglès” amb una curada aparença de naturalitat menada pels arbres grans i poc devastats i combinat amb algunes terrasses amb glacis de flors tipus “jardí francès”.
Aquestes terrasses s’han vist complimentades amb zones de joc per a infants i, a la part més alta del parc, una pista de bàsquet.
La vegetació és abundant i els camins treballats en forma d’escala.
Les varietats d’arbres són les habituals en aquesta mena de parcs, amb predomini de la morera, la magnòlia, la palmera, les acàcies i algun xiprer.
La Torre del Sol és una obra del municipi de Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Per anar a la Font de L’Aixeta, que de fet són dos sortides d’aigua, una en front de l’altre, us cal que aneu per la carretera de BP-1241,
abans de sortir de Sant Llorenç Savall direcció a Gallifa, a ma dreta hi ha l’Avinguda de Catalunya, i el Parc que porta el nom de la Font de l’Aixeta.
Aquesta font, cal baixar unes escales que porten al torrent Mico i a les dues fonts.
Per evitar que l’aigua que circula pel torrent inundi el petit paratge , aquest disposa d’un bassal o paret per frenar l’aigua i canalitzar-la.
La font de la dreta l’aigua raja per un broc de ferro i cau al terra formant un bassal i per una petita canal desaigua al rec del torrent.
La font de l’esquerra queda més elevada sobre que l’anterior, l’aigua raja broc de ferro dins un arc decorat amb pedres encastades, amb data de 1952, recull l’aigua una pica i d’allí va per una petita canal on desaigua al rec del torrent.
L’entorn ha estat arranjat en diverses ocasions, la darrera l’any 2007.
Sempre ha sigut un lloc on la gent ha anat a buscar aigua, de passeig o a fer un àpat.
Joan i Marí, Josep. Véndes, pous i fonts de Sant Carles de Peralta. Fotografies, Ramon Mayol. Eivissa: Edicions Aïllades, 2015. 98 p. (Aigua viva; 1). ISBN 978-84-940550-8-9. 25 €.
Joan i Marí, Josep. Véndes, pous i fonts de Santa Eulària des Riu. Fotografies, Ramon Mayol.Eivissa: Edicions Aïllades, 2018. 125 p. (Aigua viva; 2). ISBN 978-84946214-5-1. 20 €.
Joan i Marí, Josep. Santa Gertrudis de Fruitera: vendes, pous i fonts. Fotografies, Ramon Mayol. Eivissa: Edicions Aïllades, 2020. 132 p. (Aigua viva; 3). ISBN 978-84-120033-9. 20 €.
En Josep Joan i Marí és un mestre d’escola d’Eivissa jubilat, poeta i enamorat de les fonts de la seva illa. És conegut pel sobrenom de «Pep Xomeu». En Pep ha compost una poesia per a moltes de les fonts d’Eivissa. No només per a les fonts, també per als pous i les vendes.
Una venda és com s’anomena a Eivissa un barri o entitat menor de població. De moment han aparegut tres volums, que recull cadascun d’ells les poesies dedicades a les fonts pròpies de tres pobles eivissencs: Sant Carles de Peralta (al nord de l’illa, lloc de naixement de l’autor), Santa Eulària des Riu (a l’est) i Santa Gertrudis de Fruitera (al centre).
A cada volum es parla al voltant de 30-40 fonts, pous i vendes; però, com diem, les descripcions no són en prosa, sinó en vers. Són poesies llargues, en quartetes, amb un contingut que combina la descripció de fonts i pous amb els sentiments que provoquen en l’autor el seu record i, molt sovint, la constatació que l’abundància de l’aigua va de capa caiguda. L’estil literari és molt popular, sense barroquismes ni figures molt elaborades. Són poesies fàcils de memoritzar i de recitar.
Vegem un parell d’exemples. Així comença la poesia sobre la Font d’En Lluna, de Santa Eulària des Riu:
Damunt es puig de sa Creu
de recules pujaria
si es nostre estimat riu
portàs aigua com solia.
Aquí, el començament del poema a la Font de sa Pedra, de Santa Gertrudis:
Carretera a Sant Miquel,
misteriosa i amagada,
trobam sa font de sa Pedra
i és joia ben destacada.
Cal dir que cada entrada va acompanyada d’una fotografia a color, a tota plana, de la font o pou a què fa referència, obra de Ramon Mayol.
L’edició és força reeixida, a cura d’Edicions Aïllades.
Els llibres són enquadernats en rústica, però amb un paper d’un gramatge alt, i les fotografies, molt ben reproduïdes.
Ens hagués agradat trobar un mapa, en cada llibre, amb la localització de cada sorgència estudiada, ja que de vegades el llenguatge poètic, si bé és ric en imatges, pot perdre en concreció geogràfica.
Sobre fonts d’Eivissa val la pena esmentar un altre llibre, publicat ja fa anys: Calendari de balls a pous i fonts d’ Eivissa i Formentera, de Joan Marí Tur (Palma de Mallorca: la Caixa, 1980).
