construït molt probablement al segle XIV amb pedra de Campanyà per portar aigua des de la «mina dels Monjos» a Can Vullpalleres al monestir de Sant Cugat i la part baixa de la vila.
El pont de can Vernet creua el torrent de Can Cornellera.
La humitat de l’entorn de la riera fa que s’hagi format a la llarg del temps per un bosc de ribera,
amb arbres de dimensions destacables,
amb troncs gruixuts i alts,
i una vegetació molt verda i diversa.
S’ha respectat i creat un petit parc, molt visitat per la gent dels barris propers.
En un punt d’aquest parc, encara podem veure algun Pou,
l’aigua es feia servir per regar el conreu que allí havia a principis del segle XX.
Cal situar-se al nord del nucli urbà, a la ribera esquerra de la riera de la Golarda,
a uns 170 metres a l’est del pont del Collet, baixa una pista al fer la corba,
des d’allí cal seguir un corriol tot recta.
Historia:
L’estructura construïda de la font podria ser obra del segle XIX o XX.
Tot i que la surgència natural de la font molt probablement ja era utilitzada amb anterioritat pels veïns del poble, degut a la proximitat amb el nucli de població.
La font està situada en el tall de roca que hi ha a la ribera esquerra de la riera de la Golarda,
uns 170 metres aigües amunt del pont del Collet.
El lloc és molt ombrívol i fresc, en la paret de roca hi ha un petit tall de la roca, a manera mur baix de pedra,
a l’extrem est del qual trobem el frontal obrat de la font amb la sortida d’aigua.
Disposa d’una aixeta antiga de palanca molt antiga que encara funciona.
Tota la paret de roca té vegetació d’humitat, amb la sequera alguna esta morta…
a l’hivern és habitual que si formin estalagmites per la congelació de l’aigua
resultat de la congelació de l’aigua que degota per la paret de roca.
Teniu de anar amb no relliscar, donat es una zona molt estreta i al costat de la riera sense protecció,
Es un espai molt bonic, però no te un espai per passar-hi una estona…Cal tornar pel mateix camí.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i propi.
Sant Marc és una capella del segle XV al peu del camí que arrancava del Pont Vell de Manresa. Fou l’església d’un hospital de leprosos, del qual avui quasi no en queden restes. L’originària construcció gòtica ha sofert diferents reformes, però les línies primitives es mantenen perfectament. El 1898 fou restaurada, però l’any 1907 sofrí l’embat d’una riuada que inundà el barri de Sant Marc, situat a prop de la confluència del torrent de Sant Ignasi i el riu Cardener. Fou saquejada durant la Guerra Civil, però gràcies als veïns del barri i a l’estímul de Mn. Joan Vall (1942) i Mn. Genís Padrós (1957) la capella fou recuperada, al mateix temps que se li treia l’enguixat interior.
La font esta més amunt de la capella de Sant Marc,
És una font molt antiga, situada a peu del carrer,
sota d’una petita balma que forma la roca.
Antigament disposava d’una aixeta polsador, actualment no hi es.
Fotografia arxiu Rasola: 2001
Hi ha molta humitat en la mateixa font i rodalies.
En èpoques passades, molt poques cases disposaven d’aigua corrent.
Tot i els esforços que suposava la feina de rentar la roba: anar i tornar del rentador amb el pes de les peces, el fred i la humitat de l’hivern… els rentadors públics van permetre a les dones de tenir un lloc on poder rentar setmanalment la roba.
El Safareig de Corts es va construir a inicis dels anys trenta del segle XX i dones del poble el van utilitzar fins ben entrada la dècada dels anys cinquanta.
Situat al costat del torrent del Remençà, s’havia anomenat el rentador de Can Ballau.
Avui veurem la importància que te la Humitat en el Sotabosc, en el Bosc de Ribera, en l’Alta Muntanya i en altres llocs d’un bosc.
El sotabosc és la part del bosc ocupada per herbes i arbusts que en formen l’estrat inferior.
Les comunitats vegetals del sotabosc estant formades per una barreja de plantes nascudes de llavors i de rebrots dels arbres, formant un conjunt amb arbres i arbusts petits, de plantes herbàcies,
així com, una diversitat de falgueres i molses, aquestes en els llocs molts humits.
Els arbres joves sovint romanen anys sense créixer gairebé gens dominats pels arbres adults. D’altra banda els arbusts són capaços de completar el seu cicle en les condicions més o menys ombrívoles de cada tipus de bosc.
Els esbarzers que es troben dins del bosc pot ser que mai floreixin i es van multiplicant de forma només vegetativa.
Al sotabosc i ha intensitats de llum més baixes que a les capçades superiors.
La longitud d’ona de la llum que està disponible és només una part de la total rebuda per la capçada, per això les plantes del sotabosc han de ser sovint tolerants a les condicions d’ombra
i ser capaces de fer la fotosíntesi amb èxit amb una quantitat limitada de llum i ser capaces de fer servir longituds d’ona no disponibles en la zona de les capçades.
En arbres caducifolis de zona temperada, com passa en les fagedes, les plantes han de tenir una biologia més ràpida i per exemple florir abans que les fulles dels arbres limitin la llum de manera important.
El sotabosc reté més humitat de les pluges, que les zones del bosc més exposades superficialment.
Si aneu per un bosc a l’estiu notareu els canvis de temperatura a mesura que baixeu de nivell fins arribar a la cota mes inferior,
on per exemple, esta un torrent, notareu humitat i frescor mes acusada i en algunes ocasions, estarà gràcies a la rosada nocturna com si hagués plogut.
Les capçades del bosc redueix la radiació solar i així la terra no s’escalfa tan ràpidament i no hi ha tanta evaporació.
Com a conseqüència el sotabosc s’asseca més lentament.
La major humitat permet que els fongs i altres descomponedors, animals i plantes, prosperin en millors condicions gaudint d’un millor microclima.
Les plantes fora del sotabosc o en boscos nets de sotabosc, a l’estiu pateixen la sequedat del terreny i moltes plantes es moren, i axó farà que trigui més en creixér i formar-se un nou sotabosc.
Els boscos de ribera, a l’estar a la llera d’un riu o torrent important amb aigua, mantenent una humitat constant tot l’any.
Formant-se un auténtic refugi de frescor i humitat, que a molts animals i insectes els ajuda a passar el dur període de l’estiu mediterrani.
En el cas de l’Alta Muntanya, disposa en molts casos de poc bosc i és net en molts llocs de sotabosc, però gràcies a les humitats generals i a l’ambient molt més fresc, amb més pluges i boires, l’humitat perdura bona part de l’any,
es crea un microclima vegetal que afavoreix a trobar grans espais de gespa i vegetació natural molt verda,
tal com podem veure en la imatge amb el contrast de vegetació amb petits rocs.
Altres llocs humits els podeu trobar en Fonts Naturals, on podem apreciar que gràcies a l’aigua i a una humitat permanent, disposen d’una vegetació i de molsa petita;
en un Salt d’aigua podem en molts casos apreciar-la riquesa vegetal per la gran humitat que genera una aigua constant.
Curiosament, també algunes roques situades en zones humides, les veurem recobertes d’una capa de molsa, que fa que siguin mes atractives en veure-les.
I per finalitzar, en cada tipus de sotabosc, a l’hivern podem trobar, si les condicions són optimes, bolets i fongs en general, que també formen part d’aquesta Humitat ambiental.
Recull de dades : Viquipèdia, i propi
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Ramon Solé / Joaquima Pellicer / Oriol Ramon Solé / Dora Salvador
La Font Trobada, va ser inaugurada el dia 28 d’octubre de 1997, esta situada en la placeta de la Font Trobada al centre comercial de Terrassa, en la cruïlla dels carrers de Sant Pere, dels Gavatxons i del raval de Montserrat.Us passo l’historia de l’antiga Font Trobada :
La família Busquets va fer construir una mina d’aigua que, recollia les aigües a l’altura del carrer del Passeig, baixava pels carrers Nou i de Sant Pere fins a l’altura del Círcol Egarenc, on per mitjà d’una canonada es conduïa l’aigua fins el Vapor Busquets (actual plaça de Salvador Espriu).
Aquesta conducció d’aigua es va malmetre durant l’ocupació francesa de principi del segle XIX i l’aigua vessava carrer avall.
L’Ajuntament va procedir al seu arranjament i va aprofitar per obrir una font a la cruïlla dels carrers de Sant Pere, dels Gavatxons i el raval de Montserrat, i a la qual la veu popular, la va anomenar Font Trobada o Font Robada.
A principi dels anys 30, per problemes d’humitat i altres desperfectes a la placeta, es va decidir desviar les aigües cap a les clavegueres.
Us passo un enllaç on podreu conèixer el perquè del nom “Font Trobada” :
L’actual Font és feta de basalt de disseny circular, brolla al centre i es il·luminada, un alt lledoner de 12 metres li dona ombra.Us passo aquest enllaç on trobareu informació de l’historia de la Plaça de la Font Trobada : https://recordsdeterrassa.wordpress.com/tag/placeta-de-la-font-trobada/
Per arribar al Pantà de Vallvidrera, podeu arribar amb vehicle per la carretera BV-1462, o pel FGC en l’estació Baixador de Vallvidrera i agafar el carrer camí del Pantà.Al final d’aquest camí arribareu al mur del Pantà, tot abans d’agafar unes escales que us pujant a nivell del pantà, hi ha una filera important de Plataners situats a banda i banda del camí,és destacant per ser pràcticament tots amb un troc gruixut i unes blanques molt altes que volen sortir de l’antiga riera a veure la llum.Una vegada a dalt, si feu un tom pel camí de la llera dreta del pantà, i abans on hi ha un mirador sobre l’aigua, hi ha un solitari plataner,aquest també, es molt gruixut de tronc, no tant alt com els anteriors,però si amb un brancatge considerable i mes es veu quan esta amb fulles.Donat les temperatures, l’ humitat i l’aigua que tot l’any disposen, és el perquè s’han desenvolupat plenament aquests plataners
fonts naturals, aigua, muntanya i més 