També parla d’algunes fonts eivissenques un altre llibre: Els camins de l’aigua de les Illes Balears: aqüífers i fonts, de Rosa María Mateos Ruiz i Concepción González Casasnovas (Madrid: Instituto Geológico y Minero de España; Palma de Mallorca: Conselleria de Medi Ambient, 2009).
Els tres llibres sobre fonts que hem comentat avui són ben diferents del que estem acostumats a llegir. L’autor, poeta, utilitza el gènere líric per explicar-nos les fonts. Animem el seu autor a continuar la seva tasca, i que vagi composant nous poemes per a totes les fonts d’Eivissa.
La Costa del Montseny es un Poble (620 m alt.) del municipi de Fogars de Montclús (Vallès Oriental), al vessant meridional del turó de l’Home (Montseny), damunt la Tordera.
Les dues Fonts, estan en la mateixa plaça, una a l’esquerra i l’altre en front tal com arribeu.
La font de l’esquerra esta dins d’una cavitat feta de pedres de diferents dimensions,
Disposa d’una aixeta polsador i l’aigua cau a una reixa a ran del terra.
La segona, esta a tocar de la paret d’una casa,
Es la Font del Rector, que va ser inaugurada el 10 d’agost de 1984.
Es d’estructura ovalada amb l’aixeta polsador al seu centre, cau l’aigua a una reixa a nivell del terra.
Aratorés és una localitat aragonesa pertanyent al municipi de Castiello de Jaca, a la Jacetània, província d’Osca d’Aragó.
Es troba a 1021 m d’altitud i a 3 km de Castiello de Jaca. Assentada en un petit pla al peu de la Serra dels Àngels pel qual s’accedeix a la Vall de Borau i des del qual es domina la vall del riu Aragó. És un petit i bigarrat nucli, en el qual es poden apreciar totes aquelles característiques, fins als més petits detalls, de l’arquitectura tradicional de la zona, sobresortint per robustos passadissos, airoses xemeneies troncocòniques, alguna balconada i altres components de les cases.
Destacaria dues Fonts, una a sota d’una zona recreativa amb taules i bans per fer un àpat; en la mateixa paret a un nivell mes inferior a la zona recreativa esta la Font i al seu costat uns abeuradors.
La segona Font, es metàl·lica adossada a la paret.
Un aficionat a les fonts i als llibres de fonts (com presumeixo que són els lectors d’aquest blog) s’ha de sentir atret per força davant d’un llibre amb aquest títol: Entre cingleres i fonts, publicat recentment per la Diputació de Girona.
Tanmateix, el llibre a penes parla de fonts; tan sols hi dedica quatre pàgines (de la 23 a la 26).
El llibre, en realitat, és una guia dels municipis garrotxins de Castellfollit i de Sant Joan les Fonts.
El contingut es troba organitzat en tres apartats principals: «Entorn natural» (p. 16-41), «Síntesi històrica i econòmica» (p. 42-81) i «Patrimoni cultural» (p. 82-167).
Com a complement, quatre itineraris proposen excursions per aquest sector tan bonic de la província de Girona, marcat per l’origen volcànic.
Els autors del llibre són cinc joves llicenciats que han sumat els seus coneixements per confegir un llibre enquadernat en rústica, format de butxaca, amb nombroses il·lustracions a color, que és força atractiu i útil per conèixer amb profunditat aquests dos municipis des d’una perspectiva geogràfica, històrica i econòmica.
La publicació s’inscriu en una col·lecció de monografies del mateix estil de la qual ja n’han aparegut 15 volums, cadascun d’ells dedicat a un parell o tres de municipis gironins.
Les poques fonts que s’esmenten són la de Can Xerbanda, la de les Mulleres, la Font Freda, la Font del Serrat de Baix i algunes poques més.
Els interessats en les fonts del poble de Sant Joan les Fonts saben que disposen d’un llibre que les recull de manera exhaustiva, de Manel Soler i Josep Oliveras: Les 256 fonts de Sant Joan les Fonts.
Tant de bo tots els municipis de Catalunya comptessin amb un llibre similar.
Per anar a les setze fonts, cal situar-vos al carrer o camí de can Comelles d’Esparreguera, allí cal prendre un camí barrat per una cadena que entre bosc i arbres diversos us portaran directament a la font – mina.
Aquesta Font – Mina, també va ser coneguda com a Font del Sobreeixidor.
En l’any 1864 en Cristòfor Vidal comprovà que al subsol de la vila hi havia multiples deus i construí la mina que prové de la zona de Ca n’Àngel i de Can Roca.
Aquesta mina d’aigua, de la qual aquesta font és un sobreeixidor junt amb la Font de la Plaça de l’Església, té una llargada de 2 km.
Tant la boca de la mina com l’estructura de la font estan fetes de maons lligats amb morter de calç.
La volta de la mina està feta de fragments de ceràmica, alguns d’ells polícroms.
Al frontal del sobreeixidor, també de maons, està decorat amb un trencadís de ceràmica polícroma
i és on s’obren els setze brolladors que donen nom a la font.
Us passo una fotografia de com era les setze fonts, ara fa cent anys en rere:
Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: ArqueoCat SL- Josefa Huertas i Natalia Salazar
fonts naturals, aigua, muntanya i més 